lunes, 31 de agosto de 2015

Valdeolea

     Al regresar de nuestra visita a Euskadi nos adentramos  por el enclave de la Valdeolea, un nudo importantísimo de comunicaciones entre Palencia y el Cantábrico. La zona conserva los mejores restos del proceso de romanización de la Cantabria antigua, incluidos tramos de la calzada romana que unía Pisoraca (Herrera de Pisuerga) con Portus Blendium (Suances).


      Su territorio y sus campos estaban marcados por numerosos términos augustales -se han localizado casi una veintena- que separaban los prata (los soldados cultivaban terrenos fuera del campamento en los prata) de la Legio IIII Macedonica del ager (lugar de asentamiento) de Iuliobriga, el asentamiento romano más importante que hubo en el antiguo territorio cántabro y cuyos restos se alzan en el vecino Campoo de Enmedio. De aquellos tiempos sobresale el castro cántabro de Santa Marina de Monte Ornedo y el yacimiento romano de Camesa-Rebolledo.


Castro cántabro de Santa Marina de Monte Ornedo




Antigua vía romana y el pequeño puente de Casasola


Camino de la ruta de los menhires



Menhir del Peñuco (Mataporcquera). Fot: xfiles2008


Menhir la Llaneda (Mataporquera)

    Pero antes de los romanos, los primitivos habitantes prehistóricos ya utilizaban los menhires para marcar las vías de comunicación que cruzaban aquel territorio. Hace 5000 años grupos de agricultores y ganaderos se asentaron en el valle del río Camesa, erigiendo estos megalitos. Algunos piensan que su función es funeraria: de hecho, se han encontrado enterramientos debajo de ellos. Otros piensan que son monumentos relacionados con ritos solares. En Valldeolea, cerca de Mataporquera, se encontraron 8 menhires alineados en línea recta, orientando sus caras principales hacia el suroeste, allá donde muere el sol.


     En tiempos más modernos, la construcción del trazado del ferrocarril Alar del Rey-Santander en 1857 y el de vía estrecha Bilbao-La Robla en 1894 convierten a Mataporquera en un nudo importantísimo de comunicaciones que va a ser tenido en cuenta por diversos inversores industriales. El pueblo, agrícola, pierde rápidamente sus señas de identidad para ser sustituidas por estaciones, fábricas, almacenes, viviendas para los obreros y edificios públicos.

    Su objetivo principal era acercar la importante producción carbonífera de las cuencas mineras leonesa y palentina a su consumo en la poderosa industria siderúrgica de Vizcaya. Se instalaron grandes industrias, pero no tardó en llegar un declive económico acusadísimo para toda la comarca de Valdeolea.



   Este hecho hace que la vista del casco urbano de Maporquera no sea demasiado interesante. Allí se levantan mezcladas viviendas obreras desocupadas y de escaso valor arquitectónico, con edificios administrativos modernistas. Actualmente sólo queda la  fábrica de Cementos Alfa, con quien es imposible competir en escala, dado su gigantismo.



    Para finalizar, como venimos haciendo, también tenemos que hablar de la olla ferroviaria, un excelente puchero del que no tuvimos ocasión de catar.



      Aparte de las vías del tren y una hermosa estación de ferrocarril, el tránsito ferroviario también trajo a Mataporquera la olla ferroviaria, empleada por los maquinistas de La Robla que guisaban sus ollas en el vapor de la máquina del tren. Actualmente se utiliza una versión de esta olla que funciona con carbón –incluso las hay con gas butano.

    La olla consta de dos elementos: uno exterior de metal y la olla de barro del interior. El puchero tomado por las asas del collarín se introduce en el cuerpo externo, quedando suspendido. Así, el aire caliente de la combustión está en contacto con el fondo y todo el contorno del puchero, antes de salir al exterior por las perforaciones de la parte alta. La cazuela/olla/puchero, rodeada de aire caliente a temperatura constante y no muy elevada, realiza una cocción lenta y garantiza el éxito culinario de la olla ferroviaria.

domingo, 30 de agosto de 2015

Gaztelugatxe

      És una petita illa del cantàbric, unida al continent per un pont de dos arcs. Sobre l'illa hi ha una ermita dedicada a Sant Joan que data del segle X, encara que alguns descobriments daten del segle IX. Juntament amb una altra petita illa veïna, la de Aquech, forma un biòtop protegit, que s'estén des de la localitat de Baquio fins al cap Matxitxaco, al golf de Biscaia.


    La paraula gaztelugatxe pot provenir de gaztelu, "castell", i aitz, "roca" o "penya", és a dir "penya del castell" o "castell de la penya".

   A l'esplanada i interior de l'ermita s'han trobat enterraments medievals del segle IX i XII. La jurisdicció religiosa a la qual pertany l'ermita és la de la parròquia de Sant Pelayo de Baquio.

    L'enclavament religiós ha estat atacat per corsaris en moltes ocasions. En 1593 va patir un atac corsari a mans de Francis Drake en què va ser saquejat, el 1594 va ser atacat per heretges de la Rochelle, sofrint el saqueig i l'assassinat de l'ermità que estava a la seva cura.



    Al segle XVIII va ser assaltada per tropes angleses i en la guerra civil espanyola es va produir en les seves aigües la batalla del Cap Matxitxaco on es va enfrontar la marina republicana contra la revoltada.


  Al llarg de la història el santuari s'ha incendiat en diverses ocasions. L'últim incendi va tenir lloc el 10 de novembre de 1978 al que va resultar destruïda. Dos anys més tard, el 24 de juny de 1980 es reinaugurava novament.


    L'ermita alberga diversos exvots de marins que s'han salvat d'algun naufragi. Segons una tradició una vegada aconseguida l'ermita cal tocar la campana tres vegades i demanar un desig. L'esforç necessari per pujar les escales, es veu àmpliament recompensat amb la fertilitat per a les dones i les curacions miraculoses de malalties.



Santuari marí de La nostra Senyora de Begoña

    Als peus dels penya-segats de Gaztelugatxe ha un santuari submarí situat a 12 m. de profunditat, dedicat a la Mare de Déu de Begonya. Allà es troba submergida una talla de la verge de bronze al manganès més plom. Col·locada en 1963 en record de tots van morir i reposen al mar, especialment, pels pescadors (pescadors) de Bermeo que van naufragar a la galerna el 13 d'agost de 1912, fenomen atmosfèric que es va emportar la vida de 143 homes, entre ells 116 bermeans, mentre pescaven a 45 milles del cap Matxitxako.


    El lloc es pot albirar des del monòlit de la carretera Bermeo-Bakio, on acudeixen els creients sempre que hi ha temporals per pregar a la Mare de Déu de Begonya que permeti tornar sans i estalvis als seus éssers estimats. El costum data de l'any 1975, quan es va deslligar una tempesta de grans proporcions. Els vaixells bonyitolers estaven tots en el mar, i havia estat un matí esplendorosa, de bona temperatura i una mica de vent. Quan de sobte el cel es va posar fosc com la nit.


    Llamps i trons van assotar la regió i van atemorir a la població. Els vents es presentaven en terrorífiques ràfegues violentes. Els vaixells no tindrien temps d'arribar a port. Els veïns de Bermeo van anar al santuari a pregar a la verge i aquesta va calmar el temporal segons diuen i els mariners van tornar sans i estalvis a casa.


    Al davant de l'illa trobem el restaurant Eneperi, molt peculiar, de gruixudes parets de pedra i estructura de fusta negra a l'interior. El lloc és molt acollidor i ideal per a provar el lluç farcit de txangurro. Vos recomane visitar el santuari abans de menjar, so perill de no poder pujar el docents i pico escalons que te.


jueves, 27 de agosto de 2015

Amaiur-Maya

    En nuestro viaje por tierras fronterizas, a 58 km de Pamplona, llegamos a un desvío a la derecha del puerto de Otsondo, el cual nos conduce a Amaiur-Maya, una villa ejemplo típico de pueblo calle, de no más de medio kilómetro de longitud.





