CARNESTOLTES II

2. Donyets, bumberotes i la por

      En les nostres terres, als representants dels morts i del mes enllà, la majoria de les vegades els coneixém com a fantasmes, sent els mes coneguts la bubota, buberota, mumerota, bumberota, mumaranta... la por, el follet, la muixeranga, la carasseta, l’òliba, el gambossins de Torre de les Maçanes, les bruixes de Planes, els donyets d’Almudaina. Enric Valor ha recuperat moltes d’aquestes històries en unes belles rondalles. Vegem un exemple de la sèrie “Coses de fantasmes, donyets i bruixes” publicada pel periòdic Información en 1986, amb dibuixos de Remigi Soler, el pintor que va dibuixar els frescos del convent franciscà de Pego.

      Diu que el “tio” Tono havia anat a treballar a una masia del terme de Relleu i li se havia fet molt tard. En aquell llogaret, entre masia i masia, les distàncies son molt llargues i la gent tenia por de caminar a la boqueta de nit, perquè asseguraven que les musserotes i els cerdets podrien perseguir-los. El tio Tono sabia que li se faria de nit pel camí i, a més, aquella nit no hi hauria lluna, amb la qual cosa s’acreixien els perills. Tornava a lloms del seu burro pel camí del barranc de l’infern, escoltant els esgarrifadors crits de les òlibes i dels mussols, acaronant en la seva mà la navalla que portava a la faixa. Aquella nit, mentre esperonava a la bèstia, recordava les rondalles que els seus avis i els seus pares li contaven al racó del foc en les crues nits de l’hivern, com la d’aquell xic que festejava a la Sella i a la tornada li va ocórrer un contratemps que li va costar la vida. Caminant poregosament, sense adonar-se, li se va deslligar la faixa i va quedar-li penjant la bossa on guardava unes poques monedes, colpejant-li en una cama. Llavors, creient-se que era un "cerdet" que li havia clavat les dents en el pantaló, va començar a córrer desesperat. Però, per molt que corria el cerdet el colpejava cada vegada més fort entre les cames. Sense poder alenar va aplegar a la seva masia i va entrar com una tromba, espantant a la mare que va acudir de pressa, tement el pijor.

-Vicent, xicot, què passa?
-Que venen darrere mare!
-Darrere no ve ningú!

     De l'esglai, als pocs dies, Vicente es va morir, sent transportat a lloms d'una cavalleria fins al cementiri de Relleu, acompanyat d'una torba impressionant de ploraneres, on va rebre sepultura.

      El tio Tono, amb el cap ple d’aquells pensaments ominosos, no les tenia totes amb ell, i quan girava per la senda, mirant allà al fons la silueta del Puig Campana, ja a porp de sa casa, notà un cop sec al llom de la cavalleria, al seu darrera, acompanyat d'un grunyit sord "groing, groing...!" que li va deixar sense respiració. Intuïtivament, amb la mà dreta va palpar a les seves esquenes, trobant quelcom així com el cos d'un animal pelut que continuava grunyint "groing, groing...!".

      Anava palpant el cap del "cerdet", tan temut per tots els pobletans, fins a arribar a les dents. Llavors, tremolós va lloar les qualitats de la diabòlica aparició, d'esta manera:

-Ah, què boniquet, ja tè dentetes!

      Pensant que, amb l'oratòria, l'animal desapareixeria a l'instant, qual no seria la sorpresa i el pànic que li va entrar al vell, quan aquella bèstia amb veu humà, gutural i fosca, li va contestar:

-I queixalets també!

      Els claus i aquella veuarra horripilant van esglaiar al tio Tono, el qual va pegar un bot tant gran de por, que el seu burro, espantat, ho va llançar al sòl sense miraments, quedant el vell tirat i malparat en el camí, mentre mirava aquells dos donyets amb figura de porc que anaven dalt del burro. Llavors es va aixecar d’un bot i va córrer sense parar a través dels bancals, arribant a sa casa suat i panteixant. Ja en l'interior de la masia, es va assentar junt amb el foc, silenciós, sense dir una paraula d'allò que s'ha succeït, temorós que la dóna i els seus fills s’ho prengueren a broma, després d'haver ell fanfarronejat tantes vegades que ell no tenia por d’aquelles aparicions nocturnes, perquè no eren mes que bogeries de la gent.


      El pobre vell no es va morir de l'esglai, però la veritat és que mai més va tornar a caminar sol, de nit, pels camins de Relleu, al·legant que, a causa de la seva edat, la vista li havia minvat considerablement.


Dibuix del “cerdets” de Remigi Soler



La Bumberota de Pego (Gonçal Vicens)



La filandorra de Zamora. La deessa Frau Holda dalt del seu carro. (Foto Tito Alfredo. Flickr)




El jarramplas del Piornal

      En realitat, els membres de l’exèrcit furiós no eren grups de guerrers que sentien devotio per cap cabdill militar; no eren soldats salvatges i ferotges que atacaven al soldats romans, ni en els seus plantejaments entrava formar cap élite militar, ni cap exèrcit per expandir el poder de la seva ètnia. Eren joves religiosos que continuaven tàctiques xamàniques per posar-se en contacte amb l’altre mon. Alguns volen veure amb aquestos grups a soldats d’élite, agrupacions que expliquen el caràcter expansiu del món germànic, o dels càntabres, i la seva permanent inclinació al mercenariat, les ràtzies, el pillatge i el robatori de bestiar, etc. Altres creuen que eren grups ben entrenats i organitzats de lladres que es dedicaven a assaltar als caminants, com els Ulfhednar o guerrers-llops.



