La Nova Cançó II


B. La Nova Cançó

1. Els Setze Jutges: influències franceses (1958-1968)

      Hem dit que el 1959 Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinabit un escrit amb el títol "Ens calen cançons d'ara" que va aconseguir agrupar una sèrie de cantants catalans. No obstant això, el mateix any al País Valencià, el cantant Raimon, que mai havia llegit la revista ni sabia res de les reunions de Miquel Porter i Lluís Serrahima, va aprofitar un dels viatges que feia entre Xàtiva i València -on estudiava- per donar forma a la seva cançó Al vent. El 1961 Els Setze Jutges donen el seu primer concert públic al Centre LLleidatà de Barcelona, ​​acollint cada vegada més membres fins arribar al nombre que els dóna nom. Allà van actuar el Conjunt Diavolos, Josep Guardiola i Miquel Porter amb les seves pròpies cançons.

       Va ser l'any 1961 quan es va publicar el disc titulat Bon Nadal on la Coral Sant Jordi interpreta un poema de Josep Maria de Sagarra i altres cançons tradicionals nadalenques en català. La publicació apareixerà amb el segell donostiarra Ediphone i sota la denominació «Sèrie especial Edigsa». En paraules de Carlos Aragüez Rubio, podem dir que aquell acte va ser el naixement de l'Editora General Societat Anònima (EDIGSA) que, des d'aquest moment, representarà discogràficament les aventures de la Nova Cango. Veure Carlos Aragüez Rubio. La Nova Cançó Catalana: gènesi, desenvolupament i transcendència d'un fenímeno cultural en el segon franquisme. Passat i Memòria. Revista d'Història Contemporània, 5, 2006, pp. 81-97.





      La presentació pública i el primer cop que es va utilitzar el nom d'Els Setze Jutges es va fer el 1961 al Centre d'influència catòlica Femenina (Barcelona) amb el recital titulat La poesia de la Nova Cançó, en què van intervenir Miquel Porter i Josep Maria Espinàs. No obstant això, el nom oficial el van obtenir mesos després, després de l'actuació a la penya barcelonista de Premià de Mar, quan Espinàs els va batejar així apel · lant al embarbussaments català que serveix d'un conegut Shibboleth* entre els catalanoparlants.






      El 1962 alguns "jutges" van ser convidats per actuar al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià a Castelló de la Plana i allà van conèixer a Raimon, el qual els va impressionar per la seva capacitat de comunicació, i el van convidar a actuar a l'Hotel Colón de Barcelona durant la festa Nit Literària de Santa Llúcia organitzada per l'Òmnium Cultural i, pocs dies després, Raimon i Els Setze Jutges actuaven junts al Fòrum Vergés de Barcelona, ​​sent el tret de sortida del nou moviment artístic. Aquest any es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó titulat Espinàs canta Brassens. El moviment artístic reunia al seu si una gran diversitat de tendències (cantautors, intèrprets professionals d'èxit, conjunts vocals ...), incloent la cançó protesta. La cançó A la vora de la nit de Josep Maria Espinàs està considera com la primera cançó protesta d'Espanya.



Els Setze Jutges 

      A partir d'ara els artistes de la Nova Cançó van actuar en totes les festes musicals com les Matinals de Romea-Show, el primer Premi del Disc Català de l'Ametlla del Vallès o el V Festival de la Cançó Mediterrània, on la cantant professional Salomé i el jove Raimon van obtenir el primer premi amb la cançó Se'n va anar.







      A partir de 1964 Ràdio Barcelona i el programa Radioscope de Salvador Escamilla, en connexió amb totes les emissores de Catalunya i Mallorca, van començar a difondre música en català i traduccions a aquest idioma d'èxits de Broadway. L'any següent es va produir l'aparició en el mercat català de Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Guillermina Motta, Guillem d'Efak i Núria Feliu.

