Missións apostòliques a l'Amazones


      Avui parlaré d’una gent que es troba fent una missió apostòlica a Requena, Flor de Punga, Bretaña, Jenaro Herrera i Santa Elena. Des d'aquestes parròquies s'estén l'acció apostòlica a multitud de poblats i caserius que apareixen nomenats en la pàgina de cada parròquia. El Vicariat de Requena a la província civil de Ucayali també disposa de tres parròquies-missions que anomenem seguint el curs del riu de sud a nord: Contamana, Orellana i Tierra Blanca.


Localització de Requena, al Perú



      En aquest mapa de Google Maps veiem assenyalada la ciutat de Requena (crec que en lloc equivocat), Flor de Punga, Bretanya i Genaro Herrera (que apareix dues vegades). No apareix Santa Elena. Requena es troba al punt on conflueixen els rius Marañón (Nord) i Ucayali (Sud)


***

      Si vols arribar al lloc on viuen i desenvolupen la seva tasques d'ajudar els altres hauràs de familiaritzar-te amb aquests rius o amb els seus mitjans de transport, perquè la història tracta d'uns franciscans que van estar a Pego i es van traslladar a viure a la selva amazònica, allà on s'uneixen els rius Marañón i Ucayali, formant el gran Amazones.


El vaixell “Granada” pertany al Vicariat Apostòlic de Requena, el qual serveix per a desplaçar gent a Requena, Jenaro Herrera i els pobles del voltant. A Requena s’ajunten el riu Marañón i el Ucayali, donant origen al riu Amazones



Per viatjar pels rius mes petits, s’utilitza aquesta llanxa, anomenada el deslliçador, que aplega fins a Santa Elena, un poble situat a la vora del riu Tapiche, molt més petit que el Ucayali.



Per visitar els pobles riu avall de Santa Elena, donades les dificultats, sols es pot anar caminant per la selva. Encara que sempre queda el creuar el riu amb canoes, la qual cosa exigeix un equilibri no sempre fàcil.


       Quan miro al meu ordinador les fotografies de l'Institut de Pego, per moments, em sembla que no ha transcorregut tant de temps. No obstant això, 40 anys és una vida, la de Faustino Zapico Ramos, per exemple, o la teva. Les vostres vides han transcorregut entre aquí i allà. La meva aquí.







Institut de Pego, 1972. Zapico posa la ma de visera

     I qui és aquest? Et preguntaràs, de ben segur, i no sé si em recordaràs. Per si de cas, t’enviaré també unes fotografies perquè facis memòria. Em dic Gonçal Vicens Bordes i mai he viscut fora de la Marina Alta, on espero acabar la meva vida plàcidament. No he recorregut rius amazònics, ni he creuat selves més que en la meva imaginació.

    No acostumo a pensar regularment en els alumnes de l'institut de Pego, no obstant això, sempre he seguit la vostra trajectòria vital. De Santiago Peribañez sé que abandonà la vocació religiosa, o almenys, així m'ho van dir. Però el motiu d'escriure't ha estat perquè estant sopant amb uns amics em van dir que Faustino Zapico Ramos havia mort de càncer de pulmó.


     Crec que vam estar estudiant junts un parell d'any, entre Pego i Oliva, però tan escàs temps va ser suficient perquè sempre  m'acordés de vosaltres. En l'adolescència ens fixem molt en l'aspecte físic, i Zapico era el més lleig, però era molt divertit. He llegit que estant malalt terminal va arribar a Pucallpa i, conduint ell mateix el vehicle, va pujar al punt més alt dels Andes, al Cerro de Pasco. Qui sap. Jo estic convençut que intentava albirar a la llunyania la seva estimada terra andorrana, el seu estimat Terol i la seva Burbáguena de joventut.

