Bosc de Vallgorguina
A la comarca del Vallés Oriental,
a la província de Barcelona ens trobem amb una població de 2700 habitants,
envoltada per boscos i una rica fauna, sens dubte tota una meravella per als
amants de la natura, el senderisme i el ciclisme, i sobretot per als cercadors
del misteri i el desconegut. Un dels seus boscos que rep el mateix nom que la
població a la qual envolta, és considerat un altre enclavament màgic de la
nostra geografia, el bosc de Vallgorguina.
Església de
Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes
Accés al dolmen
de la Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes
El lloc respira misteri pels seus quatre
costats, i és difícil no notar un estret afecte amb tot el que t'envolta des
del primer moment que poses els peus en els seus camins, ja que és un lloc ric
en monuments megalítics. Però un en particular sobresurt sobre la resta, per la
seva importància, el dolmen conegut com la Pedra Gentil (Els "gentils" són una mena de gegants de la mitologia catalana que vivien en temps passats).
La Pedra Gentil.
Fot: Gonçal
Vicens Bordes
Des de la Pedra
Gentil, vista de la Vallgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes
Es remunta a 1500 o 2000 anys abans de
Crist, i està format per set llossades de pedra granítica clavades
verticalment, coronades per una gran tapa, i que constitueixen la prova de el
primer assentament humà en aquestes valls.
La Pedra Gentil.
Fot: Gonçal
Vicens Bordes
La Pedra Gentil.
Fot: Gonçal
Vicens Bordes
La Pedra Gentil.
Fot: Gonçal
Vicens Bordes
A primera vista no sembla tenir més
importància per als amants del misteri, però sobre el lloc recauen històries de
testimonis que asseguren a veure topat amb el estrany al endinsar-se en el seu
espessor, així com llums sorgides del no-res, éssers lluminosos i sons estranys
que desperten en arribar la foscor a Vallgorguina. Un d'aquests relats és
conegut com "El cas de Xavi C".
El 1986, un fotògraf anomenat Xavi, de tan
sols vint anys decideix acostar-se al dolmen de la Pedra Gentil, atret per les
innombrables llegendes que sobre la zona requeien i amb la finalitat de
realitzar diverses fotografies a aquest majestuós monument.
Tot transcorria amb aparent normalitat,
fins que en arribar a casa s'adona que ha estat fora 34 hores, de les quals no
recorda absolutament res.
Alarmat per tal estranya situació decideix
revelar el rodet de la seva càmera fotogràfica amb l'esperança de donar una
mica de llum a una situació, sens dubte alguna cosa peculiar. Però el que va
descobrir li va produir un desconcert encara més gran.
A les fotografies van començar a treure el
cap estranyes figures monstruoses i alguna cosa semblant a unes urpes amb
ungles llargues.
L’arquitectura màgica dels templers la
podem contemplar, una vegada més, en la torre octogonal de l’església de Santa
Eulalia de Tapioles, a la Valgorguina.
L’església de
Santa Eulalia de Tapioles, a la Valgorguina. Fot: Gonçal Vicens Bordes
Conten les llegendes que allí acudien les
bruixes del Montseny i del Maresme per produir turmentes. Les bruixes, mig
folles, trontollaven damunt les lloses del dolmen i, al contacte amb les
pedres, sentien perdre el seu pes i s’elevaven cap al cel convertides en núvols
negres que, prompte, es convertien en negres turmentes que descarregaven la
calamarsa sobre els camps plens de collites.
Davant aquest poders del mal, els camperols
utilitzaven conjurs com el que vos mostre per evitar els encantaments:
“Llampega,
llampegat
Que’t tiraré un
sabatot”
La sardana de les bruixes és una aquarel·la de Salvador Dalí, inspirada
-segons sembla- en les bruixes de Llers. Museu Dalí de Sant Petesburg,
Florida (EUA).
També trobem tradicions de bruixes en les
poblacions de Dossrius, Canyamars, Cardedéu o Llinars del Vallés. A prop de la
Vallgorguina, camí del Montnegre, trobem el Pla de les Bruixes, semblant al pla
del mateix nom que hi ha al costat del Santuari del Corredor. Conten les
històries que les gàrgoles del Santuari del Corredor, en realitat, son bruixes
petrificades, retratades per les mans taumatúrgiques dels picapedres templers.
Gàrgoles del Santuari del Corredor. Fot: Gonçal Vicens Bordes
A cavall entre els municipis d'Arenys de
Munt i Vallgorguina a la comarca del Maresme, trobem un Pla de les Bruixes a
una altitud de 409 m, el qual era conegut històricament com Plana de les Pedres
de Bitera en la jurisdicció de l'antiga Quadra de Goscons, pel gran nombre de
megàlits que albergava.
Des de la
carretera C-61, de Vallgorguina a Arenys de Munt, entrem a la Urbanització
Collsacreu. Fot: Gonçal Vicens Bordes
Megàlit .Font: Megalitisme
En Arenys de Munt, a l’església de Sant
Martí, trobem la campana anomenada Martina, la qual solia tocar en mig de les
turmentes, impedint que les bruixes que volaven per la mar, no pogueren passar
ni tornar cap al Montseny.
Travessant la
població d’Arenys de Munt. Fot: Gonçal Vicens Bordes
Església de Sant
Martí (Arenys de Munt). Fot: Gonçal Vicens Bordes
Es conta que a un veí d’Arenys de Munt, les
bruixes el van ajudar a pagar els impostos municipals, presentant-lo al dimoni,
el qual li va ensenyar el lloc que tenia reservat al Infern per al alcalde i el
retor simoníac de Sant Martí.
