La llegenda del Sant Grial II
Per continuar la Ruta del Sant Grial, tornem a l'autovia Mudèjar i circumval·larem Sabiñánigo per prendre la N-330 fins a Jaca. Capital de la comarca de la Jacetana, acumula sobrats motius per a justificar la nostra visita, com la catedral de Sant Pere, monument romànic de primer ordre on va arribar en 1044 el Sant Grial.
1. Jaca 1044-1076 d.C.
La ruta oficial es l’etapa 7, des de San Adrián de Sásabe a Jaca, un total de 17,6 km. En descens cap a Castiello de Jaca i la riba del riu Aragó, fins arribar a la catedral de Jaca.
Catedral de Jaca. Foto: Gonçal Vicens
Catedral de Jaca. Foto: Gonçal Vicens
Aixecada al segle XI, és una de les més antigues catedrals hispanes, fita principal de la Ruta Jacobea a la qual es vincula el seu origen. En ella reconeixerem elements característics com el crismó trinitari de la seva portada sud o la decoració d’escacat, que van crear escola en l'art romànic.
Catedral de
Jaca. Fot: Gonçal
Vicens
Crismó
trinitari. Catedral Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Gaudim de la fina talla dels capitells de les seves dues portades i del seu claustre barroc, de la sobrietat i la fusió d'estils patents en la construcció i la decoració de l'interior d'aquest temple carregat d'història.
Interior
catedral de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
La catedral de Sant Pere de Jaca alberga a més el Museu Diocesà de Jaca, completament reformat el 2010 i que atresora una de les col·leccions de pintura mural romànica més importants i belles del món.
Pintures
romàniques. Museu Diocesà de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Pintures
romàniques. Museu Diocesà de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Pintures
romàniques. Museu Diocesà de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Cartells informatius del govern d’Aragó. Fot: Gonçal Vicens
Etàpes de la
ruta del Sant Grial. Fot: Gonçal Vicens
2. San Pedro de la Sede Real de Bailo - Anys 1014-1045 dC
L’etapa 3, de Bailo a Biniés, es l’oficial del camí del Sant Grial. Bailo es el municipi més meridional de la Jacetania, amb arquitectura típica del Prepirineu. Bailo era Seu Reial del Regne d’Aragó i, per eixe motiu, allí va romandre el Sant Grial varies dècades.
Sant Pere de la Seu del Real de Bailo es la següent parada en la nostra ruta passa per Bailo, un municipi de la Jacetana als voltants del Parc protegit de Sant Joan de la Penya. Allà, a l'església de Sant Pere de la Seu del Real es va guardar el Sant Grial entre 1014 i 1045, més de tres dècades. La construcció actual data del segle XVI, però per un moment ens podem imaginar com seria la vida en aquest emplaçament, que va ser residència dels Reis de Aragón.
Es la etapa mes plana del camí que travessa per camps de conreu fins aplegar a Arrés, un turó on tindrem que admirar la torre d’una antiga fortalesa gòtica del segle XV. El traçat de la ruta coincideix amb el del Camí de Santiago, per un camí paral·lel al riu Aragó que passa per la Canal de Berdún i, al aplegar a aquesta població situada damunt una lloma, es dirigeix cap al nord.
Berdún vist des d’Arrés
Carrer d’Arrés.
Fot: Gonçal
Vicens
Vista del
castell d’Arrés. Fot: Gonçal Vicens
3. Santa Creu de la Serós 1046-1062 d.C.
Prendrem la carretera N-240 cap a Santa Cilia i Navarra per desviar-nos a l'esquerra a uns quinze quilòmetres i seguir per l'A-1603 fins a la propera Santa Creu de la Serós, on visitarem l'església de Sant Caprasi.
Santa Cilia.
Fot: Gonçal
Vicens
Santa Creu de la Serós es troba a l'entrada a Sant Joan de la Penya des del Canal de Berdún, la localitat va créixer a l'empara del monestir i la nombrosa cort itinerant dels reis d'Aragó. Ramir I va donar béns al monestir de monges de Santa Maria, aixecat a la falda de la muntanya després de la implantació de la regla benedictina a Sant Joan de la Penya. Per ell van passar tres de les seves filles, Urraca, Sancha i Teresa.
Santa Creu de la
Serós. Fot: Gonçal
Vicens
Se suposa que per iniciativa del pare del rei Ramir, Sancho III el Major, es va construir l'església de Sant Caprasi (1020-1030), veritable meravella del romànic llombard, que avui es pot apreciar en el seu aspecte original després d'una magnífica restauració a la que es van eliminar els elements afegits al llarg dels segles. És difícil explicar com una església tan petita pot resultar tan bonica al viatger. La seva puresa i sobrietat, encara sense la decoració mural que un dia va il·luminar els seus murs, ens ajuda a comprendre el romànic.
