jueves, 27 de septiembre de 2012

La Nova Cançó III


4. El folk (la influència anglosaxona)

       Entorn del Grup de Folk es van unir altre grup de cantants catalans. La seva primera actuació va ser el 1967. Les peces del seu repertori eren traduccions de cançons dels seus ídols americans, entre els quals destacaven Pete Seeger i Bob Dylan, espirituals negres com Kumbaià i cançons tradicionals catalanes com Les pometes, Ai adéu, cara bonica, Roseta d'Olivella... Cançons de la seva pròpia creació van ser Les rondes del vi de Jaume Arnella; L'emigrant Andalús de Gabriel Jaraba, Allà on S'amaga el sol de Sisa i Taxista de Pau Riba.






     Eren un grup heterogeni en què cabien conjunts del pop-rock com Els 3 Tambors, un grup molt popular entre els universitaris per que les seves cançons contenien ritmes moguts i lletres de denúncia social. Els seus temes més populars van ser Cançó del noi dels cabells Llargs, sobre la guerra del Vietnam, i Romanço de la filla vídua, text de Pere Quart i música de Bob Dylan. Altres membres del grup van ser Pau i Jordi i la mateixa Maria del Mar Bonet.

       A semblança d'aquest grup va aparèixer l'Equip València Folk d'on va sorgir el grup Al Tall. El grup Esquirols també va seguir aquesta tendència, la seva discografia: Cants al vent (1973), Fent camí (1975), Colze amb colze (1976), Licor d'herbes bones (1978), Torna, torna Serrallonga (1980) i Com un anhel (1982). La "nova cançó" basca es coneix amb el nom d'Euskal Kantagintza Berria, impulsada el 1965 pel grup de cantants Ez Dok Amairu. Una actuació el 1967 de Raimon a Galícia va servir d'estímul per a la formació del col·lectiu Veus Ceibes.




Cançó popular del País Valencià.
Al Tall. Edigsa (Barcelona), 1975.
Deixeu que rode la roda...
Al Tall. Edigsa (Barcelona), 1977.
Posa vi, posa vi, posa vi...
Al Tall. Edigsa (Barcelona), 1978.



A Miquel assassinaren.
Al Tall. Edigsa (Barcelona), 1978.
Quan el mal ve d’Almansa.
Al Tall. P.D.I. (Barcelona), 1979.
Som de la pelitrúmpeli.
Al Tall. Ànec & Dial Discos (València), 1980.



Tocs i vares.
Al Tall. Edigsa (Barcelona), 1983.
Al Tall, 10 anys.
Al Tall. P.D.I. (Barcelona), 1984.



Xarq Al-andalus.
Al Tall & Muluk el Hwa. R.N.E. (Madrid), 1985.
25 anys en directe.
Al Tall amb la Banda Simfònica Unió Musical de Torrent. Picap (Castellar del Vallés), 2001.
Europ eu!
Al Tall. P.D.I. (Barcelona), 1994.


      Hem vist com l'auge de la Nova Cançó es va veure frenat amb la crisi ocasionada per la decisió de Joan Manuel Serrat de cantar en castellà al Festival d'Eurovisió (1967), la qual cosa va provocar un gran desànim entre la intel·lectualitat antrifranquista catalana, ja que van considerar que cantar en castellà era una traïció als principis d'Els Setze Jutges. Aquesta actitud de Serrat va arribar a paralitzar l'activitat del grup, el qual poc a poc es va desfer, continuant amb la seva activitat els integrants més professionalitzats. Finalment Serrat va renunciar a cantar en castellà i va ser substituït per Massiel. No obstant això, Serrat va començar a publicar en castellà a la companyia Safir. Alguns consideren que el moviment va acabar el 1968 quan Serrat va cantar en castellà i els tres últims membres, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirats i Lluís Llach van decidir etiquetar com la Novíssima Cançó. A poc a poc el terme va ser substituït pel de Cançó Catalana, terme que es va consolidar al festival Sis Hores de Cançó de Canet de Mar, al qual van acudir 60.000 persones.





Joan Manuel Serrat, Josep Maria Espinàs i Francesc Pi de la Serra en el entoldad de la Plaça del Sol en Gràcia l’any 1965.
© Josep Puvill


      També l'any 1968 va desaparèixer el Grup de Folk. Pau Riba i Sisa van continuar en solitari publicant el primer la seva cançó Noia de porcellana, mentre que Sisa publicava L'home dibuixat i Orgia número 1. Els 3 Tambors editaren Invitació a la sardana i Raimon, després del seu triomf a la Universitat de Madrid, va publicar 18 de maig a la Vila. Maria del Mar Bonet va musicar un poema de Lluís Serrahima sobre la mort de l'estudiant Rafael Guijarro Moreno a mans de la policia: Què volen aquesta gent?  Lluís Llach va obtenir grans èxits amb El bandoler, Cal que neixin flors a cada instant i l'Estaca.





