sábado, 4 de agosto de 2012

La “gloriosa” revolució de 1868

      El 13 de juny és acusat al diari La Revolució de promoure una pretesa revolta borbònica.  En Joaquín Antonio insta Camilo Pérez a que pressioni el propietari del diari a desmentir la "calumniosa notícia". L'impressor alacantí Marcili reprodueix la missiva en la seva publicació davant el silenci de Pérez Pastor. Els moments, per la seva situació d'abandonament, són difícils per al Majoral qui no dubta a escriure al seu amic Prim. La carta del Majoral al seu amic general, datada el dia 23 de juliol de 1869, deia així:
      «Muchas son las causas que han contribuido a que las cosas llegaran al estado en que hoy se encuentran y que omito explicar; pero no puedo menos de manifestar a V; que particularmente en esta provincia de Alicante donde el trabajo reaccionario es mayor… el cambio es debido a la protección oficial que el Gobernador D. Manuel G. Llana presta a la unión liberal en detrimento del partido progresista… son muchos los padecimientos que llevo sufridos por la causa liberal, y postergado como me veo al presente por las autoridades de esta provincia, recurro a V como antiguo amigo y me pongo a sus órdenes ofreciendo servirle en la causa y consolidación del triunfo de la libertad… Disponga como siempre de su afectísimo servidor y amigo q.b.s.m.., J. Antonio Sendra». 



El 18 de setembre de 1869, en el primer aniversari de la seva expulsió, es va publicar a Vanity Fair una caricatura d'Isabel II: " Al llarg de la seva vida, ha estat traïda pels que més lleials haurien d'haver estat”.

      Les partides revolucionàries de Francisco Samper "Palloc" i "Tomaset" Bertomeu es van dissoldre el 22 d'octubre. Els homes de Bertomeu van enterrar les armes a Sax, on van ser intervingudes pel Primer Batalló d'Infanteria d'Aragó n º 21, manat pel coronel Chiqueri. Es van trobar 10 fusells, cinc carrabines, 13 cananes, onze baionetes i una corneta. La facció de Palloc va ser batuda pels voluntaris de Cardena que li van fer quatre presoners i un ferit.
      “En la mesa próxima, un federal vetusto, de abolengo progresista, lobo de barricadas curtido por los huracanes revolucionarios, hablaba del ciudadano Emigdio Santamaría, que minutos antes se separó de sus amigos en la puerta del café. No fue benévolo el tal en los comentarios que hizo del ausente y de su conducta en la vencida insurrección federal. En Octubre del año anterior salió de Madrid para Levante. Iban en el mismo tren Froilán Carvajal, Rodríguez Solís, Bertomeu, Palloc y otros. Con Antoñete Gálvez se corrió hacia Orihuela y Murcia, dejando en Alicante a sus compañeros. Estos sublevaron muchos pueblos de la provincia; se batieron con los pandorgos, que así llamaban a los monárquicos por allá; fueron vencidos... la tropa les dio caza, les abrasó... Al pobrecito Froilán nos le fusilaron... los demás se escondieron, volaron... En el extranjero esperaban un indulto... Pues Santamaría, después de andar en el fregado de Murcia sin hacer cosa de provecho, se vino acá tranquilamente y le dijo a Prim: «Don Juan, yo no he sido... Don Juan, yo no estuve en Murcia; yo soy hombre de orden... yo no he tenido arte ni parte en esas locuras.... Y con su poco de coartada y otro poco de sanfasón, ahí le tenéis tan campante...». (Benito Perez Galdós. Episodios Nacionales. España trágica.)
      Bernat Capó en el seu Costumari València, diu que un bandoler dit Fullana va matar a Palloc, també considerat com roder per l’autor:


