Llegendes d'Ademús
El territori de la poma esperiega es un enclavament
que va ser conquistat pel rei Pere II d'Aragó en 1210 i es va unir mig segle
després al Regne de València, acabat de conquistar pel rei Jaume I, fill de
l'anterior. En 1269 el monarca Jaume I va donar la localitat d'Arcos de las
Salinas (que era la que connectava el Racó d'Ademús amb el Regne de València)
al Consell de Terol.
Arcos de las Salinas
Poma esperiega
Convent de Sant Guillem
A Castellfabib
els més valents podeu visitar el convent de sant Guillem. Si eres supersticiós
potser no t'atreveixes per les llegendes que amaga entre les seues restes
arquitectòniques. A la vora del riu Ebrón trobem aquest monument abandonat en
1835 amb la desamortització de Mendizabal.
En 1912 es
comença a construir una central hidroelèctrica que portaria la llum a Terol.
Per a la seua posada en marxa algú va tindre la idea d'agafar les pedres del convent
sense saber el que això comportaria. Durant les obres van morir dos
treballadors esclafats per pedres que es van esfondrar en el seu interior,
naixent així el rumor que havia sigut un càstig diví per llevar els carreus
d'un temple destinat en el seu moment a l'oració i culte.
Central hidroelèctrica de Castellfabib
Actualment
només es conserva la capella, el pou, el safareig i l'abeurador d'animals, a
penes uns metres quadrats de parets, façanes mig demolides i escletxes de
diferents arcs.
Una altra
llegenda narrada en Top Valencia conta que els propis frares agafaven l'aigua del riu Ebrón
ran del convent, ocasionant que el riu baixés
moltíssim el nivell de l'aigua, obrint-se pas per les Falçs del Ebrón. En 2016,
gràcies a la campanya “apadrina un carreu del convent” on es va recaptar diners
per a evitar la seua ensulsiada, es van iniciar les obres per a apuntalar les
restes que queden d'aquest preciós convent que un dia va lluir amb tota la seua
esplendor a Castellfabib.
Associació Cultural de Castellfabib
http://www.ademuz.es/es/municipio/sesga
Des
d'Ademús, pel Val de la Savina i un fort pendent, s'arriba a Sesga, en plena Serra
Tortajada. Un elevat percentatge de les edificacions presenta un estat ruïnós.
Actualment el llogaret compta amb 8 habitants. Fins fa pocs anys no disposava
d'energia elèctrica ni aigua corrent.
La xicoteta
església parroquial de la Immaculada Concepción és un edifici del segle XVIII
decorada amb pintures de temes marians. A prop hi ha un edifici municipal que
alberga l'escola, el forn de pa comunal, la barberia i el calabós. A prop
destaca el bosc de coníferes i altres varietats que pobla tota la Serra
Tortajada.
Sesga, església parroquial de la
Immaculada Concepción. Foto: Alfredo
Sánchez Garzón
Conta la
llegenda que en el llogaret de Sesga vivia una dona dolenta que agradava fer el
mal i robar als altres habitants. La lluna l'observava totes les nits mentre la
mala dona feia les seues malifetes. Una nit la lluna va amenaçar a la dona amb
convertir-la en pedra si tornava a robar. La mala dona no li va fer cas i una
nit va robar un xiquet nounat. En passar pel vessant de la muntanya la lluna la
va veure i, tal com li va dir, la va convertir en pedra. Des d'aqueix dia els
habitants del llogaret de Sesga van viure tranquils i a la dona de pedra la van
dir "la mare puta".
Aquesta
llegenda va ser recuperada per Yolanda Yuste.
***
Us pose una foto antiga de "la Creu que Xiscla", amb detall de la basa
calcària i columna de pedra composta per diferents fragments i un medalló
llaurat, sobre el que s'alçava la cèlebre creu d'Ademús (València). La foto
està presa de Carlos Sarthou Carreres, Geografia General del Regne de València, València
(1920-27), vol. II, p. 273].
Des de finals
del segle XVI a Ademús es venerava una xicoteta creu de ferro, situada en la
cúspide d'una columna, que s'exposava en el fossar de Sant Pere, enfront de
l'entrada sud de la vella parroquial.
La xicoteta
creu va ser trobada per un pastor en circumstàncies misterioses, i col·locada
en el cementiri de l'església. El
crucifix no cessava de provocar prodigis incomprensibles. De tots ells, el que
més impressionava a la població era la seua capacitat per a avisar –mitjançant
els sons aguts que emetia- de l'arribada de tempestes.