  5. Cançó popular a la resta dels països.

       La majoria dels músics van continuar actuant i, a més, van aparèixer nous grups com La Trinca, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Esquirols i Marina Rossell. Al País Valencià, el grup Al Tall, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Lluís Miquel i Els 4Z i Carles Barranco. A les illes Balears el Uc d'Eivissa, Toni Morlà de Mallorca i Isaac Melis de Menorca. A la Catalunya del Nord Toni Montané, Gisela Bellsolà, Jordi BarrePere Figueres i Teresa Rebull de Sabadell però arrelada al Rosselló. En l'Alguer va aparèixer el cantant Pi Piras.










     D'altra banda hi ha els artistes procedents del Grup de Folk amb influències de la música anglosaxona i del món underground com Pau Riba, Jaume Sisa, Ia & Batiste i Oriol Tramvia-vinculats a la Nova música laietana de Jordi Sabatés o Toti Soler-qui van introduir elements surrealistes i lúdics a la música catalana. Una altra corrent dins d'aquest grup està representada per Jaume Arnella interessat en la recuperació de les arrels folklòriques catalanes i a Xesco Boix destacat en la cançó infantil. De l'any 1974 és la Companyia Elèctrica Dharma, un grup instrumental dedicat al jazz-rock, el grup de folk valencià La Rondalla de la Costa.





      Al començament dels 80 Joan Ramon Mainat va escriure el llibre Tretze que cantin en què destacava als següents grups o artistes: Núria Feliu, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell , Joan Manuel Serrat, Raimon, Pau Riba, Sisa, Pere Tàpias i La Trinca. A més, va dividir la Nova Cançó en tres grups: Els Setze Jutges d'influència francesa, el Grup de Folk d'arrels anglosaxones i grups com La Trinca dedicats a l'humor satíric.


6. Tercera etapa. El final 1976-1987: La cançó protesta

     Aquesta etapa comença amb el període de transició democràtica i conclou amb la consolidació d'aquesta i la pèrdua de força i interès per la «cançó catalana». No obstant això, l'esperit de la Nova Cançó va calar en altres punts de la península i van sorgir una sèrie de cantautors compromesos amb la causa cultural i, més tard, política, formant part de l'anomenada «cançó protesta». Figures como Víctor Manuel a Astúries, Patxi Andión al País Basc, o Pablo Guerrero a Extremadura, van continuar en castellà un gènere i una manera de fer que inequívocament havia partit de Catalunya. Nosaltres estudiem el tema en un altre apartat.







     L'aparició de Raimon a París el 1966 va fer que la Nova Cançó aconseguís gran popularitat fora del territori espanyol, tant a Europa com a Amèrica del Sud, a causa, principalment, a la seva sintonia amb els exiliats espanyols. Ells, que pràcticament només comptaven amb els recitals de Paco Ibáñez a París, van rebre als cantautors de la Nova Cançó com representants d'un moviment cultural amb el qual se sentien identificats. Probablement aquesta relació d'alguns membres de la Nova Cançó, sobretot, Raimon, Llach i Montllor, amb els exiliats europeus, va contribuir en gran mesura a la consideració política del moviment (Aragüez Rubio, Carlos. La Nova Cançó Catalana ...).

      Els pitjors anys van arribar a finals dels 80 amb una sequera total de música de ball, pop o comercial en català, cosa que va portar que artistes com Maria del Mar Bonet, Raimon, Lluís Llach i Marina Rossell protagonitzessin una tancada al departament de cultura de la Generalitat de Catalunya exigint major divulgació de la música en català. Amb prou feines van sobreviure grups com Duble Buble, Detectors, N'Gai N'Gai, Grec o La Madam. Els músics tot just tenien públic, i els cantautors més antics evolucionar abandonant el tambor i la guitarra a la recerca d'estils més evolucionats. En aquesta època van debutar la Orquestina Galana, Joan Bibiloni i Miquel Pujadó amb el disc El temps dels Fanals en flor.







      En el desastre de les vendes també va tenir molt a veure la desaparició de la Moguda madrilenya, de manera que el pop rock va passar a estar controlat per ritmes i conjunts anglosaxons. No obstant això, el panorama va canviar al començament de la dècada dels 90 amb l'aparició de Sopa de Cabra i el seu disc Ben endins que va vendre 90.000 còpies.

