sábado, 4 de agosto de 2012

El còlera a Pego, 1885

      L'any 1884 es produeix una superproducció d'arròs, el que determina una caiguda dels preus, i per acabar de rematar-ho tot, l'obertura del Canal de Suez suposa l'arribada d'una gran quantitat d'arròs d'orient a Espanya. En aquesta situació l'única cosa que no falta és gra, encara que manquen els diners.


Primeres vacunacions a l’Horta de València
      El 1885 el còlera ataca cruelment a Pego. L'hivern d'aquest any va ser molt plujós i hi va haver gelades que van destrossar les collites. Les condicions higienicosanitàries de la població eren molt pèssimes, com es desprèn de l'informe redactat el 1894 per l'inspector de sanitat Gadea Pro, J. i Fernandez Grau, E. G, (Informe resumen de las memorias presentades por las Juntas municipales de las Cabezas de Partido Judicial. Alicante. Establecimiento tipográfico de “El Graduador”, 1894. COSTA MAS, Josep. Geografia de la Vall de Pego. Quaderns Pego, 1980, p. 73; BERNABEU MESTRE, Josep, La transició demogràfica i sanitària. En MORENO SAEZ, F (ed.). Història de la Marina Alta. Editorial Premsa Alacantina / Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, 1999, p. 524). Es denunciava el focus d'insalubritat que representaven els arrossars, el problema de la manca de clavegueram, una alimentació insuficient, o l'existència d'un safareig públic únic, amb el qual es rentava la roba de persones malaltes i es regaven les hortes.



Marjal de Pego, 1960
       L'1 de juliol es canvia a l'alcalde Francesc Josep Ramis Cardona per Jeroni García Bañuls (Llibre d'Actes. Ajuntament de Pego, 1 de juliol de 1885). El 17 de juliol es nomena Adrià Cardona Almela i el seu fill Rafael com guàrdies del llatzeret instal·lat a l'ermita de Sant Sebastià (advocat davant les epidèmies), pagant-los 1 pts i 1 ctm. al pare i 75 ctms. al fill (Llibre d'Actes. Ajuntament de Pego). L'epidèmia ja estava atacant la Ribera i la Safor, i el 29 de maig es va suspendre el ferrocarril de Dénia a Carcaixent (El Fomento de la Marina, 1985.05.29).



Ermita de Sant Sebastià. Antic llatzeret del còlera. Fot. Gonçal Vicens


Còlera a l’Horta de València
     El còlera ataca inmisericordement la població de Pego l'any 1885. Les autoritats municipals van traslladar als malats al llatzeret instal·lat a l'ermita de Sant Sebastià. També prenen mesures profilàctiques en la població: cremen herbes medicinals a les portes dels malalts; s'ordena que es col·loqui una cadira a la porta de casa per indicar que és necessària la presència del metge, es prohibeix tocar a morts i s'ordena que els enterraments es facin a la nit.
      La primera defunció registrada a Pego pel còlera es va registrar el dia 1 de juny de 1885. L'epidèmia dura fins al 20 d'agost i moren 454 persones, tot i que la pesta va afectar a més de 1000 persones.
       L'11 de juny l'ajuntament reconeixia oficialment l'existència de la epidèmia, dedicant diners dels fons especials per calmar la situació. El 14 de juny, per retirar els cadàvers, s'aprova l'adquisició del "Carret" de Pascual Faraig (acabada l'epidèmia -1 novembre-, l'ajuntament va subhastar el carro dels morts -454 persones-, perquè ja no els feia falta). També es va contractar al personal per efectuar els trasllats, sent un dels principals Joaquin Cambrils i altres, als quals es va pagar 479 pts (Llibre d'Actes. Ajuntament de Pego, 1885.10.04) Al fuster Antoni Ribera se li van pagar 11 pts i 75 ctms "pel taut i robis que van servir per a la conducció dels xiquets que van morir durant el còlera" (Llibre d'Actes. Ajuntament Pego, 1885.12.06).


El Carret dels morts. La pesta en Lovaina (França)
    
    El 14 de juny va sortir l'Ecce-Homo en pregària per la població, però, no va servir de molt l'oració, perquè dotze dies desprès es produeix la màxima mortaldat, es a dir, 20 morts en un día. L'Ecce-Homo havia abandonat la seva capella i no tornarà a ella, fins al dia 23 d'agost quan ja havia finalitzat l’epidèmia. No obstant, el poble agraït pels seus serveis, li va fer un Te Deum de gràcia. (MARTÍNEZ RONDÀN, Josep. L'Hospital de Pego. Sagunt, JMR, 1981, 111). 
     

