Xemeneies espantabruixes

     A la Jacetania abunden unes majestuoses xemeneies troncocòniques, anomenades popularment, “chamineras” o “chimeneras”.
     El seu cim està rematat de curiosos objectes, com pedres, cons, olles, creus, o en el cas dels pobles del “Serrablo”, éssers d'aparença terrorífica. Aquets elements que es col·loquen sobre les xemeneies, tenen una explicació en les llegendes populars de les bruixes. Diuen, que evitaven que les bruixes que sobrevolaven les teulades de les cases sobre les seves escombres, entraren a les llars a través de l'única entrada que no podien tancar, les xemeneies. D'aquí, que els objectes col·locats sobre aquestes, rebin el nom de espantabruixes.


Chimenera” d’una casa d’Argisal. Foto: Gonçal Vicens

Detall xemeneia d’Argisal. Foto: Gonçal Vicens
     Els espantabruixes eren, antigament, pedres antropomorfes, cruciformes, poroses i amb un orifici en el seu centre que feia que l'aire xiulés al passar. En realitat no es tracta de creus sinó d'uns ninots bastant lletjos, amb els braços oberts com qui vol impedir el pas: són els "espantabruixes". Altres vegades com hem comentat, no són a l'estil de creus, sinó de boles rodones. Que tampoc són boles sinó caps, també lletgíssimes en general. I a la zona de la Serra de Guara -per exemple Lecina- solien col·locar com espantabruixes, càntirs o vasos similars de terrisseria, sens dubte pel paper purificador que de sempre ha simbolitzat l'aigua.

Espanta-bruixes d’Anzanigo, Tella, Jasaba i Arcusa. Foto: Gonçal Vicens

Espanta-bruixes de Castiello de Jaca. Foto: Gonçal Vicens
      Com a reforç a l'espantabruixes, se solien deixar les tenalles de la llar obertes en forma de creu, o feien una creu en les cendres que quedaven a la llar després de apagat el foc, abans d'anar-se'n al llit. I a més a la campana de la xemeneia es col·locava el "motilón" o "motilonot". Era un ninot de fang sense coure, de fabricació casolana, potser un transsumpte dels déus lars, que defensava l'entrada de les bruixes.
 

Motilón en una teulada i un altre a una llinda de ca de Ventura (Osia)

Motilones a la llinda d'una porta. Segons l'opinió de Fernando Biarge aquests rostres humans són una representació del culte totèmic als avantpassats, el tronc de l'arbre familiar el record està present en tot moment en l'esdevenir de la casa.

Espanta-bruixes d’Echo. Foto: Gonçal Vicens

Chimenera” d’Echo. Foto: Gonçal Vicens
      Les autèntiques espantabruixes, es troben en pobles abandonats com Escartín, ja que conserven intacte el seu aspecte original i no han estat reformades com és natural, en els pobles actuals. Si les voleu veure, consulteu el bloc
      N'hi ha també amb forma de figura en Vio, IpiésLarrede, o Gésera entre altres llocs. Amb forma de creu, podem veure-les en Hoz de Jaca, Javierre del Obispo o Nocito. Amb forma de cap i rostre humà en LasiesoIpiés, sardes, Sabiñánigo, etc. N'hi ha amb la pedra tallada en forma de bola, per exemple a Panticosa, o en forma de fulla, a Hoz de Jaca. N'hi ha de formes curioses, com una amb forma de gat en Fiscal, d'ocell en Ceresola, i de campana a Larrés. Fins n'hi ha amb forma d'humà amb els braços en creu, en Fet, llaurades amb pedres poroses denominades toves o tosques.

Entrada del poble de Lárrede. Foto: Gonçal Vicens

Detall d’una xemeneia e Lárrede. Foto: Gonçal Vicens
      En altres llocs, podem veure altres tipus de espantabruixes amb un vas col·locada sobre de la xemeneia, com és el cas de Panticosa, amb atuells de cap per avall o del Pueyo de Jaca o Fiscal amb el vas de cap per amunt. Fins i tot amb l'atuell tallada en pedra com a Labuerda.

