El Maresme: Mataró

      Mataró, la vella Iluro romana, arrasada per Al-Mansur, va ser reconstruïda pels senyors del castell de Mata, quedant sota la servitud dels barons de les fortaleses d'Onofre Arnau i de Borriac.


El Tecnocampus de Mataró.

 
Iluro. Mataró.

 
Torre d’Onofre Arnau (Mataró)

 
Castell de Burriac, al terme Cabrera de Mar, tocant al d'Argentona

     Va ser territori templer, comprès entre la costa i el Montseny i entre els rius Argentona i Tordera.

 
Porta entrada al Maresme, des de Barcelona. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      En les seus drassanes es van construir les naus de l'expedició africana de Carles I i les que van participar en la batalla de Lepant en l'època de Felip II. Des d'aquesta localitat va sortir el primer tren de la península Ibèrica, amb el recorregut Mataró-Barcelona, el 1848.




Drassanes de Mataró (ÁNGEL TOLDRÁ VIAZO)

      Són famoses les bruixes de Mataró, marineres elles, que van conduir el vaixell del pescador Pastafang en un vol transmediterrani fins a Àfrica, un viatge d'anada i tornada en una sola nit. Pastafang era un mariner de Mataró que va fer la travessia de les amèriques en moltes ocasions. Citat per Joan Amades en el “Legendario Colombiano”, va reproduir  els seus contes a la seva obra Folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Rondalles. Tradicions. Llegendes. Editorial Selecta (1950). Veiem uns exemples.

 
La Baixada de les Bruixes. Totmataró.cat

 

El vaixell de la Pelitrumpeli. Fot: Gonçal Vicens Bordes


      La sardina neix de la bromera de la mar; quan, després d’una gran tempesta en què, per efecte de la maror, s’ha aixecat molta bromera, la pesca de la sardina augmenta. La maror, la produeix el diable quan s’enfureix, i la bromera de l’aigua és la que li surt de la boca per efecte de la ràbia. Per tant, si el diable fa la bromera i ella cria la sardina, aquest peix és fill del dimoni. 

Contada pel Pastafang, de Mataró (1919)


Sardina oberta de Miquel Barceló. Fot: Gonçal Vicens Bordes


      Havia estat un mariner d’una bellesa excepcional, tant, que la sirena, que és la reina, se’n va enamorar i li va demanar per casar-s’hi. El mariner s’hi va avenir. 

      La sirena li va imposar una sola condició: que no es recordés mai més que havia estat un home com els altres i que mai no els ajudés per res ni volgués saber res d’ells. Van fer unes noces que hi van assistir tots els peixos de la mar, que els tenien per reis i senyors.


Capella de Sant Pere (catedral de Palma) de Miquel Barceló. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Passat molt de temps que vivien en santa pau i harmonia, es va escaure que un germà del mariner marit de la sirena es va trobar en greu perill de negar-se per una gran maror que la sirena va moure expressament per veure fins on arribaria l’amor que el seu marit li tenia. 

     El mariner, en veure que el seu germà estava a punt de negar-se, demanà a la seva muller que apaivagués la maror; però ella encara va fer enfurir més la mar. 

     Va poder més en el mariner la força de la sang que totes les riqueses i opulències reials, i decididament va salvar el seu germà per damunt de la prometença que havia fet a la sirena. Ella, tota enfurida, va convertir el seu espòs en besuc i el seu cunyat en el pagell.



Capella de Sant Pere (catedral de Palma) de Miquel Barceló. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Per això el pagell i el besuc s’assemblen tant, perquè son germans.

     Els qui es diuen pagell de llinatge són descendents i familiars d’aquests vells mariners. I diuen que no hi ha ningú que s’anomeni pagell que es dediqui a cap ofici de mar, puig que els parents van jurar que mai més cap dels familiars no es dedicaria a feines de mar. 

     El mariner encantat es deia Quimet, i d’ací que hom també apliqui aquest nom al besuc.



Besuc de Miguel Angel Quintana. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Contada pel Pastafang, de Mataró (1919)


     Una vegada, a un músic tocador de guitarra que feia un viatge per mar, li va fer molta gràcia la sàssola de fusta que fan servir la gent de mar per a treure l’aigua quan n’entra dins de la barca, i en va agafar una i se l’amagà dins de la capsa de la guitarra amb intent de quedar-se-la.

     Però heus ací que en càstig es desencadenà un gran temporal que gronxava el bastiment com si hagués estat un bressol, i amb la marejada va caure la guitarra cap al mar i de cap manera no la’n va poder treure.

 
Sèpies en la Capella de Sant Pere (catedral de Palma) de Miquel Barceló. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Després de molt de temps la guitarra es va tornar una bèstia de mar que no és peix i que és diferent de totes les altres, i que te forma de guitarra i s’anomena sípia, que és com antigament se’n deia de la guitarra.

     En comptes de tenir ossos com hauria de tenir si fos bèstia de terra, o bé espines com si fos peix, té una mena d’escut en forma de sàssola, que és la que havia pres el guitarrista i que va ésser la causa de la formació del peix.

Contada pel Pastafang, de Mataró (1918)


     El molà és el peix més gros de la mar. La seva forma és diferent de la de tots els altres peixos; sembla més aviat una grossa barca que no pas un peix. Tot i ésser immensament gros, no és de témer, perquè les embarcacions li fan por i fuig quan en veu una. 

     Abans d’ésser peix era un pirata que empaitava, robava i tirava al fons tants vaixells com podia. Per poder acostar-se a les embarcacions sense ésser descobert construí una embarcació amb forma de peix, a la qual els vaixells que la veien s’acostaven en       lloc de fugir-ne per tal de veure si la podien pescar; i sempre se’n adonaven de l’engany quan ja no eren a temps de fugir. Tantes malifetes van fer que cap patró no s’atrevia a navegar. 

     Déu el va convertir en peix en forma de vaixell. Quan veu una embarcació fuig per no recordar el seu càstig. El molà d’un cop de cua tomba un vaixell i llança uns bufecs tan forts que, si hom no és amatent a arriar les veles, les infla amb tanta força i rapidesa que tomba una embarcació com una lleugera palla. 

      Treu pel nas l’aigua que engoleix en caminar i llança uns raigs altíssims i tan abundants, que si cauen damunt d’una nau inunden la coberta i la fan enfonsar. 

     Es menja un home com si res. Plora com un infant per tal d’enganyar. Si algun mariner, no advertint que pot ésser el molà, en sentir el seu plor creu que és un infant i es llança a l’aigua per salvar-lo, a l’instant és engolit pel monstre.

 Gravat de Thomas Beale  en  Natural History of the Sperm Whale (1835) que va servir de inspiració a Herman Melville per a Moby-Dick

Contada pel Pastafang, de Mataró (1922)

Matarranya i la seva arquitectura

      Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarr...