martes, 11 de julio de 2017

Bélibaste, l’últim càtar

       A mitjan segle VI, amb l’emperador Justinià, Bizanci inicia la seva expansió pel Mediterrani, (Còrcega, Sardenya i Sicília), ocupa l’antic regne vàndal del nord d’Àfrica i aplega a les Balears, Alacant i part d’Andalusia; per altra banda, ocupa extenses regions d’Asia menor i el pròxim orient, ampliació que va ser frenada al segle VIII per l’expansió musulmana.

    L’expansió Bizantina i musulmana van ocasionar la fugida de l’Orient Mitjà de nombroses doctrines religioses, algunes de les quals es van instal·lar a Europa, on foren declarades herètiques.
    Per comprendre la història que anem a contar, a nosaltres ens interessen les doctrines dualistes de caràcter gnòstic, una de les quals, el catarisme, va aconseguir arrelar cap al segle XII al Llenguadoc, on comptava amb la protecció d'alguns senyors feudals vassalls de la corona d'Aragó.  



Zona càtara. Font: Bloc amb swing

    Amb influències del maniqueisme en les seves etapes pauliciana (una interpretació maximalista dels ensenyaments de sant Pau pel que fa a la castedat, el celibat i la santedat d'aquestes virtuts) i bogomila, el catarisme afirmava una dualitat creadora (Déu i Satanàs) i predicava la salvació mitjançant l'ascetisme i l'estricte rebuig del món material, percebut pels càtars com a obra demoníaca.

       Quan Inocenci III va arribar al poder el 1198, va resoldre suprimir el moviment càtar amb la definició sobre la fe del IV Concili del Laterà.  En 1209 el Papa Inocenci III va convocar al rei Felip II August de França per dirigir una croada contra els càtars. La direcció militar li se encomana al noble francès Simó de Montfort. La direcció espiritual recaurà en Arnauld Amaury, abat de Citaux (del Císter) un dels artífexs de la mort de nens, ancians i dones, al que s’atribueix la frase: “Mateu-los a tots! Deu sabrà reconèixer als seus!”.



Inocenci III

     El Llenguadoc tenia abundants recursos naturals, un comerç important originat per jueus (instal·len bancs) i artesania de gran qualitat XII. La croada va aconseguir l'adhesió de pràcticament tota la noblesa del nord de França que va veure bones oportunitats de saquejar la riquesa del sud.

      La Croada contra els albigesos (1209-1244) es va resoldre militarment, amb dos batalles decisives. La de Besiers (1209) on els van assassinar a 7.000 homes, dones i nenes en l’Església de Santa-Madeleine. La tragèdia de Besiers va induir a la resta de les ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, haurà de rendir-se per falta d'aigua.

    La segon acció, la definitiva, es la batalla de Muret (1213) en la que el rei aragonès Pere II el Catòlica, defensor de Raimon VI i dels poders occitans, és vençut i assassinat. Sembla que el rei aragonès, crescut amb la victòria de las Navas de Tolosa contra els sarraïns, decidí provar la seva vàlua com cavaller canviant-se l'armadura amb un dels seus homes per enfrontar-se com simple cavaller amb Simó de Montfort, però l'objectiu croat era matar al rei a qualsevol preu i així ho va encarregar a dos dels seus cavallers, Alain de Roucy i Florent de Ville, que van abatre primer el cavaller que vestia l'armadura reial, i després, li pararen una trampa al rei, cridant amb veu alta que el rei s’amagava  disfressat i quan aquest es va descobrir al crit de El rei, heus-el aquí!, tot i haver acabat amb alguns dels atacants, fou apunyalat i mort pels francesos.



Recreació de la Batalla de Muret (1213). Font: La mirada histórica

    A partir d’ací es succeeixen una sèrie de derrotes dels càtars, molts foren cremats en fogueres, el quals, finalment, iniciaran la fugida cap a terres italianes i catalanes, aplegant fins i tot a Lleó, camuflats com a peregrins del Camí de Santiago.