Atuell cap per a munt a una xemeneia de Panticosa. Foto: www.ljaime.com
    Hi ha espantabruixes molt curioses com són les de la zona del Serrablo, amb pedres que rematen les xemeneies amb formes d'éssers terrorífics. Les podem observar en Olivan, Llaunes, Javirere del Obispo, Yebra etc ...

Poble de Latas, en el Serrablo. Figures antropomòrfiques. Foto: Gonçal Vicens

Detall xemeneies de Latas. Foto: Gonçal Vicens

Vista des de Latas. Al fons el modern Sabiñánigo. On les construccions modernes conserven les espanta-bruixes. Foto: Gonçal Vicens

Vesc a una finestra de Santa Cilia. Foto: Gonçal Vicens
      Els vesc era una planta utilitzada en l’antiguitat coma remei universal. Els druides ja sabien de les seves propietats curatives. Era la 'planta màgica' que utilitzaven per protegir-se dels llamps, la maldat o les malalties. La empraven per ajudar les dones a quedar-se embarassades i es creia, fins i tot, que tenia la propietat de tornar a les persones invisibles. Panoràmix la tallava amb la seva falç d'or per cuinar la poció màgica. I es creu que van ser els italians els que la van relacionar els seus 'poders' amb l'amor. D'aquí, la tradició de besar-se sota ella per Nadal per no separar-se mai d'un ésser estimat.

Detall d’un cartell informatiu a l’entrada del poble de Tramacastilla. Foto: Gonçal Vicens

Des de Piedrafita vista del Vall de Tena i l’embasament de Bubal. Foto: Gonçal Vicens
           Del cartell de Piedrafita ens enterem que la Jacetania és terra de bruixes, com els veïns valls de Salazar i Isaba. A la Vall del Tena es trobava el misteriós bosc del Betato o el de Lartosa freqüentats per les bruixes. També acudien per celebrar els seus aquelarres a la Sima de la Moral o al lloc on avui se situa Formigal.

El poble del Formigal. Foto: Gonçal Vicens

Bosc del BetatoFoto: Gonçal Vicens
     El primer testimoniatge escrit que fa al tema és una carta del Bisbe Oliva de Vic, A Sancho el Major, datada el 1023, en la s'indica que ha de prendre mesures per fer front als problemes del seu Regne, destacant el gran nombre d'estrangers, els amors incestuosos, l'embriaguesa i els auguris (GARI, 1979. 27). El primer procés de bruixeria de la Inquisició moderna a Aragó és el de Diego Sánchez (clergue de Calamocha) acusat de nigromant, en 1496. Seguit d'un altre de Terol, veí de Torre els Negres, en 1497, Juan Garcés, notari, acusat d'endeví (GARI, 1979. 28).
      Posteriorment (1499), la vall va patir una epidèmia de dones que bordaven com a gossos ("latrantes")  i en 1521 la Santa Inquisició va promulgar un Edicte de Gràcia per a les bruixes d'aquesta zona.

Coneixem molts detalls de l'episodi gràcies al llibre Patrocinio de Ángeles y combate de demonios, escrit per fra Francesc Blasco de Lanuza, que era rector d'un d'aquests pobles en el moment en què va esclatar el cas.
      La Justícia Ordinària es feia servir dels “coneixedors de bruixes”, el més destacat dels quals va ser Andrés Mascaró, que havia recorregut, exercint aquest ofici i el de saludador, València, Catalunya, Itàlia i l'Alt Aragó. En 1620 va ser contractat per l'Ajuntament de Bielsa per conèixer les bruixes de la Vall pel que va cobrar 100 reals. Amb aquesta finalitat, una tarda, va reunir a la plaça major als habitants de Bielsa i els seus llogarets, sotmetent-los a la prova del buf. Aquelles persones a les que bufés amb major intensitat serien culpables de bruixeria. Així, per aquest procediment, va assenyalar a tretze: quatre van ser penjades i una condemnada al desterrament (GARI, 1979. 30).

