Bosc de Vallgorguina

    A la comarca del Vallés Oriental, a la província de Barcelona ens trobem amb una població de 2700 habitants, envoltada per boscos i una rica fauna, sens dubte tota una meravella per als amants de la natura, el senderisme i el ciclisme, i sobretot per als cercadors del misteri i el desconegut. Un dels seus boscos que rep el mateix nom que la població a la qual envolta, és considerat un altre enclavament màgic de la nostra geografia, el bosc de Vallgorguina.


Església de Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes


Accés al dolmen de la Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     El lloc respira misteri pels seus quatre costats, i és difícil no notar un estret afecte amb tot el que t'envolta des del primer moment que poses els peus en els seus camins, ja que és un lloc ric en monuments megalítics. Però un en particular sobresurt sobre la resta, per la seva importància, el dolmen conegut com la Pedra Gentil (Els "gentils" són una mena de gegants de la mitologia catalana que vivien en temps passats).


La Pedra Gentil. Fot: Gonçal Vicens Bordes


Des de la Pedra Gentil, vista de la Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Es remunta a 1500 o 2000 anys abans de Crist, i està format per set llossades de pedra granítica clavades verticalment, coronades per una gran tapa, i que constitueixen la prova de el primer assentament humà en aquestes valls.


La Pedra Gentil. Fot: Gonçal Vicens Bordes


La Pedra Gentil. Fot: Gonçal Vicens Bordes


 La Pedra Gentil. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     A primera vista no sembla tenir més importància per als amants del misteri, però sobre el lloc recauen històries de testimonis que asseguren a veure topat amb el estrany al endinsar-se en el seu espessor, així com llums sorgides del no-res, éssers lluminosos i sons estranys que desperten en arribar la foscor a Vallgorguina. Un d'aquests relats és conegut com "El cas de Xavi C".
Resultat d'imatges de el cas de xavi c

     El 1986, un fotògraf anomenat Xavi, de tan sols vint anys decideix acostar-se al dolmen de la Pedra Gentil, atret per les innombrables llegendes que sobre la zona requeien i amb la finalitat de realitzar diverses fotografies a aquest majestuós monument.

     Tot transcorria amb aparent normalitat, fins que en arribar a casa s'adona que ha estat fora 34 hores, de les quals no recorda absolutament res.

     Alarmat per tal estranya situació decideix revelar el rodet de la seva càmera fotogràfica amb l'esperança de donar una mica de llum a una situació, sens dubte alguna cosa peculiar. Però el que va descobrir li va produir un desconcert encara més gran.

     A les fotografies van començar a treure el cap estranyes figures monstruoses i alguna cosa semblant a unes urpes amb ungles llargues.

      L’arquitectura màgica dels templers la podem contemplar, una vegada més, en la torre octogonal de l’església de Santa Eulalia de Tapioles, a la Valgorguina.


L’església de Santa Eulalia de Tapioles, a la Valgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Conten les llegendes que allí acudien les bruixes del Montseny i del Maresme per produir turmentes. Les bruixes, mig folles, trontollaven damunt les lloses del dolmen i, al contacte amb les pedres, sentien perdre el seu pes i s’elevaven cap al cel convertides en núvols negres que, prompte, es convertien en negres turmentes que descarregaven la calamarsa sobre els camps plens de collites.
    Davant aquest poders del mal, els camperols utilitzaven conjurs com el que vos mostre per evitar els encantaments:
“Llampega, llampegat
Que’t tiraré un sabatot”

Imatge relacionada 
La sardana de les bruixes és una aquarel·la de Salvador Dalí, inspirada -segons sembla- en les bruixes de Llers. Museu Dalí de Sant Petesburg, Florida (EUA).

      També trobem tradicions de bruixes en les poblacions de Dossrius, Canyamars, Cardedéu o Llinars del Vallés. A prop de la Vallgorguina, camí del Montnegre, trobem el Pla de les Bruixes, semblant al pla del mateix nom que hi ha al costat del Santuari del Corredor. Conten les històries que les gàrgoles del Santuari del Corredor, en realitat, son bruixes petrificades, retratades per les mans taumatúrgiques dels picapedres templers.

 

Gàrgoles del Santuari del Corredor. Fot: Gonçal Vicens Bordes
      A cavall entre els municipis d'Arenys de Munt i Vallgorguina a la comarca del Maresme, trobem un Pla de les Bruixes a una altitud de 409 m, el qual era conegut històricament com Plana de les Pedres de Bitera en la jurisdicció de l'antiga Quadra de Goscons, pel gran nombre de megàlits que albergava.


Des de la carretera C-61, de Vallgorguina a Arenys de Munt, entrem a la Urbanització Collsacreu. Fot: Gonçal Vicens Bordes

 
Megàlit .Font: Megalitisme
     En Arenys de Munt, a l’església de Sant Martí, trobem la campana anomenada Martina, la qual solia tocar en mig de les turmentes, impedint que les bruixes que volaven per la mar, no pogueren passar ni tornar cap al Montseny.


Travessant la població d’Arenys de Munt. Fot: Gonçal Vicens Bordes

 
Església de Sant Martí (Arenys de Munt). Fot: Gonçal Vicens Bordes
    Es conta que a un veí d’Arenys de Munt, les bruixes el van ajudar a pagar els impostos municipals, presentant-lo al dimoni, el qual li va ensenyar el lloc que tenia reservat al Infern per al alcalde i el retor simoníac de Sant Martí.
         La llegendes ancestrals recollides en diversos tractats costumistes asseguren que les bruixes de la zona iniciaven els seus rituals banyant-se nues amb el mateix diable en la foscor de les aigües del salt Gorg Negre de Gualba (Vallès Oriental), abans de reunir-se sota la resplendor de la lluna en aquesta catedral megalítica, des d'on terroritzaven tota la comarca. La tradició popular també afirma que en les profunditats d'una cova del Pla de les Bruixes un pastoret va trobar una verge negra que va passar a ser considerada sota l'advocació de Santa Maria de Goscons, i venerada a la capella romànica de la Força de Goscons (actualment casa Arquer de Goscons).


Força de Goscons. Fot: Gonçal Vicens Bordes
    Els Arquer occitans són un llinatge de "faidits", nobles que van sofrir les represàlies durant la croada albigesa, que durant gran part del segle XII van crear un corredor per evacuar els afectes a aquesta causa cap a les terres de la Corona d'Aragó, segons es desprèn de la obra d'Adroer i Catalá "Catars i Catarisme a Catalunya".


Ca Arquer de Goscons
      Com vassalls del comte de Tolosa, els Arquer són feudataris així mateix dels Comtes de Barcelona. Per la qual cosa després de perdre els seus drets jurisdiccionals sobre les seves propietats situades en "Corbières" i "Conflent", van recórrer a l'empara del Comte d'Empúries primer i de la Casa de Barcelona després. Establint-se, segons la documentació trobada, al tercer quart del segle XIII, a Santa Maria de Palautordera. Poble molt proper al de Llinars del Valls, on es van trobar vestigis vinculats al catarisme. 
     Posteriorment, el descendent d'aquests "faidits" Pere de Arquer casa amb Brunissenda de Goscons, senyora de la Quadra de Goscons i de Sacreu, termes tots dos pertanyents al municipi d'Arenys de Munt.  En Can Arquer de Goscons existia un hipogeu dedicat a antics cultes mitriàtics, que a finals del segle XIII és utilitzat per acollir reunions clandestines de tipus herètic. Concretament de litúrgia càtara pels signes que han quedat gravats en les seves parets, encara avui reconeixibles.


Salt Gorg Negre de Gualba. Fot: m.angels
      El gorg Negre es fosc i profund. No se'n sap la profunditat i hi ha qui diu que és una entrada cap a l'infern. De fet, ningú no gosa banyar-s'hi. Del gorg en surt sovint una nuvolada negra que deixa caure una pluja que pot fer malbé totes les collites de la zona. També diuen que de vegades se senten veus que surten de la nuvolada i tot.
    Les bruixes de la comarca del Maresme eren molt actives i es conta d’elles que van ajudar a un veí d’Arenys de Munt a llevar-li la gepa, mentre que a l’envejós li’n van posar dues. Es tracta d’una llegenda universal, la qual també va recollir al nostre país Enric Valor en L’envejós d’Alcalà
    En les muntanyes d’Arenys de Munt trobarem un santuari marià baix l’advocació de la Verge de Lurda o Lourdes (altra vegada l’arrel Lug), la qual aconseguia mediacions celestials. És una reproducció de la gruta de Massabielle, el santuari francès de Lourdes, on segons la tradició la Verge es va aparèixer a una nena l'any 1858. Els voltants del santuari han estat habilitats com a zona d'esbarjo i per a menjars a l'aire lliure. També hi ha un restaurant.



Santuari de la Verge de Lurda (Arenys de Munt). Fot: Gonçal Vicens Bordes
    A Sant Iscle de Vallalta trobem l’ermita de la Mare de Deu de la Salut i, per una avinguda d’eucaliptus, apleguem a l’ermita en ruïnes de Sant Josep Oriol, un sant “paranormal”, descobert pel ufòleg valencià Antoni Ribera. Sembla que Oriol era un psíquic capaç de produir bilocacions, telecinesis, pirobacia, telepatia, levitacions i curacions, precognicions, sorolls misteriosos quan entrava en trànsit. La pluja no el mullava, el fang no l’embrutava i, al toc de la Àngelus, s’agenollava a qualsevol lloc on estigués, ja fos en mitat d’un riu, perquè el seu cos depreciava qualsevol accident físic. També feia marxes accelerades, com les que va veure Alexandra David-Neel entre els lames corredors dels cims tibetans.
      Els monjos tibetans realitzaven un entrenament especial per a la meditació anomenat lung-gom-pa que derivava en proeses increïbles de resistència i velocitat. Després d'anys de pràctica en aquest saber secret, els monjos adquirien estat alterat de consciència en el qual podien córrer diversos dies i nits seguits per escarpats terrenys de muntanya.

  
Sant Josep de Cupertino. Fot: Gonçal Vicens Bordes
      Els "lung gom pa" avancen a grans gambades, devorant el terreny a increïble velocitat; els seus moviments tenen perfecta regularitat i sincronització; la seva rígida figura assembla la d'una estàtua i la cara denota el profund tràngol en què estan sumits, i del qual emergeixen quan per fi s'aturen; ni una gota de suor, o una respiració agitada, deia Alexandra David-Neel, que va viure 14 anys al Tibet, en el seu llibre Magic and Mistery of Tibet.

Un monestir convertit en camp de concentració

     La Llegenda de Cardeña no va tenir tots els efectes esperats i els monjos van viure sumits en un notable estat de prostració materia...