Zanpanzar i harza (ós)

      Molts s’empenyen en convertir al Ülfhédnar, al igual que als berserks, en guerrers furiosos, basant-se en les descripcions fetes per Tàcit en la seva Germania, que parlava de guerrers posseïts per un déu que combatien en èxtasi baix l’efecte de la ingesta de potents pocions al·lucinògenes fetes amb fongs i diversos vegetals. Antics escriptors tractaven a aquestos guerrers com si fossin uns malalts que sofrien epilèpsia o esquizofrènia. Adam de Bremen, bisbe d’Hamburg, en la seva Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum (1075) dia que “combatien sense cota de malla, com a llops rabiosos, mossegaven el seu escut i posseïen la força d’un ós. Massacraven els seus adversaris i ni el foc ni el ferro feien mossa en ells.” Snorri Sturluson en la Ynglinga saga diu: “Atacaven sense proteccions, rabiosos com a gossos o llops, mossegant els seus escuts, forts com a óssos o bous, Mataven als seus enemics d’un cop, però resultaven invulnerables al foc o al ferro. És el que s’anomena furor dels berserkir”.

      Comentant sobre aquest tema, Cerriche en el seu blog, diu que el mite de l’home llop tal vegada va ser inspirat pels salvatges Úlfhédnar...; de manera semblant al que ocorre amb (el mite) dels ogres que s’origina durant les invasions magiars (ètnia ugri) que arriben en les seves terribles corregudes de saqueig i destrucció fins a França. Si, però, cal tenir en compte que els homes llops existien en Livonia i altres països eslaus, com a grups que lluitaven contra els monstres que impedien portar el benestar i la prosperitat a la seva aldea. Ells eren els bons, els xamans que anaven al paradís per a reclamar la benedicció dels avantpassats. Com sempre ocorria, va ser l’església qui va demonitzar a aquestos practicants d’una religió antiga, convertint-los en criatures de Satanàs.


Placa de Torslunda, del Museu d’Estocolm, en la que es veuen uns guerrers transformant-se en llops.

      Un dels pobles successors dels costums dels xamans, els ainu del Japó, van conservar fins mitjan del SXX una cerimònia ancestral que tenia com a protagonista a l’ós. Al aplegar a l’hivern mataven una óssa i li prenien el seu cadell que era entregat a una dona que ho alletava durant el seu període de lactància, per a posteriorment alimentar-lo amb qualsevol classe de menjars durant un període d’uns dos anys. Pel temps, l’ós és convertia en un habitant més del poble, deixant-lo entrar, fins i tot, dins les cabanyes. No obstant això, quan l’ós adquiria un grandària massa perillós per a caminar lliurement, se li encadenava fins al dia de la cerimònia sagrada, el dia de la Festa d’Acomiadament, que finalitzava amb el sacrifici ritual de l’ós.

      Llavors començava la vertadera vida del animal, segons creences dels ainus, perquè l’ós es convertia en el missatger amb el món dels morts. Ell ara serà l’encarregat d’animar als animals per a que es reencarnen i tornen al “mon visible”, els diu que no facin cas de les xerrades d’altres animals que diuen que els humans són malvats i els compta als esperits d’animals que els humans el van tractar a cos de rei mentre va viure amb ells. D’aquesta manera, amb la reencarnació dels animals, els ainus s’asseguren el benestar per al futur.

      L’ós també es l’encarregat de contactar amb els esperits dels morts i quan fan el sacrifici ritual li donen missatges per als parents morts i li ofereixen gran quantitat de menjar perquè celebri una gran festa al arribar al mon dels morts.


Dona ainntant el cadell d’ós. (Foto Chiba)




Festa Ainu. Ritual de l’Ós (Foto Corbis Images)


Shiraoi (Japó): llogaret Ainu en la illa de Hokkaido, el xaman demana al ós mort que intercedisca pels vius davant dels morts. (Foto Life)

      En alguns pobles cantàbrics i pirinencs trobem mascarades que tenen com a protagonista a l’ós, com el onso de Bielsa, ‘La Vijanera’ a Cantàbria, el hanza basc dels carnestoltes d’Ituren, Zubieta i Arizkun a Navarra o els de Salcedo a Galícia. De la mateixa manera trobem celebracions anàlogues al Pirineus català i en països com Romania o Àustria. Un denominador comú d’aquestes festes peninsulars és que l’ós marxa encadenat junt amb el seu ‘amo’, la qual cosa guarda alguna relació amb la tradició dels pobles de la Taiga de domesticar un ós per al seu sacrifici i ‘resurrecció’.


Onzo de Bielsa


L'ós mort a terra, hem recorda al del ritu ainu. Onzo de Bielsa


Onzo de La Vijanera (del blog, La Pervivencia de un mito en piedra) i hanza de Iteren i Zubieta




Comentarios

Entradas populares