Bernat Capó. Fotografia Edicions del Bullent
      “Un dia arribà a Murla el Palloc, cap d´una partida que dominava la vall d´Alcalà, (…), i després de fer el fatxuda pels quatre carrers del poble (…) se n´anà ufà i satisfet pensant que havia aconseguit d´acollonar el Fullana, que no havia donat senyals de vida. Seria cap a hora foscant, passada la darrera casa del poble i de camí cap a Benigembla, quan escoltá una crida:
- Palloc!
      L’al·ludit només tingué temps d´entreveure el seu matador, el foc del trabuc li donà en el pit i caigué abatut. Donada la seua forma de vida i les circumstàncies de la seua mort, o pot ser perquè fos descendent de moriscos, el capellà d´aleshores no va permetre que si li donés cristiana sepultura i el Palloc fou soterrat sota el segon escaló , a l´entrada del cementeri. I allí segueix i tothom el trepitja quan hi entra”
     No trigaria a esclatar la Tercera Guerra Carlina, doncs uns mesos abans de proclamar la I República, va empitjorar l’ambient polític. El pretendent Carles VII, nét de Carles Maria Isidre estava mobilitzant homes armats. Prometé jurar els furs catalans, aragonesos i valencians suprimits per Felip V.


Pla de la Font de Pego
      El 27 de juliol de 1869, a les deu de la nit, va córrer la veu que el senyor José Feliu en unió d'altres carlins, venia a Pego a donar el crit de “Visca Carlos VII!”. Però per les provisions preses, es va frustrar aquest pla. És alcalde Francisco José García Mestre i tinent d'alcalde Salvador Canet Sendra, els quals lliuren armes de foc a la població. Una Junta vigila que no es produeixin aixecaments; està formada per Salvador Canet Sendra, Camilo Perez Pastor, Aurelio Sanchis, Rafael Cañamás i Carlos Tamarit. Es posen guaites a la torre i es toca a sometent si cal (el Sometent es va crear el 30 juliol 1869 amb 178 homes, nomenant al Majoral cap d'aquest sometent). Es cessen als funcionaris i es nomenen de nous. A Pego es prenen mesures per defensar-se dels republicans i en defensa del Govern Liberal. La Partida Republicana del Pintoret va pels pobles exigint adeptes i diners. Contra ells es forma una partida dirigida per Salvador Canet i Aureliano Sanchís.
      Però, el dia 6 d'agost surt un Ajuntament d’Unió Liberal, als qui el Majoral considerava reaccionaris,  per disposició del Governador senyor Manuel González Llana, llavors van  abandonar el poble per algun temps uns trenta propietaris del partit progresiste i el Majoral.
      En Joaquín Antonio es veu obligat a abandonar Pego acompanyat de la Guàrdia Civil, traslladant-se a València. El 8 d'octubre, ja a Madrid, manté diferents trobades amb el General Prim i, amb instruccions d’aquest, es desplaça a Albacete on es reuneix amb una força de 1000 guàrdies civils, prenent la ciutat de València després d'un intens bombardeig. El 22 d'octubre ocupa la població de Xaló per estar "la vila en anarquia per un ajuntament reaccionari" i dóna comptes al Capità General de València de l'operació.
La població pegolina comença la dècada de 1870 amb crisis econòmica. Les autoritats municipals es veuen obligades a pujar els impostos dels càntirs de vi; van vendre la botiga de la Vila, es descompten diners del salari als empleats. Al setembre s'inicia una vigilància de dia i de nit a les eres per evitar furts d'arròs. Pego té una població de 6000 h, Dénia 8000 i Xàbia 11000 h.
-La Monarquia constitucional d'Amadeu I (1871-1873)

      Joan Prim i Prats (Reus, 1814 - Madrid, 1870), comte de Reus, marquès de Castillejos i vescomte del Bruch, era militar i polític progressista. Després de la Revolució de 1868 es va convertir en un dels homes més influents en l'Espanya del moment, patrocinant l'entronització de la Casa de Savoia en la persona d'Amadeu I. Aquest rei va haver d'enfrontar a greus dificultats des del moment de la seva coronació. Pocs dies abans de la seva arribada, el seu principal valedor, Prim, va ser assassinat. Amb aquest assassinat el nou govern d'Espanya perdia a la persona que de fet estava intermediant entre les diferents forces polítiques. La inestabilitat política s’apoderava de nou del país.

