Tenen els obrers pàtria?


     He fet un resum de l’article aparegut a La Haine.org, escrit per Mario José Castro Conill, el qual hem sembla molt aclaridor sobre la qüestió del nacionalisme i l’esquerra marxista. Tot obrer és un ésser humà, i com a ésser humà ha estat socialitzat en un marc cultural i antropològic al que podem dir pàtria o nació.

     La història del moviment obrer sempre ha tingut una visió de la lluita de classes entre capital i treball merament economicista. S'entenia que l'enfrontament entre obrers i capitalistes es limitava a estudiar quina de les dues parts s'apropiava de la taxa major de la plusvàlua generada pels treballadors.

     Ara sabem que els dos grups socials no estaven enfrontats només per l'apropiació del treball col·lectiu social, encara que no vulguem negar que la contradicció principal es la lluita per la plusvàlua.

    Les dues classes socials, en la seva lluita per l'objectiu assenyalat, creen una sèrie d'elements culturals (visió de l'Estat, de la cultura, paper de la dona, de la religió, la música, la literatura, formes d'oci, de vestir, de consumir, d'utilització del llenguatge) per legitimar-se i doblegar les postures de l'adversari. De tal manera, que una anàlisi social que tan sols contempli el factor econòmic queda molt incomplet.

      La superestructura ideològica d'una societat ve determinada d'alguna o altra manera per la infraestructura socioeconòmica. No obstant això, aquests elements culturals també influeixen en les realitats socioeconòmiques.

     L'oblit d'aquestes dues idees -la lluita de classes abasta un ampli camp d'aspectes ideològics i que els aspectes ideològics influeixen en la economia- ha conduït a greus derrotes al moviment obrer i popular.


1.      Determinisme economicista

     Analitzem, doncs, com es va arribar a aquesta visió economicista i determinista de la lluita de classes entre el capital i el treball.

     El primer que cal tindre en compte és el  creixement econòmic i estabilitat que va viure el capitalisme en les últimes dècades del segle XIX.  Això va dirigir el moviment obrer cap a les lluites per millores salarials i laborals, deslligant-se el marxisme de l'estudi dels elements superestructurals.

     En segon lloc, molts intel·lectuals escrigueren obres que intentaven estendre l'ideari marxista. En ser obres dirigides a un gran públic i de caràcter molt elemental, van a estendre també una imatge senzilla i simple del marxisme.

    En tercer lloc, no cal oblidar que una part important dels estudis de Marx es centren en l'aspecte econòmic del capitalisme.  A aquest oblit dels elements superestructurals també va contribuir una incomprensió filosòfica filosofia de Hegel, origen del pensament de Marx.
      Hegel assegurava que tota la realitat existent -natural, social, intel·lectual, etc.- es troba en constant moviment. Res roman, tot canvia.

      Una segon asseveració deia que la realitat està canviant permanentment perquè en el seu si actuen forces i processos divergents i contraris. La lluita de les dues forces acaben fent canviar la situació. Hegel nomena la situació de partida com Tesi i al seu contrari Antítesi, i a la nova realitat l'anomena Síntesi. En aquesta nova realitat l'antítesi resulta vencedora, però, no s'anul·la totalment la tesi, ja que s'adapten elements d'ella que encara poden ser positius en la nova situació.

     Hegel opinava que la realitat social no es divideix en compartiments estancs, sobretot els aspectes socials interactuen uns sobre altres (política, economia, mentalitats, etc.).

      Els canvis es produeixen en un primer moment d'una forma lenta i inapreciable. No obstant això quan aquests canvis s'han acumulat en un nombre apropiat, la transformació de la realitat es produeix de forma brusca i accelerada.

     Aquesta forma d'analitzar les diferents realitats de l'univers serà adoptada per Marx. Per a Hegel, l'univers és l'encarnació de l'Esperit, concepte que podria ser aproximat a la idea de Déu. I aquest Esperit ordena i crea les diferents realitats humanes, naturals i socials. per a Hegel són les idees i les teories les que produeixen els canvis socials i polítics.

