viernes, 19 de enero de 2007

LA DESFILADA DELS MORTS

 Gonçal Vicenç Bordes

      En la nostra societat sempre han existit creences i temors respecte dels morts, però amb el temps s’ha anat perdent la noció de la relació amb el món dels no-vius. Per això ara intentaré fer un resum de les diferents festivitats i celebracions relacionades amb aquest tema.


La Gran Dansa Macabra dels homes i dones, imprès per Nicolas le Rouge, Troyes, 1496

1. La Bumberota de Pego.

      Les aparicions nocturnes de la bumberota s'enquadren dins del fenomen conegut com a retorn dels morts, que es produeix quan es fa el canvi de temps o l'Any Nou.

      A Pego es diu que antigament, durant la nit, s'apareixien als homes uns sers fantasmagòrics que els espantaven. S'afirma que eren dones que es disfressaven cobrint-se amb un llençol blanc i es col·locaven en els cantons dels carrers esperant que arribarà la seua víctima per a espantar-la. Alguns diuen que pujaven damunt de dos poals de llautó per a parèixer de major envergadura. Açò ho feien per a demanar diners a les seues víctimes i, si no ho rebien, començaven a colpejar-los. El fet de demanar diners enllaçaria el fenomen amb les rondes de captació: els grups de xiquets que van de casa en casa demanant dolços la nit dels morts. No obstant, molts conten que estes dones el que buscaven de debò eren els favors sexuals dels homes.

     Açò seria, en resum, la descripció del fenomen pegolí, el qual te una semblança amb una festa que es fa a Catalunya on les dones jóvens es reunien el dia de Tots Sants en els sembrats i iniciaven un desfilada cap al poble cobertes amb un llençol blanc i sostenien en el cap una carabassa buida amb un ciri encès, tot acompanyat de gemecs arrancats del ventre d'una simbomba i acompanyades de cançons lúgubres.

      Un altre fet relacionat és el de Benirrama, on conten que s’apareixía la “Por” als homes que estaven poant a la font que hi ha davall del castell moro, en la partida Massaroch. L'aparició consistía en una figura coberta amb un llençol ataronjat, el qual estava ences en flames. Aquesta aparició anava seguida per una porcada que tornava blancs els cabells dels homes pel terror que sentíen quan miraven l'aparició.



Replaçeta de Pego. Any 1920. Muntatge damunt una fotografia de Carmen Gilabert

      Tot acó pot representar una pervivència del primitiu culte a la Deessa-mare i representar la desfilada de les dones extàtiques adoradores de la deessa, o el que és el mateix, representa la desfilada dels morts que tornen a les seues cases, al estil de la Santa Companya.

      Pel que es refereix al nom de la bumberota, hi trobem una curiosa coincidència amb el d’una papallona nocturna, l'Acherontia atropos, que té dibuixada en el dors el que pareix una calavera i que es anomenada en la Marina Alta bomberot. En molts llocs es creia que la seua visió constituïa un auguri de mort. Es diu que les papallones nocturnes negres són ànimes de difunts que no poden deixar aquest món, afirmació que coincideix amb la creença de que, durant l'estat de catalèpsia que sofrien els xamans de la prehistòria, l'ànima eixia per la boca i es convertia en un animal, primer petit, com l’ocell o la papallona, i després gran com el llop o l’ós. Durant aquest estat es podia parlar amb els morts, als que convenia tindre'ls favorables per mitjà de les ofrenes d'aliments i begudes, ja que es creia que els morts tornaven al final de l'any per a reconfortar-se en la casa dels seus familiars, que havia sigut la seua. Però també es tenia la creença que hi havia morts malvats que envejaven als vius i podien ocasionar-los danys. Es tractava dels morts abans d'hora: soldats, suïcides, xiquets… etc. Eren les anomenades ànimes en pena que vagaven a les nits i, per a espantar-les, s'encenien focs i s'organitzaven algaravies amb crits i sorolls forts, s'arruixaven els cantons de les habitacions amb aigua o se'ls tiraven faves seques perquè menjaren i s'anaren.