2. La crisi i la divisió

      Havíem dit que el fenomen de la Nova Cançó agrupava una sèrie de persones amb ideologies heterogènies, encara que tots coincidien en una postura de defensa cultural ferma i decidida de la cultura catalana. Però, i aquí comencen les diferències, aquesta postura no serà igualment entesa per tots. Sorgeix llavors en el si de la Nova Cançó una divisió entre «purs» i «impurs», relacionada amb la defensa més o menys fort del català en el sentit de les concessions a la cultura en castellà, sobretot arran que el cantant Joan Manuel Serrat, artista sorgit el 1965, fos elegit per representar Televisió Espanyola al festival d'Eurovisió, cantant en castellà a "La, la, la".

     Entre els que més es van oposar a Serrat, destaca Raimon, que no comprenia com Serrat veia el bilingüisme com un peatge que havia de pagar per «cantar en Televisió Espanyola» i, també, Lluis Llach. Altres artistes, com Pau Riba, decideixen mantenir-se al marge i seguir amb el seu llenguatge simbòlic i les seves experimentacions avantguardistes, actitud que també recolzava Raimon. D'entre els «puristes», comencen a sobresortir tres noms al costat del propi Raimon: Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor i un jove Lluís Llach, l'entrada a la Nova Cançó es va produir el 1967.







Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Lluís Llach

      Aquí va començar la divisió, ja que altres autors del grup dels Setze Jutge van criticar l'actitud de Raimon, segons explica Manuel Vázquez Montalban en la seva Antologia de la Nova Cançó Catalana (1968). Enric Barbat va dir que els puristes «són exclusius i excloents. Són el «Clan Sinatra» de la Nova Cançó». Per Guillermina Motta, però, la cosa va més enllà. No cita noms però és molt explícita sobre les causes de la divisió: «La cançó va començar a escindir-se el dia que un senyor, o potser dos, van començar a sentir enveja en veure quants diners guanyava Serrat». Amb el pas del temps aquestes paraules tenen certa mesquinesa, vista la trajectòria personal i la seva actitud davant la societat, mantinguda per Raimon o Lluís Llach.

3. La Nova Cançó es polititza 1969-1975

        Havíem explicat en l'apartat dedicat a l'origen del rock espanyol que en els anys 70 va sorgir a la Sala Zeleste de Barcelona  -​​on es reunien músics i intel·lectuals antifranquistes- el segell Edigsa. En aquesta sala tenien cabuda tots els èxits internacionals i les figures locals com Gato Pérez, Sisa i Carles Flavià. Allà es donaven concerts de jazz i va sorgir el rock català, conegut com rock laietà, perquè aquest local es trobava a prop de la Via Laietana de Barcelona, ​​en què van actuar la Companyia Elèctrica Dharma i l'Orquestra Plateria, conjunts que reivindicaven la música popular com La Rondalla de la Costa, grups que feien una mena de rock simfònic i èpic com Iceberg, bandes de jazz-rock com Música Urbana o Secta Sònica, o estranys cantants de rock urbà com Oriol Tramvia, Pau Riba o Jaume Sisa.






      La divisió entre els membres d'Els Setze Jutges també es va manifestar en divergències sorgides en el si d'Edigsa, doncs alguns socis van mostrar la seva disconformitat per la política massa restrictiva del tipus d'enregistraments efectuades i, com a conseqüència,  va aparèixer un nou segell discogràfic de nom Concèntric, amb un drac com a emblema . Aquest drac també es convertiria en el símbol d'un local de Barcelona que, des d'aquest moment, passava a ser el lloc de referència de la Nova Cançó: La Cova del Drac.




1971.- Dos joves passejant per davant de l'entrada del Drug DRAC Store, el cafè que en seu soterrani acollia La Cova del Drac. (Foto: Francesc Català Roca)






1967.- Membres de la nova cançó a les taules de La Cova del Drac. A la foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. A la inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau Barceló. Institut del Teatre) De Barcelofília

      L'escissió, lluny de debilitar la Nova Cançó, la va convertir en un gènere més ric i viu els representants cada vegada estaven més en els gustos de molts joves, no només catalans, sinó de tot el territori espanyol, en paraules de Aragüez Rubio, Carles. La Nova Cançó Catalana: gènesi, desenvolupament i transcendència d'un fenímeno cultural en el segon franquisme

     Un dels primers artistes a actuar a La Cova del Drac va ser Guillem d'Efak, el primer a publicar un disc a Concèntric, i autor de l'èxit Blues en sol. També va publicar Núria Feliu un disc en el qual destacava la cançó Anirem tots cap al cel. L'any 1965 Joan Manuel Serrat es va integrar a Els Setze Jutges i va publicar el seu primer disc en el qual destacava el tema Una guitarra. Amb aquests artistes la Nova Cançó va començar a projectar-se més enllà de Catalunya.