     Marx, per contra, com a bon materialista rebutja l'acció de l'Esperit, o almenys nega que la mateixa es pugua constatar. Per a ell les diferents realitats de l'univers s'expliquen per si mateixes, sense necessitat de cap agent exterior, es digua Déu, demiürg, Esperit, etc. Les idees parteixen del món material.

     Neix així el materialisme dialèctic, a partir de la dialèctica idealista de Hegel.

     No obstant això, molts seguidors de Marx, en aplicar el mètode dialèctic de pensar no van trencar totalment amb l'idealisme hegelià, de la qual cosa te bona culpa Marx, doncs a l'analitzar les realitats històriques, es fixava per damunt de tot, alhora de trobar les contradiccions socials,  en un únic aspecte de la realitat: l’econòmic.

      Molts marxistes substituïen la abstracció Esperit per una altra igual o més simple (Economia o mode de producció), sense tenir en compte quin paper podia jugar en la realitat el passat històric, el medi geogràfic, el context internacional o els elements culturals.


2. Burgesia i nacionalisme

      D'aquesta manera van sorgir l'economicisme obrer i el determinisme econòmic, empobrint l'anàlisi marxista. Així es va impedir analitzar de forma coherent els mecanisme de dominació ideològica burgesa sobre el conjunt de la població.

     Aquesta situació va ser superada per Gramsci al suprimir de manera efectiva el determinisme economicista, restaurant en l'anàlisi teòrica el paper de la ideologia i la cultura en l'esdevenir social.

     Serà aquest economicisme el responsable que un bon sector de l'esquerra oblidi, i fins i tot menyspreï, el paper que les identitats culturals (la nacionalitat i l'etnicitat de la classe obrera) tenen en la lluita de classes i en la seva plasmació organitzativa i política.

      Aquest repudi a tractar els temes nacionals té la seva raó de ser en l'origen burgès del concepte de "nació" i "nacionalitat". Durant l'Edat Moderna, la cohesió social  i la legitimació del poder s'aconseguia al identificar-se els súbdits amb el monarca absolut, per obra de Déu. Desprès de la revolució burgesa cal aconseguir una nova abstracció sociològica per cohesionar a la societat i legitimar l'estat liberal. Sorgeix d'aquesta manera la idea de nació, com el conjunt d'individus que viuen en un determinat territori i que tenen uns trets culturals més o menys comuns.

     En el context que apareix, la idea de nació suposa un element positiu en el desenvolupament social i ideològic de la Humanitat, ja que implica la igualtat jurídica i política, i la conversió de la població de serfs a ciutadans de ple dret, idea explicada al Contracte social de Rousseau.

     L’aparició de les nacions va implicar la supressió de multitud de duanes interiors, l’aparició dels mercats nacionals i l'articulació econòmica dels diversos estats europeus, la qual cosa va desembocar en processos industrialitzadors i de creixement econòmic. En el fons, darrera d’aquets processos de modernització i desenvolupament industrial s’amaguen els nacionalismes alemany i italià del s. XIX, i el motor de tots dos processos d'unificació.

      No obstant això, la burgesia perd el seu caràcter revolucionari a mesura que avança el segle XIX, derivant el nacionalisme a ser l’instrument d'alienació per a les masses proletàries i camperoles, en presentar la burgesia la necessitat d'oblidar els seus interessos en nom del sacrifici per la pàtria. Entén la burgesia per pàtria el seu propi benefici econòmic i social. De la mateixa manera, enardirà els sentiments nacionalistes per justificar el colonialisme i les guerres imperialistes.

      Aquí tenim la principal raó, -al costat de la mentalitat economicista esmentada més amunt-, per la qual molts militants d'esquerra repudiaran qualsevol tipus d'idea nacionalista.

    D’aquesta manera no s’adonaran que els trets culturals i antropològics d'un col·lectiu influeixen d'alguna manera en la plasmació de la consciència de classe i en la mobilització popular.  Tampoc comprendran que el sistema capitalista  no s'encarna de la mateixa manera en cada un d'aquests col·lectius culturals i antropològics i, menys encara, que les idees nacionalistes no tenen perquè ser idees pròpiament burgeses.