Ermita de Sant
Caprasi. Fot: Gonçal
Vicens
Ermita de Sant
Caprasi. Fot: Gonçal
Vicens
L'esplendor del monestir de benedictines va ser culminat amb l'església de Santa Maria (1059-1061), que sembla fondre amb el paisatge de la serra, vertical i bellíssima com un més dels conglomerats petris que s'eleven cap al cel. Temple únic en el seu gènere, d'enganyosa aparença exterior, engrandida per efecte de la torre campanar i les capelles de volta de creueria, els absis semblen suportar la torre i donar a l'única nau forma de creu llatina. Altres atractius són la estada superior i la bella portada amb el seu timpà emparentat amb el de Jaca.
Santa Creu de la
Serós. Fot: Gonçal
Vicens
Santa Creu de la
Serós. Fot: Gonçal
Vicens
Sepulcre de donya Sancha. Museu Diocesà de Jaca
El sepulcre de donya Sancha es pot admirar al Museu Diocesà de Jaca, on, en 1555 es va traslladar al monestir, per ordre de Felip II.
4. Catedral de Sant Pere de Jaca - Anys del 1063 al 1071 d.C.
Un dels temples més importants del primer romànic espanyol és la catedral de Sant Pere de Jaca, de la qual es diu que el propòsit de la seva construcció va estar directament relacionat amb la conservació del sant calze (de fet, el va albergar l'1063 al 1071) . El rei Ramir I va establir la capital de l'incipient Regne d'Aragó a Jaca i va formar el projecte de fer una catedral "tan sumptuosa que no hi hagi una altra millor", i ho seria per al Aragó d'aquella època, una catedral construïda per i per al Sant Grial, per això serà consagrada a Sant Pere, i per això li farà donació de tretze pobles en memòria dels comensals de l'Últim Sopar.
Interior de la
catedral de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Capitell de
Sistus. Fot: Gonçal
Vicens
Fotografia: Ana Mafé García. Abril 2017
En un capitell de la llotja petita de la Catedral es pot veure encara la inscripció Sistus que relata la història de Sant Llorenç i el lliurament del calze que li va fer el papa Sixt II. Això este com a prova d'aquest relat que hem narrat. El capitell va pertànyer al claustre vell de la Catedral jaquesa realitzat al segle XI, datat entre els anys 1044 i 1076, i que respon a un programa iconogràfic que detalla el mandat del Papa Sixt II en una de les cares, la següent Lorenzo lliurant a un soldat un objecte beneint-lo (el Sant Calze), la tercera és la presa del diaca i l'última cara del capitell seu martiri.
El bisbe García, últim dels bisbes aragonesos de Sasabe, fill de Ramiro I i custodi del Grial, va ser l'encarregat de traslladar la relíquia a Jaca l'any 1044, encara que a causa enfrontaments amb el seu germà Sancho Ramírez, finalment va marxar com a bisbe a Pamplona , sent succeït en els seus càrrecs per Pedro de Jaca.
Decoració
d’escacat. Catedral de Jaca. Fot: Gonçal Vicens
Es tracta d'una construcció lligada també al Camí de Santiago, i en aquest temple és on es va batejar l'estil escacat jaqués, que després es repetiria en altres esglésies.
5. Monasteri de Sant Joan de la Penya. 1071-1399 d.C.
Des de l'esplanada posterior a Sant Caprasi, continuem per una estreta i segura pista asfaltada que ens porta fins al monestir de Sant Joan de la Penya (segle X), centre neuràlgic de la nostra Ruta del Sant Grial a Osca.
Monestir de Sant
Joan de la Penya. Fot: Románico aragonés
San Joan de la
Penya. Fot: Javier Ara
De seguida, ens adonarem que ens trobem en un lloc de misteri, tot en el respira santedat, des del seu origen eremític ple de llegenda, el descobriment del rei de Navarra García Jiménez, personatge misteriós, avui en dia s’ha proposat la teoria de que el copista del Còdex de Roda va confondre a dos personatges que es deien García, que tenien cognoms diferents. El personatge tingut tradicionalment per García Jiménez (situat cronològicament a mitjans del segle IX) es deia en realitat García Íñiguez i que, al seu torn, no s'ha de confondre amb el rei García I Íñiguez, fill del rei Íñigo Arista, amb qui tradicionalment se li ha considerat corregent. La consagració de la seva església es va fer al 920 pel comte d'Aragó Galindo Aznárez II i la seva consolidació per part del rei Sancho III de Navarra. Però va ser Ramir I qui va concebre el monestir com a cor espiritual del que seria el regne del seu fill Sancho Ramírez: Aragó.
