sábado, 22 de enero de 2011

CARNESTOLTES I

1. Mascarades animals


      Davant la pressió de bisbes, predicadors i inquisidors, les creences sobre les bandes dels morts, ja considerades supersticions més o menys innòcues, van ser incorporades per la força a l’estereotip de l’aquelarre i la bruixeria que estava fabricant l’església catòlica des de el segle XIV. A partir de la segona meitat del segle XVII totes aquestes creences foren tractades amb major objectivitat per estudiosos i folkloristes. En canvi, a nivell popular, l’església va aconseguir que la gent oblidés el significat d’aquests ritus associats al benestar material de la comunitat. De manera que el carnestoltes deixa de ser un acte seriós mitjançant el qual es pretén aconseguir prosperitat i benestar per a un any, per la qual cosa es representava el viatge al país dels morts que feia el xaman –i desprès l’heroi-, per demanar als seus avantpassats morts que els regalaren menjars, fertilitat i salut. A poc a poc el carnestoltes es converteix en un acte lúdic, encara relacionat en el menjar, on l’església convenç al poble de que son festes paganes que celebren els excessos en el menjars i en la beguda, un període en que tot està permès, per a desprès, durant la quaresma, tornar a l’ordre i a la abstinència. I així, cada vegada més oblidat el seu significat, fins aplegar als “carnavals” de Brasil que no tenen cap sentit, ni tan sols, el sentit comú.




      El primer atac que va rebre aquesta antiga religió va ser a través de la Deessa Mare, i va ser perpetrat per les religions dels déus patriarcals, portades a Europa i al Mitjà Orient per tribus de pastors nòmades com els aris i els habitants de les estepes asiàtiques; també les religions del “llibre”, originades entre tribus patriarcals dels deserts, s’oposaren firmament al principi fenem i al govern social de la dona. Mes endavant, la església catòlica s’encarregaria de convertir a totes les manifestacions de la Deessa Mare en bruixes malvades que menjaven nois guisats o que es dedicaven a fer complots per dominar el govern de la societat, i acudien a aquelarres nocturnes on cometien tota mena d’excessos sexuals. Va començar per les antigues deesses mesopotàmiques, com Tiamat, convertida en un terrible monstre, Ishtar o Inanna representada amb ales i garres als peus... o la cananea Aserà, tractada de prostituta. La teoria de la existència d’un antic culte a una Deessa Mare va ser defessa per James Frazer en La Branca Daurada i seguida per Robert Graves i Marija Gimbutas, que defensaven que aquesta creença sorgia dels matriarcats neolítics preindoeuropeus. Però, investigadors com David Anthony neguen qualsevol evidència d’una societat matriarcal abans de les incursions kurganeses, precisant que Europa ja tenia recintes defensius i armes per guerrejar abans d’aquestes incursions asiàtiques. Neguen l’existència d’un matriarcat ple d’amor i sense violència; no accepten que les espirals, els cercles i els punts neolítics siguin els símbols de una femella, o els de una deessa, afirmant que s’han trobat moltes estatuetes que representen a barons. En realitat, son molt escasses i, com les d’Ain Ghazal, en la regió central de Jordània, resulta difícil afirmar quin sexe tenen. De totes maneres, molts investigadors han replicat als que no creuen en la existència d’un culte a la Deessa Mare, que les poques figuretes d’homes trobades, en realitat representen a un jove déu que es el fill de la Deesa Mare, el que està encarregat de fecundar-la i desprès morir. També Peter Ucko rebutja aquesta teoria, especulant que les estatuetes de la fertilitat de Gimbutas tan sols eren nines i joguets dels petits.