La creu càtar, creu d’Occitània o bandera de la Vall d’Aran

      Des de maig de 1243 fins a març de 1244, la ciutadella càtara de Montsegur va ser assetjada per les tropes del senescal de Carcassona i de l'arquebisbe de Narbona. El 16 de març de 1244 va tenir lloc un acte, on els líders càtars, així com més de dos-cents seguidors, van ser llançats a una enorme foguera en el Prat dels cremats als peus del castell. Més encara, el Papa (mitjançant el Concili de Narbona en 1235 i la butlla Ad extirpanda en 1252) va decretar severs càstigs contra tots els laics sospitosos de simpatia amb els càtars.

      Després 1330, els registres de la Inquisició amb prou feines contenen procediments contra els càtars.





El camí de fugida dels càtars. Font: Bloc amb swing

     Molts dels que fugen de les seves llars per la por a les matances ho fan per aquestes rutes de comerciants i ramaders occitans que creuen la barrera dels Pirineus per desenvolupar els seus negocis. Tots ells utilitzaran dues vies principals d'entrada a la península: d'una banda travessant la vall d'Aran i, de l'altra, seguint una ruta establerta entre el comtat de Foix, al Llenguadoc, i el vescomtat de Castellbò, ja a Catalunya, allà per la Seu d’Urgell. 



Vescomtats de Castellbó i Cerdanya. Camins d’entrada a Catalunya

     A Catalunya, els heretges es van fer especialment visibles en el citat comtat de Castellbò, i de forma igualment notable a Josa del Cadí, però també, com recull l'historiador Ventura Subirats en El catarismo a Cataluña, en terres de la Cerdanya, el Rosselló, les muntanyes de Prades i ciutats com Lleida o Tarragona.





Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens




Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens

     Molts del nobles càtars vençuts a Occitània no van dubtar a aportar les seves espases per a la conquesta de l'illa, animats per la promesa del repartiment de terres en cas de victòria, com ho explica Gabriel Alomar Esteve en un treball monogràfic sobre la qüestió, Càtars i occitans al regne de Mallorca (Luis Ripoll Editor, 1976). Una cosa molt similar, tot i que menys, passarà amb els territoris conquistats als musulmans a València.

      La permissivitat catalana no es manifestava a Castella, sinó tot el contrari. El rei Fernando III el Sant no tardà en promulgar un decret a Palència per perseguir als Manicheos que pul·lulaven per la província, i no va dubtar a castigar-los amb les més dures penes. Els Anals Toledans refereixen que "enforcó molts homes i va coure molts en calderes", i el ja esmentat Lucas de Tuy diu que va perseguir "els enemics de la fe cristiana amb totes les seves forces, i qualssevol heretges que trobés, cremava amb foc i les brases, i la flama aparellava per als cremar".





Flix, a la vora de l’Ebre, era part del camí que recorrien els càtars per refugiar-se a la Matarranya o a les terres del Maestrat. Foto: Gonçal Vicens

 


De Miravet els càtars pujaven el camí de Pinell del Brai per refugiar-se a les terres de la Matarranya. Foto: Gonçal Vicens





Castell de Miravet i el riu Ebre encaixant-se per les muntanyes de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens

     El 1308 la Inquisició castiga severament el Castell de Montelhó, a l’Occitània. Una família escapa pels boscos i aplega a Orta (Horta de Sant Joan). Està formada Bernat Martí i Guillemeta Mauri i estava integrada  en un grup de càtars, els quals tenien per perfecte a Guillem de Bélibaste, qui passa per Orta i s'instal·la després entre les poblacions de Morella i Sant Mateu.



 Horta de Sant Joan. Foto: Gonçal Vicens






Arnes (Terra Alta), camí d’entrada a la Matarranya. Foto: Gonçal Vicens

     Pere Mauri, pastor i nebot de Guillemeta, és el membre més important per la supervivència del grup, doncs és posseïdor del tresor dels càtars enterrat en una cova del Pirineu, lloc que visita cada estiu amb les seves ovelles transhumants i rescata unes quantes monedes d'or i plata.