     El pueblo recibe al visitante con su peculiar arco de entrada. La población construyó sus casas siguiendo el trayecto del Camino de Santiago del Baztan. La falta de alineación y uniformidad de sus fachadas evita la monotonía y permite la obtención de magníficas perspectivas. 





     El característico color bermejo de la piedra procedente de las canteras de Almándoz impregna, como en el resto del valle de Baztan, su caserío. La arquitectura palaciega ha dejado magníficos ejemplares en la localidad como el Palacio Arretxea, el  Palacio Borda que obtuvo la categoría de cabo de armería en 1728,  o la Casa Arriada, en el que se celebraban juntas (batzarres) en el siglo XVI.






    Al abrigo del macizo Gorramendi, es el pueblo del Baztan más próximo a la muga (frontera) francesa. La entrada a la localidad está flanqueada por un arco (s. XVII)  de entrada que cumple las funciones de Portal, contribuyendo a definir los límites del espacio urbano. Antes de este arco encontramos un crucero de finales del siglo XVII.

    Existen diferentes leyendas sobre este arco. Unas cuentan que una terrible peste afectó al ganado de esta zona y cuando la epidemia llegó a las puertas de Amaiur, milagrosamente el arco impidió la entrada de la enfermedad. Otras leyendas afirman que el arco protegía los vecinos de todas las enfermedades y, otras, aseguran que el arco simboliza a todos los vecinos que murieron víctimas de la peste.





    Pero sin lugar a duda el lugar más emblemático de Amaiur es el monolito que evoca el último intento de la dinastía navarra por recuperar su territorio. Desde el molino arranca un sencillo paseo de 1,5 kilómetros que atraviesa la presa y el canal y llega hasta el mítico monolito del monte Gaztelu (se traduce como castillo y recuerda el lugar donde se ubicó la fortaleza). Hito conmemorativo que recuerda que Amaiur/Maya fue el último foco de resistencia frente a la conquista de Navarra y su incorporación a la corona de Castilla (S.XVI). Recientes excavaciones arqueológicas han sacado a la luz algunas torres del ya desaparecido castillo.



Monolito de Amaiur. Foto:  Eugenio Perez

    Su antiguo castillo, asediado encarnizadamente por el ejército y la artillería del Duque de Nájera y del Conde de Lerín, beaumonteses, fue defendido con obstinado heroísmo por la guarnición agramontesa a cargo del Alcaide Jaime Velaz de Medrano hasta que fue totalmente destruido en 1522.



      El emblema de la villa, a diferencia de la del resto del valle que es un ajedrezado, es la campana que se asocia al ajedrezado. Se dice que la misma simboliza el centinela del rey navarro ante la frontera francesa de Lapurdi. Se dice también que se trata de un recuerdo de la campana que servía de aviso a la fuerza residente en el castillo para ponerlos al corriente de acontecimientos populares y civiles de la villa.




    La Iglesia de la localidad, Iglesia de la Asunción, de origen medieval, ha sido reconstruía varias veces en los siglos XVI y XVIII. La iglesia posee un precioso órgano romántico “Cavaille-Coll”.


     Uno de los rincones más emblemáticos de Amaiur/Maya se encuentra a la entrada la localidad. Se trata de un molino rehabilitado aún hoy en funcionamiento donde el visitante podrá comprar harina de maíz o de trigo o degustar talos recién hechos. Unas finas tortas de maíz que se consumen acompañadas de otros productos como queso, chocolate, chistorra... 


Acequias para mover la muela del molino

Aguilar de Campoo: ermita de Sta. Cecilia

Aguilar de Campoo

     Visitarem fa pocs dies una localitat de Palència, dins de la comunitat autònoma de Castella i Lleó, on viuen els monstres de les galetes, o alguna cosa així que no recordava bé.