      Les teories de Gimbutas han estat abraçades pel moviment Neo-paganisme com si d’un dogma religiós es tractés, i no com una teoria per avançar en el coneixement científic del mon que ens rodeja. El ben cert es que de deesses en tenim en la mitologia celta, com la irlandesa Anann, també coneguda com Dana; en la nòrdica està Nerthus i Freyja; en el mar Egeu, en Anatòlia i l’Orient Pròxim s’adorava a Cibeles, Gea o Rea. Totes les deesses olímpiques deriven de la Deessa Mare universal, com Hera, Demeter, o la deessa minoica Potnia Theron, es a dir, la “Senyora de les Bèsties”, adsorbida posteriorment per Artemisa. Els equivalents en la mitologia romana serien Diana, la deessa caçadora, Afrodita, Venus, Juno, Minerva, algunes d’elles amb el títol de Magna Dea. En terres siberianes estava la deessa mare Umai, també coneguda com Ymai o Mai, idèntica a la Ot dels mongols.

      Totes aquestes deesses foren convertides en bruixes malignes, per imposar el predomini d’un sol déu vertader i, per suposat, mascle. La deessa mare, senyora dels animals, era la Diana romana, la Holda o frau Holle, frau Bert, Bercht, Perchta etc... de la mitologia germana, també coneguda com Herodiade o Noctiluna, que solia eixir per les nit acompanyada pel seu seguici de “Bones Dames”. Aquesta desfilada era una clara referència a la desfilada dels morts que s’apareixia als mortals que transitaven per les cruïlles dels camins per les nit de Cap d’Any.

      Frau Holda o Holle és la comare sobrenatural del part i dels animals domèstics, i també s’associa amb l’hivern, les bruixes i la cacera salvatge. El seu nom en escandinaus està relacionat amb els sers coneguts com Huldra i la völva Huld. La paraula huldra pertany al noruec i significa cosa “coberta” “amagada” o “secreta”). La Huldra és, com les dones d’aigua catalanes, una criatura bellísima que sedueix als homes. Altres criatures semblants inclouen a les criatures sueques skogsrå o skogsfru (significant “senyora del bosc”) i Tallemaja (arbre o pi). El nom Hludana es troba en cinc inscripcions llatines: tres del Baix Rin, una de Münstereifel i l’altra de Beetgum, en Frísia. Algunes legions romanes estacionades en Alemanya rendien culte a aquesta deessa. Sembla que el seu origen està en la paraula de l’antic nòrdic Hloðyn, el cor, un sobrenom per a la Terra o la mare de Thor. En la mitologia nòrdica Hlôdyn “cor”, també coneguda com Jörð i Fjörgyn, es una Asynjur (deesses del panteó nordic) y es la personificació de la Terra. De vegades es assimilada a la deessa Nerthus que viatja en un carro i era adorada en un llac de l’illa danesa de Fionia. Les dues son la Mare Terra, les deesses de la fertilitat. Els seus carros els arrosseguen vaques, la qual cosa es pot relacionar amb la vaca primigènia de la creació que apareix en moltes cultures. Son molts els que la confonen amb la deessa Frigg, esposa d’Odín, que també participa en la cacera salvatge o Asgardreid. Com ja hem dit en altres llocs, totes tres son la mateixa deessa, la Deessa Mare que es la líder dels morts.

      Frau Holda es la senyora de l’hivern, es la deessa que s’adora durant els Dotze Dies de Nadal (Zwölften), el temps en que s’han esgotat totes les energies de la vida i de nou ressorgeix l’esperança amb el naixement del sol o de Déu en moltes religions. Aquest període de debilitat de la Natura es el que aprofiten el morts per tornar a les seves cases i visitar als seus parents. Per això, en aquest temps es prepara un gran sopar i es deixa un plat preparat a taula per als parents difunts, els quals escapen del fred i troben refugi i calentor a casa per continuar amb forces la seva vida en el més enllà. Holda també personifica el clima i, de fet, quan neva es diu que la deessa està sacsant els seus coixins de plomes; si hi ha boira es diu que es el fum de la seva llar i quan trona es diu que Holda arrossega el seu llit. Es diu que la cacera salvatge començava a les muntanyes Hörselberg, en Turingia, encapçalada per la deessa Holda. Al nord d’Alemanya deien que anava davant de la processó del morts, la mateixa cosa que feia en el sud la seva col·lega Perchta, que es representa rodejada de les ànimes dels xiquets no nascuts, o xiquets que van morir abans de ser batejats. Això apunta també a Holda com a protectora o conductora (psicopompa) de les ànimes que entren o surten d’aquest mon.