  




        Si 1963 amb l'aclaparador triomf de Salomé, S'en va anar, al Festival de la Cançó Mediterrània suposa l'enlairament definitiu del moviment, 1968 suposa el naixement d'una segona època de la seva trajectòria, no només per la crisi de la qual hem parlat, ni per l'heterogeneïtat que ja manifesta el fenomen, sinó per la importància política que va començar a adquirir. Aquest tema el podeu aprofundir en García-Soler, Jordi. Crònica apassionada de la Nova Cançó, Barcelona, ​​Flor del Vent Edicions, 1996, p. 39, i Carandell, Luis, La crisi de la nova cançó, Triunfo, núm. ° 369 (1969), Madrid, pàg. 15-21.

      La negativa de Serrat a participar a Eurovisió si no se li permetien cantar en català el tema La, la, la va plantejar un dilema a Joan Manuel. Si era fidel a TVE i al públic de la resta d'Espanya, traïa al públic de la seva terra i a si mateix. Si era fidel a si mateix, i al seu terrer, traïa a TVE i a la resta del públic. Tenia, per força, de quedar malament amb algú. Joan Manuel Serrat va donar més valor al que l'envoltava i al seu sentir íntim, que a la glòria nacional i europea, segons l'article editorial El cas Serrat de la revista Fonorama (N. ° 45, 1968, Madrid, p. 24.23). Televisió Espanyola vetava a Serrat que no tornaria a aparèixer en pantalla fins a març de 1974.

Qui havia començat la batalla?

      Les cançons catalanes, que abans eren passades per censura amb certa normalitat, començaran a ser mirades amb lupa pel censor, prohibint a partir de llavors, ja no tant la gravació, sinó la projecció radiofònica d'alguns dels nous temes catalans. Barbat, Pi de la Serra i Lluís Llach serien els més perseguits pel fantasma de la censura que pretenia reduir la difusió pública d'aquests cantants. Van ser censurades L'Amant del vent de Delfí Abella, Assaig de càntic en el temps de Guillermina Motta, Cantarem la vida de Raimon, Els que venen d'Enric Barbat, Poc abans que donen les deu de Joan Manuel Serrat, Història d'una cuina de Pau Riba, Paisatge de Jaume Sisa o La Resurrecció dels morts de Lluís Llach.




El jove Raimon 

       Accions com aquesta contribuïen cada vegada més a deteriorar la imatge del règim feixista espanyol i així, a finals dels setanta, al pas del deteriorament físic del dictador, es va produir el declivi del franquisme. Des de les pàgines de la revista Triunfo, i bàsicament des de la signatura de, denuncien la censura i la seva recrudescència. La icona de la resistència del representava Raimon i, de fet, cadascuna de les seves actuacions universitàries es van convertir en autèntiques manifestacions polítiques contra el franquisme. el 1971 van respondre censurant deu cançons d'un disc seu, cançons com Sobre la por, Contra la por, Sobre la pau o el ja conegut Diguem no, finalment només van admetre dos: Elogi dels Diners i Societat de consum.

     Aquesta fòbia anticatalana i contra la llibertat va fer que cançons com L'Estaca, de Llach, s'acabaran convertint en autèntics himnes antifranquistes, mentre que altres temes més antics com Al vent i Diguem No de Raimon, Que volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet o La Gallineta del propi Llach, són recuperades per la joventut catalana i espanyola com himnes de la lluita antifranquista.