Claustre de Sant
Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
Claustre de Sant
Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
Claustre de Sant
Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
Interior temple
de Sant Joan de la Penya. Rèplica del Sant Calze. Fot: Gonçal Vicens
El va dotar de grandíssimes riqueses i poder, perquè Sancho Ramírez edifiqués l'església alta i Pere I la consagrés, esdevenint focus de les reformes eclesiàstiques i panteó reial. Lamentablement, un incendi en 1675, la invasió napoleònica i sobretot, la desamortització de Mendizábal van fer estralls en el seu estat.
Panteó Reial.
Fot: Gonçal
Vicens
Part inferior
del temple de Sant Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
Pintures murals
de Sant Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
El monestir restarà en la nostra retentiva com un dels pocs monuments que sempre aflorarà a la nostra memòria. Per alguns, la pedra angular de la ruta es aquest monestir, els quals també defensen que es la morada més digna del Grial. Es tracta d’una magnífica construcció i, encara que a penes conserva el que va ser en un temps, no deixa d’admirar-nos el seu antic dormitori, l'església vella amb les seves pintures en els absis excavats a la roca, al costat de l’altar on s'aprecia una reproducció del calze que avui es venera a València, la bellesa de l'església alta, i sobretot, el claustre i la importància dels seus capitells, exemples i referents del romànic mundial.
Capitell de Sant
Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
Continuant per la pista asfaltada arribarem de seguida al pla de Sant Indaleci, on va ser construït al segle XVII el Monestir Nou. És una àmplia esplanada, habilitada amb taules de pícnic, des de la qual podem acostar-nos a miradors panoràmics i recórrer rutes senderistes senyalitzades. Cal no oblidar que estem en un espai natural catalogat com a Paisatge Protegit de Sant Joan de la Penya i Mont Oroel, ecosistema de mitja muntanya a camí entre l'ambient mediterrani i el atlàntic. recomano la visita per contemplar la seva magnífica restauració, el paisatge, el Centre d'Interpretació de la Natura i l'hostatgeria ho justifiquen.
Monestir Nou de
Sant Joan de la Penya. Fot: Gonçal Vicens
El monestir més important d'Aragó durant l'alta Edat Mitjana, el de Sant Joan de la Penya, també va tenir l'honor de guardar el Sant Grial. I ho va fer durant més de tres segles, de l'1071 al 1399, pel que va ser on més temps va romandre abans de marxar a Saragossa, Barcelona i, definitivament, a València.
També és parada per als pelegrins del Camí de Santiago. Es precisament durant aquest període d'estada del Grial a Sant Joan de la Penya quan sorgeixen durant el segle XI les primeres llegendes i obres cavalleresques entorn del calze de l'últim sopar, estenent-se per tota Europa i apareixent versions alemanyes, franceses, castellanes, islandeses, italianes. . . Amb derivacions com Lancelot, el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona, Questa del Saint Graal, Parzibal, Tristany, Ginebra, el mag Merlín o l'espasa Excalibur.
Apparizione del Sacro Graal, manoscritto, Parigi, XV secolo
En aquest monestir es donaven elements susceptibles de ser incorporats a la tradició griàlica, com el repetitiu tema dels monjos custodis, que com diuen les llegendes, vivien més de cent anys per la contemplació del Sant Calze. La ubicació del monestir sota una imponent roca, contribueix també a conjecturar sobre el seu enigma. Una font amb forma de calze es diu que s'erigia en el centre del seu espectacular claustre, el que recorda que el Grial també va contenir l'aigua que va rajar de les ferides del costat de Crist.
Sembla que una mena de pseudohistoriador, el alemany de la Universitat de Göttingen, Michael Hesemann, assegura que la descripció de llocs, detalls arquitectònics, paisatges i personatges que apareixen en els poemes èpics medievals, com Parzival (que relata la vida de Sir Perceval, cavaller de la Taula Rodona i de la cort del rei Artur , i la seva recerca del Sant Grial, més endavant escrit per Wolfram von Eschenbach 1170-1220, coincideixen sorprenentment amb la descripció i els detalls arquitectònics d'aquest monestir, i amb llocs, paisatges i personatges històrics espanyols de l'època, de manera que el Grial a què al·ludeixen poemes i llegendes era el que guardava en Sant Joan de la Penya. Fins i tot la inscripció àrab de la peanya del Sant Calze apareix esmentada en el poema Parzibal. És summament important recalcar que el terme lingüístic "grial", utilitzat en els llibres medievals de cavalleria per referir-se al Sant Calze, és d’origen ibèric, i era el que empraven la gent dels llocs pròxims a Sant Joan de la Penya per referir-se a un calis (HESEMANN, 2003).
