sábado, 20 de enero de 2007

EL GAT SALVAT 1. La Cova Negra

La Cova Negra


“M'he despert quant la rabosa lladrava allà dalt del bosc de Potastem. Tenia por d'una incursió de gent del pla, més nombrosos i organitzats que nosaltres.

Es creuen els amos d'aquest paratge i he de somriure i donar-los regals per a calmar-los cada vegada que pugen.

Soc el Gat Salvat del Xical i la meva família fa molt de temps que viu a la cova Negra.

Conten els meus avantpassats que quan arribaren a la muntanya vivien en la nostra cova uns homes salvatges, blancs i rossos, molt forçuts que a penes parlaven i emetien uns sorolls guturals que esglaiaven a les dones i xiquets.

Nosaltres ens vam instal·lar amb una barraca feta de forques de lledoners i senills que havien portat de la marjal, al pla de davant de la cova, no lluny d'ells on la senda que pujava de la costa abastava el cim de la muntanya: des d’allí teníem controlats als homes de la cova i als nostres antics companys de la vall.


Les primeres nits muntaven vigilància i observàvem el foc que fumava les pedres de la cova i, així vam estar un temps, fins que un dia van abandonar la cova els homes blancs i forçuts. Nosaltres ens vam traslladar a viure allí dalt, una cova gran, fresca a l'estiu i calenta a l'hivern.

D'açò fa molt d'anys i encara recorde ara aquells homes rossos i amb ulls del color del cel que vivien allí, silenciosos i tranquils.

M'han contat que els nostres avis vivien a un llac que hi havia baix de la Muntanyeta Verda, i recorrien tot l'arc de muntanyes que l’envoltava buscant menjar i animals per caçar.

De vegades, romanien algunes temporades en unes barraques fetes de troncs de pi i senills. Els troncs estaven clavats al fons del llac, damunt del tarquim, i sobre aquestos muntàvem una plataforma de branques que servia de suport a la barraca de canyissos i senils.

Junt a altres famílies, totes juntes, formaven un poblat de barraques que s’abastaven dels animals del llac. Nosaltres teníem l'esquena coberta per la muntanya que ens protegia dels vents del nord i ponent, i davant una immensa planura litoral que plega prop de l’illa d’Eivissa i desprès teníem la mar, la qual estava separada del llac, a trams, per un muntanyàs de sorra, ple de pins.

Aquest llac era immens i d’aigües salobres: era una prolongació de la mar que s’endinsava terra endins i que rebia aportacions de quatre rius: el Gallinera, el Bullents, el Racons i el Girona. Quan plegaven les pluges de la tardor deixaven les barraques i tornaven a les coves de les muntanyes, però abans baixaven a les platges del llac i arreplegaven petxines per a menjar.

Però, va aplegar un temps en què va haver-hi molta sequera i la marjal gairebé es va assecar i es va salar, i així un any d’arrere l'altre, per això els meus avis van decidir pujar a les altes muntanyes que estaven plenes de bous braus, cavalls, senglars, isards, cérvols i cabres.

Mirant cap a l'est, per on ixía el sol tots els matins, al costat del Montgó, vivien altres famílies instal·lades dalt de Segaria. Per les nits es veien els seus focs.

Jo tot això no vaig aplegar a conèixer-ho, però les nits, al costat del foc, els majors conten que allí no es faltava de rés.

El llac estava ple de peixos i aus. Amb un arc i unes llances matàvem llises i llobarros suficients per alimentar a totes les famílies. Un poc més costos era caçar els ànecs, fotges i polles que s'amagaven corrents dins del senillar o s' escabussaven desapareixent dins l’aigua.

Les granotes, verdes i grosses, molt saboroses, a l'igual que la gambeta de riu, que es menjaven els xiquets com si fos una llepolia. Mon avi hem va ensenyar a agafar anguiles: fèiem un bastó llarg de lledoner i lligàvem un cordill fet d'espart, al final del qual posàvem una bola feta de llombrígols passats per fil i agulla; quan plegava la nit ho ficàvem dins l’aigua i ràpidament trèiem anguiles que prement fortament la boca no volien deixar escapar tant saborós menjar.