      Van ser les peculiaritats polítiques de l'Espanya de Franco, la manca de llibertat i la persecució de les cultures regionals, les que van donar ales al moviment de la Nova Cançó. Sense dictadura, no només hagués estat improbable l'existència de tal moviment, sinó que aquest no s'hagués estès d'aquesta manera per tot el país, segons opina Aragüez Rubio, Carlos a La Nova Cançó Catalana: gènesi, desenvolupament i transcendència d'un fenomen cultural en el segon franquisme.

     La Nova Cançó tractava de despertar de la letargia cultural d'un repressiu primer franquisme que havia "castellanitzat” la societat. Galícia i Euskadi no van tenir la repercussió cultural del moviment català, però simbolitzar també el despertar de les cultures regionals a Espanya. El 1966 Raimon va actuar a l'Olympia de París i va obtenir un gran èxit rebent un premi de l'Académie du Disque Français, que va publicar el disc de la seva actuació. La premsa francesa va explicar que a Catalunya havia joves contraris al règim de Franco i que no tenien por d'explicar cantant . L'èxit obtingut a França va obtenir gran ressonància a Catalunya i quan Raimon va actuar a l'Institut Químic de Sarrià va convocar a 4.000 persones, sent el primer acte massiu de la Nova Cançó. Aquest any va publicar el disc Cançons de la roda del temps que contenia al·lusions a la cultura catalana i el 1967 va donar un recital al Palau de la Música Catalana del qual va sortir el disc Raimon al Palau.





      L'altre cantant popular a la resta de l'Estat espanyol era Joan Manuel Serrat que el 1966 havia publicat dos discos més en què destacaven els temes Ara que tinc vint anys, Cançó de matinada, Me'n vaig a peu i Paraules d'amor. El mateix anys Concèntric va publicar l'elapé Audiència pública (1966) amb cançons dels membres d'Els Setze Jutges, el primer i últim disc del col·lectiu. Aquest any a la sala L'Ovella Negra es va celebrar el cinquè aniversari de l'aparició del grup i es va donar entrada a membre número catorze, la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. El 1967, aprofitant que Els Setze Jutges ja eren setze, van fer l'únic concert col·lectiu que es coneix



Joan Manuel Serrat. Primer recital de Lluís Llach, el 22 de març de 1967 en Terrassa, cantant con Martí Llauradó, Miquel Porter, Maria Amèlia Pedrerol y Delfí Abella.
© Francino



      El número setze, Lluís Llach, es va incorporar el 1967 en una actuació a Terrassa, en què el nou artista es resistia a sortir a escena per timidesa i va haver de ser empès pels companys. Llach va gravar aquest any La barca, El parc, En Quítero i Que feliç era mare. El seu debut va coincidir amb el d'un altre cantant important, l'alcoià Ovidi Montllor, que actuava acompanyat pel guitarrista i compositor Toti Soler, amb música pròpia sobre textos de Salvador Espriu, Vicent Andrés i Estellés, Pere Quart i d'ell mateix. Entre les seves peces musicals més populars destaquen: La samarreta, La fera ferotge, Homenatge a Teresa, Perquè vull i L'escola de Ribera.







       La Nova Cançó es va presentar a la primera edició del Mercat Internacional del Disc i en l'Edició Musical de Canes. Alguns dels seus cantants van actuar al festival de folk song a Txecoslovàquia. Núria Feliu, acompanyada de Tete Montoliu, cantava en català a l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York i publicava el elapé Mai no goses (1967) considerat com un dels discos europeus de jazz més important dels anys seixanta. Per la seva banda, Raimon va participar en la I Trobada Internacional de la Cançó Protesta (1967) de l'Havana, en el elapé commemoratiu estava seva cançó Diguem no.



       El 1967 van publicar Guillermina Motta seus elapés Guillermina Show i Ni flors ni violes. Rafael Subirachs publicar No ho Heu Vist, Dona, Els ding dang dong i Gebre al matí. Francesc Pi de la Serra va publicar la seva cançó El Burgés, sobre un poema de Pere Quart. Finalment, una cançó de Joan Manuel Serrat, Cançó de matinada, va arribar al número u de les llistes espanyoles.




Comentarios

Entradas populares