Probablement, la difusió d'aquestes llegendes cavalleresques es va produir a través de pelegrins i joglars que van transitar per la gran via d'intercanvi d'idees que era el Camí de Santiago. Alfons I el Batallador, va ser un dels monarques aragonesos que més va protegir aquest monestir. Cavaller templer del Grial, segons la tradició oral, després de la batalla de Fraga i suposadament ferit de mort, es va refugiar al monestir i misteriosament va aconseguir sobreviure, apareixent més rejovenit i guerrer que mai.
Pedro de Jaca, el nou custodi del Grial, renúncia al seu càrrec de bisbe en 1076 i retorna al seu monestir d'origen, Sant Joan de la Penya, bressol del Regne d'Aragó, portant amb si el Sant Grial, que romandrà allà fins a l'any 1399. Aquest trasllat va donar lloc a un important conflicte entre els bisbes de Jaca, que van tractar de recuperar el calze sigui com sigui, i els monjos de Sant Joan de la Penya, recolzats pel Rei d'Aragó i pel Papa, que volien guardar-lo al monestir, conflicte que a punt va estar de generar una revolta social. El conflicte es va resoldre finalment a favor del monestir, en passar aquest a dependre directament de la Santa Seu.
6. Al Palau de l'Aljafería 1399-?
El Sant Grial va estar a la Monestir de Sant Joan de la Penya fins a l'any 1399, quan el rei d'Aragó , Martí l'Humà, decideix traslladar-lo a un lloc més important dins dels secrets de la monarquia. El lloc triat el Palau de la Aljafería.
Palau de
l’Aljafería. Fot: Gonçal Vicens
Interior
Palau de l’Aljafería. Fot: José Luís Álvaerz Díaz
El rei Martí I d'Aragó passa per ser un avançat al seu temps. El sobrenom de "humà", li ve donat per la seva passió pels llibres. La seva biblioteca està considerada com una de les primeres d'Espanya, i d'alguna manera, se'l considera un precursor de l'humanisme. També va ser un ferm defensor de les noves ciutats medievals com a centre de poder, aquest serà el principal motiu per el qual recali al Palau de l'Aljafería el Sant Grial.
7. Barcelona 1408, 1410, 1422
En 1408 el Sant Grial es troba a Barcelona, a la Capella Real del palau del rei, custodiat pels Celestins. A la mort del rei Martí l’Humà, figura en l'inventari de relíquies de la Corona d'Aragó de Barcelona, però, li’l dona com herència a la seva dona Margarida de Prades. En 1422 el Sant Calze es trobava de nou a Barcelona, custodiat a la Capella Reial d'Alfons el Magnànim, qui havia anat recuperant les peces de Martí l'Humà.
Arxiu de la
Corona d’Aragó, antic palau real. Fot: Gonçal Vicens
Capella Reial de
Barcelona. Fot: Gonçal
Vicens
8. Valencia des de 1424
El 18 de març de 1437, després de l'arribada al tron d'Alfons el Magnànim, el Sant Calze va ser lliurat a la Catedral de València, com a pagament d'un deute, concretament d’uns avals que Alfons el Magnànim (1396-1458) sol·licita al cabildo a través del seu germà Joan de Navarra. Com mai es van tornar aquests deutes, el reliquiari real queda com prenda en la catedral (Martín Lloris, 2010).
Catedral de
València. Fot: Gonçal
Vicens
Interior de la
catedral de València. Fot: Gonçal Vicens
«Des del punt de vista arqueològic, la part superior del Sant Calze va poder perfectament haver estat la copa que va utilitzar Jesús», arma Jorge Manuel Rodríguez Almenar, president del Centre Espanyol de Sindonología (CES). El peu i les nanses es van afegir amb posterioritat. Hi ha -afegeix- diversos indicis històrics, escripturístics i litúrgics que fan creïble el relat del seu trasllat de Jerusalem a Espanya.
Sant Grial, catedral de València
«I el que és segur és que ja en el segle XI el calze custodiat a San Juan de la Peña es considerava la copa autèntica del Sant Sopar, i que la seva presència en aquesta zona és l'origen de les llegendes del Sant Grial», sorgides en el marc del Camí de Santiago.
El recorregut comença als Jardins del Real, coneguts també com Vivers. Va ser aquí on va arribar per primera vegada el Grial a València. A prop d'aquí, el Museu de Belles Arts Sant Pius V compta en la seva extensa col·lecció, que el converteix en la segona pinacoteca d'Espanya, amb quadres del Joan de Joanes que s'inspiren en el Sant Calze.