     El historiador Carlo Ginzburg ha identificat creences molt semblants existents en tota Europa des de fa milers d’anys, segons les quals homes i dones afirmen que, en determinades èpoques de l’any, el seu esperit surt del cos i segueixen a una deessa caminant de nit, la qual rep diferents noms com Holda, Diana, Herodies, Orient, Richella, Llaurada o Perchta... També identifica fortes similituds morfològiques amb les deesses anteriors com Hécate o Àrtemis, les Matres d’Engyon, les Matronae mediterrànies i la deessa Epona, així com figures dels contes de fades, com la Cendrosa. En Espanya tenim pervivències d’aquestos antics cultes en les “xanes” asturianes, les “mouras” gallegues, les “moras” aragoneses, les “anjes” de les muntanyes de Santander i, per damunt de tots, les “dones d’aigua” catalanes, unes noies seductores pel seu aspecte i la veu, com les sirenes homèriques, però amb les quals no poden unir-se els sers humans, perquè les seves potes son les de gallines o de cabra, també potes d’oca o qualsevol garra de rèptil, símptomes aquestos de que son ser dels més enllà o que han viatjat a l’altre mon.



A Occitània hi ha les daunas d’ayga i a l’Alvèrnia les danne d’aigüe

      Mes endavant ja estudiarem les coixeres mítiques i les discapacitats físiques dels déus i herois grecs amb dificultats de caminar: tendó d’Aquiles, coixera d’Edipo, geperuts, ciclops... Quasi tots els deus coixos son ferrers, com Hefest, i altres discapcitats com els ciclops ferrers Brontes, Arges i Estéropes. Segons l’opinió de Robert Greus poden haver sigut lesionats deliberadament per a impedir que fugiren i s’uniren a les tribus enemigues, ja que els ferrers fabriquen armes i són indispensables per a la defensa enfront dels enemics. Un dels noms del déu Tal·lus era Tàntal (“coixejant” o “trontollant”). Els mites dels déus i herois coixos o amb defectes físics es troben a Àfrica Occidental, Escandinava, el Japó, la Xina... Tenen minusvalideses el propi Odín, el ferrer Wyland o Völundr. La hipòtesi de Mircea Eliade és que les invalideses dels personatges (tort, coix, etc.) recorden probablement mutilacions relacionades amb la iniciació, com a prova de valor que duen suportar qui vol entrar en una societat secreta de guerrers, com els Einherjar de Odín o esperits dels guerrers morts en combat, o els Berserkir que ja coneixem o els Männerbünde. Durant el període de Nadal en les regions alpines d’Alemanya, Àustria i el nord de Suïssa, surten per tot arreu salvatges desfilades d’emmascarats; el mateix que ocorre a Espanya i Sardenya per carnestoltes. Aquestes desfilades del exèrcit furiós es coneix en Anglaterra com The Furious Host o Herlathing; en Islandia es conegut com The Yule Host, the Raging or Furious Host en Alemanya, Chasse Maccabei, Chasse Artu i Mesnée d’Hellequin en França i the Oskorei en Noruega.


Els Einherjar de Odín o esperits dels guerrers morts en combat i el propi déu Odin (Swedish folklore. Ilustració d’ August Malmström.)


"Wodan's Wild Hunt" (1882) de Friedrich Wilhelm Heine.



