Espais d'espiritualitat

    El llibre Espais d'espiritualitat (les ermites de Pego)  descriu les ermites pegolines i, a més, estableix una ruta per aquests llocs sagrats. Al clos urbà trobem les ermites de Sant Miquel i Sant Josep. Són els autors del llibre l'arxiver municipal Joan Miquel Almela, el pare Àngel Talens i la professora d'Història María José Berenguer.

     Els llocs sagrats del conqueridors, amb el pas del temps, es convertiren en llocs de cristianització dels andalusins instal·la lats en les zones rurals dels seus voltants. Actualment els coneixem com ermites de conquesta, uns edificis de construcció simple, alats durant els segles XIV-XV, tots ells de planta rectangular i coberta de teula a dues aigües, moltes vegades amb la porta d’accés protegida per una portalada de carreus de pedra o taulells amb arc de mig punt.

    El cas de Pego, com altres de la comarca, es especial donada la proximitat de la població cristiana a les alqueries musulmanes disseminades per les valls de Gallinera, Ebo, la Rectoria i Laguar. Els pobladors d’Uxola foren gent de Barcelona capital, però, molts dels colons acabats d’aplegar, abandonen de seguida el poble per por, ja que estaven rodejats d’andalusins per totes les bandes, com si fos un fort del “Far west”.

     En 1286, a causa de la falta de pobladors, per continuar cobrant els seus impostos, el rei ha de recórrer als musulmans donant-los 30 jovades per repartir-se en la moreria de Favara. Front els constants atacs andalusins, molts dels repobladors renuncien a les seus possessions i es refugien a Oliva i Gandia. El rei Pere III el Gran no para d’escriure als pegolins, amenaçant-los de revocar les donacions de cases i les terres si no es queden a viure al poble i construeixen unes muralles.

Localització de les ermites

    Tornem a les ermites i ocupem-nos d’aquelles que son típicament ermites de conquesta, com la de Sant Miquel, Sant Josep, Sant Antoni i Sant Sebastià, instal·lades a prop de nuclis habitats per moriscos. Sobre l’alqueria musulmana d’Uxola els cristians van fundar una població, el nom de la qual procedeix dels romans, doncs la vall on estava ubicada era denominada “Pagus”, es a dir, una vall sense temple religiós, fora de la “urbs” o ciutat amb temple religiós. De “pagus” derivaria “pagà”, amb el sentit de que era un habitant d’un indret sense temple religiós.

Foto processada per Gonçal Vicens. Reconstrucció de la muralla de Pego que roman intacta com mitgera entre les cases. Vista des del carrer Carrascal. Foto original: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/

El Torejó del camí de l’horta, una de les torrasses de la muralla i porta d’entrada a la població. Foto: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/

     Les muralles de Pego constrenyien el creixement del poble i causaven que la mesura de les cases es reduís considerablement, trossejades per les successives reparticions entre hereus. Per evitar aquest menyscabament, els ciutadans més poderosos no tardaren en fundar un raval al sud-oest de la població per construir quintanes per als seus fills. En canvi, els andalusins i elements menys afavorits econòmicament, foren instal·lats en el segon raval de Pego, al nord de la població junt al camí d’Oliva.

Ermita de Sant Miquel. Foto: Gonçal Vicens

    L’ermita de Sant Miquel  ja es trobava al costat d’aquest camí a finals del segle XV, envoltada per bancals, segons el Llibre de la peita de Pego. Durant un temps, segons els visitadors eclesiàstics, la capella estava “maltractada i desolada”.

Exterior de Sant Miquel, amb un plafó de ceràmica policrom dedicant al sant titular, dos ulls de bous i una xicoteta espadanya que alberga la campana. Foto: Gonçal Vicens

Plafó de ceràmica policrom de Sant Miquel. Foto: Gonçal Vicens

    Segons sembla, aquest fou el tarannà de les altres ermites pegolines, moltes de les quals no tenien ni ermità. Al segle XVII, desprès de l’expulsió dels moriscos, foren reforçats els seus murs amb contraforts i les autoritats municipals van encarregar tres retaules per engalanar-les al mestre Nicolau Borràs de Cocentaina (1603), dels quals avui només es conserva el de l'ermita de Sant Joan.

Interior de Sant Miquel amb una talla de la Puríssima del segle XVIII, un llenç del sant del segle XVII i un de Sant Josep del pintor pegolí, deixeble de Joaquim Sorolla, Just Almela Company de principis del segle XX. Foto: Gonçal Vicens

Una visita guiada al interior de l'ermita. Foto: Gonçal Vicens

Llenç de Sant Miquel (segle XVII). Foto: Gonçal Vicens

Sant Josep (s. XX) de Just Almela Company. Foto: Gonçal Vicens

    No gaire lluny, al Pla de la Font, trobem l'ermita de Sant Josep (1677) prop de la font que subministrava l'aigua de reg a les sèquies de l'horta medieval i, tant mateix, a l’alqueria morisca d’Atzeneta.

Pla de la Fot i l’ermita de Sant Josep. Foto: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/

Pla de la Fot i l’ermita de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens

Façana de Sant Josep (s. XX) amb espadanya i un retaule ceràmic amb imatge de Sant Josep i el Nen Jesús. Foto: Gonçal Vicens

Al interior, de planta rectangular amb coberta de teules a dues aigües, s'accedeix per un arc escarser (arc rebaixat). L’espai de culte està delimitat per una sèrie de contraforts que conformen capelles laterals. Foto: Gonçal Vicens

Altar de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens

El presbiteri queda remarcat per un arc de mig punt amb pintures (1677),  el mateix que les pintures que decoren l'altar presidit per la imatge de Sant Josep amb el Nen en braços dintre d’una fornícula d'un retaule neoclàssic. Foto: Gonçal Vicens

Detall de les decoracions pintades que fan referència a l’ofici de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens

        On millor podem observar l’estructura de les ermites de reconquesta es en la de Sant Antoni i Sant Sebastià,  construïdes damunt les mesquites de les alqueries islàmiques de Beniçuleima i Benumeia.