Amadeo de Saboia i el General Prim
      El 27 de desembre, quan sortia Amadeu cap a Espanya, Prim sortia de la sessió parlamentària en el seu cotxe de cavalls i es va endinsar al Carrer del Turc (actual, Marquès de Cubas), prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de desembre de 1870, després de conèixer el desembarcament d'Amadeu. Alguns indicis assenyalen al duc de Montpensier i al regent general Serrano com instigadors i al republicà José Paúl i Angulo com executor amb altres nou homes. Així ho va demostrar en 1960 l'estudi de l'advocat reusenc Antoni Pedrol Rius.
      En aquesta conjuntura, Cánovas del Castillo prepara la restauració borbònica. Aconsegueix l'abdicació d'Isabel II en el seu fill, Alfonso, i dóna a conèixer l'anomenat Manifest de Sandhurst, en el qual Alfonso promet un règim constitucional per a Espanya. La Restauració borbònica a Espanya esdevingué quan el pronunciament militar del general Martínez Campos a Sagunt proclama rei d'Espanya a Alfons XII el 29 de desembre de 1874, el que suposa el naixement de la Restauració borbònica. Espanya, durant aquest període, va tindre que suportar les guerres d’independència americanes, amb el suport dels Estats Units.
      La Primera República Espanyola (1873-1874) neix sense suport social ni polític. Els partits republicans amb prou feines tenen seguidors ni tampoc simpatitzants. Les classes populars comencen a decantar-se pels moviments obrers. Els poders fàctics (Església, exèrcit, banquers, grans empresaris) eren contraris a la República i a les seves idees socials avançades. El primer president va ser Estanislao Figueras, i després la majoria federalista lliurà el poder a Francisco Pi i Margall, principal teòric del federalisme republicà. Les tensions socials van esclatar en forma de vagues obreres i ocupació de terres pels camperols i el fenomen del cantonalisme. A més, dos conflictes militars dificultaven la convivència pacífica: la insurrecció de Cuba des de 1868 i la tercera guerra carlina des de 1872.
      La Revolució Cantonal (1873). La arribada de Salmerón a la Presidència de la república, va donar un gir conservador al règim. Nombroses poblacions es van declarar república o cantó independent a València, Múrcia i Andalusia. Destaquen Cartagena i Alcoi, que ara estudiarem.  
      També va sofrir La Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que havia esclatat uns mesos abans de proclamar-se la I República. El pretendent Carles VII, nét de Carles Maria Isidre (V, en la successió carlista), va mobilitzar uns 45.000 homes armats. Va tornar els furs catalans, aragonesos i valencians (16 de juny de 1872) suprimits per Felip V i va crear un govern en Estella. La derrota carlista es va produir el 1876, un cop es van superar les dificultats del període revolucionari i es va restaurar una monarquia liberal d'Alfonso XII. La caiguda final de Montejurra i la presa d'Estella el 16 de febrer de 1876 per les tropes dirigides pel general Primo de Rivera., obligà al pretendent Carles VII a retirar-se a França i va posar fi a la guerra carlina. Les conseqüències de la derrota carlista es van centrar en la supressió dels furs bascos (1876), creant el brou de cultiu del que naixeria poc després un altre moviment polític, el nacionalisme basc.
a. Els successos de “El Petroli” 1873
      Quan es van produir els successos de "El Petroli", l’antic “revolucionari” Pelletes era alcalde d'Alcoi, i Severino Albarracín, era el capitost revolucionari i cap dels internacionalistes. Si porto a col·lació aquest episodi és perquè "Pelletes" era un company del Majoral pegolí i, sobretot, perquè els fets estan íntimament relacionats amb el que està passant a les nostres terres.
Agustí Albors “Pelletes”, durant tres dies, va estar assetjat a l'Ajuntament, intentant pactar una pau impossible i esperant una ajuda que mai va arribar. Quan va intentar escapar a través de les cases adjacents, els revoltosos les van cremar amb petroli per evitar-ho. Finalment va ser descobert en la seva fugida, i quan va intentar parlamentar va ser assassinat a trets sense deixar-li articular paraula. El seu cos va ser arrossegat per tota la ciutat com si fos un toro després d'una correguda. Julio Berenguer Barceló (en Historia de Alcoy: Llorens, 1977), afegeix que li van tallar una orella, i y “la guía que nos acompañó hace unos días por un “tour” turístico por Alcoy aseguró que le cortaron también el “rabo. (Afirma Manuel Gisbert Orozco en Jubicam, consultado 29/07/2012).