Replaçeta de Pego. A l'esquerra l'Hospital Sant Joan de Deu
      Les iniciatives municipals per acabar amb la pesta van ser aconsellades pel metge José Trigueros Somoza (Memoria historico-clinica del cólera morbo asiático, 1885): declaració obligatòria dels casos, acordonament de la vila, creació d'una gran zona neutral per a intercanvi de correspondència, aliments i auxilis, creació d'un llatzeret amb dues zones , una per a la gent que provenia de llocs infectats i una altra per sospitosos.
      També es prenen mesures extraordinàries, com la prohibició de pescar en els rius de la marjal. L'ajuntament va destinar diners per atendre els malalts pobres en el llatzeret de Sant Sebastià. El 21 de juny es va nomenar metge i cirurgià del llatzeret a Josep Ballester García i Daniel Gascó. Es compra un forn i altres estris a Maurici Sola i se li paguen a Pere Lloret els comestibles subministrats (Llibre d'Actes, 13-9 i 1885.12.06). Es va generalitzar la fumigació sistemàtica amb productes de desinfecció de les cases on hi havia malalts i es van distribuir medicaments gratuïts a 200 famílies pobres, pels quals el farmacèutic Ignasi Pascual va rebre 500 pessetes.


Pego en 1900. Pla de la Font. Les condicions higienicosanitàries de la població eren pèssimes

      Els símptomes es traduïen en vòmits i diarrees, a més de les rampes i contraccions musculars. Com medicaments s'utilitzaven les injeccions hipodèrmiques d'èter sulfúric per combatre el defalliment del malalt i desinfectants profilàctics com l'àcid fènic salicílic. Com remeis profilàctics es recomanava vigilar la higiene, una alimentació sana i moderada, l'ús moderat del vi i alcohol, una llimonada clorhídrica (1 litre d'aigua, 100 ml de xarop, 20 ml. Àcid clorhídric diluït) al matí, quinina i bullir l'aigua de beure. Quan apareixia la malaltia es recomanaven les fregues amb alcohol, facilitar la sudoració administrant líquids: aigua amb clares d'ou, et, etc.
      El Progreso (diari republicà de la Marina) publicava el 5 de juliol la notícia de la fugida generalitzada de la població de Pego. El metge Carles SendraGrava” en el seu estudi sobre el còlera, diu que la majoria de la gent va fugir al camp, fins i tot alguna família es va instal·lar sota el pont de Favara. D'una població de 6000 habitants, només quedaren 1500 en el nucli urbà, 454 en van morir i 1000 persones van resultar afectades per la pesta.


Pego. Plaça del Mercat. 1955. Encara es podien veure dones vestides amb una versió “pobra” del vestit típic mallorquí

       Per la seva banda, Josep Martínez Rondàn a L'Hospital de Pego, diu: "dels 8.000 habitants amb que compta Pego ne moren 454. Víctima del còlera van ser molts metges com Bernat Millars. Dels metges només és salvà Garcia Ballester. Molts que hi poden peguin a fugir de Pego. Pere Faus, notari, se'n va a l'Atzúvia. El Jutge municipal Ferran Ferrándiz, s'instal·la a la Séquia. Tot el clergat, amb el rector Mossèn Vicent Sanz, roman a la vila. Mossèn Joseph Vives, capellà de l'Ecce-Homo, malaltós, ha d'anar-se'n a Benigembla. El 14 de juny trauen en processó l'Ecce-Homo deixant-ho a l’Església Fins el 23 d'agost. Li canten un Te Deum i el tornin a la seua capella. Persona caritativa i col·laborador a l'Assistència als contagiats, és Doménech Verdú de Castells".
       "Les classes benestants han se sostret del perill, quedant en la població només els pobres de solemnitat i jornalers sense feina" (El Progreso, 5 de juliol de 1885). Entre els que van fugir es troben servidors públics. Un dels casos més polèmics va ser el del metge Bernat Miralles, adduint motius de salut, va fugir de la població. També van fugir el secretari de l'ajuntament, el primer oficial de l'ajuntament, que no van tornar tot i que l'ajuntament els va reclamar la seva incorporació el 12 de juliol, per la qual cosa van ser cessats. També hi havia fugit el jutge de primera instància Ferran Ferrandis, que es va refugiar a la Sèquia. El notari Pere Faus es va instal·lar a L'Atzúvia. En les sessions de 23 d'agost i 6 de desembre, l'Ajuntament va reconèixer els treballs prestats pel sagristà Venanci Ruíz i l'agutzil Pere Martínez, una de les víctimes del còlera.
      "Una de les mesures que més polèmica va generar va ser l'obligatorietat de soterrar els morts per còlera abans de les 24 hores. Entre la població hi havia la por a ser soterrats vius i és negaven que s'emportaren els cadàvers dels familiars abans d'aquell termini. La nit del 8 de juny resultava mort per arma de foc Salvador Gascó Sanchos, un dels guàrdies que acompanyava els encarregats de recolllir els cossos dels difunts per durar-los al cementiri. Arran d'aquell succés, és va acordar que els hi cadàvers s'arreplegaren de dia ". (BERNABEU MESTRE, Josép. Els epidèmies a Pego: la passa de còlera de 1885. I Jornades d'Estudis "Carmel Giner Bolufer" de Pego i Les Valls. Actes 2004. Edt. Ajuntament de Pego, 2006, p. 170).
    L'epidèmia dura fins al 20 d'agost, dia en què es va registrar l'última defunció per còlera. El contagi va estar present durant 81 dies (338 defuncions). Es va haver de contractar a l'enterramorts de Tormos perquè ajudés al de Pego (SENDRA GARCIA, Carlos. El còlera de 1885 a Pego. Llibre de Festes, Pego, 1961) En total moren 454 persones (278 més de les que tocaven morir-se en una any normal, segons BERNABEU, J. 2006, p. 170), encara que la pesta va atacar a més de 1000 persones. Per sexes la mortalitat va afectar més les dones (56%) que als homes (44%).

Anys
Nombre defuncións
1880-1890
198
1885
476

Font: Registre civil de Pego
Taxes de mortalitat i morbiditat (Proporció de persones que emmalalteixen en un lloc i temps determinat). Per mil habitants. Epidèmia de còlera de 1885.

  
Mortalitat
Morbilitat
Prov. Alacant
18,1
44,8
Prov. Castelló
29,5
78,2
Prov. València
34,2
72,2
Pego
53,7
112,4

      Font: per a Espanya i al País Valencià (FERNÁNDEZ SANZ, Juan José. Incidència en la població del País Valencià del còlera de 1885. En: BERNABEU MESTRE, Joseph. El paper de la mortalitat en l'evolució de la població valenciana. Alacan. Institut Juan Gil Albert, Alacant. 1991, p. 83; per a Pego, Registre Civil de Pego i Butlletí Oficial de la Província d'Alacant).
      L'1 de novembre de 1885 (Llibre d'Actes de l'Ajuntament) se li paga a Pascual Nadal García les despeses que ocasiona l'estada del metge a sa casa. Sembla que es va acordonar la població. El Llibre d'Actes del 13 de setembre de 1885 diu que se li va pagar a Maurici Sola l'import de les armes de foc dels guardes rurals que s'encarregaven de garantir l'aïllament. Desgraciadament, eren guardes armats amb mala preparació, a més, els cordons sanitaris eren ineficaços perquè venien jornalers d'altres poblacions i s'empraven en feines agrícoles, junt amb altres de Pego i, per mes inri, arribaven fins dintre d'aquesta vila persones procedents de punts infectats (El Progreso, 1985.08.19), com comerciants o compradors.

       Els carrers on la mortalitat va ser major coincidiren amb aquelles on vivien els jornalers i les persones més pobres, que també presentaven grans deficiències higièniques i sanitàries. Altres zones van tenir una alta mortalitat per el risc de contagi que suposava el safareig públic (Pla de la Font i Sant Jaume, també els Verdales i Sant Agustí). Això li ho va dir al metge Carlos Sendra una familiar d'ell, anomenada Maria Siscar Franquesa, testimoni directe de l'epidèmia (SENDRA GARCIA, Carlos. El còlera de 1885 a Pego. Llibre de Festes, Pego, 1961).
      També va morir Joan Sala Feliu, de 33 anys, doctor en dret canònic i civil, diputat talls pel districte de Pego, el fill del major contribuent de la província d'Alacant Pere Sala. La seva mort va tenir un gran ressò en l'àmbit nacional i va contribuir a magnificar l'impacte que mostrava el còlera a Pego (ZURITA ALDEGUER, Rafael. Notables, polítics i clients: la política conservadora a Alacant, 1875-1898. Alacant. Institut de Cultura Juan Gil Albert, 1996, p. 333). Va ser enterrat a l'ermita de Sant Joaquim, després va ser traslladat al panteó que la família va inaugurar al Calvari el 1891, construït per Pere Sala arran de la mort del seu fill. Com a conseqüència d'aquesta mort, el patriarca Sala va decidir el matrimoni de la seva filla Maria Teresa Feliu Abargues amb Antonio Torres Orduña (1848-1918), inciándose la saga Torres Sala.



Fotografia: Ballester i Artigues, Teresa. La Segona República a Pego (1931-1939): un poble enfrontat. Edicións del Bullent, Picanya, 2011
      "Pel que fa a l'origen del contagi, la hipòtesi més probable apunta als jornalers que s’havien desplaçat a la zona de la Ribera per a treballar als arrossars" (BERNABEU, J. 2006, p. 173)
      En Joaquín Antonio Cendra de Montserrat moria a l'edat de 76 anys, a Calp, -l’any del còlera, 1985-  sota el regnat restaurador d'Alfons XII, després d'una vida plena d'episodis i avatars extraordinaris que el converteixen en una figura decisiva en la història comarcal del segle XIX. Es desconeix la causa de la mort, potser per vellesa, des de feia onze anys patia reumatisme. L'any 1906 el consistori pegolí li dedica el nom d'una plaça, "Plaça del Mayorazgo Cendra" la denominació persisteix en l'actualitat.

Bibliografia
ARCOS, Manel, La Senda dels Lladres, Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) PUV
CRESPO, Gerard; Jordi, Jean- Jaques: Les espagnols dans l´Algerois, 1830- 1914: Histoire de migration. Versaille, Ed. Atlantique,1991
DÍAZ MARÍN, Pedro. Las estructuras de poder durante la década moderada: Alicante, 1844-1854. Tesis de Doctorado. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Universidad de Alicante. Alicante, 1997
GINER, Manuel y SATRE, B. Historia de la Villa de Pego. Pego 1924
LATROCH, Djamel: La comunidad española en Argelia  (1880-1930). Aproximación social y aspectos de sociabilidad. Dep. de Historia Contemporánea. UCM
LURI PRIETO, José Luis. El Mayorazgo Cendra. I Jornades d’Estudis “Carmel Giner Bolufer” de Pego i Les Valls. Actes 2004. Edt. Ajuntament de Pego, 2006
MONTES BERNÁRDEZ, Ricardo. El bandolerismo en la Región de Murcia durante el siglo XIX. Biblioteca de Estudios Regionales, Murcia Salvador Bolufer. La ruta dels bandolers. Llibre de Festes, Pego, 2008
ORTOLA, Andres, El Mayorazgo Sendra. História de Calp
PEREZ JUAN, José Antonio. Centralismo y descentralización. Organización y modelos territoriales en Alicante (1812-1874). Diputación Provincial de Alicante, 2005
PIRALA, A.: Historia contemporánea. Anales desde 1843 hasta la conclusión de la actual guerra civil. Madrid, 1875 -1879
PRIETO, J. L y SALA JORRO, J.  Calpe, Tierra y Almas
RAMOS, Vicente, Crónica de la provincia de Alicante. Excma. Diputación Provincial de Alicante, 1979
RAMOS,V.: Historia política, parlamentaria y obrera de la provincia de Alicante. Alicante, 1988
SIGNES, Miguel. Historia de Tárbena. 1992
VILLAR, Juan Bta. Los españoles en la Argelia francesa. Centro Estudios Históricos. Universidad de Murcia, 1989
VILAR, Juan Bautista: “Emigraciones murcianas a Argelia  en el Siglo XIX: su impacto demográfico, social y económico de la provincia de origenen Cuadernos de Historia, t. X, Madrid, Instituto Jerónimo Zurita, CSIC, 1979, 335-358
VILAR, Juan Bautista i José Vilar, María: La emigración española al Norte de África (1830-1999). Madrid. 1999, una obra on es destaca amb xifres i molt ben detallades, dades dels immigrants espanyols a Algèria principalment. Vegeu les taules de sortides d'emigració cap ArgeliaAHN. Nobleza. Osuna, Legajo 1.354
Archivo Histórico Diputación Provincial de Alicante –AHDPA-, Milicia Nacional
BOPA de la época
El Constitucional. Nº 1700. 28 de noviembre de 1873
El Heraldo. Varis exemplars
El Independiente, nº 50, 4 de octubre de 1873
Historia de Pego i dels nostres països


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...