    Tenia la meva edat, una barba canosa i les galtes arrugades, que delataven els estralls que ocasionava el pas del temps. En contemplar la seva imatge em vaig sentir jo envellit, aquí, acompanyat en el si de la família, i amb la cura de la meva dona. En canvi, vosaltres, porteu una vida més pública dedicada al servei dels altres i manteniu relacions socials abundants. Però a mi, estimat Paco, em costa bastant entendre la vostra vocació, tant com reconèixer en les vostres fotos actuals als companys que vaig tenir a l'institut de Pego.


      Sé que vosaltres heu portat una vida plena de satisfaccions personals, de sacrifici i amor al proïsme. Jo he respectat i estimat sempre a la meva dona i els meus fills. Amb això em dono per satisfet.

     Ja de jovenets, tu i Zapico, vau fer amistat i caminareu molts trossos de la vida junts, per això, al assabentar-te que havia emmalaltit el teu amic, vas decidir anar a Contamana a ajudar i consolar-lo. Segur que va agrair el teu gest de suport.

      Diuen que el P. Faustino va ser un gegant, un fenomen. Va tenir fama d'arquitecte constructor d'esglésies, fins i tot alguns parlen de l'estil arquitectònic Zapico, caracteritzat per unes naus i finestres d'il·luminació acabades amb arcs punxeguts que a mi em recorden el convent franciscà de Pego.



Capella del Germà Zapico en Contamana

      Sé que a tu també t'agraden els mitjans que proporciona Internet per comunicar els teus pensaments als homes del món. Aprofitant aquests recursos t'he pogut trobar i he decidit donar-te el condol per la mort de Zapico, encara que sigui ara.

     M'alegro que estiguis bé de salut i ànims en la teva llavor pastoral. 



El nou assentament  “Faustino Zapico Ramos” de San Juan en Contamana



      El P. Faustino Zapico exercia la seva missió per un extens territori del riu Ucayali en Contamana, districte de la Província de Ucayali, situada en el Departament de Loreto (Perú). En aquest districte de l'Amazònia peruana habita l'ètnia Pano del grup Shipibo-Conibo autodenominat Joni.



Vivendes típiques de la ètnia Joni, també coneguda como Shipibo-Conibo.

      Li agradava la soledat i era ascètic amb el menjar. De vegades el visitaven els seus amics, generalment germans franciscans, com el Germà Antonio Soriano, que residia a Petra (Mallorca)  que anava a passar l'estiu amb ell i ajudar-lo una mica en les tasques de la casa. El Germà Antonio sempre ha estat un bon cuiner. Quan rebia visites els donava les millores estàncies de la missió i ell es retirava a viure en qualsevol petit racó.

      Per les nit el P. Faustino marxava a la chacra per guardar una mica tot allò, doncs era de la seva propietat privada, ja que així ho permeteix el règim dels missioners franciscans... La chacra es un finca agrària, amb ramaderia. Allà tenia el P. Faustino  una cabana per dormir. Anava en una petita moto de trial. Quan venien les pluges feia el recorregut a cavall.

Misión de Contamana

       Va ser fundada cap a l’any 1900 en la ciutat de Contamana, al costat del Ucayali, relativament a prop de Pucallpa. Etimològicament la paraula "Contamana" (d'origen shipibo) significaria "Terra de la palmera". CONTA = palmera, MANA = turó de terra. Conjunt de l’Aldea del Nen "Beat Juníper Serra". 

      La missió és un edifici ampli amb una església que era de fusta i durant l'any 2007 s'ha reedificat amb ciment i maó i ha quedat preciosa. Formen aquesta parròquia uns 90 poblats i caserius que estan al costat del riu Ucayali i petits afluents. La població total supera els 20.000 habitants. En els petits poblats és fàcil trobar gent que no parlen castellà, sinó la llengua pròpia dels sipivos. El pare Faustino Zapico anava  a veure’ls a tots unes dues vegades a l’any. Algunes vegades més voltes.


     



Església de Sant Francesc de Contamana. L’edifici original era de fusta i recentment es va tornar a aixecar de ciment. A la dreta hi ha l’edifici de la missió.

      En l’actualitat resideixen i treballen els Germans José Luis Coll, encarregat principalment de la parròquia i el Germà Ramon Cobo Guzmán que s’encarrega del Col·legi d’Educació Especial principalment.