Litografia editada por Felipe Gonzalez Rojas, obra de J. Alaminos
      Severino Albarracín, que indiscutiblement va poder evitar la mort del seu oponent, era un al·lucinat o estava com una cabra. En els escassos dies que va "governar" Alcoi va intentar un assaig utòpic d’acratisme. Va prohibir l'associacionisme, la lliure circulació de persones i va implantar el toc de queda. Va segrestar els pròcers de la ciutat fins que va obtenir un rescat per ells, i quan la situació es va fer insostenible va deixar als seus partidaris a l'estacada, fugint a França amb els diners obtinguts i importants documents. Va morir cinc anys després, als 28, de tuberculosi al seu refugi de Barcelona). Això va ser fet per obrers que s'oposaven a la industrialització (ludisme), afirma Manuel Gisbert Orozco en Jubicam.


Ludisme. Destrucció de maquinaria industrial
      Alcoi era una de les poques ciutats espanyoles on la Revolució industrial havia arrelat per la seva alta industrialització: la presència de la indústria paperera, tèxtil i metal·lúrgica havien originat una forta pujada demogràfica, els obrers tenien feina en les fàbriques, però, la mecanització va substituir un considerable nombre de mà d'obra. Això va provocar l'aparició de diversos moviments importants com el ludistes que van començar a destrossar les maquinàries com a reivindicació. Els obrers alcoians van ser els pioners a establir la Primera Internacional dels Treballadors (AIT) a Espanya. (Wikipedia)
      Entre les nombroses revoltes alcoianes, la més significativa va ser la «revolució del petroli», unes jornades en què els obrers van arribar a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el transcurs d'una vaga general que va arribar a ser un veritable motí contra l'alcalde republicà Agustí Albors (més conegut com el Pelletes).
      Tot començà quan els treballadors van demanar augment de sou i millores en el treball. Com sempre, la patronal es va negar i els obrers van convocar per al dia següent una vaga general que inicialment va comptar amb la neutralitat de l'alcalde (republicà federal) Agustí Albors Blanes. Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors van demanar al Govern Civil d'Alacant l'enviament a la ciutat d'una columna militar, alhora que va publicar un ban antiobrer. Veure CNT-AIT
      El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que va causar la mort de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, hi va haver altres quatre morts i 20 ferits. Els obrers es van defensar assaltant l'ajuntament, assassinant a ell i tancant a la resta de la corporació municipal a l'edifici.


L' "arrastrà" de Pelletes. Quadre de Ramón Castañer ubicat a l'Ajuntament d'Alcoi
     Els intents de mediació van resultar infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i llavors la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits. La ciutat es va declarar independent i va estar governada pel Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín durant tres dies en els  que van aturar 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los l'endemà passat.
      Els manifestants van reivindicar una sèrie de millores salarials i la reducció de la jornada laboral. Finalment, la revolta va acabar amb la intervenció de l'exèrcit federal i l'ocupació militar de la ciutat, dures represàlies per als revolucionaris i pràcticament cap millora per a la classe treballadora. Van ser jutjats més de 600 obrers, fins i tot menors d'entre 12 i 17 anys. Molts dels acusats van ser condemnats a mort. (Wikipedia)


Les cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques van ser incendiades (d'aquí el nom que rebria la insurrecció).
      Altres diuen que es denomina «revolució del petroli» perquè els obrers es bevien el petroli i el feien servir com a lubricant. Vagaven per la ciutat d’Alcoi, desesperats davant les condicions de vida, portant com a estendards grans torxes untades amb petroli i durant uns dies, segons les fonts, tota la ciutat feia olor de petroli .
      L'escriptora Isabel-Clara Simó en la seva novel·la Julia (1983) narra la història de Júlia, una noia que es veu obligada a treballar en una fàbrica tèxtil d'Alcoi després de morir el seu pare a la presó a causa d'haver participat com a obrer en la revolta del Petroli.  (Wikipedia)


Escut del cantó federal de València
     El cantonalisme va ser un moviment insurreccional federalista de caràcter radical amb l'objectiu d'establir ciutats o confederacions de ciutats (cantons) independents que es federarien lliurement. Va ser eminentment un fenomen de la petita burgesia, encara que va tenir una gran influència en el moviment obrer, constituint un precedent per l'anarquisme a Espanya (CNT-AIT). 
     Al respecte diu una persona com Juan Francisco Martín Seco, al que no conec mes que pels seus articles, els quals hem desagraden,  perquè creu que està en possessió de la veritat absoluta: “El crit de "viva Cartagena" ha quedat com a sinònim de desordre, d'anarquia, de desgovern. En l'actualitat, podria traduir-se també per un "visca Catalunya". El "viva Cartagena" és expressió del atàvic individualisme espanyol, i de la inveterada tendència centrífuga tan pròpia del nostre país. El cantonalisme va originar la mort de la Primera República espanyola.


