El manuscrit Voynich
Aquest manuscrit ha dut de cap a
una infinitat de lingüistes, doctors, matemàtics… des que va ser escrit. Perquè
l'enigmàtic manuscrit trobat pel llibrer britànic Voynich en 1912 no té
significat, ni els seus dibuixos responen a res real, ni el seu llenguatge és
conegut. El Manuscrit Voynich és l'últim manuscrit medieval no desxifrat que li
queda a la Humanitat, i durant més de 500 anys ningú ha sigut capaç
d'extraure-li els seus secrets. La seva història és fascinant, així com les
hipòtesis sobre qui ho va crear: una diu que van ser dos erudits bergants per a
enganyar un emperador; una altra, que ho va escriure el filòsof Roger Bacon;
una tercera, que va ser Leonardo da Vinci... És molt més interessant la
història del manuscrit en si i de les persones extraordinàries que van tindre a
veure amb ell, que el propi llibre, que a mi en sembla un exercici d’estilisme
semblant al Còdex
Seraphinianus del que ja he parlat en aquest blog.
El llibre va se descobert en 1912 en un monestir jesuïta de Roma i
contenia centenars d'il·lustracions de plantes, dones nues, diagrames
astrològics i mapes estel·lars. Per a major perplexitat, quan els botànics van
analitzar el manuscrit, va quedar clar que, excepte dos o tres, cap de les
plantes allí retratades correspon a espècies reals, i quelcom molt semblant ocorre
amb els diagrames d'estreles i constel·lacions: amb poques excepcions, són
inexistents.
L’única peça d'informació històrica amb què comptava el manuscrit era
una carta que l’acompanyava quan va ser descobert per Voynich, carta batejada
pels estudiosos com La carta Marci. En ella, el seu autor Johannes Marcus Marci de Cronland, sol·licita
al docte científic alemany Athanasius Kircher que li desxifre el manuscrit. Pel
que pareix, no va obtindre resposta i va morir pocs mesos després. L'important,
no obstant això, és que en la seua carta establix el lloc d'origen del
manuscrit i arrisca (citant opinions de tercers) una hipòtesi sobre el seu
autor. Diu Marci que el manuscrit provenia de la biblioteca personal del Sacre
Emperador Romà a Praga, Rodolf II, i que ho havia comprat per una forta suma
(600 ducats, aproximadament 40.000 euros actuals). Manifesta també que un dels
experts de la cort i professor dels fills de l'emperador deia a qui voldria
escoltar-ho que el manuscrit era obra de l'anglés Roger Bacon, el celebèrrim
teòleg, filòsof, frare franciscà i científic del segle XIII.
Johannes Marcus Marci de Cronland
Aquest manuscrit es peça
favorita dels amants dels ovnis i dels fenòmens paranormals, per que estan
convençuts que guarda misteris sensacionals. Abans de que s’inventaren els
microscopis i els telescopis –diuen els pseudocientìfics- ja apareixen
dibuixades en el manuscrit cèl·lules, espermatozoides, etcètera, així com galàxies
espirals. Segons la ciència oficial la cèl·lula va ser descoberta per Robert
Hooke en 1663, mentre que els espermatozoides els va descobrir Anton van
Leeuwenhoek, en 1683. L'estructura espiral de les galàxies com la nostra va ser
descoberta al començament del segle XX, amb l'adveniment dels grans telescopis
astronòmics (1917). Què significava açò, suposant que Bacon haguera sigut
l'autor del manuscrit, llavors que Bacon va inventar el microscopi i va fer el
descobriment de Hooke 375 anys abans que ell, va descobrir els espermatozoides
segles abans que Leeuwenhoek i les galàxies espirals 700 anys abans que
Hubble.
Suposada galàxia
espiral, concretament, la de Andromeda
Suposada cèl·lula
vegetal
A l’esquerre
artefacte que diuen que és un microscopi. A la dreta representació 3D per
ordinador del mateix artefacte, que en realitat es un albarell per guardar
herbes
Mes comparacions de microscopis
i pots per a guardar herbes
Microscopi o albarells?
Microscòpics
antics
Dit així, i documentat el raonament amb
il·lustracions del Manuscrit, l’assumpte sembla por raonable. Que falla, doncs?
Que els especialistes en el tema no reconeixen cap cèl·lula, espermatozoide ni
galàxia que siga real.
Actualment, el manuscrit és l'ítem MS 408
en la Biblioteca
Beinecke de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale,
un dels més misteriosos i interessants desafiaments que la Història ens ha
deixat. Es tracta d'un manuscrit de 235 pàgines, donat en 1969 per H.P Kraus,
que en 1912 havia sigut adquirit per Wilfrid M. Voynich a un col·legi de Vila
Mondragone, prop de Roma. El manuscrit
és un llibre prolixament enquadernat, escrit amb ploma sobre pergamí de
vedella. Els seus actuals 102 folis, de 23×16 cm, estan infestats
d'il·lustracions de plantes desconegudes i altres dibuixos. Encara que
l'atractiu del mateix és la llengua en què està escrit: Desconeguda! Ni
els més eminents lingüistes ni els més potents ordinadors han aconseguit
desxifrar aquest text de caràcters romans minúsculs en cursiva.
Wilfrid M.
Voynich
Aquest llibre va ser escrit per un autor
desconegut, encara que tradicionalment ho atribuïen a Roger Bacon, basant-se en
la Carta Marci, que com ja hem vist, menciona que en la cort de Rodolf II es
creia que l'autor del manuscrit era Roger Bacon. No obstant això, els
estudiosos familiaritzats amb l'obra de Bacon han negat rotundament tal
possibilitat. Per altra banda, també hem de dir que el manuscrit presenta
notables pareguts amb una obra de l'autor anglès Anthony Ascham, "A Little Herbal" (Un xicotet herbari),
publicada en 1550.
Detalls dels dibuixos
La primera notícia fiable que es té d'ell
data de principis del segle XVII. Sabem que l'emperador Rodolf II de Bohèmia
(1552-1612) ho va comprar per una xifra desorbitada per a l'època (600 ducats),
després va passar a Jacobus Horcicky de Tepenecz (que ho posseiria entre 1612 i
1622), qui al seu torn se'l passaria a Georgius Barschius (el alquimista Georg
Baresch qui en teoria ho tindria entre 1622-1665) fins a arribar en 1666 a les
d'Atanasio Kircher, un sacerdot jesuïta. Des d'eixe moment fins a 1912, ningú
sap de ciència certa què li va ocórrer al llibre que constituïx en si mateix
tot un enigma, ja que està escrit en un llenguatge desconegut, amb uns
caràcters desconeguts, i fins a la data ningú ha aconseguit desxifrar-ho.
Els possibles autors del manuscrit
S'han proposat molts possibles autors del manuscrit Voynich. A
continuació citem només els més populars, a part dels que ja hem vist, com Roger
Bacon o Anthony Ascham. El mateix Voynich va arribar a la conclusió que l'única persona que podiar
vendre el manuscrit a Rodolfo va ser John Dee,
un matemàtic i astròleg de la Cort d'Isabel I d'Anglaterra, i conegut per ser
propietari d'una gran col·lecció de manuscrits de Bacon. És cert que Dee
i el seu ajudant Edward Kelley van viure diversos anys en Bohèmia, no obstant
això, els minuciosos diaris de Dee no mencionen esta venda, la qual cosa la fa
prou improbable.
John Dee
Dee va ser matemàtic, astrònom,
alquimista, místic i vident. Kelley va dedicar la seua vida a l'alquímia i a la
busca de la transmutació dels metalls. Seu és el tractat de Lapide
Philosophorum, que tracta sobre la pedra filosofal. Abans de
conèixer Dee, havia sigut notari a Londres i s'havia enriquit falsificant en
benefici seu escriptures alienes. Va ser capturat, pres i condemnat a
l'amputació de les orelles. Kelley va conèixer Dee, i prompte ho va espentar a
abandonar gran part dels seus estudis i a dedicar-se, junt amb ell, a
pràctiques “espirituals” com “parlar amb els àngels” a través d'una bola de
vidre. Cada tant, viatjaven per Europa donant conferències sobre la
transformació del plom en or i assumptes semblants. Ambdós eren plebeus i molt
pobres, i, en la dècada de 1580, van recalar en la cort de Rodolf II a Praga,
el mateix emperador que es menciona en La carta Marci com a propietari del
Manuscrit Voynich.
El
company de Dee a Praga, Edward Kelly, o Kelley, era un extravagant alquimista
que presumia de poder transformar el coure en or gràcies a un pols secret que
havia extret de la tomba d'un bisbe a Gal·les. També afirmava ser capaç
d'invocar als àngels amb una bola de vidre, i mantindre llargues conversacions
amb ells. Al llenguatge dels àngels l’anomenava "enoquià", derivat
d'Enoc, el pare de Matusalem, perquè segons el relat bíblic Enoc va ser portat
a visitar el Cel en un carro tirat per àngels, i després va escriure un llibre
sobre el que allí va veure. Alguns han suggerit que, igual que Kelley va
inventar el "enoquià" per a enganyar Dee, podria haver creat el
manuscrit Voynich per a estafar l'Emperador (qui a més pagava a Kelley pels
seus presumptes coneixements alquímics).
Edward Kelley
La investigadora Edith Sherwood destaca la similitud entre la cal·ligrafia del Voynich i documents de Leonardo Da Vinci. Abona la seua hipòtesi utilitzant com a prova un dels diagrames astrològics del manuscrit. En ell es veu el símbol del signe d'Àries (el Moltó) rodejat de 15 dones nues. Davall el dibuix de l'animal pot llegir-se “ob.....l”, la qual cosa Sherwood mira en un espill i llig “Lionardo”. El paregut d'esta paraula amb la firma de Da Vinci en els seus altres manuscrits és innegable. La doctora Sherwood afirma que el gràfic d'Àries és, en realitat, una carta natal d'algú que va nàixer un 15 d'abril (15 nimfes junt amb Àries, el mes d'abril). Casualment, Da Vinci va nàixer el 15 d'abril de 1452. I l'any? Sobre una de les cisternes del dibuix, en la que es veu una dona amb un nadó, pot llegir-se la xifra “1452”, i en una altra part del mateix foli les paraules italianes “sabatto notto” (tal vegada “dissabte a la nit”). L'estudiosa ha trobat una nota autògrafa del iaio de Da Vinci on l'ancià diu: “Va nàixer un nét meu, fill del meu fill Ser Piero. Va ser a les tres de la nit del dissabte 15 d'abril”.
Davall el dibuix de l'animal pot llegir-se “ob....il”, la qual
cosa Sherwood mira en un espill i llig “Lionardo”
L'innegable atractiu de la
teoria es veu enfosquit per la dificultat de provar-la, ja que Sherwood afirma
que el manuscrit consisteix en una obra infantil de Leonardo (…). Encara que la
hipòtesi té alguns seguidors, els investigadors moderns no s'inclinen per ella
en l'actualitat.
El doctor Leonell Strong, investigador del càncer i criptògraf
aficionat, defenia que el text revelava que l'autor del manuscrit Voynich era
l'autor anglès del segle XVI Anthony Ascham, l'obra del qual incloïa a Little Herbal
("Un xicotet herbari"), publicat en 1550. Encara que el manuscrit
Voynich conté seccions semblants a l'herbari, el principal argument contra esta
hipòtesi és que es desconeix on hauria obtingut aquest botànic els coneixements
literaris i criptogràfics necessaris. A més, com veurem més endavant, va
declarar que havia desxifrat el manuscrit amb un “doble mètode invers de progressió
aritmètica basada en un alfabet múltiple”, mètode que es va treure de la
màniga.
Leonell Strong
Una reproducció fotostàtica de la
primera pàgina del manuscrit Voynich, feta per Voynich en algun moment anterior
a 1921, mostrava el rastre dèbil d'unes paraules que havien sigut esborrades.
Amb l'ajuda d'alguns productes químics, es va poder llegir que el text Deia
"Jacobj `a Tepenece": és a
dir, Jakub
Horcicky de Tepenec, conegut en llatí com Jacobus Sinapius, un
especialista en herbes medicinals, metge personal de Rodolf II i encarregat
dels seus jardins botànics. No obstant això, la cal·ligrafia de les paraules
difuminades no coincideix amb la firma de Jacobus, que ha sigut trobada en un
document recentment localitzat per Jan Hurich (Wikipedia).
Per això és possible que l'escriptura de
la primera pàgina fora afegida posteriorment per un amo o llibrer, i seria
només la hipòtesi d'esta persona sobre l'autor del manuscrit. En els llibres
d'història dels jesuïtes de què disposava Kircher, Jacobus era l'únic
alquimista o metge de la cort de Rodolf que mereix una entrada d'una pàgina
completa mentre que, per exemple, a penes si mencionen Tycho Brahe. A més els
productes químics aplicats per Voynich han deteriorat tant el pergamí que
actualment a penes si es pot veure rastre de l'escriptura, així que també hi ha
la sospita que la firma fora falsificada per Voynich per a contribuir a
l'enfortiment de la hipòtesi de l'autoria de Roger Bacon.
Johannes Marcus Marci va conèixer Kircher quan
encapçalava una delegació de la Universitat Carles de Praga a Roma en 1638, i
en els 27 anys següents, els dos erudits van intercanviar cartes en què Marci defenia
la facció secularista de la Universitat per a mantindre la seua independència
dels jesuïtes. Per tant, s'ha especulat que l'animositat política contra els
jesuïtes va portar a Marci a "fabricar" la carta de Baresch, i més
tard el manuscrit Voynich, en un intent de desacreditar a la seua
"estrela" Kircher. La personalitat i coneixements de Marci pareixen
adequats per a dur a terme esta tasca, i Kircher, un "Doctor
Setciències", era una presa fàcil, perquè se li recorda més pels seus
errors espectaculars que per èxits genuïns. Inclòs la carta de Baresch guarda
cert paregut amb un frau que l'orientalista Andreas Mueller va fer al mateix
Kircher: Mueller va elaborar un manuscrit inintel·ligible i se'l va enviar a
Kircher, amb una nota adjunta que explicava que procedia d'Egipte. Va demanar a
Kircher una traducció, i se sap que Kircher va fer una immediatament.
Val la pena assenyalar que les úniques proves
de l'existència de Georg Baresch són tres cartes enviades a
Kircher: una remesa per Baresch (1639) i dos per Marci (com un any després).
També és curiós que la correspondència entre Marci i Kircher acaba en 1665,
precisament amb la carta adjunta al manuscrit Voynich. No obstant això, el ressentiment
secret de Marci contra els jesuïtes és pura conjectura: era un catòlic devot,
ell mateix havia estudiat per a fer-se jesuïta, i poc després de la seua mort
en 1667 li va ser concedida la pertinença honorífica a l'Orde.
Raphael Missowsky, amic de Marci a què
s'atribuïx la història de Bacon, era criptògraf entre moltes altres coses, i
pareix que va inventar un xifrat presumptament indesxifrable. Açò ha portat a
la hipòtesi que va elaborar el manuscrit Voynich com una demostració pràctica
del anomenat xifrat, i va convertir el pobre Baresh en un involuntari conillet
d'Índies. La hipòtesi continua afirmant que després que Kircher va publicar el
seu llibre sobre el copte, Raphael va pensar que enganyar-lo seria un trofeu
molt més sucós que enganyar a Baresch.
Els temes del manuscrit
Encara que molts defenen que
el llibre és simplement una rifada, el text de la qual va ser inventat sense
orde ni concert, cal destacar que compleix la Llei de Zipf, que ni tan sols
llenguatges inventats com els Élfics o
el klingon aconsegueixen
efectuar. Esta llei defineix que com més curta siga una paraula, més vegades
apareixerà en els textos de qualsevol llengua, a causa de l'estalvi en l'esforç
lingüístic.
Per a qualsevol criptògraf i estudiós
dels llenguatges aquest llibre constituïx un estimulant repte, ja que ni tan
sols sabem de ciència certa quin és el tema que tracta Les seues nombroses
il·lustracions pareixen indicar que és un tractat d'alquímia l'autèntic
contingut del qual es va voler mantindre en secret, però açò no són més que
especulacions. La impressió general que proporcionen les pàgines sobrevivents
del manuscrit suggereixen que el seu propòsit era servir com una farmacopea o
desenrotllar temes comuns en la medicina medieval o renaixentista. Posseeix
diferents seccions, que pareixen tractar els temes següents:
- Botànica (la majoria dels dibuixos
representa plantes no identificades). La primera secció del llibre és quasi
segur un herbari, on cada pàgina mostra una planta (de vegades dos) i alguns
paràgrafs de text, un format típic d'herbaris europeus de l'època. Però, han
fracassat completament tots els intents per a identificar les plantes, ja siga
amb espècies existents o amb els dibuixos estilitzats dels herbaris
contemporanis. Només es poden identificar amb alguna certesa un parell de plantes,
entre les que s'inclouen el pensament
salvatge i la falaguera "falzia", el "cabell de Venus"
o el ricí.
Adiantum
capillus-veneris o cabell de Venus
Manuscrit f23v
Transcripció EVA del text (según Takahashi):
podairol. odaiiily. sho!al!dy. opchol. otol.
ol. chcphy. qotchar. s-
qot!!!!!!eo!tor. chy. okchafdy. qokchey. dol-
{planta}otchol. chal. otchm-
ycho. okaiin. okeol. eees. ol!daiin. okeeor-
{planta}daiin. qotchol!m-
okchey. dair. sholol. ol!dal- {planta}otchor.
mar-
dor. chear. shor. dol. oaldary=
tshol. shor. shkshy. okol. daiin-
{planta}otshor. olsar-
otor. oiin. sho. shol. qokol. daiin-
{planta}sol. daiin. ylg-
qokaiin. dain. qokor. okal. g. dam- {planta}chor.
olol. dam-
otshy. dal. dar. oldar. ar. or- {planta}qoto.
l. chees. g-
dor. chy. kshol. chol. cthol- {planta}otol.
oloiir-
y. okaiin. doroiin. olols. oiin- {planta}ol.
cheen. ols-
ol!aiior. ol!oro. eeeoly= {planta}
Plantes
imaginaries del Còdex
Seraphinianus
Datura metel
f25r
- Astronomia
(apareixen quasi tots els símbols zodiacals) en forma de diagrames
circulars, alguns d'ells amb sols, llunes i estrelles, la qual cosa suggereix
que tracta d'astronomia o astrologia. Una sèrie de 12 diagrames mostra símbols
convencionals per a constel·lacions zodiacals (dos peixos per a Peixos, un bou
per a Taure, un soldat amb un arc per a Sagitari, etc.). Cada símbol és rodejat
per exactament 30 figures de dones en miniatura, la majoria d'elles nues, cada
una sostenint una estrella. Les dos últimes pàgines d'aquesta secció (Aquari i
Capricorn) van ser extraviades, mentre que Àries i Taure estan separats en
quatre diagrames amb 15 estrelles cada u. Alguns d'estos diagrames es troben en
pàgines desplegables. Les consideracions astrològiques sempre van tindre un
paper important en la recol·lecció d'herbes medicinals, sagnies i altres
procediments mèdics comuns en l'època del manuscrit (veure, per exemple, els
llibres de Nicholas
Culpeper). No obstant això, a banda dels obvis signes zodiacals, i
un diagrama que pareix mostrar els planetes clàssics, ningú ha sigut capaç
d'identificar les plantes representades en el manuscrit.
Nicholas Culpeper, The
Complete Herbal
- Cosmològica:
Més diagrames circulars, però de naturalesa desconeguda. Esta secció també posseeix
pàgines desplegables, una d'elles de sis pàgines de llarg, que conté una
espècie de mapa o diagrama amb sis "illes" connectades per calçades,
castells i possiblement un volcà.
- Biologia:
Un text dens i continu amb figures de petites dones nues prenent banys en
balnearis públics o tines interconnectades per una elaborada xarxa de
canonades, algunes d'elles clarament en forma d'òrgans del cos. Algunes de les
dones porten corones. Els recipients i tubs de la secció "biològica"
podria indicar una relació amb l'alquímia, no obstant això, els llibres
alquímics del període comparteixen un llenguatge visual comú, en el que es
representen els processos i ingredients per mitjà d'imatges específiques
(l'àguila, el renoc, un home en una tomba, una parella en el llit, etc.) o
símbols textuals convencionals ( un cercle amb una creu, etc...); no
s'identifica cap d'ells en el manuscrit.
- Farmacèutica:
Diversos dibuixos amb llegendes de parts de plantes aïllades (arrels, fulls,
etc.); objectes semblants a gerres farmacèutiques (albarells) al llarg dels
marges i alguns paràgrafs de text.
- Receptes:
molts paràgrafs curts, cada un marcat amb una "vinyeta" en forma de
flor (o estrella).
Sergio Toresella, expert
en herbaris antics, va assenyalar que el manuscrit Voynich podria ser un herbari
alquímic, que de fet no té res a veure amb l'alquímia. Es tracta d'un
herbari fictici amb dibuixos inventats, amb el que els curanderos treballaven
per a impressionar els seus clients. Pareix que va existir una petita indústria
domèstica d’aquestos llibres en alguna part d'Itàlia Septentrional, just en
eixa època. No obstant això, eixos llibres eren molt diferents del manuscrit
Voynich en estil i disseny, i sempre estaven escrit en llenguatge normal.
Toresella, Sergio. Gli erbari degli alchimisti. En Arte
farmaceutica e piante medicinali: erbari, vasi, strumenti e testi dalle
raccolte liguri de Liana Saginati [técnica farmacéutica y plantas medicinales -
a base de hierbas, botes, instrumentos y textos de la Colecciones de Liguria],
Liana Saginati, ed. Pisa: Pacini Editore, 1996
En estes tres
pàgines del manuscrit apareixen objectes que pareixen astronòmics
Un dibuix circular en la secció
"astronòmica" (foli 68 tornat, secció 3) representa un objecte de
forma irregular amb vuit braços corbats i estrelles grogues en el seu interior;
alguns ho han interpretat com el dibuix de la galàxia Andròmeda, que només es
pot observar amb un telescopi. S'han interpretat altres dibuixos com a
cèl·lules vistes a través del microscopi. Això implicaria un origen modern del
manuscrit, més que medieval. No obstant això, el paregut és molt discutible: en
una inspecció ocular, el centre de la "galàxia" s'assembla més aïna a
un estany d'aigua. De totes maneres, inclòs amb un gran telescopi visualment
cap galàxia (i menys la galàxia d'Andròmeda) arriba a mostrar els seus braços
espirals.
El text
El text va ser clarament escrit
d'esquerra a dreta, amb més de 170.000 glifs (signes gravats), normalment
separats uns d'altres per petits espais. La majoria dels glifs estan escrits
amb un o dos traços simples. L'alfabet sencer consta d'entre 20 i 30 glifs
totals per a quasi tot el text. Els espais més amples divideixen el text en al
voltant de 35.000 "paraules" de longitud variada. D'altra banda, el
"idioma" del manuscrit Voynich, el
voynichés, és diferent dels idiomes europeus en diversos aspectes. En
particular no hi ha paraules amb més de 10 "lletres". A més, la
distribució de lletres dins d'una paraula és quelcom peculiar: alguns caràcters
apareixen només al principi d'una paraula, altres només al final i alguns
sempre en el mig. El text pareix més repetitiu que els típics idiomes europeus;
hi ha seqüències en les quals la mateixa paraula comuna apareix fins a tres
vegades consecutives.
Estudis sobre el manuscrit
L'única evidència pràctica de l'edat i
origen del llibre són les seues il·lustracions, especialment els vestits i
pentinats de les figures humanes i alguns castells vistos en els diagrames.
Tots són característicament europeus i basats en aquesta evidència la majoria
dels experts assignen el llibre a l'edat compresa entre 1450 i 1520. No obstant
això, una de les il·lustracions s'assembla a un gira-sol, la qual cosa suggereix
que en part va ser escrit després del descobriment d'Amèrica, segons va afirmar
Brumbaugh. No obstant això, la semblança és escassa, sobretot si la comparem
amb l'espècie salvatge original; i ja que es desconeix l'escala del dibuix, la
planta podria representar un exemplar d'una àmplia família botànica, composta
per moltes espècies ( margarida, camamilla,...) i estesa per tot el món.
Fins a la data s'han dut a terme
multitud d'estudis sobre el Manuscrit Voynich,
però encara cap de les traduccions ha sigut reconeguda per la comunitat
científica. Afortunadament, Internet està permetent donar a conèixer aquest
manuscrit, la qual cosa ha permès que en els últims anys hagin sorgit diversos
estudis interessants, i s’hagin elaborat ferramentes per a recolzar les
investigacions.
El problema principal és que no sabem a
penes res sobre el possible significat real del llibre, encara que els
estudiosos pensen que tal vegada siga un compendi dels coneixements de l'època.
De fet, ni tan sols sabem si està xifrat!, per la qual cosa decidir com donar
per vàlida una possible solució constituïx un problema en si mateix. A pesar d'aquest
complicat entramat de dificultats, hi ha una sèrie de fets si més no
estimulants:
Hi ha dos grans blocs amb
tipus d'escriptura clarament diferenciats en el llibre. Açò s'ha aconseguit
analitzant estadísticament el contingut. La causa d'açò
pot ser múltiple: diferents autors, mateix autor però diferent estil, o
simplement temes diferents, com va demostrar Prescott Currier, un criptògraf
de la Marina dels Estats Units, que va treballar amb el manuscrit en els 70.
Els manuscrits fets amb plomí tenien
freqüents errors els quals eren corregits raspant sobre el pergamí i escrivint
de nou damunt d’ells. Però, en aquest manuscrits no hi ha correccions en el
text. Aquest fet a dut a molts a pensar que es una falsificació moderna, feta
amb alguna maquinaria, utilitzant un pergamí antic. Els anàlisis fets amb
espectrògrafs moderns han corroborat l’antiguitat del pergamí, així com el de
la tinta empleada, sobre tot el color blau, fet al nord d’Itàlia convertint en
pols el lapislàtzuli.
En 1917, el manuscrit va
arribar a atraure l'atenció de la secció de criptología de la Divisió
d'Intel·ligència Militar dels Estats Units, el Mi-8, encapçalat per un jove i
brillant director, Herbert Osborne Yardley
, i pel seu braç dret, igualment brillant, el capità John M. Manly, doctor en filosofia. En 1917
Manly treballava en l’anomenat criptograma Witzke, un codi de 424 lletres que
va desxifrar en tres dies, revelant la identitat de Lothar Witzke, agent secret
alemany que operava des de Mèxic. Però després de treballar molt amb el
manuscrit de Voynich ell també es va donar per vençut –igual que el seu cap,
Yardley–, i va dir que el text era «el manuscrit més misteriós del món».
Però va haver-hi un home per a
qui el manuscrit de Voynich es va transformar en obsessió. El professor William Romaine Newbold, especialista en
filosofia i història medieval de la Universitat de Pennsylvania. A l'abril de
1921 va convocar una reunió de la Societat Filosòfica Americana a Filadèlfia i
va anunciar que ja havia traduït el manuscrit. El professor Newbold va ser el
que va difondre l’opinió de que el manuscrit Voynich demostrava que Bacon havia
construït un microscopi i ho havia usat per a estudiar i descriure gàmetes,
òvuls, espermatozoides i la vida orgànica en general. No sols això, sinó que
havia construït un poderós telescopi reflector, amb el que havia estudiat
sistemes estel·lars desconeguts en el seu temps. Els astrònoms, al·lucinats per
aquestes revelacions, també van reconèixer en el manuscrit cossos celests, com
l'estrela Aldebaran, la nebulosa d'Andròmeda i el cúmul estel·lar de les
Híades, però després van tornar a perdre's en un remolí de galàxies
imaginàries.
Quan Newbold va morir en 1926,
va prosseguir el criptoanàlisis del manuscrit el seu amic i col·lega Roland Grubb Kent, qui va publicar els
descobriments de Newbold en 1928, amb el títol de The cipher of Roger Bacon (La
clau de Roger Bacon). Les reaccions d'especialistes i curiosos no es van fer
esperar. John Manly seguia interessat per l'assumpte, i en quant es va publicar
el llibre va voler conèixer el mètode de treball de Newbold i comprovar els
seus resultats. El que va trobar no li va agradar res, i després de discutir el
seu punt de vista amb altres col·legues del Mi-8, va publicar en 1931 un
article en la revista Speculum: en ell, per mitjà d'una anàlisi raonat
desposseïa de tot valor els treballs del difunt professor Newbold.
A
finals del passat segle es va crear el Projecte E.V.M.T. (European Voynich
Manuscript Transcription) a càrrec de Gabriel Landini y René Zandbergen que pretén
arreplegar i aglutinar tot el que en l'actualitat se sap sobre el llibre, i
elaborar una transcripció completa en format electrònic. En la pàgina
"web" del projecte, podrem trobar entre moltes altres coses diverses
transcripcions diferents, ferramentes per a visualitzar-les i convertir-les,
programes d'anàlisi del text, etc.
European Voynich Alphabet
Hi ha diverses teories sobre el xifrat del
manuscrit. Per alguns, les “paraules” del manuscrit en realitat serien codis
per a consultar en un diccionari o llibre de codis. Però, els especialistes
afirmen que els xifrats basats en un llibre de codis només són viables en
textos curts, perquè són molt molests per a llegir i escriure.
El lingüista Jaques Guy suggereix que el text
del manuscrit voynich podria estar expressat en una llengua natural exòtica,
encara que escrit amb un alfabet inventat. Certament, l'estructura de paraules
és semblant a la de moltes famílies lingüístiques d'Àsia Oriental i central,
principalment la sino-tibetana ( xinés, tibetà i birmà ), l'austroasiàtica (
vietnamita, khmer) i tal vegada la tai ( tailandés, Lao). En moltes d'aquestes
llengües, les "paraules" (és a dir, les unitats lingüístiques més petites
amb un significat definit) consten d'una sola síl·laba; i eixes síl·labes tenen
una estructura prou rica, inclosos patrons tonals. Aquest manuscrit havia pogut
estat escrit per un explorador que viatgés a Àsia o per un natiu de l'Orient
Llunyà, que vivia a Europa o bé es va educar en una missió europea.
El principal argument a favor d'aquesta
teoria és que el manuscrit inclou les paraules doblegades i triplicades que es
donen en els textos en xinés i vietnamita amb la mateixa freqüència aproximada
que en el manuscrit. També explica l'aparent falta de números i de
característiques sintàctiques occidentals (com ara articles i còpules), i la
inescrutabilitat general de les il·lustracions. A més, l'aparent divisió de
l'any en 360 graus (en compte de 365 dies), en grups de 15 i començant en
Peixos, són trets propis del calendari agrícola xinés ( Jie i ). El
principal argument en contra d'esta teoria és que ningú (inclosos els erudits
de l'Acadèmia de Ciències de Pequín ) ha pogut trobar cap exemple clar de
simbolisme oriental o de ciència asiàtica en les il·lustracions.
En el llibre Solution of the Voynich Manuscript: A
liturgical Manual for the Endura Rite of the Cathari Heresy, the Cult of Isis
("La solució al manuscrit Voynich: un manual litúrgic del ritu d'Endura en
l'heretgia càtara, el culte a Isis", 1987), Llig Levitov va afirmar que el manuscrit era una transcripció
senzilla d'una "llengua oral poliglota", que va definir com "una
llengua literària comprensible per a aquells que no entengueren el llatí, als
que se'ls podria llegir en esta llengua". Va proposar un desxiframent
parcial en una mescla de llengua flamenca medieval amb molts préstecs
lingüístics de francès antic i antic alt alemany.
Segons Levitov, el ritu d'Endura no era
sinó un ritual de suïcidi assistit, associat amb la fe càtara (encara que la
historicitat d'aquest ritual està posada en dubte). Explica que les plantes
quimèriques no estaven destinades a representar cap espècie botànica, sinó que
són símbols secrets de la fe càtara. Les dones en les tines junt amb la xarxa
de canonades representen el propi suïcidi ritual, que inclouria la venesecciò:
tallar-se les venes perquè la sang es vessara en un banyera amb aigua calenta.
Les constel·lacions sense anàleg celestial representen les estreles del mant
d'Isis.
Es qüestiona esta hipòtesi en uns quants
fronts. U és que se sap molt bé que la fe càtara era un gnosticisme cristià, i
no s'associava de cap manera amb Isis. Un altre és que esta teoria situa
l'origen del llibre en els segles XII o XIII, amb la qual cosa seria
considerablement més antic que el que inclòs els partidaris de la teoria de
Roger Bacon defenen. Levitov no va oferir cap defensa enfront d'aquest
argument, més enllà de la seua traducció.
La peculiar estructura interna de la
“paraules” del manuscrit Voynich ha portat a William F. Friedman i John Tiltman a postular per separat que el text podria ser
simplement una llengua artificial, i més específicament, una llengua
filosòfica. Les llengües d'aquest tipus tenen un vocabulari organitzat segons
un sistema de categories, per la qual cosa es pot deduir el significat general
d'una paraula per la seqüència de les lletres la componen. Per exemple, en la
llengua artificial moderna Ro, “bofo'' és la categoria dels colors, i qualsevol
paraula que comenci amb eixes lletres seria el nom d'un color: així “roig'' és “bofoc'',
i “groc'' és “bofof'' (una versió extrema de la Classificació Decimal Universal
que s'usa en les biblioteques).
Aquest concepte és prou antic, com ho
prova el llibre “Philosophical Language'' de John Wilkins.
En els exemples més coneguts, les categories se subdivideixen afegint sufixos;
com resultat, un text sobre una matèria concreta tindria moltes paraules amb
prefixos semblants. Per exemple, tots els noms de plantes començarien amb
lletres semblants, i seria anàleg amb totes les malalties, etc. Esta
característica podria llavors explicar la naturalesa repetitiva del text
Voynich. No obstant això, ningú ha pogut assignar un significat plausible a
qualsevol prefix o sufix del manuscrit, a més que tots els exemples coneguts de
llengües filosòfiques són prou tardans (segle XVII ).
Gordon
Rugg, investigador escocès nascut en Perth en 1955, doctor en
Informàtica en la Universitat de Keele (Anglaterra), va presentar l’any 2003 una
interessant hipòtesi segons la qual el Manuscrit Voynich és simplement una estafa,
molt ben elaborada, realitzada entre els anys 1551-1558 pel mèdium anglès
Edward Kelly, probablement amb l'ajuda del seu patró el doctor John Dee amb
l'únic propòsit d'obtindre diners de l'emperador Rodolf II. Segons aquest
raonament el text que conté no és més que un conjunt de paraules sense sentit
creades a partir de la "reixeta de Cardano", un sistema
criptogràfic dissenyat pel matemàtic italià Gerolamo Cardano amb el qual és
factible reproduir el sistema trisil·làbic del voynichés (partícula
inicial+media+final) així com altres peculiaritats estadístiques del mateix. Són
‘lletres' inventades posades una darrere d'una altra, encara que seguint algun
tipus de lògica interna.
El Dr. Leonell Strong diu que 'va
aconseguir' desxifrar-ho en 1945 amb un “doble
mètode invers de progressió aritmètica basada en un alfabet múltiple”, una
tècnica que encara avui ningú sap exactament en què consisteix, però que tot el
mon sap el seu origen: se la va traure de la mànega. Un cert John Stojko va assegurar en 1978 que era un
text ucraïnés encriptat després de llevar-li les vocals. A
finals de 2003, el polonès Zbigniew Banasik va proposar que el manuscrit
és text redactat en idioma manxú, i va donar una traducció incompleta de la
primera pàgina del manuscrit. L’article complet en el web de Jorge Stolfi (en anglès) pots
llegir-ho aquí. La versió HTML de la reixeta de conversió, punxant aquí.
La traducció
manxú proposta del text. L’explicació
completa de tal "traducció". Una llista de caràcters voynichesos, aquí.
La traducció de Zbigniew, pots
descarregar-la d’aquí.
Els que saben llegir anglès (o manxú) podran passar un estona amena i
interessant analitzant l'estranya teoria d'aquest investigador. Hipòtesi com estes hi ha per a avorrir, però
cap supera la prova del cotó.
Un equip dirigit per Greg Hodgins, en el departament de Física de la
Universitat d'Arizona i per mitjà de l'ús de la tècnica de datació per
radioisòtops de carboni, ha trobat que les pàgines del manuscrit daten del
segle XV, per la qual cosa el llibre seria un segle més antic del que
els estudiosos s'havien imaginat anteriorment. Per mitjà de l'ús d'un Espectròmetre Accelerador de Masses,
Hodgins i el seu equip van analitzar mostres que el mateix científic va ser a
buscar a la Universitat de Yale, com els colors, perquè trobava que eren consistents
amb la paleta utilitzada en l'època del Renaixement, és a dir, eren els colors que utilitzaven els pintor de
l’època. La prova del Carboni-14 es va fer l’any 2009 i va confirmar
(amb una seguretat del 95%) que el llibre va ser elaborat entre els anys 1404 i
1438. A banda, el Institut d'Investigacions McCrone De Chicago va
descobrir que primer es van fer els dibuixos i, poc desprès, es van afegir
les lletres, confirmant que el manuscrit és un autèntic document
medieval.
Gràcies a les imatges d’un
castell representat en el manuscrit, podem assegurar casi amb tota seguretat el
lloc on va ser confeccionat el llibre. Els merlets del castell presenten un
disseny que es coneix com cua d’oreneta, el qual només es dona al nord
d’Itàlia, a més representa un castell amb dos torres còniques bessones.
Al nord d’Itàlia trobem un castell que reuneix
aquestes condicions. Es tracta del castell de Castelbello, lloc prop del qual
es va elaborar el manuscrit entre 1404 i 1438. Aquest merlets, no obstant,
també es poden trobar a Sicilia en la mateixa època i algunes en la Rusia del
segle XIV.
Ja hem vist com Sergio Toresella va assenyalar que
el manuscrit Voynich podria ser un herbari alquímic, un herbari fictici amb dibuixos inventats, amb el
que els curanderos treballaven per a impressionar els seus clients. Pareix que
va existir una petita indústria domèstica d’aquestos llibres en alguna part
d'Itàlia Septentrional, just en eixa època. No obstant això, eixos llibres eren
molt diferents del manuscrit Voynich en estil i disseny, i sempre estaven
escrit en llenguatge normal.
Doncs les proves científiques semblen tombar
l’única hipòtesi que conec sobre l’autor del Manuscrit
Voynich, la que va fer Francisco A. Violat Bordonau,
Sobre el
possible autor del Manuscrit Voynich, el qual afirmava que el llibre no és més que un “diari de laboratori” escrit
a Praga pels ajudants de l'alquimista Simón Bakalar Hájek després de l'any 1518.
REFERÈNCIES
Mary E. d'Imperio: "Voynich Manuscript, An Elegant Enigma".
Aegean Park Press, 1981
Marcelo Dos Santos, El
Manuscrit Voynich, Ed. Aguilar, Madrid, 2006. Edició colombiana:
Aguilar, Bogotà, 2005
Francisco A. Violat Bordonau, Breu
assaig sobre el Manuscrit Voynich, Ed. Assessors Astronòmics
Cacereños, Càceres, 2005 (disponible en Internet, Web Casanchi:
Matemàtiques/Criptografia)
Francisco A. Violat Bordonau, Sobre
el possible autor del Manuscrit Voynich, Ed. Assessors
Astronòmics Cacereños, Càceres, 2005 (disponible en Internet, Web Casanchi:
Matemàtiques/Criptografia)
Francisco A. Violat Bordonau, ABC
del Manuscrit Voynich, Ed. Assessors
Astronòmics Cacereños, Càceres, 2006.
Kennedy, Gerry & Churchill, Rob
(2006). El manuscrito
Voynich: un enigma sin resolver. Barcelona: Editorial Melusina.
Pérez-Ruiz, Mario M. (2003). El manuscrito de Voynich y la búsqueda de los
mundos subyacentes. Barcelona: Editorial Océano Ámbar
Toresella, Sergio. Gli erbari degli alchimisti. En Arte
farmaceutica e piante medicinali : erbari, vasi, strumenti e testi dalle
raccolte liguri de Liana Saginati [técnica farmacéutica y plantas medicinales -
a base de hierbas, botes, instrumentos y textos de la Colecciones de Liguria],
Liana Saginati, ed. Pisa: Pacini Editore, 1996
Per veure totes les imatges del manuscrit: Beinecke
Rare Book and Manuscript Library
Informació sobre
el manuscrit:http://www.research.att.com/~reeds/voynich.html
Voynich
Manuscript Resources, enllaços sobre el manuscrit:
http://www.engl.virginia.edu/~bpn2f/ENLT255/voynich.Html
Fotos del manuscrit: http://inky.library.yale.edu/voy/voy2.html
Informació en francès
sobre el manuscrit: http://www.almaleh.com/voynichf-e.htm
Documental de la ORF (Austria Broadcasting Corporation) "Universum"
Unidad de Historia Natural y el Cine Omnia Pro & Video Promotion GmbH, en
asociación con " ARTE, ZDF y la Red Smithsonian. Productores Klaus Steindl
y Andreas Sulzer
La Velleta Verda, 2012
Comentaris