sábado, 10 de marzo de 2012

Les plantes de les bruixes


12. Les plantes de les bruixes

     La “arrel de la bogeria” (Mandràgora officinarum) recorda un cos humà, per això es creia que la mandràgora contenia un esperit que portava fortuna i protecció contra el mal a aquells que la posseïren o la portaren amb si. No obstant això, desenterrar la planta era un assumpte arriscat, doncs es pensava que emetia crits aborronadors al ser arrancada de la terra, els qual embogien la gent. Per això, s'aconsellava a la gent que quan l'arrel estigués mig desenterrada, agafés  un gos i lligara l'animal a la planta perquè l'arrancara, mentre la persona es tapa va les orelles per no embogir.


     La mandràgora i altres plantes de la seva família (Solanaceae) contenen alcaloides que bloquegen l'impuls nerviós, la qual cosa pot produir al·lucinacions. Encara que els mecanismes cel·lulars i moleculars de la seva acció no es van explicar fins a finals del segle XX, els efectes farmacològics d'estes plantes ja havien sigut descrits pels metges grecoromans Dioscòrides (s. I d. C.) i Galé (cap a 129-199) i, a partir del s. XVI, per autors de llibres sobre herbes medicinals en llengües locals. Les plantes belladona (Atropa belladonna) i jusquiam negre (Hyoscyamus Níger) són autòctones del nord i centre d'Europa i per això estaven fàcilment disponibles tant per al seu ús medicinal com per al seu abús com a estupefaents o verins. Després del descobriment d'Amèrica arribà a Europa l'herba talpera (Datura stramonium), de la família de les solanàcies.


Herba mora  (Solanum nigrum)


Dulcamara (Solanum dolçamara)

 


Belladona (Atropa belladonna) Fot: Arnold


Jusquiam negre (Hyoscyamus Níger)

       Només la literatura dels inquisidors i jutges és la que ens informa dels denominats “ungüents de bruixes”, que segons ells, s'utilitzaven per a empalustrar les graneres o cadires que eren indispensables per a viatjar per l'aire i dansar en l'aquelarre. Segons es diu, els acusats rebien tals ungüents directament del Diable o d'una anciana que formava part del cercle de bruixes. A l'empalustrar el pal de la granera i muntar-se damunt d'ell, els alcaloides continguts en l'ungüent passaven  al reg sanguini a través de la mucosa de la vulva de la bruixa.

      Sobre el suposat vol de les bruixes hem trobat les següents receptes i ungüents, com els de Heinrich Kramer i Institoris en el Malleus maleficarum, Estrasburg, 1486, cap. II:

 “El mode de volar és el següent: com està clar de l'anterior, les bruixes han de preparar un bàlsam amb membres cuits de xiquets, sobretot d'aquells als què mataren abans de ser batejats, i refregar-ho sobre les cadires o els trossos de fusta seguint les instruccions del dimoni, després de tot això immediatament s'elevaran pels aires…”

     El metge Johannes Hartlieb, per a explicar en 1456 les set arts màgiques al Duc Johann de Brandenburg-Kulmbach, anomena sis plantes necessàries per a la preparació de l'unguentum pharelis, el que serveix per a volar per l'aire.  Cada planta s'arreplega el dia de la setmana a què pertany la planta. El diumenge s'arreplega calèndula campestre, anomenada solsequium pels romans per a indicar que segueix el sol; lunaria rediviva o moneda del papa, el dilluns; herba barbera (Verbena Officinalis) el dimarts; mercurials el dimecres; barbajove (Anthyllis barba-jovis L) el dijous; Adiantum capillus-veneris el divendres. Totes es mesclen amb una gran quantitat de sang d'aus domèstiques i sagí de porc (Johannes Hartlieb, El llibre de totes les arts prohibides, capítol 32, Munic 1456).