Gravat de la proclamació del cantó de Cartagena. Región de Murcia Digital
      Evidentment, aquesta afirmació tan sols pot sortir d’un anticatalanista, d’un espanyolista declarat, i no d’un historiador, el qual sap que la Primera República i tots els governs d’Isabel II, així com els anteriors, van caure per les crisis econòmiques i les conseqüents tensions socials que van esclatar en forma de vagues obreres i ocupació de terres pels camperols. El mateix Martín Seco afirma que tota la revolta social de l’època d’Isabel II va ser obra d’una “burgesia provinciana, polítics de cafè, en realitat meitat polítics, meitat literats amb una visió utòpica de la realitat”. I qui serà el màxim exponent d’aquesta gentola? Doncs un català -sinònim per als espanyolistes del dimoni- concretament Pi i Margall que es va inventar un federalisme utòpic hereu de Proudhon, individualista, per al qual la democràcia s'ha de  basar en petites unitats polítiques -com més petites millor-, estant el seu nucli la família.
     Una altra de les perles que dedica als nacionalistes, disfressada de seriós i conscienciós raonament d’aquest empedreït -derivat de pedra, en referència a un cap dur- espanyolista, es la seva afirmació de que les pretensions d’Euskadi i Catalunya de aconseguir el autogovern son grotesques i esperpèntiques en grau súmmum. Doncs per què? Contesta aquesta raó: en un món globalitzat la major amenaça a la llibertat neix de corporacions gegants que condicionen i determinen en gairebé tots els aspectes la vida de les persones, per tant, la divisió i el fraccionament del poder polític tenen per força que generar indefensió en els ciutadans. “Avui retornem al cantonalisme. Hi ha qui vol ressuscitar la idea -en diuen autogovern-que la democràcia està unida a la dimensió de l'ens polític, com més petit i de poble millor.


Antonio Gálvez i líders del cantó de Cartagena
      Aquesta actitud fa veritable el prejudici que tenen la majoria dels pobles d'Espanya contra la xuleria dels madrilenys! Al sentiment d'amor patriòtic que senten els pobles cap a la seva nació, a l'orgull de pertànyer a una de les primeres nacions del món -com la basca i la catalana- defensores de les llibertats...  les equipara a regnes de taifes dirigits per oligarquies pueblerines.
      Del anàlisis dels seus raonaments, deduirem racionalment que com més gran sigui el poder polític al qual pertanyem, més possibilitats tindrem per defensar-nos dels atacs dels nostres enemics, en aquest cas, les grans empreses multinacionals. Però, tampoc! ¿Que us havíeu cregut, que n'hi havia prou amb proclamar-se europeus? Erroooor! Diu l’escriptor madrileny “perquè es dóna la paradoxa que mentre (els catalans) es proclamem antiespanyols, es considerem molt europeus”. Aquí l'única cosa que està bé és el que diu el senyor Martín Seco -a qui jo estimo com a qualsevol altre estranger-: si no pots ser madrileny, el bressol d’Espanya com tot el mon sap, al menys cal ser espanyol. I ja estem salvats!.
     Però, no divaguem i retornem a la nostra història. Salmerón va dimitir quan es va negar a signar dues condemnes a mort dictades per reus culpables de la insurrecció cantonal. Les Corts van triar en el seu lloc a Castelar i li van atorgar poders extraordinaris amb la finalitat d'intentar solucionar les greus crisis polítiques i militars que sacsejaven Espanya. Castelar presenta la dimisió al perdre una votació parlamentaria i el mateix dia, el 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía, capità general de Madrid, va donar un cop d'Estat i al comandament d'un grup de la Guàrdia Civil va ocupar el Parlament i va dissoldre les Corts. El govern i la presidència de la República van quedar en mans del general Serrano. El nou president es va disposar a restablir l'ordre públic: va suspendre la Constitució de 1869, va prohibir la Internacional obrera, va limitar el dret d'associació, va tancar diversos clubs (llocs de reunió política) i premsa republicana. Va suspendre les garanties constitucionals i va governar per decret, període conegut com República presidencialista (3 de gener-29 desembre 1874). No obstant això, la burgesia industrial i financera van confiar a l'exèrcit la imposició d'un règim d'ordre.
            L'any 1872 el senyor Joaquin Antonio és nomenat Batlle General de València, però cessa el seu càrrec al maig, acusat de la pèrdua de certa documentació. Descarregat de culpes és reposat un més després, però es cessat al gener de 1873 i pren possessió de l'Administració i Direcció de Resguard de les Salines de Torrevella. Setmanes més tard rep les credencials d'Administrador Econòmic d'Alacant i cap de la seva Fàbrica de Tabacs amb uns emoluments de 6.000 pts.