     Actualment es troben envoltades per camps de cultiu. Foren construïdes en temps de Felip II, seguint les recomanacions del patriarca Joan de Ribera, per donar servei religiós als moriscos convertits, ara anomenats mudèjars, paraula d'origen àrab amb el significat despectiu de "domesticats".

Entrada de Sant Antoni: un porxo format per arcs de mig punt enquadrat per maons, dona accés a l'ermita gòtica dividida en dos trams per un arc de diafragma. A l’exterior destaquen els contraforts de pedra cimentada amb morter de calç. L'edifici el corona un campaner d'espadanya i a sota té un retaule ceràmic amb la imatge del sant. L'ermita té adossada la casa de l'ermità. Foto: Gonçal Vicens

Sant Antoni. Diapositiva antiga de Gonçal Vicens

Ermita de Sant Antoni a la partida de Beniçuleima. Foto: Gonçal Vicens

Altar de Sant Antoni. Foto: Gonçal Vicens

Retaule original de l’ermita de Sant Antoni, ara custodiat a l’Església arxiprestal de Pego. Foto: Gonçal Vicens

Entrada de l’ermita de Sant Antoni. Foto: Gonçal Vicens

    Més propera al castell d'Ambra troben les restes de l'ermita de Sant Sebastià, ja gairebé irrecuperable per l'estat d'abandó en què es troba. En peu resta la façana barroca del segle XVIII, construïda sobre l'antiga mesquita de Benumeia. El seu interior guardava un retaule de Nicolau Borràs, que va ser substituint per un altre de Pere Joan Codonyer de Gandia. Els dos desapareguts.

Ermita de Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens

Visita guyiada a Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens

Actualment no es pot accedir al recinte de l’ermita de Sant Sebastià pel perill d’enderrocament. Foto: Gonçal Vicens

Capella lateral de Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens

Lateral Oest de l’ermita. Foto: Gonçal Vicens

Part de d’arrere on estava l’altar. Foto: Gonçal Vicens

Campaner d’espadanya de Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens

    La ermita de Sant Pere, a l’alqueria musulmana de Favara, fou destruïda en la segona meitat del segle XIX per construir el panteó familiar de la nissaga del “Mayorazgo” Cendra, avui també enderrocat.

Panteó del Mayorazgo. Foto: Gonçal Vicens

Retaule del Panteó dels Cendra, ara al cementeri municipal de Pego. Foto: JCambrils

Façana del panteó, antiga ermita de Sant Pere. Foto: Gonçal Vicens

      El temps de revoltes socials de la primera meitat del segle XIX va ser nefast per a San Sebastià i per l'ermita de Sant Pere, ocupades per bandolers que es refugiaven a dintre d’elles. També van ser utilitzats aquests temples com llatzerets per posar en quarantena els empestats del còlera de 1885.

     Finalment, acabarem parlant de les dues ermites de la família Sala. L'ermita de Sant Joan, construïda al segle XV, a resguard del castell d'Ambra, que fou habitada per l'anacoreta Joan Maimó. L'altar va ser adornat amb una pintura del Baptisme de Jesús (1588), semblant a la de Sant Joan Baptista de Beniarjó, obra del frare i pintor Nicolau Borràs.

Baptisme de Jesús (1588), de Nicolau Borràs

Foto antiga de l’ermita de Sant Joan. Foto: Marina Plaça

Paratge de Sant Joan on es troba l’ermita del mateix nom. Foto: Gonçal Vicens

    El paratge on estava ubicada l’ermita de Sant Joan era propietat de l'ajuntament que, a més, posseïa un abeurador, una rodona, assegadors pels ramats i un rejolar comú del poble. L'ermità va ser venuda en 1804 al paborde de la universitat de València, Joan Sala, per 1.700 lliures.

    Al Calvari de Pego  trobem un complex religiós que consta de l'ermita de Sant Joaquim (Sant Xoxim), un panteó familiar i el Viacrucis. Precisament, les capelles del Viacrucis, amb els seus retaules ceràmics típicament valencians, són el més interessant i el més antic del conjunt, ja que es remunten al segle XVII.

Capelleta del Calvari. Foto: Gonçal Vicens

Entrada al complexe religiós del Calvari. Foto: Gonçal Vicens

Retaule ceràmic del Calvari. Foto: Gonçal Vicens

L’ermita de Sant Joaquim -així com al panteó familiar dels Sala- sols es poden visitar per Setmana Santa.

     L'ermita de Sant Joaquim (1760) te forma de capella quadrangular amb coberta piramidal de teules sobre la qual descansa un campaner cec d’espadanya. La porta d'entrada està emmarcada per grans dovelles i una llinda sobre la qual descansen tres creus en baix relleu. Per sobre de les creus veiem un retaule ceràmic de l'última estació del Viacrucis protegit per un teuladell vidriat. En el seu interior es conserven llenços representant l'Anunciació i l'Adoració dels Pastors.

Retaule ermita Sant Joaquim i l’escut dels Sala. Foto: JCambrils

Nota: Algunes fotografies no tenen suficient qualitat i les he posades com a testimoni històric, mentre trobe l’oportunitat d’accedir als espais religioses i fer-les un altra vegada.