      L'any 1991 va suposar l'inici de la recuperació del Rock Català amb el concert del Palau Sant Jordi en què van intervenir Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets. La majoria de les bandes van sorgir fora de l'àmbit d'influència de Barcelona en una època en què molts joves educats amb textos escolars en català es sentien identificats amb els missatges dels músics, a més, també va influir el fet que la joventut se sentia atreta per les maquetes que gravaven els seus col·legues, sobretot quan els veien actuar sobre d'un escenari amb els llums i els amplificadors electrònics, la qual cosa feia que es lliuraran completament als músics. Altres formacions d'aquesta època van ser Lax'n'Busto, Umpah-pah i Ja t'ho diré.







       Els polítics van reaccionar tard, com sempre, reconeixent la tasca d'Els Setze Jutges el 2007, condecorant-los amb una medalla d'honor i comprometent-se amb donar a conèixer el treball dels músics catalans. El 2008 a València es va fer una exposició titulada Cançoníssima en commemoració de l'aparició del disc en català de les Germanes Serrano. El Museu d'Història de Catalunya va oferir el mateix any una exposició titulada La Nova Cançó. La veu d'un poble. El 2009 es van fer actes commemorant el cinquantenari d'Al vent... etc.

       A manera de conclusió direm que la Nova Cançó va ser un fenomen cultural que va néixer en el si de la burgesia barcelonina allà pels anys cinquanta, amb l'objectiu de reivindicar i enfortir la cultura catalana. Es tracta d'un fenomen que no es pot comprendre sense la Dictadura i la repressió a què va sotmetre les culturals regionals, sobretot, la catalana. Els pioners del moviment en cap moment es van plantejar fer cançons reivindicatives, més aviat, tractaven de recuperar musicalment textos catalans oblidats. Va ser l'actitud repressora del franquisme qui els empeny a la política, a resistir i combatre la dictadura, i aquesta actitud els va fer famosos més enllà de les fronteres catalanes. La desmesurada reacció del règim davant la negativa de Serrat a cantar en castellà a Eurovisió, va donar ales al moviment que va gaudir amb la simpatia internacional.





      Però com havíem dit, la Nova Cançó va sorgir d'un context històric i contra una dictadura, el que explica que quan el franquisme va arribar al seu final i la democràcia va quedar plenament instaurada a Espanya i les cultures regionals van ser reconegudes i recolzades per la Constitució i els Estatuts d'Autonomia, la Nova Cançó va perdre la força que l'havia consagrat i l'interès popular que la va convertir en un dels fenòmens culturals més important dels anys seixanta a Espanya.




Gonçal Vicens Bordes. La velleta Verda. Història del rock


Referències:

-Carandell, Luis, La crisis de la nova cançó , Triunfo, n.° 369 (1969), Madrid
-García-Soler, Jordi. Crónica apasionada de la Nova Cançó, Barcelona, Flor del Viento Ediciones, 1996
-Vilarnau, Joaquim (2009, gener). 50 cançons de la Cançó. Mig segle de cançons. Revista Enderrock  (núm 159).
-Planas, Xevi. "Al vent de la Nova Cançó",  Revista Òmnium. núm. 12. 2009
-Passola, Ermengol (2009). Els Jutges i els altres  Libreto del CD Els Setze Jutges.  Audiència pública. Edició 2009.
-Mainat, Joan Ramon (1982).Tretze que canten, Editorial Mediterrània. Barcelona
-Jurado, Miquel i Morgades, Lourdes. Dues situacions diferents i un únic objectiuQuadern, suplemento deEl País  (Jueves 28 setiembre de 1989)
-Jurado, Miquel i Morgades, Lourdes. Allò que el vent no s’enduguéQuadern de El País (Jueves 28 setiembre de 1989)
-Hernández Ripoll, Josep Maria 1991. El rock Català 1980-1994. Ara Llibres/Avui. 2008.
-Vilarnau, Joaquim. La nova Cançó 1965-1982  Suplemento  del diari Avui , 2007.
-Aragüez Rubio, Carlos. La Nova Canço Catalana: génesis, desarrollo y trascendencia de un fenímeno cultural en el segundo franquismo. Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 5, 2006
-Soldevilla i Balart, Llorenç.  La Nova Cançó, I958-I987: 30 anys d'un fenomen cultural modern. Barcelona, Universidad Autónoma de Barcelona, 1992 
-Vázques Montalban, Manuel. Antología de la Nova Cançó Catalana, Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...