Torrevella. Barcasses transportadores de sal
      Els successos de la revolució cantonal cartagenera i la seva repercussió a la capital alacantina sorprenen en aquests càrrecs al Majoral. El cantó va durar sis mesos entre 1873 i 1874. Va sorgir a causa de l'enèrgica repulsa al règim unitari de la Primera República i per l'enviament de joves a les guerres colonials que mantenia Espanya, com la de Cuba de 1868. El 20 juliol 1873 desembarca a Alacant el cabdill revolucionari Gálvez per entrevistar-se amb les autoritats alacantines i demanar-los diners. El Majoral està disposat a donar diners i tabac en branca als de la Junta Cantonal, formada per l'editor José Marcili Oliver i per Antonio Botella, gran amic de Froilà Carvajal, si aquests estan disposats a cedir-li 500 homes per embarcar en el Numància, immediatament, i atacar els Carlins de Catalunya. Es neguen i el Majoral no els dóna ajuda.
      El 4 d'agost de 1873 el Majoral és autoritzat per perseguir les forces carlines concentrades a Callosa d'en Sarrià, encapçalades pels facciosos Pascual "Cucala" (el nou Cabrera) i Estanislao "Bolinches". Amb 48 guàrdies civils i un destacament enviat pel Subdelegat de Saragossa, aplega a la Vila el dia 8. S'han reunit al voltant de 800 carlins, centrant les seves bases d'operació entre Ontinyent i Benissa, al comandament de l’hisendat benisser senyor José Feliu i el cap Bolinches. Els carlins de Benissa s'entrevisten amb el cap “Cucala" als voltants de Xàtiva amb l'objecte que caigués la seva partida sobre Benissa, en vigília d'eleccions, i escarmentar als republicans (Diari El Independiente, n º 50, 4 d'octubre de 1873).


Pascual Cucala Mir. Biografia


      Les faccions carlines són finalment capturades després de ser perseguides pels termes de Parcent, Benigembla, Castell de Castell, Vall de Gallinera i Albaida. El 21 d'agost de 1873, “al oscurecer de dicho día, fue sorprendido el mencionado cabecilla (Bolinches) por los voluntarios de Ayora, los cuales se apoderaron de él en la rambla que hay en las inmediaciones de aquella población, haciendo prisioneros además a un primo suyo, a otro jefe, que según se sospecha es Feliu, y a dos individuos que parecían ser criados de los indicados jefes, a los cuales se ocuparon cinco escopetas, dos de ellas de dos cañones, cinco revólveres, municiones y papeles de bastante importancia, puesto que entre ellos había un pasaporte de consulado francés y un nombramiento de teniente general del “Ejército real de D. Carlos”, a favor de Bolinches. También se les ocuparon 7.000 rs. En efectivo, y dos boinas magníficas con borlas de oro, de gran valor. Los tres jefes carlistas iban perfectamente vestidos, y llevaban buenos relojes, sacos impermeables para la lluvia y grandes capotes de abrigo” (Diario El Constitucional. Nº 1700. 28 de noviembre de 1873).
     Després del pronunciament de Pavia (1874) s'inicia el torn de partits: el liberal representat pel Mayorazgo i Simón Ortolá, i el conservador per Pedro Sala. Apareix una tercera força que considera a aquests partits com reaccionaris, els republicans de Camilo Pérez, que en 1.891 funda "El Pantà", una publicació anticlerical, que va posar dificultats a la construcció del nou convent franciscà (1892). En 1.896 fan la seva aparició les publicacions "El Eco de Pego" i "El Bullentó" de Rigoberto Sena Aguilar.