      Guillem de Bélibaste era un criminal tornat perfecte. Va néixer el 1280 a Cubièira, un poble del Razès (Aude), al sí d’una família de camperols acomodats i càtara.       Malgrat els seus antecedents familiars, no és per vocació que Guilhem Bélibaste pren els hàbits, sinó una mica per casualitat. Cap a 1305-1306 durant una baralla, mata un pastor de Vila-Roja de Termenés. Els tribunals reconeixen la seva culpabilitat i li confisquen els seus béns. 




Val de Roures.Foto: Gonçal Vicens




Dues imatges de la Vall de Roure (Matarranya), on es van refugiar grups de càtars. Foto: Gonçal Vicens
  


La creu dels càtars esculpida en una llosa incrustada a la paret del vell cementeri de la Vall de Roure. Foto: Gonçal Vicens

     L’home fuig deixant a la dona i al seu fill i entra en la clandestinitat dels perfectes càtars. Per salvar la seva ànima i per penitència, ha de prendre els hàbits. S’inicia i es designat perfecte en Rabastens (Tarn) per Philippe d'Alayrac





 Dues imatges de Ràfales (Matarranya) considerat un “niu d’heretges”. Foto: Gonçal Vicens



A la Fontespatla (Matarranya) hi havia una importat colònia càtara. Foto: Gonçal Vicens




El cementiri de la Fontespatla es conserven un grup important d’esteles discoïdals amb la creu càtara. Foto: Gonçal Vicens
 




Els càtars aplegaven a terres morellanes per Penya Roja de Tastavins. Foto: Gonçal Vicens





Al peu del castell de Morella va florir una important comunitat càtar constituïda per teixidors de teles. Foto: Gonçal Vicens

     No tardaran en ser empresonats els dos companys a la sinistra presó de la Inquisició de Carcassona: la Cité (el Mur). Escaparan en 1309 i es refugiïn a Catalunya. En 1314 s'estableix a Morella, en el regne de València i no tarda en descobrir que al poble veí, a Sant Mateu, viu una petita comunitat de càtars occitans en exili, majoritàriament originaris de Montaillou (Ariège), i Bélibaste fa de pastor espiritual en aquest poble.

     Abans de prosseguir l’exposició hem de dir que el més essencial que sabem de Bélibaste son les declaracions d’Arnaud Sicre i Pierre Mauri recollides per l’inquisidor francès Jacques Fournier, publicades com si fossin una novel·la per Jean Duvernoy El Registre de la inquisició de Jacqued Fournier (Bisbe de Pamiers), 1316-1325 (Edicions Mouton, Paris, 1978).
  




Sant Mateu (Maestrat) va donar refugi a l’últim càtar, Guillem de Bélibaste, i a una important comunitat occitana. Foto: Gonçal Vicens

     També existeixen unes novel·les històriques de Jesús Ávila Granados titulada “El último hereje” (Editorial Círculo Rojo, Almería 2012) i un llibre en italià de Lidia Flöss Il caso Belibaste (Luni Editrice. Milano 1997) i la de Guivanni Braida Guillaume Bélisbaste, l’ultimo perfetto” (Edición Mauro Baroni/Mediterranen).

     Sobre els orígens de Bélibaste i l’assassinat veure l’article de Gauthier Langlois Nota sobre uns documents inèdits concernents al perfecte Guilhem Bélibaste i la seva família” publicat en la revista Heresis nº 35 del Centre d’Estudis Càtars en Carcassona.

      Guillem Bélibaste va ser famós gràcies als treballs de Jean Duvernoy i la seva  traducció al francès del  Registre d'Inquisició de Jacques Fournier, que és la base del llibre d'Emmanuel Le Roy Ladurie Montaillou, village occitan”. Tambe la novel·la d'Henri GougaudBélibaste” (1982).  

     Molt importants per conèixer la vida de Bélibaste son els tres actes descoberts que foren  redactats cap a 1640 pel notari Antoine Rocque en el seu Inventari dels arxius de l'arquebisbat de Narbona.