Cada matí, quant assortia el sol, ens acostaven a les antares dels rius i observàvem pasturar als cavalls de riu, grossos com senglars gegants, que passaven el dia submergits dins l’aigua.

Avui hi ha èxit el sol i el dia es fresc. La rabosa ha deixat de lladrar. Ara a la cova viuen les meues ties i els seus germans i els seus fills que han tingut d'altres homes i dones que vam incorporar a la nostra família.

En total som unes vint-i-cinc persones. Però hem diuen els majors que allà al pla eren més de tres-centes persones i que hi havia un cabdill i un bruixot que curava les malalties. Si volem curar-nos hem d’anar a visitar el poblat de la Font del Reginós, que està allà al barranc d'Ebo. Aquesta gent, i els que tenim a la cova de l'Argelaga, pel camí que puja cap a La Sarga, son els nostres amics, dons també procedeixen de la marjal. Ells s'han agrupat en uns poblats més habitats i tenen de tot.

El bruixot de la cova Fosca es molt bo i coneix totes les herbes i viris per curar malalties, a més, se’n recorda de totes les danses guerreres i per propiciar la caça. Jo li tinc una autèntica veneració, encara que un poc de por, puix te un 'aspecte d'home primitiu, sempre vestit amb pells de cabra i una cornamenta de cérvol al cap. Doncs, bé, li diuen Altamira, i segons m'han contat els vells, va aparèixer baixant pel camí de La Sarga, amb un bastó i una bossa plena d’estranyes petxines que ací no havien vist mai. Diuen que ve d'un altre mar que hi ha on s'acaba la terra cap al nord.

El cas es que no es com els bruixots d’ací: es un solitari i ara ja parla com nosaltres, però quant va aplegar ací diuen que tenia un parlar diferent i gutural. Si vos conte tot això es perquè jo l'admire i ell, en certa manera, també em correspon i vol transmetrem tots els seus coneixements, els quals son fantàstics, per que em parla d'altres homes que viuen a coves on sempre fa fred i que quant s'aixequen de matí les fonts d'aigua estan gelades; hem parla de coves amb pintures de colors, com la sang i la palla, que representen animals més poderosos que els cérvols, ell els anomena bisons.

Però no m'agrada que es burle dels meus dibuixos. Ahir, per eixample, quant vaig acabar de matar uns conills que ja feia dies que els tenia localitzats, vaig pujar allà d'alt de l'abric que hi ha prop de la Font de la Mata, un poc lluny de la meua cova, i vaig dibuixar-me a mi mateix amb el meu arc i les meves fletxes. També vaig dibuixar als meus cosins i, la veritat, ho vaig fer pensant en el futur, a veure si així aconseguíem més força i valor en les caseres i en les lluites. No sé com explicar-ho, però el bruixot hem va ensenyar que així allibere una voluntat, un desig de comunicar el meu ser amb la força gegant que ha construït les muntanyes. El bruixot diu que a la força li agrada que l'acaronen amb els pinzells, que ella ens compren i sap quant volem parlar amb ella i donar-li les gràcies per tots els aliments i aigua que ens proporciona.

Però no cregueu que d'aquestes coses es pot parlar amb tothom; si ho fera em prendrien per boix i es riurien de mi. La majoria de la gent que conec li agraden més les danses de guerra i caça, per què es fan en públic, en els grans poblats, i d'aquesta manera homes i dones tenen oportunitat de mostrar les seves habilitats i agilitat com a dansaires.

Doncs bé, una volta va vore les meues pintures i hem va dir que així no es feien, i allà dins de la cova Fosca, va pintar uns bous enormes, amb tots els colors del mon, i dansant i recitant uns cants amb un idioma desconegut va començar a disparar-los fletxes amb el seu arc, assegurant que així no fallaria desprès quant tinguera un animal per caçar.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...