Germans Ramón Cobo y José Luis Coll

      Des del límit amb el Departament del Ucayali fins als límits amb la parròquia d’Orellana, la missió de Contamana comprèn els districtes de Pare Márquez, capital Tiruntán, d’uns 5.236,28 quilòmetres quadrats i el de Contamana de 9.175,73 quilòmetres quadrats.  En Tiruntán va haver missioner durant algun temps: el P. Lorenzo Quintano. A causa del mort del Germà José Palací, missioner a Orellana, d'alguna manera també aquesta missió ha quedat òrfena. Saint Lucia és l’últim poble de la parròquia de Contamana. Comença la d’Orellana. Els nadius Shipibos es concentren en les poblacions de Casiboya i Roaboya.


      Entre els missioners que van adquirir un cert renom, per la seva humanitat, per la seva obra o pel que siga, destaquen els dos amics meus de l’Institut de Pego: P. Faustino Zapico  (1989-2009),  que va romandre 20 anys a Contamana i Francisco Pérez Hermoso (2009-10) que va arribar a l'estiu de 2009 per treballar en la missió amb el seu amic i company de curs el P. Faustino Zapico. Però malauradament només va poder acompanyar-lo en la seva malaltia a Lima. Per no deixar més temps desatesa la parròquia va viatjar a Contamana i allà va rebre la notícia de la mort del P. Faustino. Va tenir problemes de salut i va haver de tornar a Espanya el novembre de 2010.


      En una relació succinta destacarem també al P. Valentí Uriarte (1928-67), per la seva força era conegut com el Samsó de la Selva. El P. Severino González(1967-87) aprenia tot sobre medicina. També els actuals missioners PP. José Luis Coll Esteve i Ramon Cobo Guzmán, franciscans de la Província de Sant Josep de València. Es fan càrrec de la missió després de la tornada a Espanya del Germà Francisco Pérez. 


Francisco Pérez Hermoso

       El germà Francisco ha passat molts anys del seu ministeri pastoral a Argentina, va viatjar fins a Perú per ajudar al seu amic Faustino Zapico, el qual va romandre un llarg període de temps al hospital franciscà de Los Descalços a Lima. Faustino va estar durant vint anys servint a la missió de Contamana.



El P. Faustino Zapico en una visita al colegio de Carcaixent

      Després d'atendre durant un temps a Faustino, Francisco marxar a Contamana per fer-se càrrec de la missió. No era aquesta la situació amb la qual es volia trobar, però això és el que Déu li ha donat.


   
      El Germà Francisco Pérez Hermoso va estar destinat a les missions del Ucayali al Perú. Prestà els seus serveis a la Missió de Contamana, al costat del riu Ucayali, no lluny de Pucallpa. Va néixer a Burguillo del Cerro (Badajoz) el 7 de setembre de 1953, és franciscà des de l'any 1975.  El curs 72-73 va estudiar a l’Institut de Pego i el 82-83 va estar al convent de Pego (Alacant), on feia classes de religió a l'Institut d'Ensenyament Mitjà. Després d'un curs o dos al convent de Cocentaina va marxar a Argentina.



El P. Francisco Pérez Hermoso  i el bisbe Joan Tomàs Oliver Climent

       El Germà Joan Tomàs Oliver Climent va néixer a Carcaixent (València) el 22 de setembre de 1951. Va ser ordenat bisbe el 6 de juny de 2004 a Carcaixent (València, Espanya). Actualment es el bisbe de Requena, una extensa regió als marges del Ucayali i Marañón, que s'ajunten, justament a Requena i, a partir d'aquí, rep el nom d'Amazones. Requena és a prop de Iquitos, per on l'Amazones penetra al Brasil. En aquest lloc estigueren com a missioners un grup de valencians i dos amics meus que van estudiar a l’Institu de Pego, un d’ells, el Germà Zapico va morir al 2009.