Joan de Joanes. La Última Cena (detall), Cap 1562. Fot: Renzo Dionigi
Una cop creuat el riu, l'Església i el Palau del Temple és un dels edificis que més història poden comptar a la ciutat. Justament per la porta de la ciutat que allí existia, va passar el Grial cap a la Catedral a 1437. L'Església de Sant Joan de l'Hospital és la seu de l'Ordre dels Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem.
Foto: Jdiezarnal
Capella del Palu del Temple. Foto: Electricistas Valencia
En el centre històric de la ciutat trobem la Plaça de la Verge, símbol dels vestigis de la fundació romana de la ciutat. Al carrer Cavallers trobem la que és considerada "la Capella Sixtina" de València, l'Església de Sant Nicolás.
Església de Sant
Nicolás de Bari. València. Fot: Gonçal Vicens
Església de Sant
Nicolás de Bari. València. Fot: Gonçal Vicens
La ruta finalitza a la Catedral de València, amb dos punts d'especial interès per a la història del Grial. D'una banda, el Museu de la Catedral, renovat recentment i que inclou els tresors de la Corona d'Aragó. El destí final el marca la Capella del Sant Grial, on està custodiat actualment.
Capella del Sant
Grial. València. Fot: Gonçal Vicens
El Sant Grial.
València. Fot: Gonçal
Vicens
Es va trencar el 3 d'abril de 1744. El 1809 es trobava a Alacant, on va ser traslladat per la invasió francesa i posterior Guerra del Francès. El 1810 es traslladat per la Guerra del Francès a Eivissa i el 1812 a Mallorca. En aquest trajecte es van perdre innombrables joies perquè a les Balears es van fondre la pràctica totalitat del reliquiari de la Corona d'Aragó. Finalment, l'any 1916 s'instal·la a l'antiga Sala Capitular, habilitada com a Capella del Sant Calze, per poder ser conservat i venerat. Durant la guerra civil (1936 - 1939) va romandre ocult en el poble valencià de Carlet. Fins que un cop finalitzada la contesa, va ser de nou portat a la capella.
Llegendes i realitat
Alguns llocs on es creu que va estar el Sant Calze encaixen amb els relats del Sant Grial. És el cas de la cova de Yebra, amagada després d'una cascada. L'investigador alemany Michael Hesseman ha vinculat el llegendari Montsalvat amb la muntanya del Salvador, sota el qual està Sant Joan de la Penya.
Parzival, Biblioteca Estatal de Baviera
Anfortas, el rei que custodia el Sant Grial, significa Alfons en llengua occitana, parlat al sud de França. Bé pot ser Alfons I el Batallador, que anava cada Divendres Sant al monestir d'Osca. Quan els relats parlen de «grial», prenen l'espanyol una paraula que significava (i en alguns llocs encara ho fa) un got per a vi. Segons les llegendes, el Grial té al seu peu una inscripció que es pot llegir al dret i a l'inrevés. La inscripció existeix en el Sant Calze. Gabriel Songel, catedràtic de la Universitat Politècnica de València, ha descobert que està dissenyada per a llegir-se en un mirall, d'esquerra a dreta i viceversa. Segons el sentit de la lectura, transmet en hebreu i àrab les mateixes paraules: «Jesús Déu».
El Sant Grial.
València
El catedràtic de la UPV Gabriel Songel desxifrà com es van dissenyar les nanses i suport medievals del Sant Calze. Vincula el patró emprat i les lletres gravades a marques de picapedrers que ressaltaven l'autenticitat de la copa:
La Via Egípcia
L'aparició de nous documents reescriu la història del Sant Calze. L'aparició dos pergamins anònims trobats al Caire per l'arabista i historiador Gustavo Turienzo ho han vingut a trastocar tot. Els manuscrits, transcripcions de documents del segle XI realitzades per l'escriptor Abu-I-Hasan Ali ibn Yusuf ibn alQifti (1172-1248), van aparèixer com una de les peces que faltava en el puzle del Sant Calze. Primer, perquè el situen en un espai que fins ara ningú havia tingut en compte: Egipte. Segon, perquè omplen un buit en el temps i donen més credibilitat al valor històric de la peça que es custodia a la Catedral de València.