3. Esquerra i nacionalisme.

      Engels en el Pròleg a l'edició polonesa del Manifest Comunista (1892) va dir que només es pot establir una estreta col·laboració entre els obrers d'Europa si a cada país el poble és amo dins de casa.

      Quin paper juguen la identitat cultural, les realitats antropològiques i els sentiments d'identitat col·lectius en la lluita de classes?

     Les millors ments de l'esquerra opinaven que no influïen per a rés, oblidant que Marx i Engels recolzaven els nacionalistes que milloraven la situació per a la classe obrera i la revolució. Depenent d'aquest postulat donaven suport o no als moviments nacionalistes. Així, es van mostrar partidaris de la independència polonesa i de Irlanda.

     Al segle XIX a l'Europa central i oriental existien tres enormes imperis. Imperis controlats per un únic grup ètnic cada un d'ells, amb estructures semi feudals, on la classe dominant era la noblesa del grup ètnic que controlava l'estat. Els nobles impedien l’accés al poders dels burgesos enriquits amb els seus negocis, cosa que va fer que sorgiren diversos grups burgesos que xocaven literalment amb aquesta situació d'opressió nacional. Els burgesos iniciaran campanyes i moviments nacionalistes, aspirant a comptar amb el suport obrer i popular.

     Sorgí entre el intel·lectuals un debat sobre el nacionalisme (Luxemburg, Lenin, Bauer, Renner),  discussió de la que sorgiran una sèrie de punts que anem a resumir.

     En primer lloc, l'opressió nacional no només afecta la burgesia, sinó també als obrers, doncs, les restriccions a l'ús de la seva llengua materna i als seus esquemes mentals poden retardar la seva presa de consciència i la seva organització en la defensa dels seus drets laborals, socials i polítics.

     En conseqüència, deuen donar suport a aquells aspectes que les burgesies nacionalistes proposen que siguen democràtics. Els obrers de les nacionalitats dominants han de donar suport a aquestes reivindicacions nacionalistes. El  moviment obrer ha de defensar el dret a l'autodeterminació.

      La defensa d'una nacionalitat no necessàriament és una cosa burgessa, perquè segons les circumstàncies, pot obeir als interessos dels obrers i el conjunt del Poble Treballador. Aquesta última conclusió es va veure confirmada amb la Revolució Russa de 1917, la Revolució xinesa i la des colonització del Tercer Món.

     K. Marx i F. Engels en El Manifest Comunista (1848) asseguraven que és necessari diferenciar entre un nacionalisme burgès i un nacionalisme obrer, en el que resideix un sentit nacional, encara que aquest sentit no coincideixi ni molt menys amb el de la burgesia. Darrere de la paraula "nació" capitalistes i Poble Treballador no entenen exactament el mateix.

     D'aquesta manera, el concepte burgès de nació, manipula el sentiment per legitimar guerres i agressions imperialistes. També per buscar un "enemic intern" a què culpar dels mals provocats pel capitalisme i sobre el qual desviar l'atenció. A més, el nacionalisme burgès sol ser autoritari i té altes dosis d'irracionalitat. La "pàtria" és en els seus esquemes ideològics un ens abstracte i indefinit, amagant darrere del concepte els interessos de l'elit socioeconòmica.

      Per contra, el nacionalisme obrer i popular presenta les següents característiques:

- La pàtria no és un ens abstracte al qual sacrificar-ho tot: la classe obrera i les capes populars.

- Aquest nacionalisme no és exclusivista ni xovinista, per contra, defensa un ordre social just a nivell internacional, en la pau i la cooperació entre els pobles.

- La pèrdua d'una identitat cultural (idioma, folklore, formes d'expressió popular, etc.), suposaria una greu pèrdua per al conjunt de la humanitat i un fort empobriment cultural de la mateixa. Les diferències culturals i nacionals són diferents plasmacions d'una mateixa naturalesa humana, enriquint d'alguna manera o una altra, al conjunt dels éssers humans.

- A més, la coerció d'una identitat cultural suposa la vulneració d'un dret humà bàsic de les persones. No podem negar les realitats culturals i antropològiques adduint a la seva naturalesa canviant en el temps o a la diversitat natural.

