viernes, 3 de agosto de 2012

Exili a Alger del Majoral Cendra

      El 21 de novembre de 1848, el Majoral, fins aleshores ocult entre Pego i Xàbia, s'embarcà a Altea cap al seu exili d'Alger. Darrera d’ell deixa una sentència de mort i una recompensa oficial de 10.000 duros pel seu cap i la confiscació de tots els seus béns, acusat de republicà per uns i montemoliniste (partidari del pretendent carlí comte de Montemolín) per altres. El 23 de novembre, a les 08:30 va fondejar al port d'Alger, després d'una navegació sotmesa a un fort temporal que va obligar el Patró i mariners a tancar-se a la Cambra, estant abandonat catorze hores el vaixell, segons explicava el Majoral: 

Port d’Alger cap al 1899. Biblioteca Digital Mundial



Vista d’Alger des dels terrats de la Casbah

      “Antes de que hubiese entrado el barco en el puerto, se presentó una lancha preguntando en valenciano de que puerto había salido el barco –ens conta el mateix Majoral- Yo asomé la cabeza y contesté de Altea. Entonces subió Pepe El Sardí de Calpe, me dio un abrazo y dijo: Usted no llevará papeles ni tampoco constará en el rol, por lo tanto, si no quiere estar oculto todo el día, sígame. Por la parte opuesta me embarqué en la lancha. El inconveniente que yo tenía para salir del barco de día lo era mi ridículo traje; este se componía de un sombrero de jornalero de los pueblos de la Marina, un paletón largo (La expresión correcta no es paletón sino paletot, palabra francesa que se pronuncia paltó o paletó y que se refiere a lo que llamaríamos levita, ya que define una chaqueta cuyos faldones llegan a medio muslo según el Larousse. Les bruses rústiques, espècie de guardapols frunzit que usaven els pagesos o en altres oficis manuals se'ls denomina també paletó), unos pantalones enteramente rotos, unas alpargatas y una manta blanca muy usada que tapaba los desperfectos”.


Vista del port i de la Casbah en 1830

      Va desembarcar i s’embolcallà amb la seva capa, seguint al Sardí i, llavors li va fer veure de la manera com venia i sense diners. Van entrar en una barreteria i li va comprar una gorra, també unes sabates, i va canviar el vestit, portant-lo a sa casa on van romandre uns dies fins que va rebre diners de casa.
      El 15 de gener de 1849, el Comandant del Cantó de Iecla fa saber al d'Alcoi que en la seva demarcació actua el capitost carlí Francesc Orta, seguidor de la causa montemolinista, i afegeix: En su consecuencia y con noticias extraoficiales que tengo de que el cabecilla republicano Sendra intenta un movimiento en combinación con su compañero montemolinista Orta, me dirijo a Vd para que se sirva decirme las noticias que haya adquirido de ambos” (Luri Prieto, Pego 2006). Pel que sembla, no sabien que per aquestes dates Cendra s'havia refugiat a França, i posteriorment a Alger.


L'edifici blanc és la mesquita Djemaa el-Djedid, "curiosament incongruent" segons De Baedeker, El Mediterráneo: Manual para Viajeros (1911) per la seva barreja d'estils arquitectònics bizantí, italià, andalús i turc. Altres edificis inclouen el Palau de Jenina, el centre del Govern i l'administració durant el període otomà i un nombre de cafeteries i botigues, incloent Cafè d'Apollon i la Librairie Jourdan. L'estàtua de bronze es va realitzar en honor al duc d'Orleans, pel seu paper en la conquesta francesa d'Algèria en la dècada de 1830. Biblioteca Digital Mundial

      El dia a dia a l'exili transcorre entre l'assossec de la vida de camp i el quotidià contacte amb altres refugiats espanyols. L'estiu de 1849 adquireix una finca de 1200 fanecades amb una casa de labor. Allà gaudeix de gran popularitat i ascendència entre els pagesos i jornalers espanyols (Per més informació veure José Fermín Bonmatí AntónLa emigración alicantina a Argelia, Alicante, Universidad de Alicante, 1988 i per fer-se una lleugera idea sobre la situació social i econòmica dels espanyols a Orà veure Vilar, Juan Bautista: “La cultura española en Argelia (1830-1962)” En: Presencia cultural de España en el Magreb. Víctor Morales Lezcano (Coor). Madrid, C. Mapfre, 1993 pp.99-118.)