Sant Mateu i lloc on estava el fossar vell, on estaven soterrats els càtars. Foto: Gonçal Vicens

    Segons aquets estudis, una vegada Bélibaste instal·lat a Sant Mateu, a pesar de la seva autoritat espiritual, no seria massa generós, especialment amb el seu amic Pere Mauri, al que li volia furtar unes ovelles. Per enganyar al catòlics fa creure que estava casat amb la vídua Raimon Marti que, en realitat, era la seva concubina que havia deixat embarassada. Llavors, per enganyar als càtars, la casa amb el seu amic Pere Mauri que assumeix la paternitat, doncs, gelós, desfà aquest matrimoni.
 




Dalt de la porta d’entrada a  l’ermita de de la Mare de Deu Dels Angels  (Sant Mateu) podem contemplar dues esteles discoïdals de l’antic cementeri càtar. Foto: Gonçal Vicens
 




Detall de les esteles discoïdals de l’ermita de Sant Mateu. Foto: Gonçal Vicens

      No obstant això, pren seriosament el seu paper de pastor. Predica, beneeix, administra el "consolament" als moribunds i rep amb regularitat creients als que instrueix en la seva doctrina, encara que fos de forma ingènua i popular, com Arnaud Sicre, la mare del qual va ser cremada en la foguera:

      Així l'enemic de Déu, Satanàs, va fer cossos d'home en els quals empresonà aquests esperits (...). Aquests esperits, quan surten de les túniques, és a dir d'un cos, s'escapen tots nus, atemorits, i corren tan de pressa, que si un esperit fos sortit d'un cos a València i hauria de entrar en un altre a la regió de Foix, i encara que plogués abundantment durant tot el camí, és tot just si tres petites gotes de pluja el mullarien. Corrent així atemorits, van cap al primer forat buit que pot trobar, és a dir, el ventre de qualsevol animal que té un embrió encara sense vida: gossa, conilla, egua, o qualsevol altre animal, o més al ventre d'una dona, de tal manera que si aquest esperit va fer un mal acte en el seu primer cos, entra al cos d'una dona. Així els esperits se'n van de túniques a túniques fins que entrin en una bella túnica, és a dir en el cos d'un home o d'una dona que té el raciocini del bé (és a dir càtar), que en el cos siguin salvat, et que després d'haver estat sortit d'aquesta bella túnica, torna al Sant Pare".




Esteles discoïdals senyalat la ubicació de l’antic cementeri de Sant Mateu. Foto: Gonçal Vicens

      En realitat Arnau Sicre (o Sucre) està aquí per guanyar-se la confiança de Bélibaste, enganyant-lo dient-li que tenia una tia que estava malalta i volia que tornès a Occitània per fer-li el Consolament, on l’esperaven per detenir-lo. A canvi, el traïdor rebrà els bens confiscats a la seva mare per l'inquisidor que la va cremar.

     Bélibaste es deixa convèncer per Arnaud Sicre tornar a Llenguadoc. Durant el camí en Tírvia a la diòcesi d'Urgell, Arnaud Sicre ho denuncia (1321) al senyor de la regió de Foix. Detingut, conduït a Castelbon, fou jutjat a Carcassona i Bélibaste es cremat el 24 d'agost del mateix any al castell de Vila-Roja de Termenés, residència de l'arquebisbe de Narbona, que ja l'havia condemnat per assassinat. Va morir amb dignitat, sense abjurar la seva fe. La seva mort en martiri encara milita avui per la tolerància religiosa.



Al cementeri nou de Sant Mateu també es conserva una estela discoïdal a dalt del mur d’entrada al recinte. Foto: Gonçal Vicens

     L'inventari dels arxius de l'arquebisbat de Narbona ens descobreix que la víctima es deia Barthelemy Garnier i venia de Vila-Roja de Termenés. Els historiadors proposen una hipòtesi per explicar el mòbil del crim: la víctima portava els ramats de l’arquebisbe de Narbona a les pastures d’estiueig de Cubièira, on li agradava amenaçar a Bélibaste de denunciar-lo com herètic. Si és el cas, podem concedir circumstàncies atenuades a Bélibaste.

    Amb Bélibaste desapareix l'església càtara occitana. No obstant això, subsisteix una església càtara a Bòsnia els membres de la qual es convertiran a l'Islam a finals del segle XV.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...