- El Poble Treballador quan expressa els seus sentiments i lluita pels seus drets ho fa dins dels seus propis marcs culturals. Per tant, és primordial defensar aquests trets identitaris que lluiten contra els processos d'aculturació i imposició cultural, ja que perjudiquen a l'empoderament de les minories i reafirmen les classes subalternes.

- Les capes populars avancen dia a dia posicions contra la burgesia i l'oligarquia, els seus elements culturals van a ressorgir amb força i ímpetu, donant-li així un impuls al moviment nacional. La història de l'estat espanyol al llarg del segle XX és molt eloqüent al respecte. En moments de gran mobilització popular sempre ha ressorgit el tema de l'articulació de l'estat i el reconeixement de les nacionalitats i regions com a subjectes polítics. Els anys 30 són un exemple clar, com la gegantina mobilització proautonomia que va sacsejar al poble andalús el 4 de desembre de 1977 i l’actual procés nacionalista català.

- Encara que el sistema capitalista s’estén pet tot el món no presenta en tots els llocs les mateixes estratègies i comportaments, anàlisi concreta de les diferents realitats concretes, les diferents realitats nacionals.

- El nacionalisme obrer i popular té estratègicament una finalitat universal: la consecució de la societat socialista a nivell mundial, però, tàcticament aquest fi no és realista. Cap organització política o sindical pot abastar el planeta sencer. El millor es deixar a la gent d'aquestes zones que siguen elles les que realitzen les anàlisis pertinents i elaboren les estratègies i les tàctiques.
- L'actual globalització neoliberal implica l'alienació i degradació cultural. Cal  començar a construir alternatives a la mateixa (sobirania alimentària, xarxes socials ciutadanes horitzontals, defensa dels valors culturals propis, protecció del medi ambient més proper, etc.).

- Una societat democràtica, on les decisions vagin de baix a dalt, només pot construir-se a partir de marcs de decisió ciutadana propers a la població. Això implica el reconeixement de les nacionalitats com a subjectes polítics.

- El nacionalisme obrer i popular sintetitza dialècticament el nacionalisme i l'internacionalisme al unir dos anhels bàsics de l'ésser humà: d'una banda, emmarcar a les persones en un espai amb dimensions humanes. Un espai que correspongui a la seva pròpia identitat cultural, element imprescindible per a la seva pròpia estabilitat psíquica i emocional.  De l'altra, permet als ciutadans crear-li un àmbit on tinguen interès a participar en la gestió dels assumptes socials, polítics i econòmics. A més, el concretar marcs territorials d'actuació ciutadana, es creen antídots eficaços contra processos de degeneració en la construcció del socialisme, tal com van ocórrer en les experiències dels països de l'Est europeu en la segona meitat del segle XX.

- Com ja s'ha indicat anteriorment en un punt anterior, el nacionalisme obrer i popular és conscient que el concepte de nació és una categoria històrica. És un sentiment d'identitat que neix amb el capitalisme i que obeeix a unes determinades condicions de desenvolupament social. Per tant, aquesta categoria històrica també desapareixerà quan es donen les condicions per a això.

      Resumint, el nacionalisme obrer es nega a admetre la desaparició d'una nacionalitat o un grup ètnic per una acció mecànica de l'imperialisme i l'explotació capitalista. Això suposaria una acció contra la dignitat humana dels individus que la componen. ¿Tenen els obrers pàtria? Evidentment sí, perquè tot obrer és un ésser humà, i com a ésser humà ha estat socialitzat en un marc cultural i antropològic, en el qual s'expressa i sent com a tal ésser humà.

     La fal·làcia de les ideologies "cosmopolites" i "universalistes" és que cauen en un buit abstracte quan plantegen l'actuació laboral, sindical i política del dia a dia, i deixen desarmats a la classe obrera amb això, així com a les nacionalitats oprimides a menysvalorar les seves armes antropològiques i culturals contra els processos d'aculturació.


      Acabarem dient que, encara que els obrers tinguen pàtria, evidentment també els proletaris tenen llaços de fraternitat, deures i d'unitat emocional, ètica, psicològica i biològica amb la resta de la Humanitat.

Comentarios

Entradas populares