      El Germà Faustino Zapico tenia grans terrenys amb pollastres, bestiar boví (amb seixanta animals ...) per donar feina a persones pobres i menjar als alumnes del col·legi franciscà. El P. Faustino va ser professor de l'Institut Pedagògic, el equivalent a Perú de l’Escola de Mestres. Era un jutge de pau i tots acataven el seu criteri: Ajuntament, Delegació d'Educació i Ciència (UGEL) i altres institucions.



El Germà Faustino Zapico con el P. Hno Juan José Sáez


      Era impressionant amb el seu poder de mobilitat. Tenia dues furgonetes, dos moto carros, una moto, un tractor, una barca ... Transportava als nens del col·legi en els desplaçaments diaris, portava mercaderies de Lima (imatges, espelmes, llibres, bíblies...). Navegava a plaer pel riu Ucayali. S'entenia molt bé amb el P. Palací, missioner a Orellana. Només ell coneixia els seus secrets.


El Germà Faustino el 2006 visita Espanya, descansant una mica i visitant la seva mare, germans i als germans frares.

         José Ramón Palací Garrido va néixer a Cocentaina (1931-2010), era fuster i desprès es va fer frare. Es va ordenar sacerdot l'any 1958 i va marxar a Perú. Primer va estar any i mig a Requena i fins al seu final ha estat a Orellana. Des del 1960 fins la seva mort en el desembre de l'any 2010, tota la seva vida, ha estat en la missió d'Orellana, on tot és obra seva.



José Ramón Palací Garrido amb el bisbe Juan Oliver

***

     Un altre alumne del convent pegolí va ser el P. Vicent Ferrer Beniel, el qual va néixer a Alcúdia de Crespins (1936-2010). Va treballar alguns anys en els col·legis de Pego i Carcaixent.




P. Vicent Ferrer Beniel

        Arribà a Benissa el 1967, la seva presència física era impressionant: un frare franciscà, jove, alt, corpulent, pèl ros i arrissats. Una veu forta, però alhora alegre i divertida. Es desplaçava amb moto per les comarques de la Safor, la Costera, Vall d'Albaida i la Marina Alta reclutant gent jove per al seminari.




      Va instal·lar la seva base al convent de Pego (Alacant), on anaven els alumnes dels cursos més grans de Benissa per acabar el batxillerat a l’Institut de Pego. Ell era educador del seminari Franciscà de Pego i professor de religió a l'Institut on va romandre 6 anys en aquesta tasca. Després va marxar a Perú, on va treballar primer en el Vicariat de Requena. Després va passar al de Sant Ramon, a la província de Junín. Primer va estar en Satipo on va aixecar un gran col·legi i l'església i casa parroquial. Després va passar a Mazamari.

      A Satipo comença la seva tasca pastoral i missionera recorrent els districtes de Coviriali, Llaylla, Pampa Hermosa, Río Negro i Río Tambo entre altres, executant diversos projectes a la Província de Satipo demanant cooperacions econòmiques a nivell internacional.

     Sobre la seva arribada a Mazamari, en una entrevista a la revista Hsedperu diu­:


      “Está en la alta selva peruana, a 400 km de Lima, a unos 700 m. de altura sobre el nivel del mar. Para llegar ahí hay que atravesar los Andes a unos 4818 m. de altura. Es un pueblecito que cuando llegué era muy pequeño, con unos 200 jóvenes. Había un cuartel de la policía que eran los auténticos dueños de todo aquello. Estos se llamaban "Sinchis" (el que todo lo puede), un cuerpo especializado en la lucha contra la droga, el terrorismo, como el GEO aquí. Ahora se ha ido desarrollando progresivamente: hay 8.000 habitantes y de ellos 5.000 niños”.




El P. Vicent Ferrer Beniel en un acte litúrgic



El P. Vicent Ferrer Beniel membre de Els Sinchis

      Des de 1983 pertany al cos d’elit de la Policia Nacional del Perú , "Els sinchis" de Mazamari (avui convertits en els lluitadors antinarcòtics més moderns de Sudamerica), on era paracaigudista i Capellán castrense. El nostre P. Joaquin durant la seva permanència amb "Els sinchis" de Mazamari va complir un rigorós entrenament físic.