    El seu terme es casi cinc vegades més gran que el de Pego i  compta amb una població de 7226 habitants i una densitat de 30,42 h/km². 


    Al aplegar al poble, pujant de terres càntabres, el primer que vaig veure va ser el “monstre” de les galetes, es a dir, la nova factoria de galetes Gullón. D’això recordava jo aquell municipi:  era conegut per tot arreu per la seva indústria galetera, la més important del país.


Fabrica Gullón, Aguilar de Campoo i l’embassament d’Aguilar


Carrer El Pozo d’Aguilar de Campoo, on està el restaurant El Barón 


Entrada del restaurant El Barón

     En aplegar al poble, el primer que vam fer va ser anar a dinar al restaurant El Barón, on les guies dien que  combina l'art romànic amb la gastronomia típica de la Muntanya Palentina. Especialitats en carns, patés, embotits ibèrics i... El que vulgueu! No estava mal el menjador aquell, molt ben decorat, amb pedres de carreu i mulades de fusta.

      En la història més recent del poble cal destacar la indústria galetera que va començar a partir dels rebosters locals que les elaboraven amb el blat de Castella i el sucre i altres productes de les antigues colònies espanyoles, importats pel port de Santander.



Carrer El Pozo

      Actualment segueix constituint una de les principals indústries d'Aguilar de Campoo. En la dècada de 1960 hi va haver a Aguilar cinc fàbriques de galetes: Gullón, Ruvil, Fontaneda, Tefe i Fontibre. Segóns la Wikipedia 9 de cada 10 galetes que es consumien a Espanya sortien de les galleteras aguilarenses.  En l'actualitat hi ha tres fàbriques galeteres a la vila: Galetes Gullón 1, Galetes Gullón 2 i Forn de Galetes Aguilar (Grup Siro).

    Cal ressenyar les importants revoltes a la primavera de 2003 quan la multinacional United Biscuits, que havia comprat la fàbrica de Galetes Fontaneda cinc anys abans, va voler tancar-la deixant sense feina a prop de 300 persones. Els treballadors de Fontaneda van rebre el suport de tota la província, i el seu símbol d'una galeta en què es llegia "Fontaneda és d'Aguilar" (la paraula AGUILAR estava encunyada en totes les galetes Maria) va recórrer tota la península.

     La marca comercial Galetes Fontaneda seguir fabricant-se en Montornès del Vallès (Barcelona) a càrrec de United Biscuits fins a 2006. En 2006 el grup Kraft Foods va comprar tots els negocis a Espanya i Portugal de United Biscuits, incloent els drets de totes les marques registrades de Nabisco , aconseguint així la primera posició en el mercat ibèric.

     Els viatges no soles ens mostren la història i la geografia del lloc on visites; també es podem fer una idea la forma de viure dels seus habitants. Nosaltres no teníem temps de visitar tota la població, perquè el nostre objectiu era un temple menudet, una ermita de les afores.

Ermita de Santa Cecília

      L'ermita de Santa Cecília, erigida en el turó del castell que presideix Aguilar de Campoo, és el prototip de l'estil romànic tardà a la comarca i mostra evident del que és una bona restauració. Té tres naus i volta central de creueria. La testera és plana.



     La gran torre meridional és d'extraordinària elegància, amb tres pisos, els dos superiors amb finestrals de gran bellesa. Tota una demostració que el romànic va saber unir conceptes com robustesa i elegància que a alguns els semblen incompatibles.


     Els capitells de les columnes són majoritàriament vegetals però n'hi ha un amb interessants escultures d'animals fantàstics. Però sense cap dubte, el motiu de la nostra visita era el capitell més emblemàtic d’aquest temple, la peça clau, el capitell situat al costat nord de l'arc que dóna accés al seu absis central. Representa la Matança dels Sants Innocents i escultòricament és un referent clar del romànic de la zona. El seu àbac és molt elaborat, a base de volutes vegetals que sorgeixen de la gola de dues petites caparrons de lleó situades en els angles del mateix.