La llegendes ancestrals recollides en
diversos tractats costumistes asseguren que les bruixes de la zona iniciaven
els seus rituals banyant-se nues amb el mateix diable en la foscor de les
aigües del salt Gorg Negre de Gualba (Vallès Oriental), abans de reunir-se sota
la resplendor de la lluna en aquesta catedral megalítica, des d'on
terroritzaven tota la comarca. La tradició popular també afirma que en les
profunditats d'una cova del Pla de les Bruixes un pastoret va trobar una verge
negra que va passar a ser considerada sota l'advocació de Santa Maria de
Goscons, i venerada a la capella romànica de la Força de Goscons (actualment
casa Arquer de Goscons).
Força de
Goscons. Fot: Gonçal
Vicens Bordes
Els Arquer occitans són un llinatge de
"faidits", nobles que van sofrir les represàlies durant la croada
albigesa, que durant gran part del segle XII van crear un corredor per evacuar
els afectes a aquesta causa cap a les terres de la Corona d'Aragó, segons es
desprèn de la obra d'Adroer i Catalá "Catars
i Catarisme a Catalunya".
Ca Arquer de
Goscons
Com vassalls del comte de Tolosa, els
Arquer són feudataris així mateix dels Comtes de Barcelona. Per la qual cosa
després de perdre els seus drets jurisdiccionals sobre les seves propietats
situades en "Corbières" i "Conflent", van recórrer a l'empara
del Comte d'Empúries primer i de la Casa de Barcelona després. Establint-se,
segons la documentació trobada, al tercer quart del segle XIII, a Santa Maria
de Palautordera. Poble molt proper al de Llinars del Valls, on es van trobar
vestigis vinculats al catarisme.
Posteriorment, el descendent d'aquests
"faidits" Pere de Arquer casa amb Brunissenda de Goscons, senyora de
la Quadra de Goscons i de Sacreu, termes tots dos pertanyents al municipi
d'Arenys de Munt. En Can Arquer de
Goscons existia un hipogeu dedicat a antics cultes mitriàtics, que a finals del
segle XIII és utilitzat per acollir reunions clandestines de tipus herètic.
Concretament de litúrgia càtara pels signes que han quedat gravats en les seves
parets, encara avui reconeixibles.
Salt Gorg Negre
de Gualba. Fot: m.angels
El gorg Negre es fosc i profund. No se'n
sap la profunditat i hi ha qui diu que és una entrada cap a l'infern. De fet,
ningú no gosa banyar-s'hi. Del gorg en surt sovint una nuvolada negra que deixa
caure una pluja que pot fer malbé totes les collites de la zona. També diuen
que de vegades se senten veus que surten de la nuvolada i tot.
Les bruixes de la comarca del Maresme eren
molt actives i es conta d’elles que van ajudar a un veí d’Arenys de Munt a
llevar-li la gepa, mentre que a l’envejós li’n van posar dues. Es tracta d’una
llegenda universal, la qual també va recollir al nostre país Enric Valor en L’envejós
d’Alcalà.
En les muntanyes d’Arenys de Munt trobarem
un santuari marià baix l’advocació de la Verge de Lurda o Lourdes (altra vegada
l’arrel Lug), la qual aconseguia
mediacions celestials. És una reproducció de la gruta de Massabielle, el
santuari francès de Lourdes, on segons la tradició la Verge es va aparèixer a
una nena l'any 1858. Els voltants del santuari han estat habilitats com a zona
d'esbarjo i per a menjars a l'aire lliure. També hi ha un restaurant.
Santuari de la
Verge de Lurda (Arenys de Munt). Fot: Gonçal Vicens Bordes
A Sant Iscle de Vallalta trobem l’ermita de
la Mare de Deu de la Salut i, per una avinguda d’eucaliptus, apleguem a
l’ermita en ruïnes de Sant Josep Oriol, un sant “paranormal”, descobert pel
ufòleg valencià Antoni Ribera. Sembla que Oriol era un psíquic capaç de produir
bilocacions, telecinesis, pirobacia, telepatia, levitacions i curacions, precognicions,
sorolls misteriosos quan entrava en trànsit. La pluja no el mullava, el fang no
l’embrutava i, al toc de la Àngelus, s’agenollava a qualsevol lloc on estigués,
ja fos en mitat d’un riu, perquè el seu cos depreciava qualsevol accident
físic. També feia marxes accelerades, com les que va veure Alexandra David-Neel
entre els lames corredors dels cims tibetans.
Els monjos tibetans realitzaven un entrenament
especial per a la meditació anomenat lung-gom-pa que derivava en proeses
increïbles de resistència i velocitat. Després d'anys de pràctica en aquest
saber secret, els monjos adquirien estat alterat de consciència en el qual
podien córrer diversos dies i nits seguits per escarpats terrenys de muntanya.
Sant Josep de
Cupertino. Fot: Gonçal
Vicens Bordes
Els "lung gom pa" avancen
a grans gambades, devorant el terreny a increïble velocitat; els seus moviments
tenen perfecta regularitat i sincronització; la seva rígida figura assembla la
d'una estàtua i la cara denota el profund tràngol en què estan sumits, i del
qual emergeixen quan per fi s'aturen; ni una gota de suor, o una respiració
agitada, deia Alexandra
David-Neel, que va viure 14 anys al Tibet, en el seu llibre Magic and Mistery of Tibet.
Comentaris