lunes, 29 de julio de 2013

La caiguda de Roma

     Encara que el treball de l'esclau individual no era molt productiu (els esclaus eren obligats a treballar), resulta que el gran nombre d'esclaus produïen una plusvàlua considerable. En el punt àlgid de l'Imperi, els esclaus abundaven i eren barats, les guerres de Roma bàsicament equivalien a una gran caça d'esclaus.

Esclaus romans collint olives i trepitjant raïm
       Però en determinat moment, aquest sistema va arribar als seus límits i llavors va entrar en un llarg període de declivi, cosa que va desencadenar una lluita violenta entre els rics i els pobres a Roma.
      Tiberi Grac va demanar que la riquesa de Roma es dividís entre els seus ciutadans lliures. El seu objectiu era convertir Itàlia en una república de petits camperols i no d'esclaus, però va ser derrotat pels nobles i els propietaris d'esclaus. Això va resultar a llarg termini un desastre per a Roma.



Els germans Grac
     Per culpa de les Guerres Púniques els romans lliures van abandonar el seus camps per allistar-se a l’exercit. Els camps abandonats eren venuts a baix preu a l'oligarquia senatorial de Roma, l'única que posseïa diners, convertint-se així en grans latifundistes, al mateix temps aquesta plutocràcia era l'única que podia explotar totes les terres confiscades per l'Estat romà a els partidaris d'Aníbal a Itàlia. Des del final de la Segona Guerra Púnica s'havia expandit per tota la Península Itàlica el gran latifundi, i la major part de les millors terres es van concentrar en poques mans Els homes que havien servit als exèrcits durant molts anys no podien tornar a les seves terres i passaven a engrossir el nombre d’aturats.
      Simultàniament, la petita explotació agrícola va deixar de ser rendible a causa de l'annexió de les fèrtils terres sicilianes i les del sud d'Hispània, que van inundar Itàlia de grans quantitats de cereals. En segon lloc, es va adonar que era més rendible treballar els latifundis amb esclaus que amb mà d'obra assalariada i lliure, que a més, per les contínues guerres, escassejava i era més cara que els esclaus, als quals només hi havia de vestir i alimentar pobrament. El gran latifundi va ocasionar l'aparició d'un nombrós proletariat camperol, en atur forçós i famolenc, que es va refugiar a Roma i a les grans ciutats itàliques a la recerca de solucionar la seva desastrosa situació econòmica.


La secessió de la gent a la Mons Sacer, gravat per B. Barloccini de 1849. La Secessio Plebis ( vuit episodis entre el 494 aC i el 287 aC) pels quals els plebeus, part productiva essencial de Roma, marxaven de la ciutat paralitzant-la, amenaçant amb crear una nova comunitat.
      La lex agrària de Tiberi Grac pretenia el repartiment de terra procedent de l'agerpublicus entre els ciutadans més pobres. Per convertir el projecte en realitat comptava amb el suport d'una facció senatorial en la qual figurava, entre d'altres, Api Claudio Polit, Publi Muci Escévola i Publio Licinio Craso Dives Muciano (la filla del qual estava casada amb el seu germà Cayo). Aquest cercle era contrari al que encapçalava Escipió Emilià (al que també unien vincles familiars, ja que Escipió estava casat amb Sempronia, germana de Tiberio i de Cayo). La llei agrària de Tiberi era ben poca cosa: pretenia limitar a 500 iugera el màxim de terra estatal per propietari, i establia que la terra restant havia de ser retornada per a procedir al seu repartiment en lots de 30 iugera (7'5 Ha ) entre els ciutadans sense terres -en qualitat de colons a perpetuïtat- mitjançant el pagament d'una simbòlica contribució.


Mosaic  romà amb un grup d’esclaus trillant el blat
      Eren propostes raonables, però Tiberi va cometre l'error de conduir el projecte des d'una postura de demagògia i radical, una actuació populista i de carrer que contrastava amb la seva posició social i el seu refinat estil de vida. Segons Plutarc, els rics i els latifundistes, mirant per cobdícia i amb rancúnia a la llei i amb ira i temor al seu autor, van seduir al poble fent-li creure que Tiberio volia introduir el repartiment de terres amb la mira d’aconseguir el govern i de trastornar-lo tot.
     La llei va trobar un oponent legal en la persona d'un tribú de la plebs, Marc Octavi, parent i amic íntim de Grac, que tenia grans possessions de terres i a instància dels latifundistes, va vetar la proposta de Tiberi, amb la qual cosa es va rebutjar la llei, que no podia ser subjecta a votació amb el vot d'un tribú en contra.
     Gai Grac era fill de Tiberi Semproni Grac i Cornelia, germà de Tiberi Semproni Grac i Sempronia, el jove Gai Grac va destacar per les seves qualitats oratòries. Va iniciar la seva carrera política servint com Tribunus Militum, durant la Guerra contra Numància, a les ordres del seu parent, i més tard enemic, Publi Corneli Escipió Emilià, alhora que el seu germà Tiberi. Sempronio Graco exercia el lloc de Tribú de la Plebs, desenvolupant les mesures de reforma agrària. Durant el setge de Numància va ser reclamant pel seu germà per formar part de la comissió de repartiment de terres. Després va ser triat membre de la comissió agrària, càrrec que exerciria fins a la seva mort. Aquest mateix any, el seu germà Tiberi moria prop del Capitoli en una confrontació armada amb els conservadors dirigits pel seu cosí Publi Corneli Escipió Nasica Serapio. Als 22 anys, Gai Semproni Grac es va convertir en hereu polític del seu germà i propietari de l'immens patrimoni dels Grac.


Publi Corneli Escipió Emilià
    Gai va ser nomenat qüestor del cònsol Luci Aureli Orestes a Sardenya, illa en la qual romandria com pro-qüestor. Els senador enemics els van acusar de gestionar mal l’illa i el van incriminar d’instigador de la rebel·lió a la colònia de Fregellae, però, el complot va fracassar i va ser elegit Tribú de la Plebs i va continuar els projectes que Tiberi no va poder dur a terme.
     Les lleis promulgades per Gai obligaven l'Estat a vendre a la població romana cereal a un preu uniforme i baix (llei frumentaria). A més, promulgà una llei que ordenava el reclutament dels jutges dels tribunals només entre ciutadans que no pertanyessin a l'ordre senatorial.
      L'oligarquia senatorial, impotent davant les transformacions, va trobar l’ocasió de desfer-se del tribú aprofitant que estava a Cartago fundant la colònia de Junonia. El tribú de la plebs Marc Livi Drus, col·laborador de l'oposició, va presentar una sèrie de projectes demagògics -irrealitzables en la seva majoria- que va aconseguir no només enrarir l'ambient polític al retorn de Gai, sinó minar molt considerablement la seva popularitat.


Marc Livi Drus
      La Rogatio Sempronia de sociis et nomini Llatí, que proposava la ciutadania pels aliats llatins i el dret de sufragi als itàlics fou el seu últim projecte i va desencadenar una violenta oposició senatorial. En el mateix any, quan s'anava a discutir la Rogatio, Gai va perdre la seva tercera elecció com tribú de la plebs, i abans de resignar-se a veure el seu programa polític detingut per l'oposició conservadora, van tractar d'imposar-se per mitjà de la violència.
      El Senat va decretar per primer cop un senatus consultum ultimum que atorgava poders extraordinaris als cònsols Cinquè Fabio Màxim Luci Opimi per contenir els disturbis i restablir l'ordre. Flac i Grac van ser declarats enemics de la República: el primer va morir amb els seus fills i el segon va fugir amb el seu esclau Filócrates, al qual va ordenar que li matés a fi de no caure en mans dels seus enemics, quan es trobaven amagats en el bosc de Furrina, en els vessants del Janícle, un turó situat a la riba oest del riu Tíber. Cai Grac va oferir el seu cap al seu esclau perquè el decapités. L'esclau li’l va tallar d'un sol tall i després es va enfonsar l'espasa, que encara estava rajant sang del seu amo, en el seu cor.


La mort de Cai Grac per F. Auvray (Museu de Belles Arts, Valenciennes)
     La baixa rendibilitat de les forces productives obligà a posar nous impostos, com l’annua, per  mantenir l’exercit del limes. Aquests foren tan elevats que augmentà la massa improductiva que vivia a costa de l'Estat. Encara que ressentits amb els rics, compartien un interès comú en l'explotació dels esclaus, l'única classe realment productiva durant el període de la República i l'Imperi. La gran revolta d'esclaus dirigida per Espàrtac fracassà perquè els esclaus no es van vincular amb el proletariat de les ciutats. En la mesura que aquest últim va continuar donant suport al Estat, la victòria dels esclaus era impossible. Però el proletariat romà, a diferència del proletariat modern, no era productiu, era només una classe parasitària que vivia a costa del treball dels esclaus. El fracàs de la revolució romana resideix en aquest fet.


Escena de la pel·lícula de Ridley Scott Gladiator (2000)
      Els legionaris romans no eren lleials a la República, sinó al seu comandant, l'home que els garantia el seu salari, el seu botí i un tros de terra quan es jubilaven. Els caps militars comencen a adquirir una independència cada cop més gran, aixecant-se per sobre de la societat i apareixent com l'àrbitre final de les contínues lluites de poder a Roma. FinalmentJuli Cèsar, un general brillant, va començar a concentrar tot el poder a les mans.


Juli Cèsar (100-44 a.C)
    Brut i els altres conspiradors que van assassinar Cèsar no tenien coratge personal i els seus motius potser fossin nobles o no. Però eren uns utòpics sense esperança. La república que intentaven defensar era un cadàver corrupte des de feia molt temps. El mateix títol de "emperador" (imperator en llatí) és un títol militar, inventat per no utilitzar el títol de rei que era massa ofensiu per les orelles republicanes. Però, era un rei en tot, menys en el nom.
     El Senat estava desproveït de tot poder i autoritat reial. Els emperadors van continuar "consultant" al Senat, i fins i tot van aconseguir no riure quan ho feien, escriu amb ironiaAlan Woods  (Civilización, barbarismo y la visión marxista de la historia, de Alan WoodsRebelión). L’ambient predominant era l'escepticisme, l'absència de fe i pessimisme en el futur. Les velles tradicions, la moralitat i la religió, coses que actuen com un fonament poderós per mantenir unida a la societat, anaven perdent la seva credibilitat. En lloc de la vella religió, la gent busca nous déus. En el seu període de declivi, Roma es va veure inundada amb una plaga de sectes religioses procedents d'Orient. La cristiandat era una d'aquestes sectes.


El II Concili de Nicea (787)
      Quan la gent creu que el món en què viuen trontollava, que han perdut el control de la seva existència, que les seves vides i destins estan determinats per forces invisibles, llavors apareixen les tendències irracionals i místiques. La gent creu que està a prop el final del món. Els primers cristians creien això ferventment, però molts altres recelaven d'això. En realitat, el que s'aproximava era el final, no del món, sinó d'una forma particular de societat, la societat esclavista. L'èxit de la cristiandat es troba aquí i estava relacionat amb aquest ambient general. El món era horrible i pecaminós. Calia donar l'esquena al món, a totes les seves obres i mirar cap a una altra vida després de la mort.
     En el període de declivi, la filosofia romana estava dominada pel subjectivisme: l'estoïcisme,  l'escepticisme o la filosofia neo-platonista de Plotí, amb el seu obert misticisme i superstició, que al final, va proporcionar una justificació filosòfica a la cristiandat.
      Quan els bàrbars van envair l’Imperi, tota l'estructura estava a la vora del col·lapse, no només econòmica, també moral i espiritualment. No és estrany que els bàrbars fossin benvinguts com alliberadors dels esclaus i sectors més pobres de la societat.

La Velleta Verda història
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...