Carrer de Soula (Argelia) cap al 1830



La platja de Sidi Fredj cap al 1850

      Després de la conquesta d'Algèria per França el 1830, la colònia comença a rebre europeus: italians, maltesos, espanyols i, per descomptat, francesos. Aquell formós país estava dividit en tres províncies (Alger, Orà i Constantina) o, sobre tot a partir de 1837, no paraven d’arribar alacantins. Però, la duresa de la vida en aquells paratges va fer que dels 198.000 europeus arribats entre 1842 i 1846 iniciessin el camí de retorn al voltant de 118.000. Els alacantins vivien a Alger; al 1851 hi havia  censat 700 mallorquins a Arzew... En 1830 havien a la regió de Orà era gairebé 3000 emigrants alacantins,  l'any 1840, i passat cinc anys més tard aquesta xifra es triplica, gairebé 8000 espanyols que vivien a la regió d'Orà, i en 1850 eren 20.872, però, al 1896 hi havia quasi 60.000 alacantins a la provincià d’Orà.

       Sobre aquest punt veure informaciò en Vilar, Juan Bautista: “Emigraciones murcianas a Argelia  en el Siglo XIX: su impacto demográfico, social y económico de la provincia de origen” en Cuadernos de Historia, t. X, Madrid, Instituto Jerónimo Zurita, CSIC, 1979, 335-358. Vilar, Juan Bautista y José Vilar, María: La emigración española al Norte de África (1830-1999). Madrid. 1999, una obra on es destaca amb xifres i molt ben detallades, dades dels immigrants espanyols a Algèria principalment. Vegeu les taules de sortides d'emigració cap Argelia. També  Crespo, Gerard; Jordi, Jean- Jaques: Les espagnols dans l´Algerois, 1830- 1914: Histoire de migration. Versaille, Ed. Atlantique,1991, p.20


Passeig marítim d’Alger. 1890. Museu d’Història de la Fotografia Fratelli Alinari

     Abans de l'arribada dels francesos el 1830, al cim de l'escala social es trobaven els turcs i els fills de pare turc i mare magribina, els kologlu. Els seguien els autòctons musulmans i la seva diversificació de costums i ètnies. Els jueus estaven en una escala inferior, superats pels cristians i els esclaus negres. Però a partir de 1830 aquesta situació va variar. Els francesos van ocupar el cim de l'escala social i amb el temps es van crear diferències internes entre els francesos metropolitans provinents de França, els que ja havien nascut a la colònia amb la seva identitat diferent a la metròpoli i coneguts a França com pied-noirs (descendents de francesos "de França") i els francesos nous a partir de la seva nacionalització. Aquest nom també es va aplicar als ciutadans valencians. Especial menció fan els viatger a partir de 1850 sobre la convivència especial entre espanyols i algerians a l’Orà, sorprenent-los la barreja de la llengua entre àrab i espanyol. La llengua espanyola era la segona llengua dels algerians sobretot a la regió d'Orà. (Djamel Latroch: La comunidad española en Argelia  (1880-1930). Aproximación social y aspectos de sociabilidad. Dep. de Historia Contemporánea. UCM, p. 10).





El Correo de Cartagena era el vaixell que cobria el trajecte Cartagena-Orà en al segle XIX. Salvivivancos. Actualment, des d’Alacant surt diàriament un ferry cap a l’Orà

      Sabem, per el que ens conta el mateix Majoral, que viu tranquil, amb xerradeta diària amb el rector, a qui acompanya tots els dies a l'església. No obstant, una nit, estant al llit, va escoltar que el cridaven a fortes veus. Però, escoltem com ens ho conta ell mateix: “Oí una voz que me decía Mr. Cendra, en el patio hay un piquete de Caballería, y el Oficial manda que salga V. inmediatamente (…) Véngase V. pues el General lo necesita para asuntos interesentes (…), bajé aprisa y saludándome cordialmente me dijo: monte V. en seguida a caballo y vaya a la Plaza Real que hay un número considerable de moros, españoles y franceses sublevados, han tomado el Cuerpo de Guardia de aquel punto, y tienen prisioneros a algunos soldados que estaban de servicio en otro punto y vea V. como disuelve a los amotinados. La gentola que l’havia despertat a la matinada eren un piquet de la cavalleria francesa que el va conduir fins al palau del Governador d'Algèria. Allà, es van entrevistar amb el General:


Plaça Real o del Govern. Mesquita Djemaa el-Djedid

      “¡Mi General, un pobre emigrado español quiere que disuelva a esas fuerzas amotinadas, cuando según V. se han burlado de la tropa! Cuando le doy esa orden es porque sé que V. puede hacerlo; me consta que cuando V. salía a paseo con los Oficiales emigrados se los dejaba a ellos y se iba a hablar con los jornaleros españoles, también sé que cuando V. vino se hospedó en Casa de un español llamado Sardí de Calpe, que fue por V. al barco y que le compró a V. a la entrada de la capital algunas piezas de vestir que le hacían falta; pero mi General ¿qué tiene que ver esta historieta con hacer retirar a los sublevados? Pues bien, Sardí y Pascualet de la Tahona (Qualificat en les "Cartes al senyor Cosme" de José Luis Luri com un facciós. Don Cosme era un personatge de ficció -creat pel propi Luri- que vivia a l'Alacant de mitjan segle XIX. Veure correspondencia en Cambia Calp), de Alicante, son los que están al frente de los españoles, los cuales han sorprendido y tomado el Cuerpo de Guardia y por lo tanto excusado es decir a V. más, no perdamos tiempo y monte a Caballo, y váyase V. corriendo. ¡Lo haré mi General!, pero no a Caballo, porque no es comisión para ir montado, pero quisiera saber antes, lo que piden los amotinados, piden que se haga la elección de Napoleón, necesito facultades y garantías, ¡Váyase V. corriendo antes que tome parte la tropa que lo que V. haga queda aprobado!



Oficines del govern, Alger, Algèria, al voltant de 1899. La Plaça on estava el govern francès es coneixia per tothom con Plaça del Cavall, per l’estàtua eqüestre del Duc d’Orleans. 

      Inmediatamente, marché a la Plaza entendida por la del Caballo, esta estaba ocupada toda ella, por españoles, franceses y moros, vi desde lejos que subió uno al árbol de la libertad y dejó colgado un pañuelo de tricolor bajado aquel subió otro y rompió el pañuelo y desde allí principió a arengar, uno al parecer marino con una navaja en la boca llegó donde estaba el otro que había roto el pañuelo, le dio dos navajazos, y cayó su cuerpo en tierra, ya estaba yo entre los amotinados cuando me apareció Sardí y me dice: dos hombres he buscado en busca de V. es necesario se ponga al frente de este levantamiento, pues no obstante que hay dos franceses de disposición no son de nuestra completa confianza, vengase V. donde están ellos y Pascualet el de la Tahona y yo haremos sea V. reconocido como jefe. Unos cincuenta hombres españoles con navaja en mano y al frente Sardí abrieron paso y llegué donde estaban los franceses indicados perorando y otro al frente de un pelotón y les dijo, el Señor se ofrece a que se haga la elección dentro de dos días; el perorado francés contestó, ¿y quién es ese Señor para meterse con nosotros? Al oír esto Sardí le dio un bofetón al francés que le echó en tierra. Una porción de españoles se echaron sobre él, pero al oír mi voz que decía, atrás paisanos, al vencido no se toca: principiaron a voces ¡viva nuestro jefe! Pascualet arengó a todos explicó mis servicios por la libertad, y españoles y moros me aclamaron por su jefe.


El Penyal en Argel-Algeria and Tunis (1906)-Frances E. Nesbitt. De  Odisea 2008

      Subió en una de las barandas que dan al puerto Pascualet, y dijo: el jefe de los españoles que acaba de presentarse y es reconocido por nosotros y los moros, ofrece  y hará cumplir que la elección que pide el Pueblo se hará dentro de dos días. Mañana, mañana debe tener efecto, contestaron una porción de voces, manifesté que deseaba hablar me agarraron entre dos o tres hombres en alto y les dije: ¿Señores, es imposible hacer la elección mañana! Hay muchos electores en las casas de campo y pueblos inmediatos y es preciso hacérselo saber con el objeto de que no queden privados de dar su voto, Entonces les dije los que estén conformes con mi proposición que se vengan tras de mí, y los que no sigan que se preparen para batirse. Principié yo a andar hacia Casa del General, y todo el mundo siguió a mi marcha.
Antic carrer en Alger.  Algeria and Tunis  de Frances E. Nesbittl (1906).  Odisea 2008

