El culte de la Sang a Pego

      Segons Luis Santonja, probablement, la confraria de la Sang té els seus orígens llunyans en la companyia dels flagel·lants, moviment místic iniciat a Perúgia el 1258, amb la idea que un pogués arribar a la salvació per mèrits propis i sense ajuda de l'església catòlica. Bastava participar en les seves processons de penitents per ser absolt dels pecats.

    Al aplegar l‘any mil una sèrie de pregadéus anaven per tota Europa predicant el fi del món. En part, no els faltava la raó, doncs en aquells anys i els següents segles, tota mena de calamitats van assotar a la gent de manera que va arrelar al seu interior el sentiment d’incertesa per la vida: tot podia ser destruït en un instant per una malaltia, per la pesta, per la fam. La vida era provisional i no hi havia res estable. El concepte de Déu de l’amor es substituït per un Déu de justícia que no para de castigar als humans: Els creients, en el fons de la seva ànima, acaben creient que Déu es profundament injust.

    La irracionalitat es va imposar per tot arreu i l’home perdé la moral i la pietat produint-se progroms: caça del jueu, del morisc, de l'estranger, fins i tot de leprosos. Els exaltats, els elements reaccionaris –com sempre han fet i fan- demostraren el seu odi als altres  pel color de la seva pell, per la raça i per la religió, organitzant caceres humanes que, en el fons, ocultaven els interessos econòmics i les ambicions personals dels instigadors (GUINZBURG, 1991: 41-80 ). Per Europa es buscava al boc expiatori com a culpable de tots els mals.


Una processó de flagel·lants, de Francisco Goya i Lucientes (1812-1819)

     A mitjans del segle XIII una sèrie de desgràcies van  escampar la misèria per tot arreu: els genets de l’Apocalipsi recorren Europa sembrant la fam, la pesta i tota mena de plagues. La misèria, la inseguretat i les guerres s’apoderaren d’Europa.

    Els flagel·lants anaven en processó amb un fuet (flagell) a la mà i s’autoflagel·laven per expiar els seus pecats. Els flagel·lants anaven vestits de negre i seguien un estendard en forma de creu, i per practicar la penitència pública. Desprès d’anys de decadència, l’aparició al segle XIV, de la Pesta Negra, va reiniciar aquesta devoció. De penitència i mortificació.

     La primera confraria de la Sang de Crist fou reconeguda per Roma en 1341 i s’estengué per tot l’occident. A València, al segle XV, fou impulsada per sant Vicent Ferrer. Arran del Concili de Trent (1545-1563) es feu més coneguda per les nostres contrades; el papa Pau III instaurà en 1540 la festa oficial de la Sang i el 1535,  arran dels successos de Mislata on un pagès que es disposava a llaurar la terra, resistint-se a això els bous. Va escoltar una veu que li deia que no ho fes, ja que aquest dia era el dedicat a la Sang del Senyor.



Flagel·lants en un gravat del segle XV.

      Sant Vicent Ferrer escampa la seva oratòria per Europa meridional i pels pobles valencians entre 1399 i 1419. Està considerat com un successor dels apologistes de l’Anticrist, como Arnau de Vilanova i Ubertino da Casale i, per tant apòstol del mil·lenarisme escatològic del segle XV(LLOP, 1986: 141-152). Rere d’ell anava un gran nombre de fidels que l’acompanyaven per tot arreu, agrupats en una anomenada Companya del Pare Vicent. Anaven llecs i religiosos, entre els quals destacaven els disciplinants o flagel·lants. Els disciplinants anaven amb les esquenes nues i públicament es colpejaven amb corretges o cordes de cànem rematades amb nucs Joan Amades recull el costum a algunes poblacions catalanes que els esquitxades dels flagel·lants incentivaven la passió eròtica de les donzelles en favor dels joves que les colpejaven amb la seua sang.



Los “picaos” de San Vicente de la Sonsierra (La Rioja)

     El màxim impulsor de la confraria de la Sang fou el patriarca Joan de Ribera i el seu culte estigué molt lligat al del Sant Calze del Sant Sopar, venerat a la seu de València des de 1437.

    Amb el pas del temps, sembla que els flagel·lants mitigaren les doloroses costums dels seus avant passats, el que va fer al arquebisbe publicar un edicte el 1617 en que amb motiu “dels gravíssims motius, prohibint als disciplinats anar ab vestes ab colors y altres abusos, y vedant que en les esglésies no y haguen cadires ni banchs ni coixins per a veure pasar les processons dels disciplinats, ab penes de excomunions”. Es a dir, davant la degradació de les practiques religioses, calia corregir abusos i evitar que el fervor popular que inspirava aquest tipus de celebracions esdevingués un espai per a la frivolitat i la pompa.

     La confraria de la Sang de Sagunt data de 1492, Alcoi de 1545 , Cullera 1546,  en 1559 es funda a Oliva la confraria del Santíssim Sagrament i Puríssima Sang de Jesucrist Redemptor mitjançant una butlla expedida a Roma per el papa Pau IV. Poc a poc van fundant-se confraries de la Sang als voltants de les grans vies de comunicació del regne: en torno a la vía Augusta y a la que conducía desde Murviedro a Burgos vía Teruel. Así, se fundan, cronológicamente, las cofradías de la Sangre de Vila Real (1546), Castellón, Alcalà de Xivert (1552), Oliva (1559), Xàtiva, Manises, Llíria, Ontinyent (1575), Castalla (1577), Pego, Xixona (1580), Elx (1581), Benigànim (1586), Picanya (1596), Nules, El Toro, Viver y Segorbe(MOROS, 1915: 283).

