València, llum de la Mediterrània II
Aquells que em van acompanyar en la meva
primera entrega de "València, llum de la Mediterrània", el meu
particular viatge proustià a la recerca del temps perdut, ens quedarem a les
portes de l'Estació del Nord. De nou m’emprenen
el viatge al passat. Sortim al carrer i, a prop, trobem la plaça de
l'ajuntament; a la dreta, la plaça de
bous.
Aquesta entrega es lliurarà en tres
capítols, per no fer més tediosa l’exposició d’un tema ja de per sí avorrit.
Estació del Nord i Plaça de Bous. Foto: Gonçal Vicens
Institut Lluís Vives i la Casa del Xavo. Foto: Gonçal
Vicens
No
obstant això, a mi em cridava més l'atenció la plaça de Sant Agustí, lloc des
d'on van partir innombrables manifestacions populars en protesta contra el
franquisme, aquest càncer que corroeix les nostres institucions fonamentals,
com la Justícia i el Parlament.
Així
recorde aquesta plaça, bastió de reivindicacions democràtiques, a la vegada que
lloc on s’ubica un temple ancestral –qui sap- on han ocorregut innumerables
faules i llegendes. Però, com a historiador, hauria de poder separar els meus
sentiments i records contaminats, per discernir entre realitat i imaginació.
Això
ve al cas, perquè moltes vegades, la imaginació ens pot jugar males passades.
De fet, la meva atenció la va atreure el temple per ser vestigi del passat, o
això creia jo. Bé és cert, que només sortir de les reixes de l'estació, també
atreia la meua l'atenció el “campanile”
o templet d'un edifici modern situat a l'avinguda del Marqués de Sotelo, seu de
la Tresoreria Territorial de la Seguretat Social, segons vaig esbrinar, conegut
pels valencians com la Casa del Xavo, ja us explicaré perquè.
La Casa del Xavo. Foto: Gonçal Vicens
Un altre edifici més baixet, quadrat i
neoclàssic, es trobava al davant de la Casa del Xavo: l’institut Lluís
Vives. Sembla el menys espectacular dels
tres, però, en realitat, tal vegada siga el més interessant.
Institut Lluís Vives i, al fons l’església de Santa
Caterina i Sant Agustí, amb el campanar antic. Any 1920. Foto: Valenciadesaparecida
Molts passen per davant del Lluís Vives i
no paren en ell. També ens passa als que tenim ànima de historiador i una vena
romàntica, com un "Sturm und Drang", que ens
empeny a capbussar-nos en temps pretèrits.
A més, si pensem que a prop hi ha un edifici del segle XIII, d’estil gòtic
valencià i, damunt, sabem que es tracta d’un antic convent de frares ermitans, llavors
comencem a somiar rotllos i, de vegades, arrossegats per aquest ímpetu
medieval, obviem la crua realitat.
Església de Santa Caterina i Sant Agustí amb el campanar
nou. Foto: Gonçal Vicens
Això hem va passar amb el temple de Sant
Agustí, ja que l’edifici que podem contemplar actualment, en realitat, només és
el resultat d’una profunda reforma feta al segle XX, després que l’església fou
greument danyada per les tropes franquistes. Ara sí, senyors, quina reforma
tant meravellosa!
D’aquesta manera, el temps ens apropa a uns
edificis on podem contemplar l’obra de varis arquitectes valencians.
Comentaris