2. Costums nadalenques

      Unes altres festes relacionades amb el canvi de temps i els ritus per renovar-lo, les trobem en les celebracions nadalenques. Amb l’arribada del solstici d'hivern es produeixen les nits més llargues de l'any, període que dura dotze dies, des del 25 de desembre fins al 6 de gener. Segons la tradició, en aquest temps els regnes dels vius i els morts entren en comunicació. Però, lluny de significar un temps de foscor, els avantpassats dels europeus ho celebraven com l’anunci indubtable del pròxim retorn del Sol i del renaixement de la vida que no mor davall el fred hivernal. Avuí es reconeix de forma pràcticament unànime que va ser la preexistència d'esta festa pagana d’orígens prehistòrics, el que va portar a l'Església a fixar el naixement de Crist el 25 de desembre, coincidint amb la festa romana del Sol Invicte.

      El costum dels regals de Nadal deriva de les “estrenes” romanes, que eren les branques d'un arbre consagrat –en honor de la deessa sabina Strenia- que els romans s'intercanviaven per a desitjar-se prosperitat i abundància en les calendes de gener.

      L’origen de l’arbre de Nadal es més complicat: alguns diuen que la costum naix a Alemanya al segle VIII, però els estudiosos més seriosos diuen que no hi ha dubte alguna de l'origen alsacià de l'arbre de Nadal. Les primeres dades sobre aquest costum en l'època moderna daten dels anys 1521 i 1539, i sempre circumscrits a eixa regió d'Europa. L’arbre de Nadal es un costum heretat dels pobles celtes i en el seu origen era un tronc d'arbre que es cremava la nit del solstici, per a festejar el renaixement del sol i per a atraure la prosperitat, costum que també trobem a l'antic Egipte que festejaven el naixement d'Horus, el seu "rei sol" i a l'antiga Sumèria festejaven el naixement del déu Mitra, i encara que ha patit canvis, ha estat present des de llavors en multitud de cultures. Quan els celtes van adoptar aquest costum, cap al 1100 a.C., arreplegaven un tronc quant arribava el mal temps i ho guardaven fins que, uns dies abans de la festivitat, ho adornaven amb pinyes de conífera, grèvol, heura i altres plantes sempre verdes, la qual cosa pareix que pot ser un dels orígens del costum actual d'adornar l’arbre de Nadal. Després de diversos dies adornat i col·locat en un lloc d'honor de la llar, perquè tots els membres de la família pogueren tocar-ho i deixar-li llepolies i regals, el tronc s'agarrava al posar-se el sol la nit del solstici (normalment era la mare qui agarrava el foc) i es cremava lentament. Les seues cendres es guardaven amb veneració, ja que es deia que podien curar malalties, i se solia guardar alguna resta carbonitzada per a encendre el foc del tronc de l'any següent.

3. Carnestoltes

     Totes les festes en què s’arrossega o es desfila amb un carro cobert de brancatges o adornat amb flors, son la representació de l’exèrcit dels morts i del carro de Holda, nom germànic de la Deessa-mare. Les tropes romanes, durant les calendes de febrer, triaven entre els soldats un rei (“Rei per un dia”) al que passejaven muntat en un carro, els soldats disfressats de dones ridiculitzaven i escarnien al fals rei, que al final del seu mandat era obligat a suïcidar-se a l’altar de Saturn (els Temps).

La costum de ridiculitzar al fals rei ha perdurat fins al segle XIX en la festa del rei dels Polls. Joan Amades. Costumari Català. Vol II, pa 146

     Estes festes es celebraven durant l'Any Nou romà i era costum menjar-se una coca de figa, dàtil i mel que contenia un fava seca, i al qui li tocava es convertia en el rei Fava –el Rei per un dia-, clar antecedent del tortell de reis, costum importada a Espanya des de França per Felip V. L’apallissament del “rei” evoca les cerimònies de subversió i inversió característiques de les velles saturnalies romanes, que es corresponen amb les "festes dels bojos" d'altres llocs d'Europa i la festa dels Innocents, superposada tardanament a la festa dels bojos, el dia 28. Es tracta de l'altre rostre del Nadal: la festa orgiàstica, que va romandre durant molt de temps en les capes populars de la comunitat.