     El cistell del capitell és una bella escena plena de plasticisme, dramatisme i moviment. Transmet perfectament l'horror del moment. Trobem a cinc soldats coberts amb cota de malla des del cap fins a poc per sota dels genolls. Sota la cota, treuen el cap elaborats plecs de les seves mantells. Calcen botins tots, excepte el situat en l'angle del capitell oposat a Herodes, que es va esculpir amb un peu descalç -l'esquerre-.


Cojeras y malformaciones (Aquest es un title del meu blog que intenta explicar el peu descalç)

 

     Carlo Ginzburg, defiende la tesis de que la mayoría de los héroes griegos, con sus deformidades, son personas que han muerto y resucitado, es decir, que han viajado al más allá durante la ceremonia de un rito de iniciación.  Esa relación de la cojera con la muerte se evidencia con los nombres antiguos de la Amanita muscaria, (el hongo cojo) el hongo utilizado por los chamanes para realizar su viaje extático al mundo de los muertos, como podemos comprobar en las entradas de mi blog Soma y R. Gordon Wasson,  Elaboración del mito brujeril  y en Sociedades dualistas.
     Malformaciones o desequilibrios deambulatorios distinguen a los seres en equilibrio entre el mundo de los muertos y el de los vivos. Se han encontrado varias estatuas calzadas con una sola sandalia. Se supone que esto respondía a una situación ritual en que, a través de un contacto directo con el suelo, se intentaba alcanzar una relación con las potencias subterráneas. También se encuentran grupos de soldados armados, calzados con una sola sandalia, dispuestos para el combate. Si quieres ampliar el tema visita mi artículo: Cojeras y malformaciones.


Detalle relieve Signos del león y el carnero. Museo de los agustinos, Toulouse, Francia. Fot: El pasiego


     Quatre mares horroritzades assisteixen a l'escena portant-se les mans al cap. Cinc nens nus són víctimes de l'espasa: tres -els del costat esquerre, per degollament, i els dos del costat esquerre, subjectes per un peu, cap per avall, per secció de gots femorals. L'elaborada escultura de les cotes de malla dels soldats, juntament amb l'adequada il·luminació, proporcionen un aspecte magnífic a aquesta bella peça.



      A l'angle del costat dret del capitell, es representa al rei Herodes, qui es troba coronat, dempeus, amb l'índex (enorme) de la seva mà esquerra aixecat, en senyal de ser qui dirigeix ​​l'acció, mentre que col·labora a la mateixa, clavant la seva espasa amb la mà dreta al costat de l'infant que es troba de cap per avall al costat dret del capitell. Tres petites caparrons treuen el cap a la part alta del capitell. Potser representin nens de més edat, que per això es van salvar de la mort.




     Davant d'aquest capitell, trobem un altre també de magnífic acabat a força de acants i pinyes. El seu àbac està ple de harpies passant.



     La resta dels capitells historiats són d'evident menor qualitat escultòrica. Un personatge sedent amb bastó de pelegrí -que a mi hem sembla un mono-, la lluita d'un soldat amb un lleó, després del qual hi ha un altre lleonet i diverses figures més.




     I al costat d'aquest capitell, donant estintolament al primer former sud, un altre, de la mateixa factura, amb una sèrie de figures al costat d'un ruquet; lluita entre dos soldats; i un personatge en la cantonada que armat d'espasa, subjecta a una altra persona per una mà. Aquesta última escena evoca el sacrifici d'Isaac i un àngel ve a completar l'escena. Dins el context de matança d'innocents, té cabuda sens dubte aquest episodi bíblic.




     En el mur sud i sota teulada, s'obre la elegant i tardana portada, constituïda per nombroses arquivoltes de baquetones i mitges canyes de perfil bastant ogival.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...