      Cuando llegue a Casa del General, vi que este estaba asomado a una gran ventana mirándonos, y cuando me vio se retiró dentro y yo mandé hacer alto; subí y al presentarme a él le dijo: Mi general he dado palabra al Pueblo de que dentro de dos días se hará la elección, y por lo tanto salgamos al balcón con un interprete para los moros, si V. aprueba mi conducta, he facultado a V. porque sabía cuanto valía, estoy dispuesto a salir en compañía de V. y dar mi aprobación. Salimos y el Capitán General, tomando la palabra, dijo: Señores, apruebo con el mayor gusto el compromiso de Mr. Cendra para con VMF! Inmediatamente se dará orden dándolo a saber al público. El interprete moro lo hizo saber a os de su Religión, y luego yo dije: Patricios, el General aprueba lo que yo he hecho según acaba de manifestaos, ¡estáis conformes!¡sí, sí!, dijeron varias voces, pues estándolo retiraos a vuestros hogares y si algún malévolo tratara de trabar el orden, darme aviso que en la Rue Batlué nº 136, piso 31 permaneceré hasta que se concluya la elección. Está bien, contestaron. ¡Nos retiramos! Les di las gracias y principiaron a desfilar. Mi General, no se si V. habrá comprendido que sin permiso a V. he dicho a los españoles que permaneceré en esta ciudad hasta que se concluya la elección. V. se ha adelantado a mi pensamiento, no sólo debe estar estos días, sino permanecer hasta que regrese a España. Me retiré a Casa y se hicieron las elecciones con el mayor orden”. ” (Luri Prieto, Pego 2006)



      Així doncs, el Governador francès, coneixedor de que el Majoral era un líder entre els treballadors, l’informa que els espanyols, revoltats pel Sardí de Calp i Pasqualet de la Tahona, d'Alacant, han sorprès i pres el Cos de Guàrdia francès.  Per la qual cosa li demana que faci d’intermediari.  El Majoral va acceptar la comanda e immediatament es va presentar a la Plaça, ocupada tota ella per espanyols, francesos i moros. De lluny va veure com un home pujava dalt de l'arbre de la llibertat i va deixar penjat un mocador tricolor. Només va abaixar, va pujar un altre i va trencar el mocador, arengant al personal, fins que aplegà un mariner amb una navalla a la boca i, encarant-se al que havia trencat el mocador, li va donar dues ganivetades i va caure el seu cos en terra.

Argel des del jardí d’Essai. Algeria and Tunis  de Frances E. Nesbittl (1906).  Odisea 2008

      Ja es trobava el Majoral entre el amotinats, quan de sobte aparegué el Sardí i li digué que estava buscant-lo per a que es posés al cap de l’aixecament. El calpí li va dir que els acompanyés on es trobava Pasqualet de la Tahona i dos francesos que volien ser els caps de la revolta; una cinquantena d’espanyols amb navalla en mà i al capdavant Sardí van obrir pas i van arribar on estaven els francesos anomenats. El calpí va presentar al Majoral i va dir: “el senyor Cendra s’ofereix a que es celebri l'elecció del Cap d'aquí a dos dies”. Però, un dels francesos va dir: “i qui és aquest Senyor per ficar-se amb nosaltres?” En sentir això, Sardí li va donar una bufetada al francès que el va espatarrar a terra. Una porció d'espanyols es van tirar sobre ell, però en escoltar la veu del Majoral que deia: “enrere paisans, el vençut no es toca!; tots a l’una començaren a  cridar visca el nostre cap! Pasqualet arengant  a tots els presents, els va explicar els serveis que havia fet el Majoral per la llibertat, i espanyols i moros el van aclamar com al seu cap.


Les portes del desert argelí. Algeria and Tunis  de Frances E. Nesbittl (1906).  Odisea 2008

       Llavors va pujar Paqualet a una de les baranes que donen al port, i dirigint-se a tots els amotinats, els va dir: “el cap dels espanyols acaba de presentar-se i ens assegura que l’elecció que demana el poble es farà d'aquí a dos dies”. El Majoral volia assegurar-se de la màxima participació, per tant, donada la  disseminació dels electors per les cases de camp i pobles immediats, calia retardar les votacions per que ningú quedessis privat de donar el seu vot. El Majoral, dirigint-se a tots els presents es va dir que el qui estigués conforme amb la seva proposició que anaren darrere seu, i els que no estiguessin d’acord que es preparen per batre en retirada. El Majoral començà a  caminar cap a Casa del General francès, i tothom va seguir a la seva marxa.


Oassis al cor del desart argelí. Algeria and Tunis  de Frances E. Nesbittl (1906).  Odisea 2008

      En arribar a Casa del General, van sortir el dos al balcó i, amb un interpreti àrab, el Capità General va dir: Senyors, aprovo amb el major gust el compromís de Mr Cendra; hi esteu conformes? Si, sí! Van exclamar diverses veus. Doncs llavors, retireu-vos a les vostres llars i d’aquí a dues dies hi hauran eleccions a la Rue Batlué número 136, pis 31. Desprès el Majoral va demanar als valencians que es retriaran a sa casa.

Congost de Roumel el Constantina. Algeria and Tunis  de Frances E. Nesbittl (1906).  Odisea 2008

     Durant el seu exili governen la població pegolina els moderats, al front des quals està l'alcalde Enrique Garcia Bañuls, el qual comença la seva legislatura fent-se càrrec del manteniment del convent. A l'any següent el succeeix el seu germà José, que renova l'escorxador i promulga noves ordenances municipals. El Majoral viurà al exili la Segona Guerra Carlina (1846-1849), durant la qual es presenta a Pego el projecte de reconversió de la zona humida a càrrec d'algunes famílies adinerades, destacant la família del Majoral i En Pedro Sala Ciscar, els quals impulsen la construcció de la xarxa de drenatge i de reg, planificades per l'arquitecte Joaquín Cabrera. Al mateix temps està fent-se el treball de camp per confeccionar l'Atlas de Francisco Coello. L'ajuntament destina 2000 reals per aixecar un plànol geomètric de la vila (AMP. Pressupost Municipal, 1847, Sec II, Grup. IV, Lligall 1023).




      L’any 1848 comença el cultiu de l'arròs a la marjal (El Diccionari de Pascual Madoz testimonia que el riu Bullent regava una porció d'arrossars des de 1839, en què es va concedir les aigües del rius per a aquest fi) . Siguent alcalde José Peris Peris (Tinent d'alcalde José Tamarit, regidor Valeriano Sendra, també recaptador de la contribució)) es fan expropiacións de terres per construir les sèquies de la Marjal i millorar el cultiu d'arròs. El Diccionari de Pascual Madoz testimonia que el riu Bullent regava una porció d'arrossars des de 1839, en què es va concedir les aigües del rius per a aquest fi.


            Traient arròs amb barca i haca. Anys cinquanta

El retorn del Majoral
      L'indult del 1849 torna al Majoral a terres llevantines. El 7 de juliol desembarca a Alacant i va pernoctar a la Vila Joiosa. No sabem que va fer, tan sols sabem que el 1850 el Majoral aplega a Pego. Tenim poques notícies de la seva vida. El mateix any, pel mes de març mor el seu fill Cecilio, víctima d'unes febres. Dos anys desprès morirà la seva dona Flora Lamorós Ortolá.


Venent peix al carrer Carrascal, 1963

     Pego te una població de 5.000 habitants i deu haver-se recuperat de la crisi econòmica, doncs ara comença la construcció del nou Ajuntament, amb la peculiaritat dels “porxins” ideats per a servir de llotja a tendes de venda de la seda. Successivament, son alcaldes José Reig, Valeriano Sendra i Feliciano Sala Peris. El pressupost municipal es de 96.706 reals i 23 maravedís. Sembla que l'arròs experimenta una gran expansió i es crea el vedat arrosser d'Oliva en 1851. L'Ajuntament guanya el plet contra el Duc'd'Osuna sobre l'aprofitament de la caça, pesca, nyinya i coscolles de la Muntanyeta Verda.


Carrer Vallet i ajuntament de Pego

      El progresisme retorna a la política nacional. La Vicalvarada va ser un pronunciament de militars "progressistes", dirigit pels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce contra el govern moderat. Conseqüència del cop d'estat finalitza la dècada moderada i els progressistes es fan amb el poder (1854-1856), el que s'anomena el Bienni progressista. L'aixecament va ocórrer el 28 de juny de 1854, les tropes dels revoltats s'enfronten a les del govern en Vicálvaro (poble proper a Madrid). El juliol de 1854 es proclamà al país el Manifest de Manzanares per mobilitzar la població civil. Aquest manifest es va difondre entre la població convidant al poble a aixecar-se en suport d'aquestes idees. La reacció popular va ser immediata, ja que van proliferar les agitacions i revoltes populars per tot el país recolzant el Manifest, de manera que va esdevenir una revolució a la qual es van unir els obrers catalans.


  Baldomero Espartero i O´Donnell

      Amb el triomf revolucionari, Espartero, també liberal progressista, és nomenat President del Consell de Ministres i O'Donnell ocupa la cartera de Guerra. Després de la Vicalvarada, entre O'Donnell e Isabel II va sorgir un amor platònic que va afavorir la confiança mútua. La diferència d'edat, ella vint-i-quatre i ell quaranta-cinc, no hagués estat cap obstacle per a Isabel a qui mai van importar aquestes diferències, ni tan sols les jeràrquiques. No obstant això, fidel a la seva índole, va acabar per humiliar públicament fins al límit de obligar a renunciar. Tot seguit, i sense remordiment, va nomenar en el seu lloc a Narváez.


Pronunciament a Madrid: O´Donnell i Espartero. Isabel II


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...