La unificació alemanya
La II Guerra Mundial
Els començaments de la II Guerra Mundial no es poden comprendre sense el procés de la unificació alemanya, en part consecuència de les riqueses prussianes de la Conca del Rhur (carbó, ferro) que van donar lloc a la industrialització prussiana. Per això, aquest Estat va encapçalar la unificació alemanya.
Aquesta riquesa industrial i la manca de mercats internacionals on exportar les mercaderia produïdes a Alemanya -ocupats per anglosaxons i francesos-, són a la base de les dues primeres guerres mundials.
Per això, començaré l'estudi de la II Guerra Mundial amb el procés de la unificació alemanya. El meu propòsit és explicar aquesta guerra de la manera més senzilla possible.
1. La unificació alemanya
Fins
1806 tots els territoris de parla alemanya formaven part del Sacre Imperi Romà
Germànic, nascut a 962 sota la dinastia saxona presidida per Otó I a partir de
l'antiga França Oriental i desaparegut en 1806 amb la derrota de Francesc II
per Napoleó Bonaparte.
Alemanya
abans de la unificació constituïa un conglomerat de 38 diminuts estats, entre
els quals destacava Prússia per la seva indústria i el seu poder militar. Molts
alemanys anhelaven tenir un Estat poderós com el francès i justificaven la seva
creació per l'existència d'un idioma comú, al qual consideraven com a ànima del
poble.
La
unificació la va realitzar Prússia amb una sèrie de guerres d'annexió, com la Guerra dels Ducats (1864) contra Dinamarca a la qual li va
prendre els ducats de Schleswig i Holstein, la guerra contra
Àustria, recolzat pel rei italià Víctor Manuel II, a la que va
derrotar en Sadowa (1866, Pau de Praga) per la qual
Prússia va incorporar el regne de Hannover i altres regions austríaques. Tots
els estats alemanys es van unificar en la Confederació d'Alemanya del Nord que
reconeixia com a sobirà a Guillem I. Itàlia va aconseguir que Àustria li
tornés Venècia.
La batalla de Sadowa
(1866), per Georg Bleibtreu
Finalment,
es va iniciar la Guerra Franco-Prusiana dirigida pel canceller Otto Von
Bismarck, amb el pretext de la successió a la corona d'Espanya pel
destronament d'Isabel II, a la qual aspirava Leopoldo d'Hohenzollern (cosí del rei de Prússia) i es va oposar França.
La lluita final es va produir en Sedan (1870) fent
presoner a Napoleó
III, el que va ocasionar la revolució de París i la proclamació de
la III República sota la presidència de Lleó Gambetta. França es va rendir davant
Prússia i pel Tractat de Frankfurt (1871) els francesos cedien Alsàcia i
Lorena. El 18 de gener de 1871, Guillem I va ser proclamat emperador (kàiser) a
la Galeria dels Miralls del palau de Versalles i amb
això es va completar la unificació alemanya.
Leopoldo
d'Hohenzollern-Sigmaringen, el candidat al tron espanyol vacant i Lleó
Gambetta president III República francesa
Otto von
Bismarck, canceller del Regne de Prússia
Guillem I Rei de
Prússia i Emperador d'Alemanya
L'Imperi alemany, i Guillem
I com el seu kàiser, és proclamat al palau de Versalles
Abans
de les batalles, Alemanya va passar per una sèrie d'etapes fonamentals per a la
seva unificació. En 1815 la batalla de Waterloo va suposar la derrota
definitiva de Napoleó Bonaparte. Acabada l'amenaça francesa, els estats
alemanys van fer un pas important en la unificació amb la formació d'un mercat únic, tasca a la qual van
contribuir, tant els junkers ', és a
dir, l'aristocràcia terratinent prussiana, com la burgesia industrial de la
conca del Ruhr. En 1834, es va produir la unificació duanera (Zollverein).
El
moviment liberal sorgit de la Revolució francesa va suposar, al principi, un
gran perill per al sistema monàrquic que pretenia la unificació alemanya. Per
això, els promotors de la unificació alemanya es van haver d’aliar en una sèrie
d'aliances amb altres monarques europeus, començant per la Santa Aliança (1815) -a la qual van seguir la quàdruple i
quíntuple aliança- promoguda pel tsar de Rússia, per combatre a Napoleó i les
idees liberals.
Malgrat l'oposició inicial, finalment
la unitat alemanya es va sustentar en les idees liberals sorgides de la
revolució industrial alemanya: augment de la producció d'acer, carbó i ferro en
la segona meitat del segle XIX, juntament amb la revolució dels mitjans de
transport i de les comunicacions -ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs-
que va possibilitar la formació d'un actiu mercat econòmic i va comportar
altres conseqüències: la consolidació d'una burgesia industrial, aliada dels
terratinents junkers, i el predomini
en el seu govern de les idees liberals, que buscaven la formació definitiva
d'un Estat nacional.
El
predomini de Prússia sobre els altres estats es va basar en les riqueses
mineres de la Conca del Ruhr (carbó i ferro) que van activar el seu
desenvolupament industrial, completat amb l'exportació reeixida de les seves
manufactures pel Mar del Nord, el que va consolidar una burgesia prussiana que
comença a accedir al poder, sobretot, després del fracàs de les Revolucions
socialistes de 1848, la burgesia imposa el liberalisme econòmic, però es nega a
implantar una democràcia que inclogui a la creixent classe obrera sorgida de la
transformació dels antics camperols serfs en obrers urbans.
Comentaris