 

Paracaigudistes Sinchis peruans

      En Mazamari, des de 1984, treballa amb població majoritàriament de natius, on destacaven els Quinchoke (Ashaninkas) i Chimanca (Nomatsiguenga). El grup del cap Quinchoke estava assentat en les proximitats de Mazamari (avui dia: Teoria) i el grup el cap Chimanca estava assentat en les proximitats de Sant Martí de Pangoa (ara Sant Ramon de Pangoa).  Quan va aplegar a Mazamari, el poble tenia quatre carrers amb una plaça central, al costat de la plaça només hi havia una petita capella de fusta i al costat d'ella, una petita caseta de fusta envoltada de terreny amb abundant vegetació que arribava fins al riu, on es va instal·lar el missioner.




Poblat i músics de la ètnia Quinchoke (Ashaninkas)




Festa Nomatsiguenga, Perú

      Entre els anys 1990 i 1995, els diferents grups guerrillers de Sendero Luminoso assentats en aquesta àmplia regió de la selva central van lluitar i van ser atacats per l’exercit. Grans danys van sofrir les poblacions natives i camperoles. Les constants accions bèl·liques dels diversos grups guerrillera en les valls dels rius Pangoa, Sonomoro, Gen i Mantaro i les dures respostes governamentals, començaren a generar grups de refugiats, establint-se alguns campaments a Satipo, Mazamari i Sant Ramon de Pangoa amb una important població majoritàriament de nens en greu situació de risc de vida. En aquestes circumstàncies el P. Ferrer va aconseguir ajuts econòmics per a construir i equipar l'actual hospital de Sant Martí de Pangoa, incloent fins a una ambulància rural.



Hospital de Sant Ramon de Pangoa, del P. Ferrer

      La Comunitat Nativa de Cubantia de l'ètnia Nomatsiguenga al Districte de Sant Martin de Pangoa, va ser durament castigada per Sendero Luminoso, tal vegada per la seva acceptació dels missioners valencians. El seu poblat va ser destruït, però el P. Ferrer el va reconstruir instal·lant una ramaderia per generar llet i alimentar els nens orfes víctimes de les “subversions narcoterroristas”, en paraules dels franciscans.




     L'any 1991, el poble de Cubantia va ser destruït totalment pels grups armats de Sendero Luminoso "i els nens, dones vídues i alguns homes adults van fugir per refugiar-se al Cerro Fra Martin organitzant per sobreviure com millor van poder fins l'any 1995”.  Davant del problema de l'abandonament infantil a la regió de la Selva Alta del Perú (conques dels rius Ene, Perene, Satipo, Tambo i Mazamari), “per les accions sagnants de Sendero Luminoso, el MRTA i els diversos grups narcotraficants” (Les cometes indiquen que son opinions dels Pares Franciscans, les quals no necessàriament comparteix l’autor). El conflicte va causar al país més de 25.000 morts pertanyents a les ètnies Ashaninka, Asheninka i Nomatsiguenga assentades ancestralment a la Selva del Departament de Junín.



Vista aèria de Pangoa en 2005

      Com a conseqüència d’aquesta guerra sorgeix el problema de la manca d'atenció de la infància i els orfes que viuen en qualitat de "recollits" per famílies que en molts casos els utilitzen com a simple mà d'obra gratuïta. Segons les dades estadístiques de l'any 1993 hi havia un total de 6.800 nens orfes registrats en els pobles de l'interior de la Selva de Satipo. Aixó va portar al P. Joaquim Ferrer Beniel a crear l’Aldea del Nen "Beat Juníper Serra" (1995).




Conjunt de l’Aldea del Nen "Beat Juníper Serra"

El fraile que se enfrentó a Mao
Missións apostòliques a l'Amazones
Exili a Alger del Majoral Cendra

Comentarios

Entradas populares