Així ho sosté la doctora valenciana Catalina Martín Lloris en un article publicat en l'últim número de la revista Anals de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (27/7/2018) en el qual es planteja la necessitat de reconstruir la història de la relíquia a la llum de les noves dades. Visita el seu bloc sobr el Sant Grial: http://buscandogrial.blogspot.com/2014/05/el-santo-caliz-de-valencia-catalina_6813.html
Existeixen descripcions de l'existència d'un Calze del Senyor des d'almenys el segle IV, quan amb l'expansió del cristianisme per l'Imperi Romà es van popularitzar les primeres relíquies. Va ser la religiosa Egèria que va assegurar al 383 que estava a la basílica constantiniana de Jerusalem, en el complex del Sant Sepulcre. A partir de llavors se succeeixen una sèrie de descripcions de viatgers que al·ludeixen a la Copa del Senyor. No obstant això, des del segle IX no existia constància al voltant del Sant Calze fins a una petició de Jaume II el Just el 1322.
Aquests buits són els que expliquen, en part, la multiplicitat de calzes pel món. Almenys es comptabilitza mitja desena que competeixen amb el de València per ser l'original. Entre ells, el conegut com calze de donya Urraca guardado en la Basílica de San Isidoro de León, el de O'Cebreiro, que es guarda en el Monestir de Santa Maria a aquesta població gallega que se situa en el Camí de Santiago. El d'Antioquia que es guarda en els fons del Museu Metropolità de Nova York. I hi ha altres possibles en diferents ciutats com Gènova, Dublín o Viena. El Sacro Catino, bol hexagonal de color verd brillant, es conserva a gènova. Una altra llegenda sosté que podria estar en Glastonbury, Anglaterra, al costat d'un tio on la sang flueix vermella o amagada pels templers durant les creuats.
Calze de Donya Urraca. León
Calze d’Antioquia (New York)
El Sacro Catino (Génova)
Hi ha moltes ciutats que es proclamen custodis de l'última copa de Jesús. Però el Vaticà ha apuntat cap a una d'elles: Valencia.
Els documents trobats per Turienzo d'entrada van suposar una sorpresa, perquè obrien una via fins llavors insospitada. En un d'ells, l'emir de Dènia sol·licitava al califa-imant del Caire "un calze de fama miraculós, del qual es deia que era l'emprat per Jesucrist en l'Últim Sopar". El segon document, anònim, sense destinatari i sense datació determinada, parla d’un resquill a la copa. A partir d'aquests documents, els doctors Margarita Torres i Miguel Delgado van publicar el llibre Els reis del Grial en el que asseguraven que aquest fet validava el calze de Lleó. La copa custodiada a la capital lleonesa seria la mateixa de la que es venia parlant des del segle IV, que hauria arribat gràcies a la mediació de l'emir de Dénia.
Els pergamins anònims trobats al Caire per l'arabista i historiador Gustavo Turienzo son uns manuscrits que transcriuen documents del segle XI, transcripcions realitzades per l'escriptor Abu-I-Hasan Ali ibn Yusuf ibn alQifti (1172-1248). Aquestes traducción han estat manipulades per certs autors per vendre llibres amb hipòtesis descabellades. Margarita Torres i Miguel Delgado van publicar el llibre Els reis del Grial en el que asseguraven que els documents validaven el calze de Lleó. No obstant, Luís Molina, investigador del Centre Superior d'Estudis Científics (CSIC) ha carregat durament contra els autors del llibre "Els reis del Grial" amb diversos qualificatius que desemboquen en una conclusió. L'arabista Luis Molina parla de "grollers errors" en la interpretació dels textos egipcis del segle XI en què es basa la proposta del Grial lleonès. El mateix fa Carlos Javier Taranilla de la Varga en 'Breu història de les relíquies lleoneses' on qüestiona la investigació sobre el calze de Donya Urraca, feta sense cap base científica que la sustentés com hauria d'haver estat un Congrés.
No obstant això, segons la tesi de Martín Lloris, el que demostra és "que el recorregut que va fer la copa fins arribar a València és diferent del que es creia fins ara". O dit d'una altra manera, que sí, que reescriu la història, però en un altre sentit molt diferent. Una de les descripcions més antigues de la Copa pertany al Venerable Beda i és del 692. Segons va deixar escrit, el calze del Sant Sepulcre tindria nanses, cosa que no passa amb el de Lleó i sí amb el de València. Però no només això. Com recorda Martín Lloris, la veritable raó de ser de les relíquies era, a més de la intrínseca devoció religiosa, el seuva "ús propagandístic", ja que les relíquies eren, com les obres d'art avui dia, una mena de reclams turístics i senyal de prestigi; de fet segueixen sent-ho. En el seu article 'Relíquies per Cap d'Any', Umberto Eco explicava que, "en l'Edat Mitjana, posseir una relíquia famosa era un valuós recurs turístic perquè atreia fluxos de pelegrins tal com avui dia una discoteca de la costa atrau turistes alemanyes i russes ". I és aquí on flaqueja encara més l'opció lleonesa. Quin sentit tindria adquirir una peça per a propaganda i tenir-la amagada durant segles? Per què no apareix en cap relació de propietats? Seria com tenir la Mona Lisa en un magatzem.