Mentre tant, per la nostra comarca encara queden importants colles de bandolers, com la que en la tardor de 1884 va cometre el robatori de Benimassot, tancant a tot el podre a l'esgèsia mentre estaven escoltant misa. Per allí estaría implicat el pedreguerí Josep Tomàs Garcia, Colau de la Tona, que ara en tenía 48, i era set anys més gran l'oliver Josep Bernabeu Benimeli, Panera. A Tingueren un renom especial el Gatet d'Otos (Otos, Vall d'Albaida 1819-1904), actiu (1847-52) a Serra Morena, el Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida; Agustí Granero i Carrión, dit el Xato de Xella (Xella, Canal de Navarrés 1868-Anna, Canal de Navarrés 1904), mort per la guàrdia civil; Manuel Vidal, el Tort de Montaverner; Gaietà Luna, Vicent Cuenca, Ramir Sanz; Pep de la Tona (actiu a les comarques de la Marina fins a la Primera República); Vicent Taronger el Roget (?—Benaguasil, Camp de Túria 1920), i d'altres. El “Citala, que aterrorizaron la Vall d’Albaida, del tío Cayetano” en Villanueva de Catellón, de Jaime el Barbut” en Crevillente y  el torrentí “Conole.

     La figura d'aquests delinqüents passà a la literatura en obres com La paella del roder, de Vicent Blasco i Ibáñez; El roder Micalet Mars o El honrado sin honra i El bandido de Fontfreda, de Rafael Comenge; Tres roses en un pomell (1870), de Francesc Palanca i Roca, i El roder (1905), d'Eduard Escalante i Feo. Jesús Moncho, La pols i el desig, sobre la figura de Josep Tomàs Garcia, Colau de la Tona.


Rafael Zurita Aldeguer. Una faceta del caciquismo. El frau electoral en els districtes de dénia i Pego (1875-1890). Aguaits nº 5. Departament d'Humanitats Contemporànies Universitat d'Alacant

      El Majoral Cendra durant cinc anys va estar ocupat allà per Cartagena i Calp on l’any 1878 promogué l’aflorament d'aigües i conducció d'aquestes a la població de Calp des del paratge del Pou Roig. El mateix any va presidir el Comitè Local Demòcrata pegolí, seguidor de la doctrina de l’alacantí Castelar, el més eloqüent dels polítics de l’època, era liberal i amant de l’art i la literatura. Publica diverses novel·les com Historia de un corazón (1874), Fra Filippo Lippi i Ricardo (1878). El seu programa polític el va presentar el 2 d'octubre de 1880 a Alzira (València), creant el partit "Possibilista", de signe democràtic. Estava convençut que Espanya necessitava en aquells moments, més que una República conservadora, una Monarquia democràtica, advocant per l'establiment d'aquesta última, en contra -un cop més- de les seves pròpies idees i del seu partit.
En 1877 Pego té 6069 habitants. Sembla que son anys de prosperitat per la villa pegolina, suficientment alimentada pels conreus de l'arrós yi que hi ha un augment demogràfic, ja que s'obren dos nous carrers de la població. Apleguen els primers engins industrials a l'agricultura, instal·lant-se màquines de vapor (vaporets) per tractar l'arròs, que donaran nom a una partida de la marjal. No obstant, el 1881 la Diputació d'Alacant rebutja el projecte de dissecar la Marjal per part de dos veïns madrilenys, Toribio Iscar i Joan Moreno, que volien elimminar el cultiu de l'arròs al qual culpaven de la insalubritat que amenaçava Pego. La Diputació va dir que allò no era un pantà, sinó un cultiu d'arròs, la principal riquesa de Pego, situat a 6 quilòmetres del nucli urbà.
La devoció religiosa també es reinstaurada, al meinys simbólicament, el 21 de novembre de 1878 quan es restaura la Província Seràfica de València, els frares poden obrir de nou els seus convents. El primer convent a obrir les seves portes seria Sant Esperit de la Muntanya. A Pego augmenta la devoció pel seu patró i el 1875 reposen la desapareguda imatge de bronze de l'Ecce-Homo, que havía en el nínxol de la façana, per una esculptura de pedra. El 1879 naeix a Pego Just Almela Company, que es farà deixeble de Sorolla) i, al al'any següent neix Rosalía Bondia Mengual (1880-1922).



Historia de Pego i dels nostres països


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...