miércoles, 30 de mayo de 2012

Una d'insectes


    Això és el que dóna una tarda de passeig per la marjal. És clar, has d'observar detingudament les plantes, passejant sense presses i observar les meravelles que ens proporciona el món dels insectes. A baix no se si tinc un Rhagonycha fulva, un escarabat de la família Cantharidae o un Leptura rubra.


     Té un cos estret, de fins a 1 cm de longitud, amb antenes relativament llargues i èlitres d'una talla més curta que l'abdomen, de color uniforme ocre ataronjat amb només els extrems dels èlitres i de les potes més foscos. Els adults són presents durant l'estiu, sobretot damunt de les inflorescències de compostes i d'umbel·líferes. Captura insectes de mida més petita, tot i que a vegades també s'alimenta de peces florals. 



     El “toro sol” es un escarabat (Tenebriónit) d'hàbits diürns que es pot trobar en gran nombre sobre diverses espècies de flors. S'alimenta de pol·len encara hi ha qui ho confon amb les temudes cetonias, un altre escarabat que s'alimenta de la flor i que causa danys agrícoles, sobre tot en les oliveres.


Heliotaurus ruficollis




La mosca de la fruita Drosophila melanogaster 




Sphaerophoria scripta.

      Allà on hi hagi flors no solen faltar uns petits insectes que es confonen amb les abelles i vespes per tenir colors similars. Es tracta de les mosques cernidores o sírfids, pertanyents a l'ordre dels dípters, és a dir, són mosques i no abelles o vespes, les quals pertanyen al ordre dels himenòpters.

      La xinxa de les malves (Pyrrhocoris apterus) més conegut a la zona com sabater és un insecte gregari que es troba amb facilitat a les plantes a què al·ludeix el seu nom. Si bé és comú que tot i haver diverses malves pròximes tots els individus es concentrin en una sola d'elles.

     S'alimenta fonamentalment de la malva, encara que pot ingerir altres plantes si aquesta escasseja. També pot adoptar esporàdicament hàbits alimentaris carnívors, arribant en ocasions al canibalisme.



El xinxe Pyrrhocoris apterus


       Una colònia del pugó Aphis Glycines (i d’altres espècies) sobre una fulla de bova al costat d’una formiga "munyidora". Hi apareixen una mena de cantellsque, en realitat, son closques buides. Realment són pells buides dels pugóns, molt més inflades que els seus companys i usualment, acompanyades d'un forat a l'abdomen. Què podrien ser? Nosaltres sabem que molts insectes, com les libèl·lules, deixen enrere les seves mudes després de la metamorfosi que les converteix en les reines del cel. Podria ser aquest un cas similar? Són les mudes dels pugons?






     Doncs no! En realitat són les restes de l'activitat de diminutes vespes paràsites, generalment del gènere Aphidus (en la segona fotografia a l’esquerre). Aquestes vespetes, en un acte d'amor celestial, injecten els seus ous a l'interior dels indefensos pugons. Tot seguit eclosionaran les larves, que devoraran al seu hospedador des de dins i viu, abans de metamorfosar i emergir qual famolenc Alien des de l'interior de l'abdomen de la seva víctima.
  
      Les marietes poden viure fins a 3 anys. Tenen un cicle de canvi d'ou a larva: es tanquen en un capoll i surten com papallones.

      Les marietes hivernen i les pots trobar sota les fulles i amagades en les escorces dels arbres.  No estan mortes, doncs a la calor reviuen. Vols saber una cosa? Vaig llegir que si vols guardar marietes per a la primavera, les busques on t'he dit i les fiques a la nevera en un recipient, sempre que la teva nevera no congeli. Aquesta és la temperatura idònia que suportaran les marietes.

     Son mol beneficioses per l’agricultura, ja que devoren els pugons. En pàgines americanes venen feromones per atreure-les al teu jardí, i sobretot larves que es compren a preu desorbitat ... millor ens passegem pel camp i les recollim.




Larva de Coccinella septempunctata Linnaeus, 1758



Paratriodonta alicantina, habita en sistemes duners costaners,  així com en arenals i la marjal



Escarabat Chrysolina bankii

     Aquesta espècie, gran, ampla i robusta, és molt abundant a la península Ibèrica, apareixent a la primavera i a la tardor. És d'hàbits més terrestres que la majoria de les Chrysolines. Presenta un color bronzejat i una escultura dels èlitres notablement gruixuda. Les potes són vermelloses. S'alimenta de diverses labiades aromàtiques de fulla ampla, com sàlvia i menta.



Borinot (Abejorro o Moscardón),  Bombus terrestris

      El borinot és un himenòpter de la mateixa família de les abelles (Aphis melifera). Aquests són capaços de pol·linitzar gran quantitat de flors, i estan preparats per volar a la recerca de nèctar i pol·len en un radi de 3 a 4 quilòmetres.

     Aquest himenòpter és utilitzat des de fa molts anys en agricultura intensiva (hivernacles), per la pol·linització de diferents hortícoles (tomàquets, pebrots, síndries, melons, etc.). Solen introduir de 2 a 3 ruscs durant un període de temps d'un mes a l'hivernacle i aquests fan la feina de pol·linització.




Clytus arietis

     Aquest insecte causa danys als roures i faigs, a la primavera es reprodueixen i la femella realitza la posta sobre l'escorça de l'arbre. La larva s'introdueix sota l'escorça, on es dedica a excavar galeries alimentàries. El període de larva dura menys de dos anys. Després de completar el seu desenvolupament de pupa a l'interior de les galeria i surt l'adult a l'exterior.



Eristalis tenax?

      Eristalis tenax té la mida i aparença d'una abella melífera i així se l'anomena en anglès «drone fly» (mosca abellot). Aquesta imitació (mimetisme) possiblement els confereixun grau de protecció contra predadors, que temen la picada de les abelles, tot i E. tenax és totalment inofensiva ja que no té fibló.

     La larva viu en clavegueres, desaigües o aigües negres alimentant-se de les nombroses bacteris. Posseeix una prolongació com un esnórquel que utilitza per respirar. Per això porta el nom de «rat-tailed Maggot» (cuc amb cua de rata). Quan la larva completa el seu desenvolupament surt de l'aigua i busca un lloc sec per convertir-se en pupa. La pupa és de 10 a 12 mm; gris marronosa, ovalada. Lesmosques adultes visiten flors i són bones pol·linitzadores.




Phaenicia sericata

      La teràpia larval, també coneguda com a teràpia de larves, teràpia de cucs, és una teràpia en la qual s'utilitzen larves estèrils criades en laboratoris especials de la mosca Phaenicia sericata per netejar teixits necrosats (morts) de ferides provocant una miasis controlada. L'ús mèdic és possible per la peculiaritat que les larves d'aquest insecte s'alimenten només del teixit mort, evitant el teixit intacte, estimulant més la cicatrització.

     Les larves tenen una digestió extracorporal. Es poden aplicar directament sobre la ferida, o confinades en una bossa d'escuma polivinílica o gasa. Els sucs digestius i altres substàncies es distribueixen sobre la ferida i el teixit necròtic licuefacto retorna a través de la gasa. Aquesta variant de la teràpia és més acceptada pels pacients i personal sanitari.



Sarcophaga carnaria

      Es tracta de la mosca grisa de la carn, un dípter de la família Sarcophagidae (la família de les mosques de la carn). Etimològicament Sarcophaga deriva de grec Sarco = carn + phago = menjar.

      En els climes temperats aquesta gran mosca penetra dins les cases per pondre ous sobre la carn. En la natura pon els ous sobre els animals morts dels quals les seves larves s'alimenten o sobre els excrements dels animals, ponen de 100 a 150 ous cada vegada .

     En medicina legal pel fet que Sarcophaga carnaria és un insecte necròfag, es fa servir per estimar la data de la mort d'un cadàver, per determinar l'espècie exacta de mosca es fa amb la forma dels genitals dels mascles.



Vespes, Polistes dominula.

domingo, 27 de mayo de 2012

Sid Bono, el sufí de Benifato


   Imagineu-vos! El tirà de Barcelona, aquell que els andalusins de la vall de Pego coneixen com el sanguinari, està arribant a les portes de Balansiya. Totes les valls d’al-Azraq s’han aixecat en peu de guerra contra l’invasor. Les famílies més poderoses, atemorides per la proximitat del rei aragonès Jaume I, abandonen les seves foies, els seus indrets on han nascut i van a refugiar-se a Granada. Els valencians de Sharq al-Andalus, els de les valls de Baguh, Pop, Çeta, Perpuxent s’han establert  al costat dret del riu Durro i han fundat el barri de l’Albaicí, front a un antic castell  d’on es divisa la Serra Nevada. Una de les famílies més poderoses de la comarca, la dels Sidi Bono de Benifato, regenten una escola sufí a Granada, convertida en un nucli de resistència contra els cristians. Al-Azraq ordena al seu cosí germà Abî Ishâq en missió secreta, acompanyar al jove pegolí Hilel fins a l’Albaicí per a que es formi com un perfecte guerrer de l’antiga ordre dels Germans Negres. Els valencians andalusins han fet nit a una cova granadina i, a la matinada, escolten uns sorolls fent la seva aparició un personatge desconegut.   


Porta d’Elvira - Granada. Obra de Julio Visconti





      El jove aparegut vesteix amb una roba de seda negra, conjugada amb la camisa i els pantalons de la mateix semblança. Calçava unes sabates fetes de pell de bou girada i es cobria el cap amb un barret negre. Duia una casaca lligada per la cintura amb una corretja de pell negra tancada per una sivella de plata. Del cims de la serra baixa un núvol gris i de nou la boira difumina el mon. D’arrere d’un esbarzerar el jove vestit de negre els fa un senyal amb la ma per a que el seguiren. Els viatgers l’acompanyen cap a la ciutat i no tarden gens en aplegar a les portes de Granada, travessant la ciutat de banda a banda. Desprès es dirigeixen a un altre refugi, quasi  aplegant la foscor de la nit, situat al peu del  penyal on estaven construint els palaus de l’Alhambra. Allí, aprofitant una escletxa del terreny, fan un foc amb espurnes de pedrenyera i es disposen a descansar.


       El xicot desconegut era alt, com Hilel, de pell bruna i ulls verds. Mantenia un posat elegant i unes costums refinades que delataven el seu origen noble. El passador de plata amb el que s’embotonava el coll de la camisa estava ornamentat amb una grafia en àrab, esmaltada amb malaquita, el significat de la qual va comprendre ràpidament l’eixordí. El foraster semblava encantat amb la nova companyia i es mostrava familiar amb ells; va traure del seu sarró un tros de pa de blat i ho repartí amb tres bocins que donà als companys. Aquell home estrany, sense dir res, li va pegar un mos i començà a mastegar amb gran fruïment. Abî Ishâq  va treure del seu sarró la llebre que havien caçat pel matí, la va espellar i la van torrar al foc, damunt les brases. Un agradable flaire impregnava la petita coveta. Prengueren un bocí cadascú i se’l col·locaren sobre del pa, untant-se amb el greix de l’animal. La llebre va ser devorada ràpidament. El desconegut va treure un punyal d’acer, fabricat pels artesans armers de Toledo, i la seva fulla va enlluernar  a Hilel que mai havia vist un arma de tanta bellesa. El jove se’n va adonar de la fascinació de Hilel i li deixà el punyal. El jove pegolí, fent gala d’una gran habilitat, va tallar una branca donant-li forma de llop. Desprès li va tornar l’arma al seu propietari, el qual, amb un gest de generositat i amistat li ho va regalar.


- Pren, Hilel, jo se que no hi haurà millors mans en el mon per a aquest preciós coltell.


    El minyó li ho va agrair amb la mirada brillant. El foc anava calentejant el refugi; la boca de l’entrada havia estat tapada amb unes branques d’argelaga i, dolçament, els tres s’adormiren. A l’endemà tenien un munt de feina que fer.


      Abî Ishâq no oblidava la inscripció del passador del jove. Va recordar l’objecte de la seva missió: visitar l’ordre sufí que s’havia instal·lat a l’Albaící i entrevistar-se amb el savi Sid Bono, que era valencià. Abans de sortir el sol es despertà Abî Ishâq, sobtadament: uns sorolls estranys, un grunyits roncs s’escoltaven a la boca de la cova. Sigil·losament aguaità el cap i albirà tres llops que estaven jugant front la boca de l’amagatall: a dos els coneixia i al tercer no.


- Es Clau d’Ivori.


      Li va dir a cau d’orella el jove andalusí, parlant amb un àrab perfecte.


- Estaves esperant-nos, a que sí?


      Va preguntar Abî Ishâq, també en àrab. El jove desconegut va assentir afirmativament, doncs havia estat avisat pels Germans Negres de la seva arribada a Granada, però, volia cerciorar-se de que eren ells els indicats i de que no els haguera seguit cap persona. Hilel s’havia despertat i ho havia escoltat tot, encara que no comprenia massa be l’àrab, per falta d’us. El foraster es va presentar com Sid Bono. Abî Ishâq li va preguntar per Abu Ahmad/Abu Muhammad Ya'far Ibn 'Abd Allah Ibn Muhammad Ibn Sid Bunuh al-Juza'i al-Qustantani al-'Abid


- El meu oncle va morir fa molts anys. Ara es mon pare, també nebot de Abu Ahmad, qui ha ampliat el ribat on va resar el nostre avantpassat, que Alà l’aculli al seu sí. Mon pare es Abu Tammam Galib Ibn Hasan Ibn Ahmad Ibn Yahya Ibn Sid Bunuh/Buna al-Juza'i, una bona persona i, vulgui Allà que li sembli al meu oncle, un home molt sant que va viatjar a La Meca. Visqué a Alexandria i en Bujía es va fer molt amic del gran sufí Abu Madyan, el gran mestre propagador de les doctrines del Sadili i com sabeu vosaltres ben bé, era amic dels millors intel·lectuals, com el historiador valencià Ibn Al-Abbar.


- Llavors, que Déu l’allotgi al seu sí. Degué morir al poc de anar-me’n jo del vostre ribat, la primera vegada que vaig visitar Granada. Estimat Galib, la seva obra el Kitab al-Sihab es el meu llibre preferit, aquell que utilitzi per aconseguir la pau interna, doncs les seves fulles traspuen la tranquil·litat de la serra d’Aitana on va ser concebuda –Va contestar Abî Ishâq- En aquell niu d’àguiles va rebre les primeres lliçons del seu oncle matern Abu Bakr Yahya Ibn Ahmad Ibn Sid Bunuh. Amb aquest savi i amb el seu germà Abu 'Ali Hassan acudirà a València per estudiar amb els millors mestres contemporanis.



- Bo, anem a casa! Ara ja no coneixeríeu la vella escola, estimat Abî Ishâq. Mon pare ha fundat una tariqa en un edifici ample que es la mare de la nostra confraria. El dia d'avui venen molts dels nostres compatriotes de Sharq al-Andalus a estudiar.


- Es clar que sí, jove Sid Bono; els catalans estan encabotats a expulsar-nos del nostre territori i moltes famílies s’han refugiat aquí. Podríem dir que l’Albaicí es un altre barri de Balansiya: molta gent que van fugir de les Valls de Baguh i del Jabal Quan viuen aquí.




   Al sisè representant de la casa dels Sid Bono li va tocar viure la eixida de la família de la vall de Guadalest. El jove Galib Ibn Gasan Ibn Abmad Ibn Yahyà Ibn Sid Bono Al-Juzani, conegut com Abu Tammam, fill de Hasan i nebot de Yahyà, es va convertir en el cap de la família quan l’avançament català havia atemorit a tots els habitants de la vall de Guadalest. El jove va planificar meticulosament la fugida: primer es van exiliar a Elx, on van ser convidats del governador, fins al seu trasllat definitiu a Granada. Però, els Banu Sid Bono, els “bons senyors”, sempre tenien al cor la seva alquería de Benifato i allí tornaven tots, vius o morts, per ser soterrats al mausoleu que la família tenia al peu de la Serra d’Aitana.


      Abu Tammam, el pare de Galib, va viure la major part de la seva vida en terres alacantines. En les muntanyes de Sarq al-Andalus s'inicià en les lectures alcoràniques i en les pràctiques místiques amb el seu oncle Yahy'a Ibn Sid Bunuh, arribant a sobresortir per les seves notables qualitats, el seu carisma i per la seva baraka. A Dénia l’apreciaven molt com a mocrí, doncs era el que millor llegia l’Alcorà, amb la seva veu ben entonada i poderosa. Va ser «Cadí» i un mestre reconegut per tot arreu. El sanguinari Jaume I amenaçava el territori de Abu Tammam i aquest home va convèncer a tota la seva nissaga i a la tariqa de la Vall de Guadalest que devien partir cap a l’exili. Un riu de llàgrimes regaren el port de Confrides aquell gèlid més de Rabi,  el 21 d’abril de 1254, quan amb les atzembles carregades i els nois als braços de les mares, abandonaren la preciosa vall.




      Només aplegar a la metròpoli granadina, on la fama el precedia, va exercir el càrrec de Cadí i es va crear la confraria mística més important, sol·licitada repetidament pel soldà per anar al palau. Però, Abu Tamman mai va oblidar la qaryat Zanita del seu cor i allí va tornar per construir el mausoleu familiar, a Benifato, prop del castell de Confrides.


- I ara permeteu que vos conduïsca a la nostra casa, estimats amics.


      Les paraules del jove sufí despertaren del seu somni al eixordí, que premava els punys de ràbia i els mossegava els llavis per l’odi que sentia contra el rei català.


     Al bell mig del barri de l’Albaicí tenien la seva tariqa aquells germans sufís, ubicada en un edifici quadrat amb un pati central, envoltat per un gran jardí i alguns ceps de raïm. Era l’antiga rabita fundada pel primer asceta de la família. L’immoble estava rodejat d’esplèndids carmens,  unes edificacions peculiars, el nom de les quals derivada de la paraula karm, que en àrab significa vinya. Eren uns habitacles compostos per unes cambres exemptes, rodejades de carrers, en el centre de les quals hi havia un hort o un esplèndid jardí.  Els dos visitants foren conduïts a una sala pavimentada amb quadres blancs i negres amb el mateix nombre de caselles que el tauler d'un escac. Al centre de la sala, d’esquena a ells, estava assegut un home que semblava un eremita, un home dedicat a la contemplació, que lentament es va girar mostrant un rostre  amable i un cos poderós, encara que flac, sense cap dipòsit de greix. 


- Alfaçar d’Ambra!


      Va cridar Hilel i va sortir disparat com una fletxa per abraçar al seu Mestre.


       El vell tenia una rialla de felicitat a la boca mentre estretia al jove en els seus braços i li donava palmades en l'esquena.


- Assalamu Alaikum! Estimat Abî Ishâq, espero que Hilel s’haja portat be amb tu.


- Wa'laikum Salam!  Mestre Sid Bono, el jove ja es casi un home i te moltes ganes d’aprendre coses.




     Alfaçar d’Ambra o Sid Bono, com sia que li digueren a aquell home, va acompanyar als seus compatriotes fins a les seves cel·les, sòbries i sense cap tipus de luxe, però extremadament netes. L'única decoració consistia en una paraula en relleu,  pintada de blau,  que sobresortia de la paret i deia tasawuf, que en àrab venia a significar comunió amb Déu i era la mateixa que duia  el jove dels Banu Sid Bono al seu passador d’argent. Aquesta seria la seva morada durant els propers mesos. Sid Bono el jove, al que anomenaren Galib d’ara endavant, els va dir que foren escrupolosos en respectar els horaris i les costums dels ascetes.


       Abu 'Ali Hasan Ibn Ahmad Ibn Yahya Ibn Sid Bono al-Juza'l era el més enigmàtic de la saga dels Banu Sid Bunuh. Nosaltres el coneixíem com Alfaçar d’Ambra y sabíem que era germà de Abu Ahmad. Coneixia millor que tots les doctrines d’Abu Madyan i les d’al-Jidr, tant la ciència exotèrica, de les coses que son evidents, com la esotèrica, o de l'ocult i va començar a manifestar una llarga sèrie de carismes místics, acudint la gent a ell en massa per rebre la seva beneficiosa baraka.

      La tomba del seu germà Abu Ahmad, que va morir gairebé als cent anys, es convertí en un centre de peregrinació per a tots els musulmans. A Benifato acudien gent de tot arreu per beneficiar-se de la seva santedat. Inclòs durant l’ocupació cristiana d’aquest indret, l’afluència de gent augmentava de dia en dia, i el rei cristià cobrava peatges per a beneficiar-se de la fe dels musulmans. En la petita zawiya, un petit oratori, lloc de pietat, resava fervorosament el místic, convertint-se en el xeic i cap de la més poderosa confraria mística sufí. Els impostos suposaren una llicència encoberta que aprofitaren els andalusins per edificar una mesquita, amb uns portals principals per les seves ablucions. Acudien allà molts moriscos del dit lloc i de la Vall de Guadalest, de Granada, de Aragó i Catalunya i d'altres parts d'aquest regne homes i dones a fer les seves cerimònies de moros; i moltes vegades s'ajuntaven a això més de sis-centes persones, moltes de les quals anaven allà descalces com si fossin en romeria. Això va passar durant molts anys, sent el responsable el senyor dels Valls de Seta i Guadalest, l’almirall d’Aragó Sanç de Cardona, de la qual cosa va resultar tan gran escandall en tot el regne que es parlava d’un altra cosa.




- Tindreu tres  menjars al dia que vos serviran en el menjador comunal. Jo seré el sheik del jove Hilel, es a dir, el teu Mestre –Li va dir al jove de la vall de Baghu– A, una cosa, jove Hilel, respecta les normes de la tariqa i no vagis escodrinyat per les nits!


- Doncs ja sereu tres el meus mestres!


      Va dir Hilel, sense pensar-se-la, al veure al seu nou Mestre tan jove. Aquelles paraules foren fruit de la seva ignorància, puix el mosso desconeixia que a un sheik se li deu respecte total, submissió i obediència cega, perquè el deixeble ha de creure amb els ulls tancats en allò que el sheik fa o diu, per inversemblant que li sembli. La seva espontània contestació va fer somriure als tres Mestres, enlluernats per la seva innocència.


      El descans en les cel·les fou alterat per una eufonia repetitiva que allargava  i reiterava la mateixa melodia, interpretada per una sac de gemecs, per la corda del saz i les flautes, amb totes compassades per tambors i panderos. Hilel va escoltar unes xafades que s’apropaven a la seva cel·la. Un puny va colpejar amb els nucs la porta de l'habitació i Hilel va obrir atemorit. A fora estaven els dos mestres que li van fer una senyal per a que els seguiren. Travessaren un llarga galeria que donava a un jardí on hi havia una enjogassada font d’on rajaven dolls d’aigua gèlida. Alfaçar d’Ambra estava esperant-los, assegut dalt d’un banc decorat amb taulells de dibuixos geomètrics. Per algun lloc encara ressonava aquella estranya música que semblava no tindre fi. Quan aplegaren al costat del Mestre li feren una respectuosa reverencia.


- Sheik, ja estem aquí, gràcies a Déu!


      El vell els va dedicar un somriure ample i afectuós. Galib Sid Bono els va explicar el motiu de la presència aquí del seu estimat oncle Sid Bono –al que molts coneixien com Alfaçar d’Ambra– el qual s’havia fet càrrec de la congregació granadina,  com a Mestre superior, degut a l’absència del pare de Galib que estava de peregrinació a La Meca. Alfaçar d’Ambra els va convidar a passejar pel Rabat Almufadar, barri sud de l’Albaicí. De nou, prop de les portes de sortida de la tariqa va veure un saló immens on uns ballarins vestits amb faldes blanques donaven voltes i voltes  sense parar al voltant d’un altre ballarí que estava al centre del rotlle.


- Son dervixos giróvags, estimat Hilel –Va dir Sid Bono, sense girar-se–. Venen de molt lluny a explicar-nos els seus coneixements.


- No et penses que estan assajant una dansa –Li va explicar Galib–, en realitat estan resant a la seva manera, practicant el ritual conegut com sama que està pensat per focalitzar la nostra atenció cap a la divinitat interior o home vertader. En l'univers tot gira, des de la més petita cèl·lula fins a les gegantines galàxies. També nosaltres girem per a unir-nos a aquesta oració universal i manifestar el nostre anhel de superar les barreres de les set esferes celestials, desfer-nos del cos material i aconseguir unir-nos de nou i per sempre amb el Creador.


      Sortiren al carrer, ple de mercaders, una tarda d’un dia assuavit; l’Albaicí estava molt concorregut, les cases emblanquinades, i els nois jugaven per tot arreu. Hilel es pensava que eren les festes del poble, doncs mai havia vist tanta gent deambulant pels carrers. Més a dalt, per les coves, s’escoltava el sarau de les sambres. A Hilel li va semblar que Granada era una ciutat molt sorollosa i alegre. Al soc, una orquestra interpretava una nuba i, a l’altra banda, un grup de passejants es congregaven entorn del rawi, un home petit i sense dents, que amb gestos narrava antigues llegendes èpiques i amoroses, les quals acompanyava amb els efectes musicals d’una cornamusa i un tamborí. Hilel, tant feliç, tornava a ser el noi petit que fa temps acompanyava a son avi Gebel pel camí del barranc de l’Horta, cap a Salamona. En una de les paradetes de dolços, li van regalar un bocí de canyamel que anava xuclant amb deliri mentre pasejava per aquella fantàstica ciutat. Enfront, a l’altra banda del riu Darro, en caure la fresca nit, ja brillaven les torxes de la Alhambra, doncs centenars d’obrers treballaven de nit i de dia per acabar els palaus del nou soldà. De lluny, les torxes desprenien una llum que tenyia de roig les parets dels palaus i les muralles de la fortificació. Si no fos per la gelor, s’haguera pensat que estaven celebrant el dia d’al-ansara, també conegut com mihrijan o dia de Mitra, el qual coincidia amb la nit de Sant Joan o solstici d’estiu. Quan celebraven aquella festa al seu poble, es passava tota la nit perseguint les noies pels bancals... Les llums dels comerços il·luminaven els carrers. El Mestre Sid Bono caminava agafat del braç d’Abî Ishâq, sense parar de xerrar. Galib caminava junt amb Hilel, indicant-li coses amb les mans: les tendes dels orfebres de la plata, les feines de cuiro repujat, les camises de seda... Hilel va obrir els ulls davant l’armeria on estaven les més belles espases que mai havia vist, enormes simitarres d’orient, coltells cristians, punyals i dagues decorades amb els més fins treballs d’orfebreria. Els va comparar amb el li havia regalat el sheik, i s’adonà que cap era tan preciós com el seu punyal.


- Be, gràcies a Déu, ja estem a casa –Va exclamar l’ancià– A la meua edat hem canso de seguida.



      Hilel va aixecar la vista i va veure l’edifici dels sufís. Un altra vegada tancats dins la cel·la i tot el mon divertint-se pels carrers! Va pensar el jove, mentre creuaven la porta i entraven al cenobi. Unes campanes anunciaren l’hora de sopar i Galib va conduir als convidats al menjador, on els va presentar públicament a tots els cenobites de la tariqa allí congregats, una trentena en total. Desprès de sopar, els membres de la congregació es van retirar a les seves cel·les fins a l’endemà de bon matí. El cant del muetzí va despertar la ciutat, just abans de que clarificara el dia. Els sufís respongueren a la convocatòria amb alabances a Allà i, desprès, desdejunaren en silenci mentre escoltaven els capítols de l’Alcorà, amenitzats per una música composta amb les notes mínimes necessàries per a calcificar-la com a tal i que sonava etèria i celestial. El Mestre Galib va buscar a Hilel, separant-lo del costat d’Abî Ishâq.


- Jove, ja es hora de treballar! Com estàs de coneixements de l’àrab?


      Li va preguntar el Mestre en aquest idioma i Hilel va respondre.


- Queeeè?


- Ja ho vesc! –Va dir Gibel– Doncs be, no rés, Hilel, tenim que començar a estudiar l’àrab.


      Els dies van anar transcorrent per Hilel, monòtonament. Només classes de llibres i ningú li ensenyava a lluitar, que era el seu motiu de visitar Granada Cada nit, però, escoltava una música estranya, panteixos, gemecs... Al principi quasi no els percebia, però quan es va fer conscient que alguna cosa passava en aquell cenobi, va començar a aguditzar les orelles, comprovant que alguna estranya cerimònia es celebrava cada nit. Com va fer dies abans, a mitjanit va abandonar la cel·la i recorrent foscos passadissos es va aproximar al lloc d'on venia la música i la llum. En aquell saló estava reunida la confraria mística de l’Albaicín, com totes les nits, per fer danses acompanyades per unes lletanies monòtones, unes salmòdies tan llargues que aconseguien alterat la percepció normal de la ment. Després, tots els confrares entonaven a cor els poemes esotèrics del famós màrtir musulmà oriental al-Hallaj, postrant-se a terra, continuats per nous gikr o lletanies, al temps que els cantors (qawwalün) recitaven poemes místics, en un in crescendo rítmic al que s’unia la gent exaltada, dansant balls arrítmics, sense mesura, formant una rotllana i pronunciant paraules soltes, paraules màgiques, mentre la gent anava despullant-se de les seves rudes vestits apedaçats, dansant fins l’esgotament. Els músics i els cantors avivaven les seues tebieses i penetraven els seus esperits, anant d'un cant a un altre fins al final de la nit


      A mitjan matí Abî Ishâq entrà en la biblioteca de la congregació, rescatant del suplici al pobre Hilel, mig adormit, suportant les classes de gramàtica. Li va dir a Galib que es vestira adequadament per a visitar al soldà, el mateix, que a Hilel. L’eixordí anava de fil prim de dalt a baix, vestit de negre combinant teles de lli i seda. Duia el cap cobert amb un turbant ensivellat amb un magnífic passador d’or que tenia un enorme robí encastat. Li penjava del cinyell una baina brodada amb fils d'or que duia una magnífica espasa d’acer amb el mànec adornat de gemmes precioses. De versemblant caire comparegué vestit Galib. El sufí va regalar a Hilel la indumentària que havia donat el nom als ascetes, el suf, una túnica de basta llana, sense tenyir, com la que portaven els primitius místics per mostrar humilitat i indiferència pel luxe. Hilel estava avergonyit per presentar-se davant del soldà nassarí vestit com ho feien els captaires a la seva terra. Va fer partícip del seu disgust al seu sheik Gibel, el qual li va recordar les paraules d’un bereber, gran pare de l’església cristiana, conegut com Agustí d’Hipona:


      “Si vols ser gran, comença per ser xicotet; si vols construir un edifici que arribi fins al cel, pensa primer a posar el fonament de la humilitat. Quant major sia la mola que es tracte d'alçar i l'altura de l'edifici, tant més fons cal cavar el fonament. I mentre l'edifici que es construeix s'eleva cap a l'alt, el que cava el fonament sa baixa fins al fons. L'edifici abans de pujar s'humilia, i la seua cúspide s’erigeix després de la humiliació”.


      Hilel, acompanyat dels seus mestres, ascendiren pels carrers de l’Albaicí buscant el barri nord o Harat al Qasba, on estava l’Alcassaba Cadima o vella, palau on residien els anteriors reis zirís i ara estava ocupat pel soldà nassarí.

- Mestres,, ahir a la nit tenia gran insomni i estava donant voltes al meu llit quan de sobte vaig escoltar una música estranya ...

       Els dos sufís van canviar el semblant i es van posar seriosos, prevenint el que succeiria a continuació. Abî Ishâq li va dir:

- No et preocupis, Hil·lel, quan sigui l'hora adequada ja t'ho explicarem. Ara has de saber que no són més que balls. Pots dormir tranquil que no passa res estrany!

- Ejem ... Mestre, és que la meva curiositat va ser superior al terror que em feien aquells gemecs. Em vaig aixecar del llit i apleguí a una habitació gran on ballaven uns homes nus.

- Per Allà, noi, et vam dir que hauries de respectar les normes del convent i resulta que has comès una falta greu! -Va dir Galib mol enfadat-.

- Bé, sinó greu, almenys has estat inoportú -va intervenir Abî Ishâq, endolcint els termes de la reprimenda- Hilel, tu ets un deixeble i encara no estàs preparat per entendre el que passa en aquesta cerimònia. Et prometo que si aprens l'àrab i tot el que el mestre Galib t'està ensenyant, jo mateix t’explicaré el que passa allà. L'únic que vull és que sàpigues que no es comet cap pecat, ni cap sacrilegi. Únicament s'adora a Allà, l'Únic, el veritable, i el fidels pretenen la fusió amb el seu esperit.

      Així va donar per acabada la conversa l’eixordí i Hilel va acceptar l'explicació. No tardaren en aplegar a un carmen d’aspecte senyorial, trucaren la porta i  un servent  els va demanar a qui tenia que anunciar. Al-Azraq ho va escoltar i va sortir donant grans passos, abraçant intensament al seu cosí.


- Gràcies a Déu ens tornem a veure, estimat cosí! –Va dir Abî Ishâq- Et presento al sehik Galib i al nostre deixeble Hilel, de la vall de Baghu. Es un noi molt llest i, aprofitant que venia a parlar amb tu, me’l he portat amb mi perquè aprengui a llegir i escriure àrab amb els sufís.


- Molt bé, Abî Ishâq, estic molt content de la vostra visita. Al jove Galib ja el coneixia, es de la nostra família. Es quedareu amb mi un dies o el temps que desitgeu. El primer que farem es presentar-li els nostres respectes al nostre oncle el soldà, que actua com un xiquet amb la seva joguina nova. Com haureu pogut veure, està construint-se un palau i un jardí interior que diu es el Paradís Terrenal. Vol que l’Alhambra es transformi en el centre del cosmos i la seva font, que raja aigua sense parar, sia el símbol de la immortalitat.


     Hilel i els seus mestres caminaren cap al gual i travessaren el riu Darro, per on baixaven les gèlides aigües de la serra de Huétor. Enfront, a dalt del tossal rocós al-Sabika, el nou soldà estava construint-se uns palaus preciosos, que relluïen baix els reflexos del sol, completament emblanquinats de calç. Ascendiren costera amunt, rodejats per jardins, admirant les regadores que conduïen aigua, quan un guardià els va barrar el pas.


- Assalamu Alaikum! On aneu i qui sou?


- Wa'laikum Salam!  Anem a parlar amb el soldà, si déu vol.


      El guardià va mirar bocabadat les robes dels visitants i va comprendre qui eren, i que no era adient posar-los cap impediment.


- Vós acompanyarà un grup de la guàrdia fins a l’alcassaba, cavallers. Adéu siau!


      Caminaven pel mig de parterres i hortes; per tot arreu els obrers estaven construint sèquies i canals de rec, fonts de pedra noves brollaven aigua escumosa. Els soldats els van conduir cap a l’alcassaba, un palau defensiu, d’alts murs i van lliurar als visitants al cos de guàrdia. Un capità va reconèixer al cabdill al-Azraq i es va quadrar davant d’ell.


- Ben vingut, senyor Mohammad, fill de Hudzäil al Sähuir. Que podem fer per vostè?


- El meu nom ja el sabeu, com es això?


- Me’n recordo de vostè quan acudí a ajudar al seu oncle en les lluites contra Ibn Hud de Múrcia.


- Bé, ara soc pare d’Abdallah i el meu nom es Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir. M’acompanyen el meu cosí i uns amics, no reconeixes a Abî Ishâq?


      Va preguntar al-Azraq i el veterà capità el va mirar de dalt a baix.


- Sí, ara el recordo: però està fet un home fornit i, llavors, era un jovenet escarransit!


- Ja, ja, ja! –Es va riure a gust el jove Hilel– Escarransit diu!


      I llavors s’adonà de la manera que el mirava l’eixordí i es va empassar el somriure instantàniament.


-  Desitgem visitar al nostre oncle Muhammad.


- Seguiu-me, si vos plau!



       El capità trucà la porta d’una dependència que hi havia més amunt del castell defensiu.  Els visitants s’adonaren, per la magnitud de les obres, que deurien estar construint un gran palau. Sortiren per la part darrera d’unes estances lluminoses i travessaren el jardí, també en construcció. A l’altra banda hi havia un gran estany d’aigua verda que reflectia els rajos de sol en les parets d’un pati a mig construir. Un home, amb una túnica daurada i torbant a joc, ordenava als jardiners com havien de col·locar les murtes al voltant de l’estany. Semblava major del que era i l’abdomen gros li donava una aparença de vell amable. Tan sols la barba roja recordava al guerrer inclement que havia conquistat Granada. Al-Azraq es va dirigir a ell respectuosament, fent una genuflexió.




- Oncle Muhammad, perdoneu que pertorbi la vostra tasca –El vell va deixar a terra uns gesmils i va somriure el seu nebot–. Oncle, et presento a Abû Yahyà ibn Abî Ishâq, nascut a Butraqwash on s’entreforquen els rius Xalò i el barranc de Malafit, a Balansiya. Ell també és nebot teu i es un brau soldat; es el meu comandant en cap de les tropes. L’acompanyen el mestre sufí Galib Sid Bono i Hilel Hilâl, un noi molt aplicat de la vall de Baguh, que té una gran curiositat i una set insaciable de coneixement.


- M’alegro molt de la vostra visita. Abî Ishâq, t’has fet tot un home, et recordava més primet.


      Un altra vegada l’eixordí li va clavar una mirada esglaiadora al jove Hilel, el qual va optar per girar el cap i somriure sense que el pogués veure el susceptible Mestre. El soldà va canviar de tema en segons.


- Mireu, vosaltres sabíeu que les flors tenen un llenguatge propi? Estic plantant mandràgores, perquè les seves baies son símbols de l’amor. He posat lotus a l’estany, doncs els seus pètals oberts evoquen la roda solar, mentre que el seu arrelament en les aigües simbolitza el naixement del món de les aigües primigènies. Hi ha gent...
- Senyor, perdoni que l’interrompi, on estan les mandràgores?


- Hilel! Estic molt enfadat amb tu; t'agrada massa interrompre als que estan parlant i als teus professors. Has de respectar als majors i als mestres si vols que et fem cas a tu.


      Va dir Abî Ishâq, avergonyit per la falta de respecte del seu deixeble, i perquè li tenia ganes, desprès de les rialles i les burletes del jove.


- Jo no he volgut ser impertinent ni faltar al respecte al Soldà, estimat Mestre Abî Ishâq. Però, com ha anomenat la mandràgora, recordi –o potser ho vaig somiar– que tenia un mestre morabit anomenat Altamira que utilitzava els seus arrels per a curar malalties...


- No renyes al jove –va dir el soldà–, la seua impetuositat naix del seu afany de coneixement. Mira, jove... Hilel, molta gent pensa que aquesta planta te característiques humanes perquè les seues arrels semblen dues cames.




      Veient al soldà parlar de jardineria amb Hilel ningú podria pensar que es tractava del mateix Muhammad ibn Nasr, conegut com al-Galib bi-llah –el victoriós per Déu­– de mal nom Al-Ahmar –el Roig– per la coloració roja del seu pel. Pertanyia al poderós clan dels Banu Nasr, família que s’ufanejava de descendir d’un dels companys que seguiren a Mahoma durant l’hègira. Al-Ahmar xerrava animosament amb Hilel i li va contar que la mandràgora xisclava molt fort i gemegava quan l’arrancaven de la terra, emetent uns crits tant paorosos que solien embogir les persones dels voltants. Els herbolaris que les escorcollaven utilitzaven gossos per arrancar-les: els lligaven la cua a les plantes i se’n amagaven lluny i, llavors, desprès d’escoltar el crit sense perill, cridaven al seu gos que acudia amb la mandràgora lligada a la cua.


      Mentre el vell i el jove s’entretenien contant-se històries, Abî Ishâq li va narrar a al-Azraq l’assumpte de la traïció.


- Estigues segur, estimat cosí, que si no ens hagueren traït, uns altres serien els corol·laris de la lluita.


- Hem perdut un combat, però no la batalla, estimat cosí.


- Així m’agrada veure’t, cosí germà, hem de tornar i expulsar de les nostres terres aquells mal nascuts cristians. Tu no vas fallar, senyor; les nostres tàctiques van ser les correctes!


      El jove sufí, desprès d’escoltar a les dues parts, es va passar al bàndol dels herbolaris i també va pegar cullerada en el assumpte de la mandràgora.


- Ejem, ejemmm...! Jo també he escoltat dir –va intervindre Galib en la conversa–, que molts creuen que la mandràgora creix davall els patíbuls, allí on cau el semen ejaculat dels enforcats.


- Què es semen i que es ejacular? – Va preguntar Hilel.


- Mira, Hilel, del tema aquest ja parlarem més endavant –Va acabar Galib la conversa en un minut–.


- De segur que te alguna cosa que veure amb la dona i el fet de que elles donen a llum nois. Cada vegada que toquem el tema tots els Mestres fugen espantats! Temps enrere, quan estaven a la vall de Gallinera, el Mestre Abî Ishâq hem va deixar amb la boca oberta quan parlaven de l’embaràs de les dones.


- Què, que passa? –va dir l’eixordí, acostant-se en companyia d’al-Azraq, al grup del soldà– He sentit dir el meu nom.


- No rés, estàvem parlant d’amor –Va dir el soldà–Ara anem tots a menjar, que ja es l’hora de dinar.


      Muhammad els va conduir a una estança luxosament moblada. Una llum intensa entrava per un gran finestral des d’on s’albirava tot l’Albaicí  amb les cases emblanquinades. No tardaren en aplegar els fills del soldà, els seus nets i els nebots. Tots els cosins van fer les presentacions dels familiars valencians i acabaren intercanviant-se òsculs a les galtes. El soldà estava molt orgullós del seu palau reial, sobre tot del mexuar, ja casi acabat, on impartia justícia i despatxava els assumptes d’Estat. S’havia construït una cambra elevada, tancada per gelosies, on Muhammad s’asseia per escoltar les demandes dels ciutadans. Una de les estances, en particular, va impressionar a Hilel, doncs mai havia vist una reproducció tant bella del cel nocturn, amb tota la immensitat de les esteles titil·laven sobre el fosc firmament.



- Es bonica aquesta volta, a que sí Hilel! Doncs representa els Set Cels del paradís islàmic i, al centre, el tron d’Allà situat en l’octau cel. Si et fixes be, a les diagonals de la volta, estan representats els arbres de la vida i els arbres del Bé i del Mal o de la Saviesa. Però, suposo que com a bon confrare sufí ja deus saber tot això, en aqueixes reunions que feu cada nit.

      Li va explicar Galib al jove Hilel  que mirava cap a dalt, sorprès per aquell sostre obscur com la nit i que estava esguitat de multitud d'estreles, pintades com si fossin de nacre, que filtraven la llum arribada de l’exterior, produint efectes d’intensa il·luminació màgica, creant un mon numinós. Altres estances, igual de meravelloses, tenien els sostres que semblaven una cova amb estalactites penjant, simulades amb la construcció d’intricats mocàrabs. Hilel va preguntar de nou.


- Mai he vist un sostre tan bonic; que es això Soldà?


- Aquests ornaments estan fets amb algeps, i es fan dir llaços o mocàrabs, una mena d’adornaments que es posen apegats uns al costat dels altres, formant penjolls. No et recordin a tu les estalactites de les coves? –Hilel va pegar una cabotada, asseverant–. Doncs be, has encertat, la seva finalitat es reproduir la cova on es refugiava el santíssim Mahoma a meditar.




       Per tot arreu les parets estaven cal·ligrafiades amb algepseries cúfiques, ataurics vegetals i llaçaries geomètriques. Prop del menjador s’havien construït les alcoves del soldà, en la nomenada Sala de la Baraka, on els murs estaven decorats amb algepseries amb l'escut nassarita i, dins d'ell, la paraula «Benedicció» i el lema de la dinastia: «Només Déu és vencedor».


      Durant el dinar el soldà va contar als visitants un poc de la seva vida, fatxendejant de les seves gestes bèl·liques. Tots l’escoltaven amb reverencia mentre s’endrapaven els queviures.


- Nosaltres pertanyem a l’honorable família dels Banu Nasr que durant molts segles habitàvem a Saragossa on vam romandre fins que va ser conquerida pel rei aragonès Alfons I, obligant-nos a emigrar. Els meus pares es van instal·lar a Arjona, on sobrevivíem com agricultors. Nosaltres ens pensaven que allí viuríem tranquils per a sempre, però, malauradament no tardarem en sofrirem les tristes baralles entre germans: per una banda el Rei Llop de Múrcia –un mossàrab muladí– anomenat Muhammad ibn Mardanis; per l’altra els almohades, als qual odiava profanament el Rei Llop pel seu fanatisme i per ser uns forasters arribats de les muntanyes de l’Atlas africà...


Fragment del capítol XIV. Hilel a Granada, de la novel·la Lo Jorn de la Sang, de Gonçal Vicens Bordes

Moltes gràcies a Mercedes García Arenal, Maria del Carmen Barceló Torres, Maria Isabel Calero Secall, Mikel de Espalza i Francisco Franco Sánchez
Tomba dels Banu Sid-Bono localitzada per Maria Jesús Rubiera Mara



Historia de Pego i dels nostres països
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...