En 1653, el
bisbe de Sogorb, Francisco Gavaldá, es fa ressò d'aquestes meravelles
i ordena a les autoritats municipals que protegisquen la valuosa creu. Així les
notícies dels portents s'estenen per tots costats, fins i tot al papat de Roma.
El cas és que Alexandre VII
va posar l'assumpte
en mans del
Sant Ofici i en 1658 el tribunal de València ja havia designat una
comissió encarregada d'investigar els
successos.
El primer a
ser interrogat va ser el propi Gavaldá, víctima de la seua
tremenda credulitat; després van
seguir les declaracions
dels veïns d'Ademús,
testimoniatges plens de
prudència, la qual cosa revela
el temor que
entre la població provocava
la sola presència
dels enviats de la Santa
Inquisició a la comarca.
L'informe
final conclou que aquests fenòmens es deuen a causes naturals, complint allò
que manaven els preceptes del concili de Trento que pretenien la supressió de
falses creences, de supersticions populars, de veneració de relíquies i sants
dubtosos, etc. Amb això els conciliars pretenien retornar la religió catòlica
al seu estat original.
Vista parcial de la vila d'Ademús
(València), des del castell, amb detall de l'horta del Túria per on discorre el
camí pelegrinal de la Vera Creu. Foto:
Alfredo
Sánchez Garzón
Les
advocacions de la Creu o Santa Bàrbara, es consideraven molt efectives per a
aplacar fenòmens atmosfèrics i calamitats que produïen una mort sobtada i sense
confessió possible –la pitjor mort que podia patir un creient- com a llamps,
tempestes, terratrèmols, etc.
La població ademussera
va continuar mirant amb cert respecte
la xicoteta creu
que, de moment, va continuar complint
les seues funcions d'alertar sobre l'arribada de tempestes
pernicioses.
Cavanilles,
a la fi del segle XVIII, encara
es fa ressò de la pervivència
d'aquesta superstició popular, donant-li una explicació
il·lustrada, d'acord amb el seu temps. Amb tot, per aqueixos anys el
poder de conjurar les tempestes ja l'ostentava una altra relíquia, arribada
a Ademús a principis del segle XVIII:
el lignum crucis.
Quan es va
construir el nou temple del Raval (1644), la vella parròquia de Sant Pere va
ser convertida en ermita de la Santa Creu, Sant Cristòfol i Santa Bàrbara. La
nova església d'Ademús es convertia en la més important de la comarca.
Però la
grandesa i l'exuberància decorativa
no ho era
tot. Tot temple
que es preés havia de posseir unes
relíquies dignes. Aquestes dotaven
de cert prestigi i
importància a l'església que
les custodiava.
En el cas de
Santa Generosa, la seua devoció va ser promocionada, de dalt a baix, per la
jerarquia eclesiàstica. La introducció del culte de santa Generosa és una mica
més tardana que el de la Creu que xiscla i està lligada a la finalització de
les obres de la nova parroquial de sant Pere i sant Pau.
Un vertader
trànsit de restes santes s'intensificarà des de finals del segle XVI, promogut
pels capellans catòlics, coincidint amb l'inici de la difusió dels preceptes trentins.
En aquest sentit, és cèlebre l'arribada de les restes de sant Maurí a València, que el Patriarca
Ribera va fer portar des de Roma.
Ademús va acollir
el cos de santa Generosa, regalat per un clergue de
la població. La santa va ser acollida en una capella en la qual es va disposar
que la comunió es donés perpètuament en ella, on hauria de cremar dia i nit un
llum. La capella va ser decorada amb pintures, una de les quals narra el
miracle del ferrer d'Ademús.
En 1721,
Francisco Domingo, ferrer de la vila, havia caigut greument malalt fins al punt
de perdre el coneixement. Sembla ser
que en aqueix estat
inconscient va passar tres
dies, fins que el rector parroquial va acudir
a casa del malmès ferrer
amb la relíquia de santa
Generosa. Davant la
presència del sant
cos sembla ser que Francisco Domingo va sanar immediatament.
Per descomptat, aquesta curiosa història
va ser elaborada per un entès ja que els
tres dies de mort
aparent del ferrer d'Ademús tenen evidents
referències als tres dies
que Crist va tardar a ressuscitar.
NOTES
Rubio, Samuel. Historia verdadera de
la cruz que chilla y fundación del hospital de san Joaquín. Ademuz, 2001
Antón Andrés, Ángel .“¿Milagro o superchería?”. Ababol, números 29 y 30. Ademuz, 2002.
Eslava Blasco, Raúl. Reliquias y religiosidad popular en el Rincón de
Ademuz (II): la cruz que chilla y el cuerpo de santa Generosa de Ademuz. ABABOL, nº 33. Primavera 2003
Comentaris