      La festa dels innocents deriva de les reunions de grups juvenils de tipus iniciàtics que, dirigits per un cap, donaven voltes pel poble disfressats i cantant. Anaven a les cases on hi havia mort algú durant l'any i entonaven cantells fúnebres, donant notícies del mort. Demanaven diners o aliments, de forma amable o amenaçadorament. Com a companyia dels morts tenien dret a cometre excessos i furts, anaven pels pobles embolicats amb pells d'animals i amb la cintura adornada d'esquellots de vaca, la cara pintada de blanc amb algeps o emmascarada amb carbó. Aquesta festa dels innocents, s’anomena en altres llocs festes de folls o “balls dels locos”, festes en què l’extravagància i la transgressió de les normes són predominants. En aquestes festes es demana diners, la qual cosa relaciona el fenomen amb les rondes de captació. Els jóvens que demanen almoines representen les ànimes. En alguns llocs els jóvens es disfressen i governen el poble per un dia, trastocant l’ordre establert. La festa comença a l'eixida de la missa del matí del 28 i dura fins a la nit.

     Reprenem les saturnalies romanes on el sacrifici del “rei” ens dóna la clau per l’interpretació d’aquesta festa. A l'Europa mediterrània durant la prehistòria, quan s'adorava a la Deessa-mare en una societat matriarcal, una jove que representava la deessa, elegia entre els jóvens del seu entorn a un perquè la fecundara, reproduint la hierogamia del temps primordial. Una vegada complida la seua missió reproductora, el jove era sacrificat i, segons Robert Graves, devorat per les dones. Desprès d’aquesta unió ritual entre el deu i la deessa venien les cerimònies sexuals i les orgies col·lectives. Es creia que l'emparellament sexual entre jóvens, damunt de la terra acabada de sembrar, garantia la seua fecundació. Restes d'aquesta costum han arribat fins als nostres dies i, durant les festes dels pobles, es permet un llibertinatge entre els jóvens i es toleren els contactes sexuals.

     De l'antiga religió practicada per les dones, també hi havia una variant practicada pels homes, la de les batalles per la fertilitat entre grups de jóvens, com les bandes de guerrers germànics i nòrdics que combatien davall els efectes del consum d' Amanita muscaria, un fong molt abundant a Europa, anomenat Reig bord. Tots ells es mencionen en el segle XVIII com “l’exèrcit furiós”, la “caça salvatge”, la “Santa Companya”, i són una autèntica representació de la “companyia dels difunts”, és a dir, la formada pels esperits dels guerrers morts abans d'hora (jóvens).

Mascarada dels barbacàs de la Vall d'Aran. Joan Amades. Costumari Català. Tomo II. Pervivència de l’anomenat “l’exèrcit furiós”, la “caça salvatge”, la “Santa Companya”... una autèntica representació de la “companyia dels difunts”.

     De les batalles per la fertilitat deriven els carnestoltes, que són la representació d'estos combats. En l'època de Sant Agustí, ens diu el Diccionari català-valencià-balear, és reunien grups de persones pertanyents a la mateixa ciutat, inclòs de la mateixa família, i combatien feroçment a pedrades durant dies sencers buscant matar-se els uns als altres. També a Pego existia el costum entre els jóvens d'embrancar-se en una lluita a pedrades que és dia fer harca, paraula que deriva de l'àrab marroquí "harka" que significa moviment de tropes o fer expedició militar (Veure el diccionari citat de Antoni Mª. Alcover i Francesc De B. Moll). L'etimologia de la paraula carnaval deriva del costum grec del segle VI a.C. en la que uns jóvens passejaven per tots els bandes un vaixell amb rodes cridat "Carrus navalis", damunt del qual interpretaven danses eròtiques i obscenes. El nom valencià de carnestoltes deriva del llatí "Carnes toltas" (carns llevades), nom que també servia per a referir-nos al ninot de palla que és vestia de roba, durant els dies de carnestoltes i és penjava dels balcons o les reixes dels cases, cremant-ho l'últim dia.