En segon lloc, els documents egipcis doten de sentit a altres que sí es coneixien i als quals, fins ara, no se'ls havia prestat atenció. Especialment, el ja esmentat de Jaume II. En un document datat el 1322 que es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Jaume II escriu al sultà d'Egipte demanant la Vera Creu i el Calze de l'Últim Sopar. Conegudes les bones relacions entre el monarca d'Aragó i el soldà magribí, aquesta carta vindria a confirmar doncs que des d'almenys el segle XI i fins ben entrat el XIV existia el convenciment a Europa que una peça conservada a Egipte era el Sant Calze. Però no només això, delimita encara més el possible viatge a la península, fins que apareix el 1399 al monestir de Sant Joan de la Penya. Només 77 anys de distància.
Així doncs no només desmunta la tesi lleonesa, sinó també la història oficial sostinguda per l'Arquebisbat de València sobre quin va ser el recorregut de la copa. En concret, l'Arquebisbat apunta a la seva pàgina web que "durant la invasió musulmana, a partir de l'any 713, va ser ocultat a la regió del Pirineu, passant per Yebra, Siresa, Santa Maria de Sásabe (avui Sant Adrían), Bailo i, finalment, al monestir de sant Joan de la Penya (Osca), on pot referir-se a ell un document de l'any 1071 que esmenta un preciós calze de pedra".
Tot aquest trànsit no té sentit davant els documents que obren la via egípcia. De Jerusalem va anar a Egipte i allà, almenys és el que sembla, va romandre més de tres segles. "Que el rei Jaume II el demanés és fonamental perquè ens fa veure que molt probablement el recorregut que va fer el calze fins a arribar a València és diferent del que s'havia dit fins ara", explica Martín Lloris.
Encara queden preguntes per resoldre: què va passar entre la carta de Jaume II i la seva aparició a Osca, com va arribar-hi? Aquesta nova connexió constitueix tota una troballa perquè permet seguir una pista documental i fiable. Així mateix, per a Martín Lloris, els documents egipcis constitueixen una ratificació del valor històric del calze valencià, el qual, després de ser adquirit per Martí l'Humà, va passar almenys 10 anys a Barcelona, i va arribar a València de la mà d'Alfons el Magnànim a 1424. El seu posterior lliurament a la Catedral de València, com a aval d'un préstec que els reis aragonesos mai van pagar, és el que ha fet que des de fa més de cinc segles estigui a la seu valenciana. Si les anàlisis arqueològiques que va realitzar el professor Antonio Beltrán el 1960 ja van corroborar que, almenys, la peça era de l'època de Crist (alguna cosa no tan estrany ja que era molt habitual a les famílies jueves conservar calzes que passaven de generació en generació), les noves troballes corroboren que el nou relat del calze valencià si encaixa en la història veritable. I així cobra cada vegada més força l'opció que la copa valenciana sigui la mateixa de la que es va començar a parlar al segle IV. Això sí, mentre no apareguin nous documents, el que fos la que fes servir Crist en l'Últim Sopar és ja una qüestió de fe en sentit estricte.
Segons aquest dibuix d’Antonio Beltrán, únicament la peça superior corresponent al got o copa seria la més antiga de les tres. El nus i la base són sens dubte afegits posteriors al recipient en pedra. En les seves conclusions (Beltrán, 1960, pàg. 103) afirma que la filiació arqueològica del Sant Calze i en aquest cas ens referim únicament a la copa superior, podria estar datada entre els segles IV a.C. i I d. C., més concretament en els II-I a. C. sent procedent d'un taller oriental, hel·lenístic-romà.
El mateix Dr. Beltrán assegura que l’Arqueologia no diu res en contra que aquesta peça pogués haver estat a la Judea del segle I, a Jerusalem, més aviat ho confirma.
El Camino del Santo Grial
Ruta del Sant
Grial. Fot: Gonçal
Vicens
El Camí del Sant Grial, tal com s'ha concebut, té un total de 518 quilòmetres, repartits en 4 itineraris, amb un total de 23 etapes: de Sant Joan de la Penya a Osca, 98 quilòmetres repartits en 5 etapes. D’Osca a Saragossa, 73 quilòmetres repartits en 3 etapes. De Saragossa a Terol, 182 quilòmetres repartits en 8 etapes. De Terol a València, 165 quilòmetres repartits en 7 etapes.