Calèndula campestre



Honestedat perenne L. Rediviva



Herba barbera Revetla officinalis


Mercurials annua


Barbajove (Anthyllis barba-jovis L)


Adiantum capillus-veneris

     Encara que es creia que eixes plantes tenien poders màgics, eren relativament innòcues, perquè Hartlieb, a més era teòleg i tractava de provar que la bruixeria i la màgia eren mentida. Va poder, per tant, haver omés els components narcòtics a propòsit. No obstant això, altres metges, la majoria d'ells diversos segles després, van citar plantes molt tòxiques com l'acònit (Aconitum napellus), cicuta (Conium maculatum) i cascall, o planta de l'opi, (Papaver somniferum) com a ingredients de les medicines de les bruixes.


Acònit (Aconitum napellus)


Cicuta (Conium maculatum)


Cascall (Papaver somniferum)

      Etnòlegs del segle XX, recreant eixos ungüents i aplicant-se'ls en la pell, van experimentar realment al·lucinacions pertorbadores amb tots els efectes secundaris sobre el sistema nerviós que esperaria un farmacòleg actual. El més famós va ser l'experiment de  Will-Erich Peuckert, de Göttingen, Alemanya, qui es va untar el cos amb un ungüent de jusquiam, herba talpera, acònit, belladona i rosella, d'acord amb una recepta de Giambattista della Porta, i va registrar les seves vivències: "Davant dels meus ulls dansaven primer cares terriblement deformades de sers humans. Després vaig experimentar de sobte la sensació de volar milles i milles per l'aire. El vol es va veure interromput nombroses vegades per profundes caigudes. Al final vaig veure la imatge d'una orgia amb grotescos desbarats sensorials". També el biòleg Wilhelm Mrsich va tindre en una d'estes proves una trobada amb figures diabòliques i libidinoses al·lucinacions que ell va comparar amb l'experiència sensorial de Tannhäuser en el mont de Venus, i finalment,  inclòs li va parèixer volar a una orgia de bruixes.

     A Alemanya es va utilitzar el jusquiam negre per a augmentar l'efecte embriagador de la cervesa, sent prohibit en 1507. El nom de belladona al·ludeix a la pràctica de les dones italianes del Renaixement de dilatar amb gotes d'esta planta les seues pupil·les per a semblar més atractives sexualment.

     Avui en dia, l'acció de la belladona, el jusquiam i l'herba talpera es coneix a nivell molecular. Totes contenen els alcaloides atropina i escopolamina. Davall l'estimulació parasimpàtica, el cor batega més lent, la musculatura llisa (els músculs involuntaris dels òrgans interns) es contrau, es produeixen sucs digestius i les glàndules emeten fluids aquosos (saliva, llàgrimes, mucus bronquial). El neurotransmissor acetilcolina acobla el seu senyal nerviós a les cèl·lules efectoras, les quals activen receptors muscarínics que, al seu torn, provoquen canvis dins de la cèl·lula que es relacionen amb la resposta fisiològica de l'òrgan. Per exemple, augmenta la concentració intracel·lular de Ca2+, que fa falta per a la contracció muscular i la secreció. Químicament, l'atropina i l'escopolamina s'assemblen a l'acetilcolina. També s’uneixen a receptors muscarínics però no estimulen la cèl·lula (és a dir, actuen com a antagonistes). D'esta manera, la transmissió nerviosa es bloqueja. Com l'acetilcolina és també un important neurotransmissor en el cervell, l'antagonisme sobre els receptors muscarínics té efectes a nivell central. A dosis baixes (0,5-1 mg), l'atropina produeix una excitació mitjana, mentre que l'escopolamina produeix somnolència, cansament, absència de sons al dormir i eufòria. La ingestió de dosis altes produeix agitació i al·lucinacions. L'enverinament amb uns 10 mg d'atropina (o amb menys en xiquets) condueix a la depressió central de les funcions vitals, que pot progressar fins a portar al coma, col·lapse circulatòria i fallada respiratòria (Explicació d'Angelika Börsch-Haubold, farmacèutica i farmacòloga de l'Escola Tècnica Superior Weihenstephan en Frisinga, Alemanya).


Òrgan
Acetilcolina
Atropina, escopolamina
Ulls
Contracció de l'esfínter muscular;
Contracció del múscul ciliar per a la visió de prop;
+ secreció de les glàndules lacrimals
Dilatació de la pupil·la (midriasi);
Visió pròxima borrosa
(cicloplegia);
Ull sec
Cor
- ritme cardíac; - contractilitat
+ ritme cardíac (taquicàrdia);
Arítmies cardíaques
Pulmons
Contracció de les musculatures traqueal i bronquial;
+ secreció de les glàndules bronquials (mucositat aquosa)
Dilatació dels bronquíols;
- secreció: membranes mucoses seques
Estómac
Intestí
+ to i motilitat;
Relaxació d'esfínters;
+ secreció de les glàndules digestives
- activitat motora
- funció secretora
Bufeta urinària
Contracció dels músculs de la paret de la bufeta;
Relaxació de l'esfínter muscular

Dificultat per a orinar
Pell
+ secreció de les glàndules sudorípares
- sudoració: pell enrogida, calent, seca (+ temperatura corporal)
Boca
+ secreció aquosa de saliva
Boca seca, dificultat per a engolir, set
Cervell
La medul·la i els centres nerviosos superiors controlen el nervi vague
Agitació i fatiga; mal de cap; al·lucinacions, deliri seguit de: coma, col·lapse circulatòria i fallada respiratòria

Taula 1: Efectes del neurotransmissor acetilcolina i dels bloqueantes del receptor muscarínico atropina i escopolamina La Dra. Angelika Börsch-Haubold, farmacèutica i farmacòloga experimentada, dóna classes habitualment en l'Escola Tècnica Superior Weihenstephan en Frisinga (Freising), Alemanya. Origen del recurs: Science in School

       El llibre de Leonhart Fuchs, New Kreüterbuch (Nou llibre d'herbes), Basilea, 1543 ens dóna una idea de com utilitzaven els pobletans aquestes plantes medicinals. Els fruits de la mandràgora s'havia de  provar, però no ingerir (perquè si no mataven), per a llevar l'insomni. Diu que no cal confondre la dolçamara amb la belladona, a la que anomena com “solano furiós”, ja que esta planta és mortífera i produeix bogeria i estupidesa.  El jusquiam era conegut com “fava de porcs” i s'aplicava fresc o mesclat amb ordi maltat per a llevar dolors de cap, aplicant-ho com un cataplasma sobre els ulls plorosos i dolorits del pacient. L'oli de les seves llavors es col·locava en les oïdes per a llevar el dolor; banyar-se els peus amb jusquiam produïa son; mantindre  en la boca la seva arrel bullida amb vinagre eliminava el dolor de les dents. “En resum/ els fulls verds del jusquiam/ les llavors/ i el suc/ que no sols tornen a l'home boig i estúpid/ sinó també a les bèsties/ no s'han d'usar internament/ sinó només externament per a llevar el dolor/ i atraure el son/ i si s'usen, només amb molta mesura” (Leonhart Fuchs).

      L'atropina, l'escopolamina i els seus anàlegs sintètics s'usen en medicina, principalment per a inhibir el sistema nerviós parasimpàtic. S'apliquen localment estes substàncies (gotes oculars per a examinar la retina, inhalació per a malalties respiratòries), o es fabriquen amb ells fàrmacs que redueixen la secreció àcida gàstrica per a tractar les úlceres pèptiques i duodenals. Les gotes oculars que contenen atropina, escopolamina, homatropina o tropicamida s'utilitzen per a dilatar la pupil·la quan s'examina la retina. Els efectes secundaris en l'ull són fotosensibilitat i visió borrosa. La pirenzepina, antagonista específic del receptor muscarínic M1, inhibeix selectivament la secreció àcida gàstrica i s'utilitza per a tractar les úlceres gàstriques. No obstant això, pot produir boca seca, visió borrosa, fotofòbia i dificultats per a orinar. El bromur d'ipratropi dilata la musculatura llisa del tracte respiratori i alleuja els símptomes de l'asma. Aquest compost és un anàleg ionitzat de l'atropina. Açò evita que esta substància arribe al cervell i elimina els efectes secundaris centrals. La seva aplicació local per inhalació en forma d'aerosol també ajuda a reduir els efectes no desitjats.

       Bloquejar l'acció de l'acetilcolina també millora les alteracions motores de la malaltia de Parkinson. La benztropina o difenhidramina s'utilitza contra els símptomes lleus de la malaltia de Parkinson o com a tractament accessori a la teràpia amb dopamina contra esta malaltia. Els seus efectes adversos són: restrenyiment, retenció urinària i visió borrosa. A més, en persones majors es poden produir sedació i confusió mental. L'escopolamina és molt efectiva quan s'utilitza de forma preventiva per a evitar els marejos. Açò és un efecte central d'aquest alcaloide de la belladona. La droga s'incorpora en un sistema adhesiu multicapes i es posa directament sobre la pell. Els efectes secundaris més comuns són: boca seca, somnolència i visió borrosa. Són rars els episodis psicòtics.

       No obstant això, després de la introducció de drogues que actuen més específicament sobre el metabolisme de la dopamina, els derivats de l'atropina només s'usen per a tractar símptomes primerencs o com a teràpia addicional. En l'actualitat, l'ús més important de l'atropina és com a antídot contra l'enverinament per l'alcaloide muscarina (present en certs bolets) o per insecticides organofosforats. Estes substàncies sobreestimulen el sistema parasimpàtic. Per a antagonizar els seus efectes tòxics, l'atropina s'injecta fins durant 48 hores. El metge monitoritza atentament el pacient, posant-li noves injeccions tan prompte com reapareixen els símptomes muscarínics, però no molt seguides per a evitar la intoxicació per atropina.

Els ingredients dels suposats ungüents de les bruixes

Productes vegetals
Probable planta mare
Acònit
Aconitum napellus
Serverola
Serverola eupatoria 
asafétida
Fèrula asafétida 
Barbut zitzània,
Lolium temulentum
Raigràs
Lolium multiflorum
L'anou de bètel (negre)
Areca Catechu
sabanillo
Conyzasp.
Malrubí negre
Ballota nigra 
Lunaria menor
Botrychium lunaria 
Canó
Acorus calamus
Celidònia
Chelidonium majus 
Api (salvatge)
Apium graveolens 
Jolivert boig
Aethusa cynapium
Cicuta
Cicuta virosa, Conium maculatum
[Syn. Cicuta maculata Gaertn.]
Mos del diable, escabiosa
Succisa pratensis
Sang de dragó, drago
Dracaena cinnabari
Matamosques, Agàric
Amanita papamosques gris
Cànem
Cannabis sativa
Jusquiam
Hyoscyamus Níger
Lliri
Iris Sp.
Cascall
Papaver somniferum
Mandràgora
Mandràgora Spp.
Créixens
Nasturtium Sp.
Solanàcies
Solanum Spp.
Olíban
Resina de Boswellia sacra
Encens
Boswellia Spp.
L'opi thebaicum
Opi de Papaver somniferum
Melantbion
papaver Níger
Rosella
Papaver rhoeas
Escurçana
Escurçana Sp.
Maduixa estèril
Potentilla Sp. (?)
Pebre
Piper nigrum 
Om
Populus nigra 
Verdolaga
Portulaca Sp.
Safrà
Crocus sativus
Api
Apium graveolens
Pasta d'Esmirna
Opi
Solano, Solanum
Solanum somniferum
herba talpera
Datura stramonium
Bufera, ginseng indi, oroval
Withania somnifera
Belladona
Atropa belladona
Sutja, tió dels cereals
Claviceps purpurea
Euforbi
Euphorbia Spp.
Canó aromàtic
Acorus calamus
Tabac
Nicotiana tabacum
Escopolia
Scopolia carniolica
tempestateta
Potentilla Spp.
herba barbera
Revetla officinalis 
Nenúfar
Nymphaea alba 
Botellera, nenúfar groc
Nuphar oriol
Aigua de Merck
Apium graveolens O Siumsp.
Elèbor blanc
Veratrum album
Elèbor, rosa de nadal
Helleborus Spp.
Encisam silvestre
Lactuca virosa, Lactuca
Encisam
Lactuca sativa 
Planta de llop, acònit
Aconitum Spp.
Teix
Taxus baccata 


Bibliografia citada per Angelika Börsch-Haubold

-Behringer W (2001) Hexen und Hexenprozesse ‘in' Deutschland. Munic, Germany: Deutscher Taschenbuch Verlag
-Fuchs L (1543) New Kreüterbuch. Basel, Switzerland: Durch M. Isingrin
Hardman JG, Limbird LI, Goodman Gilman A (eds; 2001) Goodman & Gilman's The Pharmacological Basis of Therapeutics, 10th Edition. New York, NI, USA: McGraw-Hill
-Hartlieb J (1989) Dónes Buch aller verbotenen Künste, translated by Eisermann F, Graf E. Ahlerstedt, Germany: Param
-Institoris H (1982) Malleus maleficarum, translated by Schmidt JWR. Munic, Germany: Deutscher Taschenbuch Verlag
-Scherf G (2002) Zauberpflanzen - Hexenkräuter. Munic, Germany: BLV


Substàncies al·lucinògenes 
      Una vegada acabat de perfilar l'estereotip de l'aquelarre, podem trobar postures divergents entre els seus elaboradors:  
      a). Quan va estar completa la imatge de l'aquelarre els inquisidors i jutges van creure que els esdeveniments descrits per les dones eren físics i reals. 
      b). Només van discrepar les veus que basades en el Cànon Episcopi veien les bruixes i els bruixots com víctimes d'il·lusions demoníaques. 
      c). En el segle XVI hòmens de ciència com Cardano o Della Porta van afirmar que les transformacions en animals, vols, aparicions del diable… eren afecte de la desnutrició o de l'ús de Substàncies al·lucinatòries contingudes en coccions vegetals o ungüents. Carlo Ginzburg diu que cap substància al·lucinògena, ni  cap tècnica extàtica, poden produir la representació d'experiències tan complexes. Ell afirma que aquestes sorgeixen de les idees religioses. Anna Armengol, després d'analitzar les suposades pocions de les bruixes, també afirma que tenien poca efectivitat. Per tant, les fantasies tenen un origen social primitiu, un fons cultural que ve de temps prehistòrics.

Sègol banyut 
      Vegem el cas del sègol banyut (Claviceps purpurea), un fong que en les primaveres plujoses cobreix el blat d'excrescències negroses. Les epidèmies d'ergotisme (sègol banyut en anglés i francés) provoquen convulsions, atacs violentíssims semblants a l'epilèpsia, pèrdua del sentit durant sis o vuit hores, gangrenes automutilants… En la medicina popular s'utilitzava com a abortiu, com antihemorràgic, per a accelerar el part. El seu consum com al·lucinogen feia que les persones caigueren dormides en un profund son; acabat el paroxisme, es despertaven i parlaven de visions diverses. En 1953 va ser sintetitzat l'àcid lisèrgic dietilamida (LSD) d’aquest fong. També se li coneix com blat boig, sègol borratxo, foc de Sant Antoni… S'han fet transformacions mítiques del fong, parlant als xiquets alemanys de sers espantosos com el Llop o gos del sègol, o Dent de llop.  La hipòtesi que el sègol banyut fora utilitzat per a aconseguir estats de pèrdua o d'alteració de la consciència no és versemblant per a Ginzburg, perquè es temia el seu ús i els seus efectes.  l'Edat Mitjana, aquest fong produir veritables estralls entre la població, ja que en ocasions, les farines amb què es confeccionaven els pans, eren infectades pel fong. D'aquí l'explicació de l'existència de gent endemoniada o posseïda. En molts casos es produïen amputacions de membres gangrenats provocats per la ergotamina, potent vasoconstrictora, produïda pels verins del sègol banyut. La intoxicació provocada pel fong es anomenada ergotisme. La intoxicació del pa fet amb farina amb restes d'aquest fong explica les repetides epidèmies anomenades del foc de Sant Antoni. Una malaltia horrible, dolorosa i que cremava molt les mans i els peus fins al punt que literalment s'assecaven i ennegrien, les persones es tornaven bojes i acostumaven a tenir atacs epilèptics, al·lucinacions... la única cura era deixar de consumir el pa contaminat ja sigui peregrinant o internat-se a algun monestir


Sègol banyut (Claviceps purpurea)

      En l'altre vessant dels Alps, un jove de Berna va confessar a Meter Von Greyerz que qui volia formar part de la secta brujesca havia de beure una beguda continguda en un odre, però sense especificar  si produïa una experiència extásica o no. No obstant això, s'insisteix o se suggereix una connexió entre el consum de substàncies psicotròpiques i les al·lucinacions de les bruixes i licàntrops.

      En els antics llibres de la vella cultura del  Altiplà iranià es parla d'una substància o planta de la qual s'extreia una beguda anomenada haoma, coneguda en els llibres vedes com a soma. En un principi es va identificar amb la marihuana, però ara es pressuposa que seria el fong Amanita papamosques gris. Beure el seu suc mesclat amb aigua produïa visions, però més eficaç era, encara, si es bevia l'orina del primer a consumir-ho. Els xamans siberians ho utilitzaven per a les seves cerimònies. El fong creix junt avets i els bedolls, arbres que li donen suport i que han sigut considerats com “arbres de la vida”. El seu consum s'utilitzava per a aconseguir una condició extásica. La paraula sànscrita pangú amb el que es designa el fong, significa coix o lesionat. La paraula francesa  remet a Bot (lesionat) o Bot (renoc). 

 Fong-renoc, anomalia ambulatòria 
       Continuant amb el renoc  o gripau, veiem que els danesos i noruecs, com els bretons, li deien al fong conegut com Amanita papamosques gris, barret de renoc; en la zona bavaresa d'Alemanya  es referien a ell com a excrement de gripau; els anglosaxons l’anomenaven toadstool (gripau); en francés crapaud (gripau); a Galícia pa de renoc… El gripau, com els fongs, són visceralment temuts en moltes poblacions d'Euràsia, als que els produeix repugnància. Un nom comú per al gripau en el folklore europeu és el de “coix” a causa dels seus peus sancallosos. Dionisio significa “déu coix”. Satanàs és un esperit quasi diví o maligne, però també és un baldat, la seva deformitat consisteix a tindre un peu de pal o un peu distés. En francès antic, Satanàs sovint era anomenat simplement “le bot”, la qual cosa en l'actualitat és pied bot, “peu de pal”. Le bot també servia per a definir el “gripau” i per a l'Amanita papamosques, a la que els francesos anomenen crapudin o la fausse Aurenja.

      És a dir, ens tornem a trobar a una-cama: ekapad, huracà, auf Einem Bein. Fa uns 6000 anys, quan encara existia una llengua urálica comú, existien un grup de paraules semblants que designaven a l'Amanita papamosques gris, però també als fongs en general, a la pèrdua de consciència, al tambor chamánico… Totes elles derivaven l'arrel  –pon. Esta arrel torna a aflorar en la paraula paggala, que significa bogeria, en la paraula sànscrita pangú amb la que es designa al fong,  que significa coix o lesionat. La paraula francesa remet a bot (coix, lesionat) o bot (renoc).

      Veiem que es perfila una relació entre els tres elements: fong, gripau i anomalia ambulatòria. Però també hi ha noms que identifiquen el renoc amb “sabata”, “xancleta” i d’altres semblants, en els dialectes del nord d'Itàlia. L'afinitat fong-gripau la trobem en Xina, on l'Amanita papamosques gris s’anomena fong-renoc; a França se l'anomena crapaudin derivat de crapaud (gripau) i Pin d'crapâ, que significa pa de renoc. Fongs gripaus són anomenats els fongs no comestibles a Eslovàquia i Ucraïna.  Des de la Itàlia septentrional fins a Alemanya, Ucraïna i Polònia el renoc és designat com a fada, bruixa, i mag. Segons pareix, també el tòtil, com l'Amanita papamosques gris i les anomalies ambulatòries, constituïxen un tràmit simbòlic amb l'invisible. Quelcom de part en això ho té la bufotenina, substància psicotròpica de la pell de gripau. 

      Hem vist com les confessions reflecteixen els models proposats pels inquisidors. En les confessions obtingudes de les bruixes europees hi ha poquíssims i anòmals casos en què sorgeixen descripcions d'èxtasi de tipus xamánic; i en elles l'Amanita papamosques gris no figura. La seva absència en els processos de bruixeria europeus és subratllada pel propi R.G. Wasson en Soma. Només un cas de dubte, en el Piemont a finals del segle XIV, una dona distribueix una beguda entre els que participen en una orgia ritual. La beguda estava feta amb el fem d'un gran renoc que la dona tenia davall el llit. Aquest excrement de renoc podria ser una distorsió de fongs renocs, és a dir, del nom vulgar de l'Amanita papamosques gris. Aquest fong està associat  a arbres com l'avet i el bedoll, que creixen en les muntanyes europees. Els processos per bruixeria van ser especialment freqüents en els Alps, en el Jura i en els Pirineus, llocs on abundava aquest fong.

        L'existència d'una substància al·lucinògena no prova que la mateixa fora utilitzada de manera conscient. No obstant això, nosaltres hem demostrat ací una relació entre excrement de renoc i un fong molt utilitzat pels xamans siberians. Les anomalies ambulatòries les hem relacionat amb el mateix fong, al què moltes cultures  designen com una-cama: ekapad, huracà, auf Einem Bein, esciàpodes.


Un esciàpode. De Les Cròniques de Nuremberg (1493).

      En mitologia s'utilitza l'associació simbòlica entre anomalia ambulatòria i la persona que ha visitat el més enllà, és a dir, que ha estat entre els morts i ha tornat al món dels vius. El tema ho estudiarem en més profunditat en l'apartat corresponent.  Moltes de les anàlisis de les receptes donades per les bruixes per a untures voladores contenen només elements inerts, com la sang de rata penada i la sutja, per la qual cosa Brian P. Levack pensa que estos ungüents de les bruixes haurien de considerar-se producte d'un folklore ingenu o de la teoria demonològica i no com a substàncies psicotròpiques eficaces.


La Velleta Verda



2 comentarios:

Anónimo dijo...

Bon dia!!!! Aquest article és meravellos, moltissimes gràcies! últimament estic motl interessada en tots aquests temes a rel d'haver conegut les Trementinaires de les valls de Tuixen. M'ha servit moltíssim!!! Gràcies!
Carlota

Gonçal Vicenç dijo...

Jo he estat diverses vegades per la Cerdanya i el Ripollès. He visitat Bellver de la Cerdanya i Martinet, on els follets es tancaven dintre d’un canut. Però, no coneixia la Vall de la Vansa i Tuixén, situada al bell mig d’unes carenes muntanyoses imponents, una vall opulenta en vegetació rica i variada, plena d’herbes medicinals que manipulaven les dones del llogaret.
Hem sembla un lloc ideal per fer una escapada abans de l’estiu. Gràcies pel teu comentari, Carlota!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...