Un carro mortuori, segons una lamina de l'obra de J. Anselm Clavé. El carnaval de Barcelona. 1860

4. La festa de Tots Sants i l’Any Nou

      La festa de Tots Sants és la que millor ha conservat les creences i els temors prehistòrics als “visitants”, a les ànimes en pena. I és que a l'antiguitat, al contrari del que se sol creure, les festes no sempre se celebraven coincidint amb les efemèrides astronòmiques (solsticis i equinoccis), perquè l'home mediterrani havia descobert que els canvis reals de temperatura i pluviositat no es produïen automàticament durant estes efemèrides, sinó que depenien de la inèrcia tèrmica de la terra i el mar. Les diferents civilitzacions van establir un temps d'espera que servia d'indicador més fiable dels canvis climàtics. Este temps va quedar fixat en 40 dies, d'ací les quarantenes en els processos infecciosos, en l'abstinència sexual després del part… etc. Encara que oficialment la Tardor arriba el 22 de setembre, nosaltres no experimentem realment els efectes del fred fins a Tots Sants (1 de novembre) i donem per acabat l’episodi de fred per la Candelaria, d’ací que aquestes dues festes siguen dates destacades en el calendari agrícola, donat que senyalen el començament i el final de la temporada del fred. Per Tots Sants es produeix el canvi del temps –L'Any Nou- al Mediterrani, i la naturalesa entra en hivernació, es ralentitzen els processos vitals i entrem en l'època mítica en què es deté el temps i és possible el retorn dels morts a les seues cases, a la recerca de la calor del foc i els aliments que no tenen en el seu món.

     El canvi de temps es deixa sentir en els nostres costums. Solem estrenar roba nova, d'abric. Aquest temps assenyala el fi de l'any agrícola, amb la garrofa arreplegada, les ametlles pelades, l'oli premsat i el raïm en els trulls, i nosaltres ho aprofitem per a renovar els contractes d'arrendaments de les terres, renovar les ferramentes agrícoles i comprar nous animals; efectuem els pagaments retardats i assistim a fires agrícoles com la de Cocentaina. En resum, sentim en el nostre cos que la naturalesa entra en letargia, en un temps de mort aparent, i nosaltres en una època de foscor i fred.

      Els pobles celtes també commemoraven l'Any Nou en estes dates. El 31 d'octubre les bruixes assistien als seus aquelarres. Els homes encenien fogueres, i amb el seu foc s'encenia el foc de totes les llars. Quan el segle V d.C. els saxons van conquistar el territori celta van arreplegar esta tradició i la van cristianitzar anomenant-la “All Hallow Even” que significa “Vespre de tot el sagrat”.

Animes en pena que campegen per despoblat la nit de Nadal, segons la capçalera d'un ventall vuit-centista, Joan Amades. Costumari Català, Vol I. Pag 102

     Nosaltres, com els celtes, creiem que la nit de Tots Sants els morts eixien desfilant i aterrint als vius. En canvi, els eslaus i els germans, creuen que aquest retorn dels morts es produeix per Nadal. Aquesta diferència s’explica per les diferències climàtiques que determinen l’arribada de l’Any Nou en dates diferents al Mediterrani i a Centroeuropa. Les ànimes visitaven als vius, acte que representaven els xiquets disfressats que portaven fanals fets amb carabasses o melons.

     Tots representaven els morts, eren ells que venia a portar-nos les notícies del més enllà, a predir-nos el futur. També en la Grècia antiga, les nits de l'1 i 2 de novembre, Hades permetia l'ascens dels morts a la superfície de la terra perquè visitaren els seus familiars i es comunicaven amb ells per mitjà de sorolls i cops, la qual cosa ens recorda als moderns “raps” de les creences espiritistes o els cops anunciadors de mals presagis de Sant Pascual Bailón, patró de Vila-Real.

