lunes, 16 de enero de 2017

ELS SANTS PSICOPOMPES

      Paraula derivada del grec ψυχοπομπóς (psychopompós) que es compon de psyche, "ànima" i pompós, "el que guia o condueix".

     La creença en els poders d’aquestes persones s’origina en èpoques molt primitives de la Humanitat, es conserva en Egipte i es difon pel territori dels bruixots o xamans siberians.

      Aquests bruixots creien que -en estat d'èxtasi- la seva ànima abandonava el cos sota la forma d'un petit animal (papallona o ocell) i després es convertia en un animal superior que viatjava a través d'un túnel fosc, mantenint batalles contra tot tipus de monstres i bruixes, fins que el vencedor, aconseguia arribar a la llum resplendent del final del túnel, on habiten els nostres avantpassats, els quals els omplien de salut i benaventura.



L’Ascensió a l’Empire del Bosco (Gallerie dell'Accademia, Venecia)

     Els grecs eren un poble procedent de les estepes centreeuropees que havia retingut en la seva cultura la mitologia xamànica.

    La cultura clàssica ens transmet la idea de que quan una persona moria, la seva ànima era conduïda al més enllà per un déu psicopompe (l’antic bruixot). En el cas grec es tractaria del déu Hermes, encarregat de portar l'esperit del difunt fins al riu Estígia. Allà, el barquer Caront el recollia en la seva barca i el portava a l'altre costat, on es trobava Cèrber, el gos de tres caps del mateix Hades, déu del inframón, que li donava accés al regne dels morts, i s'assegurava que les ànimes allà atrapades no sortissin i que els vius no poguessin entrar. Aquell lloc es va anomenar la 'Porta de l'Infern'.



Fresc medieval que representa les portes del infern en l’església de Sant Nicolau de Raduil (Bulgària)


      Al meu bloc ja vam parlar dels psicopompes  al tractar de la pintura titulada la Missa de Sant Gregori conservada a l’església de Benirrama, doncs aquest sant també era un conductor d’ànimes cap al Més Enllà, on alguns situen els Camps Elisis, les Illes dels Benaurats o Illes Elísies, l'estatge dels morts (que sol rebre el nom d'Hades), el Tàrtar o el Paradís cristià.



Retaule de La Missa de Sant Gregori i Judici Final. Fot: Gonçal Vicens

      La tasca dels psicopompes és portar els morts al lloc on seran jutjats o pesades les seves ànimes. Tenen una presència antiquíssima en mites d'arreu del món i, en general, adopten les mateixes figures en diferents iconografies: gossos, mussols, cavalls i corbs.

     Molts déus psicopompes són molt populars en els nostres dies, convertides en les criatures fantàstiques de totes les mitologies i totes les religions, aquestes últimes, almenys, en les seves fases primerenques.

     Entre els psicopompes més cèlebres tenim en la mitologia nòrdica a les Valquíries, dames terribles que escorten els morts a la batalla cap als amplis salons del Valhala. Els celtes van tenir a Anku, i després a Morrigain, una fada (Fata Morgana) especialitzada en el transport d'ànimes. Els egipcis van adorar a Horus, déu encarregat de la logística espiritual. Els grecs, i gairebé tots els pobles del Egeu, van tenir al vell Caront, el barquer que portava als morts sobre el riu Aqueronte cap al Hades i al déu Hermes que hem citat abans. Els hindús van veure en Agni, un déu igni, al transportador dels morts. L'islam té a Azrael, un àngel que de vegades actua com dimoni, per portar els seus morts a les morades d'Al·là. Els japonesos creien en Shinigami, una mena de guia espiritual dels morts. Els jueus, per la seva banda, tenen diversos psicopompes: Abraham, Gabriel i Lailah, tots ells compleixen rigorosament la seva tasca.

      El cristianisme tampoc va estar fora de perill de la influència dels psicopompes, tant els àngels (l’arcàngel Miquel), com alguns sants com Santa Bàrbara, Sant Cristòfol, Sant Pere i Sant Gregori, per exemple, van prendre el seu posat de les seves antigues formes mesopotàmiques.



Sant Cristòfol (Pego) denota el seu caràcter psicopompe  al transportar a Jesús al seu muscle


Santa Barbara (Pego) amb un calze, que significa la seva conversió al catolicisme i amb la ma estesa alleuja el moribund

      Fins i tot el mateix Peter Pan és un psicopompe: la senyora Darling, en retrocedir cap a la seva infància va recordar a Peter Pan, de qui es deia havia viscut entre les fades. Hi ha històries estranyes sobre ell, com que quan els nens moren ell partia i viatjava amb ells perquè no tinguessin por. Els Nens Perduts són infants que han mort abans d'hora, pel que la seva vida d'ultratomba, almenys al començament, és una mena de joc grupal a les terres de Neverland.


Aquí apareix Peter Pan com un "Home Verd" protagonista de molts carnavals europeus



L’arcàngel Sant Miquel (Pego)


      L'arcàngel Miguel (en hebreu, Mikaiyáh o Mijaiá) que significa "Qui com Déu?" (En llatí "Quis ut Deus?") També era un sant musulmà. És també el sant psicopompe, el conductor dels morts cap al més enllà. Se'l representa amb una balança amb la qual pesa l'ànima dels morts, manant a les pecadores a l'infern i a les santes al paradís. A l'antic Egipte l'esperit del mort era guiat pel déu Anubis davant del tribunal d'Osiris. Anubis extreia màgicament l'Ib (el cor, que representa la consciència i moralitat) i el dipositava sobre un dels dos platets d'una balança. El “Ib” era contrapesat amb la ploma de Maat (símbol del Veritat i la Justícia Universal), situada a l'altre platet.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...