Bruixería del Vall de Tena

     Entre 1637 i 1643 es va desenvolupar en diversos pobles de la Vall de Tena un cas de endimoniades que, en realitat, va ser un altre episodi d'histèria col·lectiva i de caça del bruixot culpable.
    Abans d’entrar en aquest tema, vegem com la historiadora Maria Tausiet Carlés es basa en documents aragonesos dels segles XVI i XVII, i relaciona determinats oficis amb la bruixeria (Llevadores-bruixes a Aragó en l'Edat Moderna: mite i realitatManuscrits, nº 15, 1997). No eren necessaris massa requisits per a ser considerada com a tal: un corrent d'opinió contrària a nivell local i la simple sospita de l'autoritat per iniciar-se el judici, el desenvolupament del qual depenia més de la voluntat del jutge que de l'existència de proves materials. Va trobar un elevat percentatge de llevadores acusades de bruixeria que respon a diverses motivacions i a conflictes d'interessos variats en una etapa de canvis polítics, econòmics, socials i culturals.

Vuelo de brujas (1797) de Francisco de Goya (Museo del Prado)
     Els sacerdots van decidir llançar la batalla per expulsar els dimonis organitzant processons i dejunis i van celebrar cerimònies col·lectives d'exorcismes a les esglésies, per expulsar els dimonis dels cossos de les «esperitades», com es denominava a les posseïdes. Suggestionades pels sacerdots, les joves van mostrar de seguida senyals de la possessió demoníaca.


Auto de Fe en la Feria Renacentista de Medina del Campo (Valladolid). Foto: Fran Jiménez 
    Per ajudar els dos sacerdots, va arribar a la zona un frare enviat per la Inquisició aragonesa, fra Luis de la Concepció,  que va publicar un llibre on va explicar la seva actuació a Tramacastilla en termes que semblen surrealistes. Els fets narrats, per descomptat, són producte de la imaginació de l'autor, ja que no consten en cap altra font del cas. Cal explicar-los com un intent de ressaltar el seu propi paper en tota la peripècia, però també mostra fins a quin punt els religiosos creien a ulls clucs en els poders del dimoni.

    Es va buscar per la vall al bruixot causant de tot això i l' "esperit maligne" va resultar ser un tal Pedro de Arruebo. Aquest era un ric propietari de la vall, de caràcter violent, encara jove i que era conegut per assetjar totes les dones de la zona, que per a ell s'havia convertit en una mena de gran vedat de caça.

    Per a les gents de la vall, no hi havia dubte que Arruebo era un bruixot amb poders diabòlics. El van acusar de tenir poder per causar malalties i morts i de conèixer les males arts gràcies a la possessió de llibres prohibits. Tenir certa cultura i saber llegir i escriure i mantenir contactes amb França -el jove parlava bé el francès- era motiu de sospita. La gent deia que «havia comprat a un francès (com ell ho ha confessat diferents vegades ja moltes persones) dos dimonis familiars, de tres que aquest francès tenia, i li havia donat per ells tres “cayzes” de sègol en temps que valia molt car, els quals portava en un canut sempre amb si».

Dones d’Echo. Foto: Gonçal Vicens
     El que va passar a la vall de Tena és un exemple característics del que els historiadors anomenen «demonomanía», l'obsessiva creença en què els dimonis tenien una existència real i amenaçaven la vida dels homes.

Detall de Sant Miguel Arcàngel (Ruesta, 1510-1515) al Museo Diocesano de Jaca. Foto: Gonçal Vicens
      Els culpables de la creença en el dimoni fou l’Església, que lluny de tallar les irracionals creences dels seus sacerdotals, analfabets la major part, els va donar ales per a que predicaren eixes idees tan irracionals. Els rectos rurals, , alhora de control de les consciències i de defensa davant suposats perills contra la comunitat,  escorcollaven als feligresos mitjançant la confessió i alhora defensaven a la comunitat de batejats enfront dels heretges i també al dimoni.

