La noia de la mar

      La noia es despertà a la vora de la mar, al costat hi havia unes roques altíssimes, contra les que s’estavellava l’onatge; no se'ls acostava cap au, ni tampoc els hi havia pogut evitar nau alguna tripulada pels homes, ja que l’onatge de la mar, junt amb huracans de funestos resultats, no paraven de treure  cap a terra fustes de naus i cossos esquarterats d'homes,  com a prova del seu tràgic destí en mans d'aquells monstres.




Cabanel, Alexandre. Naixement de Venus, 1863

     Es contava en un llibre, anomenat l’Odissea, que només va aconseguir passar de llarg per allí una nau solcadora del Ponto, la cèlebre Argó, quan navegava des del país d’Eetes, la bella Còlquida, que guardava el velló d'or, regal dels déus que aportava prosperitat a qui ho posseïra. I encara que l’onatge pretenia estavellar-la contra les gegantines pedres, Hera la va fer passar de llarg, perquè Jasó li era volgut.


Sirena de Genevieve Bonnetier-Jost

      Un dels alts esculls arribava al vast cel amb la seva aguda cresta i estava rodejat d’un fosc núvol, que mai l’abandonava. Ningú sabia que hi havia més enllà del núvol, perquè l'escull era de llisa i polida pedra; però, la noia Magdalena, només aplegar, va escalar l’escull i descobrí el seu secret.

    Al mig de l’escull hi havia una fosca gruta que mirava a Ponent; cap home vigorós, disparant la seva fletxa des de la còncava nau marina, podria aconseguir aplegar a la buida gruta, però la noia, esforçant la seva ment i viajant amb la imaginació, ho va aconseguir. En aquella gruta habitava la terrible Escil·la que udolava esglaiadorament: la seua veu era en veritat tan aguda com la d'un cadell nounat:  era un monstre maligne. Dotze eren les seves potes, totes deformes, i sis els seus llargs colls; en cadascun hi havia un espantós cap i una boca amb tres files de dents apinyades i espesses, símbols de negra mort. De la meitat per avall s'amagava en la buida gruta, però tenia els seus caps sobreeixint fora del terrible abisme, on pescava les innocents criatures que s'hi acostaven per menjar. El monstre explorava tot al voltant de l’escull, per si aconseguia capturar dofins o llops marins, o fins i tot, algun monstre major, dels que cria a milers la gemegadora Anfitrite.


J.Ch. RémondNeptune's GrottoTivoli. 1833 



Paul Chabas (NantesFrancia 1869-1937) - Matí de setembre

      Magdalena Maset i de Saboiet, nua sobre la platja, no sabia perquè tenia aquestos pensaments. Qui era Anfitrite? Per què parlava així? No obstant, encara que no ho sabia, intuïa la resposta: Anfitrite era la antiga Deessa Mare, la tercera que rodeja la mar, una part de la triada en que es manifestava, la única Deessa existent en tots els temps i a tots els llocs, perquè Ella ens rodeja i ens conté dins del seu ésser. El grecs, descendents dels indoeuropeus patriarcals, soles recordaven d'ella que era una antiga deessa del mar, a la que havien denigrat rebaixant-li la seva categoria i convertint-la en la consort de Poseidó. Hesíodo en la Teogonía afirmava que era filla de Nereo i Dorises a dir, una nereida, o pot ser d'Oceà i Tetis, per tant, una oceànide, segons Apolodor.


El triomf d'AnfitriteHughes TaravalMead Art Museum, Amherst College, USA. 1780 



«Il bacio della sirena», opera del 1895 de Max Klinger

      La noia no sabia on es trobava ni com havia arribat a aquella illa situada al mig del pèlag. Com si fos un somni recordava un home peix que la raptava i se l’enduia nedant pels fons de la mar.  Al mateix temps,  li semblava veure el seu propi cos nu, baix un marfull, en una pinassa perfumada pel romer, gaudint del sol a la vora de la mar. Semblava volar, mes que nedar, a lloms d'aquell estrany ser, que anys després apareixeria en Liérganes, segons el pare Benito Feijoo deixà escrit en el seu Teatre crític universal. L’illa on havia aplegat era lluminosa i plena de tota mena de fruiters, on abundaven els animals i les aus d'esplendorosos colors. Els camps estaven sembrats de blat i fosques oliveres que donaven refugi i aliment als ocells. Per tot arreu es sentien el mugits de les vaques i el belar de les ovelles pasturant les fresques verdures del agro.

     Magdalena es sentia com una filla d’Anfitrite, com un ser marí que hagués oblidat completament als seus pares i el mon tant trist i miserable on vivien. Ella volava i volava, o nedava, com les nereides. Aquell dia que va entrar dins la mar en Aigües Mortes, algun deu marí s’enamorà de la seva bellesa i se l’endugué mar endins... Però, hi ha altres versions que diuen que ella, no podent suportar la seva miserable existència, va fugir als mes llunyans confins de la mar.

    Els peixos refulgien dins l’aigua, ramonejant per on esclataven les ones i les gavines es gronxaven en les crestes escumoses. Un grup de corbes marines creuava per davant d'ella, fregant l’aigua verda amb els seus becs. I llavors, quan la pau i la quietud havien impregnat l’ambient, convencent a la naufraga que havia aplegat al paradís, la divina Caribdis començà a xuclar la salada aigua de la mar i desprès la vomitava i á mar bombollejava com l’aigua d'un calder que s’agita sobre un gran foc. Ausiàs March també ho havia observat:

       Bullirà.l mar
      com la caçola.n forn;


BouguereauAdolphe-William. El naixement de Venus 



Ulisses i les Sirenes 1909 Herbert James Draper

      La bromera amagava els traïdors esculls, i quan el monstruós engolidor xuclava novament la salada aigua de la mar, provocava un remolins capaços d'engolir-se totes les naus dels homes. Magdalena li va semblar veure a prop del monstre una nau grega -segur que sí!- tripulada per Ulisses, un heroi grec que ella recordava havia sortit d’Itaca. Magdalena agità els braços tractant de prevenir a la tripulació del vaixell, els quals miraven aterrats l’engolidor Caribdis, quan de sobte, Escil·la va arrabassar de la còncava nau a sis companys d’Ulisses: els que eren millor de braços i força. L’heroi pogué contemplar com les aigües de la mar s’elevaven cap al refugi d’Escil·la, aconseguint de veure surant damunt l’aigua els peus i les mans dels seus companys, els quals donaven veus cridant-li pel seu nom ja per última vegada, angoixats en el seu cor davant la presència de la mort. Escil·la els va devorar en la mateixa porta del remolí mentre cridaven i tendien les seves mans cap a Ulisses. Allò va ser el mes trist que havien vist els ulls del heroi i els de Magdalena Maset i de Saboiet: l’un solcant els rumbs de la mar i, l’altra, vivint la seva vida. Per fi, la nau dels grecs aconseguí escapar de les terribles Caribdis i d’Escil·la, arribant de seguida a la irreprotxable illa de Magdalena, on estaven les belles vaques i els nombrosos ramats d'ovelles d’Helis Hiperió.


Gillray, James, 1756-1815, artista. Britannia between Scylla & Charybdis. or - The vessel of the Constitution steered clear of the Rock of Democracy,
 and the Whirlpool of Arbitrary-Power / JsGydesn. etfect. pro bono publico.

      Ulisses i els seus homes desembarcaren a la mateixa platja on havia naufragat Magdalena. El soroll suau de les ones i la seva lenta cadència esclatant a la vora de la mar, no feia recordar el terrible episodi succeït abans. Els esgotats mariners s’adonaren que una jove noia s’acostava cap a ells, completament nua, amb la mateixa bellesa que la deessa Afrodita, amb uns llavis grossos i rojos com les maduixes i uns pits rodons i durs. Agafà de la ma a Ulisses i sets endugué a tots els mariners cap a la pinassa, on havia un ullal de dolça i fresca aigua. Desprès de reposar les seves forces, els mariners escorxaren una ovella i la torraren al foc. A la nit, al calor de les flames, Magdalena va fer l’amor amb tots els homes, que quedaren saciats i adormits profundament.


"Dans l'eau", de Eugène de Blaas (1843-1932) 





Desnudos de Fernando Ureña Rib

      Magdalena va viure el primer i únic enamorament de la seva vida. Amava a Ulisses per la seva intel·ligència i, totes les nits, s’arrupia als seus braços i escoltava les històries del heroi. Però, la noia era independent, per damunt de cap altra consideració, una dona que no necessitava a ningú per a sobreviure i que estimava, sobre tot, la seva independència. A més, sabia que Ulisses, encara que l’acaronava i li deia paraules d'amor, en realitat només desitjava tornar al costat de la seva dona Penèlope, la qual cosa li feia sentir gelosia a Magdalena.


Marc Chagall, Ulisses i Penélope, 1975. 



Marc Chagall.  Ulisses  i Penélope en la cambra nupcial

      La noia també desitjava tots els mariners i aconseguí, com a recompensa, que Ulisses li deixes fer l’amor amb tots els homes de la seva tripulació. Així passaven les nits, Magdalena recolzada al pit d'Ulisses, acaronant-li el penis, mentre aquest narrava viatges fabulosos i, al mateix temps, els mariners, silenciosament, la penetraven i copulaven amb ella, un darrere l'altre, fins que a ella li sobrevenia l’orgasme. La noia era insaciable i, cada nit, devorava dos o tres joves. Les coses van durar fins que va quedar embarassada i va sentir enyorança de la seva mare i de la seva terra. Ulisses, al notar que estava trista, va inquirir per la causa de la seva malenconia i Magdalena li va demanar que l’acompanyés al seu país, allà on s’amaga el sol i reposen eternament els difunts. Sense fer-se de pregar, el mariner complagué a la noia i s’embarcà cap a Hiberia i, amb una exactitud quasi matemàtica, desembarcà al costat d'un riu d'aigua clara i freda, conforme a les referències que li havia donat la noia. Havien aplegat a la terra del somni o spaan, allí on tothom descansa, la terra del Tempus Hibernum, el temps en que els vius abandonen la seva activitat i cauen en un estat de hibernació, la terra del somni  on s’amaga el sol.


Joan Sasgar. De donde beben los dioses 

Un mar de deus

La Velleta Verda, 2012

Comentaris

Entrades populars