Proporcions del cos humà


      Un estudi complet sobre les proporcions del cos humà el trobareu en l’estudi de David Sanmiguel, Guia completa per a l'artista. Parramón, Barcelona, 2004. La proporció és la base de qualsevol representació humana, en paraules d'Albert Durero: «sense proporció cap figura pot ser perfecta, per molta diligència que s'hagi posat en la seva realització». Aquesta proporció s'ha basat al llarg del temps en diferents normes o cànons per a la seva realització: en l'Antic Egipte, la mesura bàsica era el puny tancat i l'amplada de la mà, d'on s'obtenia un mòdul bàsic que es reproduïa per quadrícules, així, el cap formava tres mòduls, d'espatlles a genolls comprenia deu mòduls, i de genolls a peus, sis. Per als grecs, l'ideal era que l'altura de l'individu fos l'equivalent a set vegades i mitja de la mida del cap per a adults, i entre quatre i sis caps per a nens i adolescents. Aquest cànon prové, segons la tradició, de Policlet, i és el més clàssic dels utilitzats en l'Antiga Grècia, seguit per artistes com Fídies, Miró, Zeuxis i Parrasi, encara que es van utilitzar altres, com el de Lisip de vuit caps, o el de Leocares, de vuit caps i mig. Altres estudis establien que l'altura podia inscriure en una circumferència amb centre al pubis, divisible al seu torn en dues més, una superior amb centre a l'estèrnum i una altra inferior amb centre a la ròtula. En definitiva, és difícil establir un cànon ideal, i els estudis científics sobre aquest tema no han proporcionat resultats objectius. 


Imatge de Dibujo y Pintura

      L'anatomia artística va córrer en paral·lel des del Renaixement basada en disseccions del cos humà.  Tant artistes com metges i científics estudien a fons els ossos, músculs i altres parts del cos, d'on van extreure els coneixements que van aplicar a les obres d'art. Cal destacar en aquest sentit els estudis efectuats per Andrés Vesalio, qui el 1543 va publicar De humani corporis fabrica, un estudi anatòmic del cos basat en disseccions, on al costat del text destacaven múltiples làmines il·lustratives del cos humà -obra de Jan van Calcar-, que van servir de base als artistes per les seves imatges, basades cada vegada més en el realisme objectiu.


Andrés Vesalio, qui el 1543 va publicar De humani corporis fabrica, un estudi anatòmic del cos basat en disseccions




Làmines de Andrés Vesalio, De humani corporis fabrica

      La base del nu artístic és el dibuix, la realització d'un esbós o un croquis i sobre la base s'ha de realitzar la imatge final. En el dibuix acadèmic, aquests esbossos es diuen precisament «acadèmies», i solen estar realitzats al carbonet, amb gran detallisme i fixant-se especialment en el modelatge de llums i ombres. En general, s'empra la tècnica de l'ombrejat, estenent les taques inicials del carbonet amb un drap, per aconseguir un primer grup de blocs en clarobscur, després s'aplica un esfumí per acabar d'elaborar la figura, obrint blancs si cal amb goma mal·leable. També es pot aplicar guix o creta blanca per realçar el volum, mentre que altres artistes prefereixen l'aplicació de cretes de colors -dels que els més habituals són siena, sèpia i sanguina-. També es pot dibuixar a tinta amb plomí o canya.


Nu de Miguel Àngel

      Les proporcions sobre el cos humà més conegudes son les del arquitecte romà, Vitruvi, que en el tercer llibre de la seva De Architectura establia que les proporcions ideals en arquitectura s'han de basar en la mesura del cos humà, que és un model perfecte perquè amb braços i cames estesos encaixa immillorablement en les dues principals formes geomètriques -considerades perfectes-, el cercle i el quadrat. Va esbossar així l'anomenat Home de Vitruvi (title del llibre de Leonardo Da Vinci) que va tenir gran rellevància en la teoria artística del Renaixement, segon ens ho explica Kenneth ClarkEl nu. Un estudi de la forma ideal. Aliança, Madrid, 1996. No obstant, a pesar de que molts artistes compleixen aquestes proporcions, a sovint els seus resultats son insatisfactoris, com la Némesis de Durero (1501), basada en les proporcions vitruvianes i no obstant això mancat d'atractiu físic. Al final, no hi ha fórmules per plasmar de forma exacta la bellesa del cos, perquè la nostra percepció sempre està tamisada pel pensament, pel nostre gust, els nostres records i la nostra educació.


L’Home vitruviá (1487), de Leonardo da Vinci, Galeria de la Acadèmia de Venècia. Estudi de les proporcions del cos humà.




Némesi de Durero

      Durant l'edat mitjana es va perdre l'estudi de la proporció en el cos humà, aquest va ser objecte d'una simbologia cosmogònica d'aplicacions matemàtiques i estètiques: l'homo quadratus. Partint del corpus platònic, la cultura medieval considerava el món com un gran animal -i, per tant, com un ésser humà-, mentre que l'home era concebut com un món, un microcosmos dins el gran cosmos de la Creació. Aquesta teoria relacionava la simbologia del número quatre amb la natura, que al seu torn s'aplicava a l'art: hi ha quatre punts cardinals, quatre estacions, quatre fases de la lluna, quatre vents principals, i quatre és el nombre de l'home, teoria que es retrotreu a Vitruvi i la seva concepció de l'home com quadrat ideal, corresponent l'amplada dels seus braços estesos a la seva alçada.


Representació de l’homo quadratus: Vents, elements, temperaments, miniatura del Manuscrit astronòmic, Baviera, siglo XII.

Iconografia

     En l’entrada anterior ja vam veure com a sovint es busca una excusa temàtica per poder representar nus, atorgant-los un significat generalment relacionat amb la mitologia greco-romana i, de vegades, amb la religió, com els cossos d’Adam i Eva, i el de Crist crucificat. Fins al segle XIX pràcticament no trobem nus «al natural», despullats de tot simbolisme, nus que només reflecteixin l’estètica intrínseca del cos humà. Les fonts iconogràfiques per a aquestes representacions es troben en els textos dels autors clàssics com Homer, Titus Livi, Ovidi per la mitologia, i en la Bíblia (Antic i Nou Testament) per a la religió. Es va forjar un corpus iconogràfic que recollia els principals mites, llegendes, passatges sagrats i relats històrics, amb obres com La llegenda àuria o Legenda sanctorum de l’arquebisbe de Gènova Jacopo da Varazze o da Varagine (1230-1298), conegut també en català com a Jaume de Voràgine, sobre vides dels sants i de Crist i la Mare de Déu, o La genealogia dels déus pagans de Boccaccio (1360-1370), sobre mitologia grega i romana.


Albert Durer. Adam i Eva

Nu antiestètic

      El nu sol identificar-se amb la bellesa, però no tots els nus són bells o agradables, també hi ha representacions de personatges nus que per diverses raons resulten lletjos o repugnants, o mancades de qualsevol atractiu físic, bé per la seva naturalesa poc afavorida, per deformitats o malformacions, per estar representats en la seva vellesa o per ser personatges malvats o depravats, o fins i tot monstres o éssers fantàstics de la mitologia (sàtirs, silens) o la religió (dimonis, bruixes). En aquest nus predomina el groller, el nauseabund, el repel·lent, el grotesc, l 'abominable, el fastigós, l'obscenitat, el sinistre, etc.


Lucien Freud. Esperant a la cambra



Agnolo Bronzino, El enano Morgante (1553)

       L’estètica i la bellesa depenen de la cultura, el temps i el lloc: així com per a l'home occidental una màscara africana pot semblar horrible, encara que representi un déu benèvol per als seus adoradors, per a un no occidental una imatge de Crist crucificat pot resultar desagradable, encara que per un cristià sigui símbol de redempció. Aquestos nus estan impregnats de pathos, l'expressió de la derrota, del dramatisme, el patiment, dels cossos malmesos i deformats, malalts o mutilats.


La Crucifixió (1512-1516) es la escena representada en los dos pannells centrals del Retaule de Isemheim, obra mestra del pintor alemany Matthias Grünewald.




Comentarios

Entradas populares