Detall de Sant Miquel Arcàngel (Otal 1510-1520). Museo Diocesano de Jaca. Foto: Gonçal Vicens
    Per això, episodis d'infecció diabòlica com el de la vall del Tena eren en bona part obra d'alguns sacerdots inspirats, que en les seves parròquies exposaven sermons colpidors i dedicaven arengues incendiàries a persones analfabetes, comminant-les a fer pinya contra Satanàs i contra les bruixes. El que no vol dir que la població no sabés aprofitar les circumstàncies a favor seu, com a prova el que als pobles navarresos de 1637 les acusacions de bruixeria es dirigissin precisament contra el personatge més odiat de la comarca, fins desfer-se'n per sempre d’ell, contra el veí del que desitjaven les seves possessions o contra els enemics personals.   

Detall de la llinda de la porta d'entrada de l'església de Santiago de Agüero. Foto: Gonçal Vicens

Detall d’un capitell interior de l’església de Santiago d’Agüero. Foto: Gonçal Vicens
    Josep de Pellicer (1), coetani d'aquests fets, diu que Pedro de Arruebo endimonià a més de 1.600 persones, xifra que sembla alguna cosa exagerada. La major part de les posseïdes eren joves entre onze i trenta anys, solteres i els rectors les qualifiquen com a dones de bons costums i virtuoses.

Carrer d’Ansó. Foto: Gonçal Vicens
      Les més actives pertanyien a un nivell socioeconòmic alt, en relació al seu ambient social. Les manifestacions externes, en una primera fase, van ser símptomes com veure’s privades, temporalment, de la vista, oïda i veu; dolors aguts;; queien sense sentit; intenses alteracions d'ànim; tan aviat reien com ploraven; violentes contraccions i convulsions físiques (2).

Carrer de la Vall d’Ansó. Foto: Gonçal Vicens
     A més, alguna d’elles li va sortir a l’orella una imatge negra i extraordinàriament lletja que va ser presa com una representació del mateix diable, doblegaven objectes que diversos homes no podien, queien d'alts llocs sense patir mal. Quan l'Inquisidor es dirigia a elles en llatí (que per analfabetes, no durien d’entendre) els replicaven els seus arguments en romanç. D'altra banda anticipaven fets futurs, localitzaven objectes ocults i endevinaven coses...  A través de la pell els sortien objectes sense deixar empremta, alguns objectes passaven d'un lloc a un altre sense tenir en compte els obstacles i distàncies com va passar amb una tassa de plata i una escrivania. Es mostraven violentes i convulses davant els objectes i persones sagrades (Sacrofòbia).

Dimoni sotmès per Sant Miquel Arcàngel. Detall del retaule major d’Ansó. Foto: Gonçal Vicens
    Un dels exorcistes (Fra Luis de la Concepció) assumeix un protagonisme hilarant, sens dubte per augmentar el seu prestigi, inventant-se uns  fets realment fantàstics; com quan descriu que a una ordre seva es van elevar fins a la volta de l'església 200 dones seguides dels seus respectius bancs (3). Compta també com unes dones que s'estaven confessant sortien per l'aire comiats quedant penjades dels més alts cingles, cap per avall, sense que se'ls baixessin les faldilles, com si els diables causants fossin puritans. En un altre punt relata com tota la calamarsa d'una tempesta va caure en un espai molt reduït formant una torre més alta que la de l'església, evitant així els danys en els camps. Altres manifestacions van ser violents vòmits, llançant gran nombre d'encanteris.


Església de Lárrede. Foto: Gonçal Vicens


Esperitada en la processó de Santa Orosia a Jaca, 1922. Foto: De les Heras (Arxiu Peñarroya)
      De tot això es va culpabilitzar a Pedro de Arruebo, un personatge de la Vall de Tena que reunia en la seva persona totes les formes de bruixeria i màgia de l'època. Diuen que gaudia de bona posició econòmica i educació, el que unit al seu atractiu físic, la seva astúcia i el seu èxit amb les dones, en una època en què els marits passaven llargues temporades fora de casa amb el bestiar. En la seva fosca història conflueixen bruixots, donzelles, exorcista, inquisidors, còmplices i Don Blasco de Lanuza, qui va recollir el que ha passat en el llibre Patrocinio de Ángeles y combate de demonios (1652). Un dels signes de possessió diabòlica que detectava Blasco de Lanuza era el de resistir-se a rebre els sagraments.