La ruta passarà per la província de Terol, pas natural des dels Pirineus fins a València, on es conserva el que es pensa que és el Sant Grial. La relíquia que es conserva a la catedral de València, és una tassa d'àgata polida d'origen oriental. En una discreta capella, la Capella del Sant Calze, sense luxes ni estridències, embolicada en silenci. Després de l'altar podràs contemplar la màgica i misteriosa peça, de valor incalculable pel que representa i els mites i llegendes que ha generat al llarg de la historia.
Les versions més conegudes (la francesa de Chretien de Troyes, l'anglesa de Robert de Boron i l'alemanya de Wofram d'Eschenbach) sorgeixen entre finals del segle XII i principis del XIII, dècades després del primer document escrit que, en 1134, esmentava la presència de la copa al monestir d'Osca. La relíquia no és, per tant, una invenció arran de les llegendes, ni aquestes són merament simbòliques o esotèriques. Al contrari: fan referència a un objecte existent, sobre el qual donen suficients pistes.
El Camí té un total de 518Km repartits en 4 itineraris amb un total de 23 etapes:
- De Sant Joan de la Penya a Osca: 98 km repartits en 5 etapes.
- D'Osca a Saragossa: 73 km repartits en 3 etapes.
- De Saragossa a Terol: 182 km repartits en 8 etapes.
- De Terol a València: 165 km repartits en 7 etapes.
Etàpes del camí
del Sant Grial. Fot: Gonçal Vicens
Cartell
informatiu del camí del Sant Grial. Fot: Gonçal Vicens
Mapa del camí
del Sant Grial. Fot: Gonçal Vicens
Els pobles del camí del Sant Grial. Fot: Gonçal Vicens
Fuente: El Mundo
Bibliografía
Beltrán, A. (1960). El Santo Cáliz de la Catedral de Valencia. Zaragoza: Octavio y Félez, S.A.
Berdejo Cabañal, E. (1959). Rutas del Santo Cáliz de la Cena del Señor. Aragón (251), 5-13.
Climent Vidal, P. (2004). El camino del Santo Cáliz de Jaca a Valencia Caminando. València: Diputación de València y Ayuntamiento de Cerda.
Comenge Gabasa, C. (1959). Rutas del Santo Cáliz de la Cena del Señor. Zaragoza: Hermandad de Caballeros de San Juan de la Peña
Hesemann, M. 2003: "El descobriment del Sant Grial. El final d'una recerca"("Die Entdeckung des Heiligen Grals. Das Ende einer Suchung")
Mafé García, A. (2017). Capilla del Santo Cáliz. Destino de peregrinos. In V. Sanagustín Fons, & Á. Rubio Gil, La Ruta del Santo Grial y otros Caminos Culturales en una Sociedad Compleja (pp. 63-78). Zaragoza: Universidad de Zaragoza.
Mafé García, A.; Sanagustín Fons, M. V.; Domènech Teruel, F. (2016). Valencia: Capilla del Santo Cáliz. Destino de peregrinos de la ruta europea del Santo Grial. International journal of scientific management and tourism, 2 (2), 189-207.
Mafé, A. 2018: El camino del Santo Grial en la Comunidad Valenciana: tradición oral, aspectos intangibles y turismo cultural. International Journal of Scientific Management and Tourism (2018) 4-1: 303-331
Martín Lloris, C. (19 de 11 de 2010). Las reliquias de la Capilla Real en la Corona de Aragón y el Santo Cáliz de la Catedral de Valencia (1396-1458). Valencia, España: Universitat de València. Retrieved June 11, 2017, from http://www.tdx.cat/handle/10803/52188
Martín-Bueno, M. (2016). El Cáliz de la Catedral de Valencia: estudio arqueológico de la relíquia 50 años después. En I. Aguilera Aragón, De las ánforas al museo. Estudios dedicados a Miguel Beltrán Lloris (págs. 607-618). Zaragoza: Institución Fernando el Católico.
Morata, S. (2014). Ruta del Santo Grial en la provincia de Huesca. Zaragoza: PRAMES.
Recio, C.; Sánchez, D. (2003) El Camino del Santo Grial. Zaragoza: Editorial DELSAN.
Taulet, E. (29 de 03 de 1969). El Santo Cáliz. ABC, pág. 59. Recuperado el 01 de 01 de 2018,de http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1960/02/24/062.html
Zahonero Vivó, J. (1961). Crónica de la conmemoración valenciana y del viaje del Santo Cáliz a las antiguas sedes de su estancia en España. Valencia: Instituto Diocesano Valentino.
Webs:
Comentaris