      En la nostra comarca es continua mantenint la creença que per Tots Sants, des del migdia del dia 1 fins al migdia del dia 2 de novembre, les ànimes ens visiten i descansen en els barrots de les cadires i ens parlen des de l'interior dels càntirs. En eixes dates visitem els cementiris i portem ofrenes als nostres morts i, inclòs, parlem amb ells. També encenem focs el dia 31 d'octubre, les mariposetes o espelmes, que cremen surant sobre una capa d'oli i tenen propietats màgiques: serveixen per a indicar a les ànimes el camí cap a les seues cases. De vegades les col·loquem en els cantons, perquè és creença que les ànimes prefereixen els racons de les cases.

     De la mateixa manera, en la prehistòria, es creia que les parets de les Coves eren com a membranes de l'úter de la terra que facilitaven el pas del món dels vius al dels morts; en moltes coves s'han trobat ofrenes dipositades en els racons i en les clavilles de les parets, perquè els morts les pogueren agafar.

      Els familiars s'afanyaven a honrar els morts, ja que si rebien bona acollida se n'anirien directament al Cel. En moltes parts, en la nit de difunts es preparava un sopar per a ells, es col·locava un cobert amb el menjar i la beguda i, l'endemà, se li donava als pobres. Són propis d'aquest dia menjar castanyes torrades, moniatos i pastissets, perquè creien que era el menjar elegit pels morts per al viatge al mes enllà, i era costum menjar-les en la nit de Tots Sants, torrades a les brases d'una foguera amb què espantar a les ànimes en pena. Hi ha una tradició que fa als xiquets deixar castanyes amagades en algun racó de la casa perquè, a la nit, les ànimes dels difunts vinguen a arreplegar-les i se les canvien per panellets (pastissets dolços) o dolços de codony. En els països centreuropeus es tenia el costum de deixar en la porta de la casa una botella amb aigua fresca perquè begueren els morts, doncs es creia que allí on estaven patien molta set. En algunes comarques, de bon matí, es preparava un llit per a les ànimes i es deixava un cantó mitjà obert (“la girà”), perquè les ànimes pogueren descansar, mentre els amos anaven tres vegades a missa per a donar-los temps.
Però els homes també manifestàvem el seu temor als morts. Quan sonaven les tres campanades del “vol de l'Ave Maria” tots els homes que estaven treballant al camp tornaven a les seues cases, per a evitar la trobada amb els morts. Als xiquets se'ls deia: “Xiquets, l'Ave Maria a casa ens envia”. A la nit es creia que la mala ventura anava per damunt de les teulades de les cases i s'havien de prendre precaucions i mantindre les finestres i portes tancades. Per por a les ànimes eixe dia no es viatjava d'unes poblacions a altres, i alguns cotxes de línia suspenien els seus servissis regulars. Als imprudents viatgers que eixien de les seues cases els ocorrien coses estranyes, per exemple, si passejaves o tornaves a casa, ja tard, no era estrany que a mitjan camí de ta casa o entre dos pobles , de sobte notares que una mà es posava damunt el teu muscle, llavors et donaves la volta però ja no podies veure a ningú.

Bibliografia bàsica

-Amades, Joan. Costumari Català (1950). Salvat Editors, Barcelona, 1984
-Ariño, Antoni. Temes d’Etnografia Valenciana (IV). Festes, rituals i creences. Ed. Alfons el Magnànim.
-Clotes J i Lewis-Williams. Los Chamanes de la Prehistoria. Edt. Ariel, Barcelona 2001
-Eliade, Mircea. Historia de las creencias y las ideas religiosas. Edicions Paidós, Barcelona 1999
-Guinzbur, Carlo. Història nocturna. Edicions Península. Barcelona, 2003
-Climent i Giner, Daniel. El calendari dels 40 dies. Dintre de la web “El Tiempo de la Humanidad”. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant, 2001
-X. Fabregas. “Ànimes en pena”, publicat dins de la col·lecció “Tradicións, mites i creences dels cataláns”. Edicións 62. Barcelona, 1979


BRUIXES: INDEX

1 comentario:

Anónimo dijo...

Serìa convenient produndizar el tema.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...