Església de Tramacastilla. Foto: Gonçal Vicens

       Pedro de Arruebo (Tramacastilla de Tena, 1608-) va ser l'objecte d'un procés per bruixeria entre 1637 i 1640. Pagès i ramader, instal·lat sobre La Artosa (avui sota les aigües de l'embassament hidroelèctric de Bubal), va ser acusat de ser un bruixot. L’acusaven d’amenaçar de mort a les filles dels seus enemics i d’obligar-les a relacions sexuals sota l'amenaça de encisar-les. Els casos de possessió diabòlica de dones es multipliquen a les rodalies. El diable apareix a nombroses ocasions sota formes variades, com un sacerdot o un «francès». La situació arriba fins a tal punt que el rei Felip IV envia al lloc al inquisidor general, Bartolomé Guijarro i Carrillo. Aquest mor durant la seva investigació i se sospita que Pere Arruebo hagi provocat aquesta mort «per maleficis». Els processos es reprenen i, al final, Pedro compareix davant el tribunal de la Inquisició a Saragossa entre els anys 1635 i 1640. Entre els seus còmplices principals figuren dos dels seus companys de correries, Miguel Guillén, un sastre, i Joan de Larrat, un cirurgià d'origen bearnès, així com Lucas Aznar i la seva germana.

Mirador de Tramacastilla sobre l’embasament de Bubal. Foto: Gonçal Vicens
      Pedro Arruebo, per haver «posat el dimoni en nombrosos llocs, i donat al diable més de mil sis-centes dones» (aquesta xifra és considerada després exagerada i reduïda a poc més de dues-centes), es condemnat a 200 fuetades i pena de galeres, el que significa, en la pràctica, la mort. Després del procés, prop de dues-centes dones van ser reunides per a una gran sessió d'exorcisme davant l'església de Tramacastilla, on es va tenir lloc també un acte de fe amb els amulets i material de bruixeria.


Lanuza. Foto: National Geographic
     En 1644, en la Vila de Luna, es produeix un contagi de possessió demoníaca que afecta 30 dones, amb violents símptomes similars als ocorreguts a Tena i les afectades eren també solteres i algunes d'elles pertanyents a destacades famílies, fins i tot germanes de clergues: Sagarra, Pérez, Ardebines... Els dimonis, parlant per boca de les posseïdes, acusaven Ana Pérez Duesca, com a principal causant. Aquesta dona tenia unes circumstàncies personals molt adequades per a ser considerada com a culpable i víctima propiciatòria d'aquests successos: forastera, vídua amb fills petits, de condició humil, realitzava treballs domèstics per a diferents famílies de la localitat exercint esporàdicament com llevadora, remeiera i encortadora (encisadora) de llops. Va ser atestada de causar la possessió demoníaca i donar el mal, havent mort, segons l'acusació, per aquesta causa, a dos nens i un home.

judici eclesiàstic
Condemnat per la inquisició, per Eugenio Lucas. 1860. Museu del Prado, Madrid.
     Els successos que he vist i el llibre de Blasco de Lanuza han inspirat l’ obra teatral “Las Espiritadas de Tena” de Lateja Teatro (2012-2013) i la Feria de brujasmitos y leyendas del valle de Tena que se celebra durant una setmana en Sallent en aplegar el solstici d’estiu.

Foto: Gonçal Vicens

    També inspiren la Ruta de las Brujas del Alto Gállego, un itinerari que recorre l’espai natural, a la volta que la seva cultura, costums, tradicions, i els mites d’aquets llocs sagrats.
Notes
1.      José de PELLICER. Avisos históricos. Temas de España. Edit. Taurus. Madrid, 1965. (4 de junio de 1640) y que se recoge posteriormente en el Semanario erudito de Valladares tomo 31, pag. 127.
2.      Carta de BLASCO LANUZA y MATIAS XIMENEZ al Tribunal de Zaragoza 17-12-1639 A.H.N. -S.l. - lib. 976, fols 305r-313v.
3.      Fray Luis De La Concepción. Prácticas de conjurar, pág. 133 y siguientes. Madrid, 1721.

Matarranya i la seva arquitectura

      Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarr...