lunes, 29 de octubre de 2012

Valerià Miralles, un lluitador



      “El dia dels judicis finals, si és que tal dia ha d’existir, no sé si algú se’n recordarà del que volia dir que persones profundament humanes com Valerià Miralles eixiren de nit a pintar, amb brotxa i pot de quitrà, frases tan rigorosament revolucionàries com aquella. Valencians, unim-nos” (Joan Francesc Mira, “Valerià”, en El Temps, 29-12-1997).



      Aquestes paraules i les següents narracións les vai llegir a Joan Miquel Almela (Galeria de personatges. Separata. Llibre de Festes de Pego) però, ara no recordi l'any de publicació. A finals del segle XIX Felipe Miralles Miralles se’n va anar a Marsella amb la roba posada per dedicar-se al comerç de vi i va tornar carregat de diners i amb una dona francesa que vingué amb l’exotisme parisenc revolucionant la moda i el semblar femení de la població. Amb aquells diners va construir l’any 1905 una meravellosa casa d’estil modernista a la plaça del Paborde Sala i es va comprar el primer automòbil de Pego. El cotxe de Felipe, en ésser el primer, es va fer molt famós, tant que se li va dedicar una cançó popular:

De boda anaren sis colipaus (* Gripaus)
Sis colipaus i dotze oques
Anaren en cotxe de lloguer
Sense una perra a les butxaques.
I l’automòbil, com era tan renou
puja Felipe i es trenca un ou,
i l’automòbil, com era tan revell,
puja Felipe i es trenca el florinell.





Felipe Miralles Miralles




Els pares de Valerià Miralles i Pilar Ortolà i el seu germà Alberto


      El seu fill Valeriano Miralles Cousy (1895) es va dedicar a l’agronomia i l’estudi econòmic de la taronja, a més de la política municipal; fou representant de la dreta lliberal republicana junt a l’advocat Alfredo Pastor Mengual, sent tinent d’alcalde en la proclamació de la II República a Pego. Va ser membre de la comissió Permanent del Districte Cocentaina-Pego l’any 1921 junt a Alfredo Pastor Mengual, Leonardo Esteve Pastor i Angel Ferrándiz Ferrando, a més d’ocupar el càrrec de vicepresident de la comissió provincial. Alfredo Pastor Mengual fou President de la Diputació d’Alacant entre març i agost de 1919, cap del Partit Demòcrata de Pego al voltant de l’any 1922.





Font Teresa Ballester Artigues. La Segona República a Pego...





Font Teresa Ballester Artigues. La Segona República a Pego...


      La seva germana Albertina, que havia nascut també a Marsella, es va casar amb el ric advocat Ricardo Carreras Ferrando i vivien al carrer Alfonso.

      Valerià Miralles Hortolà –fill de Valeriano Miralles Cousy i de Pilar Ortolà Nadal- va nàixer a Pego l’any 1939, era doncs fill d’una família adinerada i de tendències conservadores. Va estudiar a l’escola primària del carrer Portelles –Pau Miralles- i després va marxar a València per fer el Batxillerat amb els jesuïtes. A valència va encapçalar reunions i manifestacions clandestines en contra del règim a la Facultat de Dret de finals del cinquanta on es respirava l’ambient de la València fusteriana. Joan Fuster era el seu líder i el dels seus companys Eliseu Climet, Alfons Cucó, Raimon, Josep Vicent Marqués, Pérez Casado, Joan Francesc Mira, Cèlia Amoròs i altres. Varen fer les primeres pintades al carrer amb allò de Parlem Valencià! Una anècdota: quan feia una d’aquestes pintades, la Guàrdia Civil els va detenir i el sergent li va preguntar: ¿Usted también, don Valeriano? Els pegolíns li tiraven en cara el que fora un home d’esquerres quan tenia les butxaques ben cobertes, així som els pegolíns, envejosos i xafarders.




Valerià Miralles i Ortolà

      En la Vikipedia el cognom Hortolà apareix sense hac i diu que Valerià Miralles i fou un dirigent nacionalista valencià i, a més, un dels militants originaris del Partit Socialista Valencià, el qual l’any 1960 va fundar junt a altres joves provinents de les Joventuts de Lo Rat Penat, el Partit Socialista Valencià (Francesc Codonyer, “Joan Fuster i la joventut nacionalista dels anys cinquanta”, en Revista del Centre de Lectura de Reus, n. 6, 2003, pp. 16-20).

     Per aquest anys estudia la carrera d’Economista, just abans d’iniciar els primers contactes amb el comunisme valencià de la mà de Doro Balaguer a primeries dels anys setanta. Durant aquesta dècada va freqüentar els ambients comunistes, desembocant per escissió en la creació el 1982 amb Pere Mayor i Josep Lluís Blasco el partit Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), que el 1984 es refondria en Unitat del Poble Valencià





Cartell d'EUPV (1982) on Valerià Miralles havia militat a principis dels anys 80. Cal notar que aquesta EUPV res té a vore amb l'EU actual, només amb la coincidència (parcial) amb el nom. Font: Racó Català

      La Unitat del Poble Valencià  sorgí de la primitiva coalició formada entre el Partit Nacionalista del País Valencià y el Agrupament d'Esquerres del País Valencià en 1982, a la que després es va unir en 1983 Esquerra Unida del País Valencià per a les eleccions autonòmiques de 1983. El 1988 participà en alguns actes de la Crida a la Solidaritat i el 1992 abandonà UPV per marxar a la Federació Valenciana d'ERC, de la que seria el primer president.

      En aquesta època es va radicalitzar el seu compromís nacionalista davant la victòria socialista que tancava la transició. Les posicions al costat del nacionalisme valencià prompte el desenganyaren i el desengany amb la política valenciana el va conduir a fer un trasbalsament polític, entrant a formar part l’any 1991 d’Esquerra Republicana de Catalunya, secció País Valencià, de la qual va ser secretari i candidat al Senat (Gustau Muñoz, “Valerià Miralles, in memorian”, en Afers, n. 29, pp. 209-214). Fou en aquest partit polític on va estar la seua militància fins els darrers dies de la seua mort.








       També es dedicà al món del llibre, fundant la llibreria Concret, que no pocs maldecaps li portaria, i després amb Alfons Cucó i Tomàs Llorenç va fundar l’Editorial Garbí (1967). Va col·laborar en la revista Gorg, escrivint sobre valencianisme polític junt a Alfons Cucó,  editant sota el segell d'Editorial Garbí, amb el permís de l'Editorial Lavínia alguns llibres, entre els quals el llibre "El valencianisme polític", d'Alfons Cucó. L’any 1983, amb Gabriel Sendra, Maribel Marco i Claudi Arenas fundà Edicions del Bullent, que s’ha fet un lloc al mercat amb col·leccions d’assaig, històries comarcals i la de narrativa juvenil, amb uns productes de gran qualitat, tant de la presenta com en el contingut.  Encara avui manté el tarannà de publicar sols en valencià.








Enric Valor, Josep Almenar (Alcalde de Picanya) i Gabriel Sendra (Edicions del Bullent) a la quinzena edició dels premis (1995). Enric Valor amb Gabriel i Maribel, la seva dona.

     
       Valerià en 1960 ja escrivia en valencià al Llibre de Festes de Pego: “Es diu i s’aferma a tambor i tabalet que Pego és un poble ric. Això no és cert; no som com a comunitat rics econòmicament, i no digam culturalment. Podríem ésser-ho si tinguérem sentit de la solidaritat, si hagueren només unes quantes persones preparades amb sentit de la responsabilitat i amb ganes de treballar pel bé comú. Hi ha parats eventuals; hi ha gent que passa gana. Altres per a no passar-ne han d’emigrar encara que siga temporalment” (Valerià Miralles Hortolà, “Qui som?”, Llibre de Festes de Pego, 1962).



     Cap el anys 70 la Gran Enciclopèdia Catalana va obrir els ulls i va entusiasmar a molts joves pegolins per la seua llengua i la seua cultura, entre els que es trobava el futur historiador Josep Vicens i Pascual. Molts assistien a les conferències clandestines de Joan Fuster, “clandestines perquè les seues tesis eren perseguides pel règim de Franco i xerrades, igualment amagades, amb Valerià Miralles, que aleshores regentava la llibreria 'Concret' prop de l'edifici vell de la Universitat i que pegolí com Carmel Giner va observar al llarg de la seua vida una fidelitat al seu poble i a la seua llengua”, afirma Josep Vicens en “Vivència i pervivència de Carmel Giner”.

     Diu Josep Vicens que a principis dels anys 70 uns dos-cents joves al voltant dels divuit anys preocupats per la cultura s'havien agrupat en tres clubs, un es deia “Unió de Tots” integrat pels més acostats al convent, un altre “Segle XX” al qual pertanyien els de la parròquia de l'església, i encara un altre estava als locals que l'Ajuntament tenia a la plaça (dalt de l’actual Bar Daniel) i que s'anomenava “Blanc i Roig”.





30 de desembre de 1988. Acte de La Crida amb Tomeu Martí, Valerià Miralles, Xirinacs i Miquel Garcia (militant de LCR i de  La Crida). Font: Ixent.org


     Unió de Tots i Segle XX van representar obres de teatre destacant l’èxit de Castañuela 70, d’ample ressò en la nostra comarca, i van publicar una revista titulada Pelagus (1971-1972), amb un tiratge de tres-cents exemplars ciclostilats amb una impressora del convent franciscà. Valerià Miralles, l’estiu de 1971, va entrevistar -per a la revista cultural Gorg- als redactors de Pelagus, nomenant a Bolufer, Torralba, Oltra, Ribera, Vicens, Ferrer i el vicari Josep Maria Senabre. Valerià Miralles va escriure que la revista tenia molt més interès que tots els llibres de festes que fins aleshores s'havien editat, ja que Pelagus feia servir un esperit crític molt encomiable i un aspecte que preocupava Valerià era que la revista fóra bilingüe, cosa que els de Pelagus van explicar que era totalment circumstancial i que la tendència era a fer-la monolingüe.





Fotografia i descripció dels personatges de Josep Vicens. “Fila 1 (dalt), Josep Ferrando, Alfred Gomez, Antoni Ribera, Joan Antoni Oltra, Reme Reig, Elvira Cambrils, Joan Pons. Fila 2, Carme Oltra, Xaro Femenia. Fila 3. Toni Cantero,  Escandell, Paco Bondia. Fila 4. Josep Maria Lloret, Josep Ferrer. Fila 5. Esplugues i Ferran Miralles.


      Em aquest escrit Josep Vicens diu que Valerià va ser dels primers que va usar el valencià en els seus articles del llibre de festes, i va escriure que les úniques persones a Pego que han tingut la suficient visió per saber interpretar la nostra veritable cultura han estat, mossén Ramon, arxipreste i en Carmel Giner. A ells el meu modest homenatge. Valerià Miralles va defensar l'ús social de la nostra llengua i l’any 1962 va publicar en el Llibre de Festes de Pego  "En defensa de la nostra llengua i cultura”.


     A Valerià Miralles li agradava recórrer el Barri del Carmen,  un temple de llum i lletres, de sarau i llibertat, de cultura del carrer. Hi ha dos temples de la Transició que eren el seus preferits: L'Aplec i La Torna. El primer obert la primavera del 1976 i el segon, al cap de dos anys. En abril del 2001, l’institut Enric Valor de Pego va acollir una taula rodona al voltant de la seva figura, que va culminar l'homenatge que el casal Jaume I i diversos amics van dedicar durant tota la setmana a l'activista en la lluita contra el franquisme durant la transició. Entre els participants a la taula es trobava, entre d'altres, Josep Guia, del Partit Socialista de Alliberament Nacional (PSAN), un dels seus millors amics i company de les tertúlies que feia Valerià Miralles al carrer En Llop de València, continuant l'estela de Joan Fuster i Vicent Ventura.





En abril del 2001, l’institut Enric Valor de Pego va acollir una taula rodona al voltant de la seva figura, que va culminar l'homenatge que el casal Jaume I

     Es va casar jove i sa casa a València es va convertir en el centre de reunió del nacionalisme al País Valencià. Del seu primer matrimoni va tenir dos fills, Vanet i Germà, els quals guarden part del seu patrimoni cultura i bibliogràfic, amb una extensa biblioteca de temes valencians. Mentre anava amb bicicleta pel terme municipal de Bétera, als seus 58 anys, el cor li va jugar una mala passada. Va ser soterrat a Pego enmig d’una manifestació política i social important. No van faltar amics com Vicent Ventura, Ferran Torrent o Alfons Cucó. Davant del fèretre la seua muller Montse, els seus dos fills i sa mara. Encara recorda avui Doro Balaguer que Valerià li deia a sovint: “A mi no em vota ni ma mare”.







Dijous 14 d’octubre de 2010. El Bloc de Pego, ret un homenatge a Valerià Miralles la diada dels valencians i les valencianes. Font: Bloc Marina Alta





BIBLIOGRAFIA

-Joan Miquel Almela. Galeria de personatges. Separata. Llibre de Festes de Pego

-Josep Vicens Pascual en “Vivència i pervivència de Carmel Giner

-Ballester Artigues, Teresa. La Segona República a Pego (1931 1939) : un poble enfrontat. Picanya 2006 Edicions del Bullent, Edición 1ª ed.

-Gustau Muñoz, «Valerià Miralles», In memoriam a, Nacionalisme i política, 1998 volum XIII:29, ISBN 978-84-86574-62-8

-Sílvia Gómez Soler, «Josep Lluís Blasco, polític i filòsof», Revista d’història de la filosofia catalana, n°3, 2012, pàgina 49

 -Àngel Molina, «Valerià Miralles, punt de referència» Reportatge a A l'esquerra, octubre-desembre 2001, pàgina 16

-Josep Ballester & Josep Franco, «L’Edició al País Valencià: entre la Realitat i el Desig»Métodos de Información, 1996, pàgina 28





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...