Gustave Dore "The Vision of Death"
De la "Bible Illustrations"



The Furious Army of Little Thieves, imprès en Basilea, 1569

The wild hunt(1872) by Peter Nicolai Arbo

      Segons Carlo Ginzburg és una creença universal que tot aquell que ha visitat el més enllà i ha tractat amb els morts, te que tornar al mon del vius amb alguna anomalia física. Un mort pot tornar a sa casa quan s’acaba l’any -els dies de Nadal per als germànics, i a primers de novembre segons els celtes i els pobles mediterranis- i aquell que el veu ho destingix d’un viu per la manera de caminar (recordeu com caminen els morts a les pel·lícules de por). També els animals que caminen sobre dues potes simbolitzen als difunts, sobre tot el ós, d’ací la difusió del seu culte. Per això, els herois grecs i d’altres llocs del mon que han fet viatges al fons de pous negres o de rius per rescatar princeses, que han buscat un anell d’or al fons del mar, que han travessat muntanyes i túnels foscos... etc., en realitat el que han fet es viatjar, baix els efectes de substàncies al·lucinògenes, al més enllà i s’han posat en contacte amb els morts, com Hera i Demeter o Orfeu i Erudice.

      Els herois no son més que els antics xamans eurosiberians que contaven al poble els seus viatges al mon dels morts per a demanar menjar i prosperitat per a la seva aldea. El viatge extàtic l’experimentaven com si travessaren un túnel fosc, al final del qual hi havia una llum blanca, allí on vivien els avantpassats, en una mena de paradís on no faltava de res. Mentre travessaven el túnel fosc, eren atacats per tota mena de monstres, sobre tot, dracs i serps de varis caps. Però, els xamans amb una heroica lluita aconseguien derrotar als monstres i aplegar al paradís. Aquest simple relat que contaven els xamans en la seva aldea, al racó del foc, és la base de tots els contes i llegendes del mon. Moltes vegades, els xamans, narcotitzats per l’amanita muscaria o per plantes amb alcaloides al·lucinògens, contaven que es transformaven en animals poderosos, com el llop o el ós, per a poder guanyar als monstres. D’ací sorgeixen les societats de joves “guerrers”, que en realitat son grups religiosos que viatgen en somnis al més enllà per a portar la beneficència i el benestar al seu poble. De vegades, grups iniciàtics veïns, simulen combatre en ferotges baralles per a veure qui aconsegueix vèncer i portar la abundància al seu poble.

      Per tot arreu hi ha pervivència d’aquestos grups, així com de les bandes de joves que van de casa en casa demanant diners o regals a canvi de proporcionar als seus habitants noticies del més enllà, del seus parent que han mort durant l’any. En Espanya tenim els zamarrones i els seus guirigalls hivernals, així com tots els personatges o grups que durant les carnestoltes es cobreixen amb pells de llops, ossos, cabrits... etc. També podem relacionar amb aquestos afers les danses de cavallets, els balls de guerrers i els que ballen disfressats de cavalls... Els noms dels representants dels morts son els akerres, hartzes, trangues, bardancos, botargues, buches de Tenerife, cachiporres, carantonyes, charivaris, cipotegato, dimonis corre-focs, el Boteiro, el Colacho, el Miel Otxín, els cosiers d’Algaida, els cerdets de Relleu, el pi de Sant Antoni de Pollensa, la filandorra, guirries, ieltxus, ioldunacs, jarramplas, kakarro, koledari, la Vinajera, momotxorros, los Sidros i Os Reixes de Valdesoto, Markiños de Zalduondo, Marraus de Mundaka, Mielotxin de Lanz, moxaurre, mozorrok, pantallas de Xinxo de Limia, peliqueiros de Castro, sorginas, tipulon de Uharte, txatxo de Lanz, visparra de San Martin de Castañeda, zaldiko de Lanz, zalduondo, zanpanzar de Ituren i Ubieta, zarramacos, ziripot i zorziko de Lanz.

El Boteiro de Viana do Bolo (Galicia). Fotos Berenguela
Boteiros de Vilariño (Galicia). Fotos Berenguela
Zamarron de Lena (izquierda) Bardanco de Caso (dcha.). Sidros con su indumentaria habitual (Fotos de Guirrio)

Zamarrones de Valdeprado del Rio i de Riaño (León)

Trangas de Bielsa
Botargas de Mohernando, Robledillo i Valdenuño

El cipotegato de Tarazona
Imatges del correfoc de Sineu (Fotos. El Blog d’en Potti)
Colla alacantina dimonis de La Ceba
El colacho de Castrillo de Murcia (Burgos)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...