       Si no vaig arreplegar mal els apunts, em sembla que Carlos Sendra afirma que en 1470 comença a Pego la festa de la Sang, però, la confraria no s’instituirà oficialment fins a 1583 (SENDRA, 1986). La primera part d'aquesta afirmació no te suport documental. En 1574  es menciona a Pego la confraria de la Sang i en 1587 la confraria surt en processó, però no tenien crucifix i els seus confrares vestien vesta, i tampoc tenien cap imatge (MARTÍNEZ, 1981: 90-96). Esta processó era de disciplinants, l’origen dels quals  el trobarien en la Companya del Pare Vicent.

        El Pare Pere, coneixedor de la devoció de la Santíssima Sang que hi havia a Pego i el costum del Pa Beneït, en 1633 reparteix aquest pa entre els empestats durant una epidèmia que patia Dénia. Es van aturar bruscament les defuncions i d'aquí comencen les festes patronals de la Santíssima Sang a Dénia, segons es pot llegir a l’article de La Marina del 6-7-86 publicat per José Calfo Puig, citat per  Carlos Sendra (SENDRA, 1987) que afirma que la festa de Dènia prové de la pegolina.

    Sobre els orígens de la Sang a Dénia es diu que els seus inicis es remunten a 1587, any en que al carrer Loreto es va fundar la Confraria de la Santíssima Sang. Però, la consolidació no es va produir fins al 1633, diu Rosa Seser, sense anomenar la procedència pegolina (SESER, 2005: 267).

       A mitjan segle XVII es proclama a l'Ecce-Homo com a patró predilecte de la Vila de Pego (1640), però, sembla que la seva confraria va nàixer el 1579 (MARTÍNEZ, 1983: 83), de manera que la festa de l'1 de juliol es va convertir en el dia de festa major. Sembla que la Confraria del Sant Ecce-Homo es una escissió de la compraria de la Sang. A l'altar de la Confraria de la Sang de Crist es col·loca l'Ecce-Homo (SENDRA, 1987).

       En 1667 s'esmenta per primera vegada la imatge de l'Ecce-Homo a l'Hospital, on la troba el visitador Fèlix Miro, amb dues capes d'aixovar: una de domàs i una altra de tafetà, encarnades (OLMOS CANALDA, 1915: 20). No sabem qui és el seu escultor. En aquesta època ja no sabem res de la Confraria de la Sang (MARTÍNEZ RONDÀN, 1981: 51-107), per que sembla que el 1651 es va unir a la Confraria del Santíssim Sagrament o de Minerva (MOROS, 1915: 273)

Bibliografía

AMADES, J. 1950: Costumari català: els curs de l’any. Salvat, Barcelona, VOL, V. II, p. 707
DELUMEUA, J. 1989: El miedo en Occidente (siglos XIV-XVIII): la Ciudad sitiada. Madrid,  p324-325
GUINZBURG, C, 1991: Historia Nocturna. Muchnik Editores. Barcelona
LLOP CATALÀ, M. 1986: La predicación de San Vicente Ferrer en la línia de evangelización medieval” en La proclamación del mensaje cristiano. Actas del IV Symposio de teologia històrica, València, p. 141-152
MARTÍNEZ RONDÀN, J. 1981: L’Hospital de Pego. J.Martínez Rondàn, Sagunt
MOROS CLARAMUNT, B. 2016: Las Cofradías de la Sangre en el Reino de Valencia. Cuadernos Doctorales de la Facultad de Teología. Universidad de Navarra. Volúmen 64. Pamplona
OLMOS CANALDA, E. 1915: Historia de la cofradía e imagen del Santísimo Ecce Homo de la villa de Pego y Novena y Corona de la Sangre, Tipografía moderna a cargo de Miguel Gimeno, Valencia.
Olmos i Canalda, Elies  (Silla 1880 – València 1961)  Eclesiàstic i escriptor. Era doctor en filosofia, teologia i dret canònic per la Universitat Pontifícia de València, on després fou catedràtic. Exercí el ministeri pastoral a les parròquies de Benissivà (1902) i Carlet (1908). El 1912 obtingué per oposició la canongia d'arxiver i bibliotecari de la catedral de València.
SANTONJA, J.L.: Els orígens valencians de la devoció a la Sang del Nostre Senyor. Arxiu Municipal d’Alcoi. Alcoi 
SENDRA GARCÍA, C. 1985:  Anecdotario del Santísimo Ecce-Homo. Llibre de Festes. Pego
SESER PÉREZ, Rosa, 2005: El Convent de les Agustines de Dénia i la Santíssima Sang: 400 anys de presència a Dénia, Ed. Ajuntament de Dénia, 2005, Jávea

Les abelles del Vaticà

      Revisant les meves fotografies de la basílica del Vaticà, em vaig trobar amb un dels escuts que hi ha a les columnes del baldaquí ...