Font a l'entorn de l'ermita de Santa Orosia, a Yebra de Basa. Foto: Gonçal Vicens
        Es estrany que la Inquisició es servís de personatges amb tares mentals, com aquets “coneixedors de bruixes” i, a més, contradictori ja que se servien d'un endeví per descobrir a altres endevins i bruixots. Però, es clar, els inquisidors tampoc estaven massa afinats parlant psíquicament.
      Després del Procés de Logronyo de 1611 i la intervenció de Salazar i Fredes,  els inquisidors van adoptar una postura molt racional i crítica i les penes es van limitar a advertiments i moltes absolucions. Els tribunals del Sant Ofici, com a la resta d’Europa, foren més tolerants que els tribunals civils, compostos per autèntics fanàtics i analfabets que condemnaven a mort als seus veïns per picabaralles familiars o per apropiar-se dels seus bens materials.
      Els suposats aquelarres (no hi ha proves en cap lloc que demostre la celebració real d’alguna cerimònia d’aquestes) tenien característiques comunes als d'altres llocs i regions: reunió nocturna d'homes i dones en lloc adequat als que es apareixia el Dimoni en variades formes: muntat sobre un cabró o en un cavall negre, en figura de cabró o de gos també negre, i més generalment, com a home negre.
     Els ritus utilitzats van ser molt semblants en totes les reunions d'aquesta naturalesa: promesa d'acatament i obediència al diable al qual reconeixien com a amo i senyor mitjançant el "òscul anal", danses rituals, reverència al nou senyor, desenfrenament sexual, ungüents, beuratges ... de vegades sacrificis de víctimes, fins i tot nens (al Altaragó hi acusacions i confessions de matar nens, però no es va poder provar), trepitjar i profanar objectes i símbols religiosos. La fórmula utilitzada per les bruixes de Tamarit per entrar a la secta era: "Renegar de Déu, del pare que els va engendrar i de la mare que els va parir " (GARI, 1979. 36).
     Tot aquest seguit d'esdeveniments culminen en la possessió demoníaca col·lectiva que va viure aquesta vall entre 1637 i 1643, una de les més importants d'Europa que va afectar a 62 dones. L'epidèmia va sorgir a Tramacastilla i Sandiniés i des d'allà es va propagar a Saqués, PiedrafitaPanticosa, Pueyo de Jaca, Sallent, Villanúa i Jaca.

Males arts de les bruixes
Un grup de bruixes turmenta a un home mentre sobre elles descendeixen animals i genis malignes. Francisco de Goya. 1798. Museu Lázaro Galdiano, Madrid.
Bruixes: l'obsessió pel dimoni
     La primera meitat del segle XVII va ser a tot Europa la gran era de la caça de bruixes. A Espanya l'episodi més conegut va tenir lloc en un poble dels Pirineus navarresos, Zugarramurdi, que va acabar amb el processament en 1610, per part de la Inquisició, de 53 persones, onze de les quals van ser executades.
***
Per a saber més de Bruixeria veure al meu Bloc:

Per Zugarramurdi prem aquí
GARI LACRUZ, A. 1979: La Brujería en Aragón. I Congreso Internacional sobre la Inquisición. Cuenca.
GARI LACRUZ, A. 1991: Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo XVII, DGA, Zaragoza; réédDelsan, Zaragoza, 2007.
GIL GONZALEZ, G. 2011: A la Luz de los prodigios. Almas, demonios y seres evanescentes. Miraguano  
«Las brujas de Zugarramurdi». Historia NG, núm. 98.
***

Matarranya i la seva arquitectura

      Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarr...