viernes, 27 de enero de 2012

El manuscrit Voynich

     Aquest manuscrit ha dut de cap a una infinitat de lingüistes, doctors, matemàtics… des que va ser escrit. Perquè l'enigmàtic manuscrit trobat pel llibrer britànic Voynich en 1912 no té significat, ni els seus dibuixos responen a res real, ni el seu llenguatge és conegut. El Manuscrit Voynich és l'últim manuscrit medieval no desxifrat que li queda a la Humanitat, i durant més de 500 anys ningú ha sigut capaç d'extraure-li els seus secrets. La seva història és fascinant, així com les hipòtesis sobre qui ho va crear: una diu que van ser dos erudits bergants per a enganyar un emperador; una altra, que ho va escriure el filòsof Roger Bacon; una tercera, que va ser Leonardo da Vinci... És molt més interessant la història del manuscrit en si i de les persones extraordinàries que van tindre a veure amb ell, que el propi llibre, que a mi en sembla un exercici d’estilisme semblant al Còdex Seraphinianus del que ja he parlat en aquest blog.


      El llibre va se descobert en 1912 en un monestir jesuïta de Roma i contenia centenars d'il·lustracions de plantes, dones nues, diagrames astrològics i mapes estel·lars. Per a major perplexitat, quan els botànics van analitzar el manuscrit, va quedar clar que, excepte dos o tres, cap de les plantes allí retratades correspon a espècies reals, i quelcom molt semblant ocorre amb els diagrames d'estreles i constel·lacions: amb poques excepcions, són inexistents.

       L’única peça d'informació històrica amb què comptava el manuscrit era una carta que l’acompanyava quan va ser descobert per Voynich, carta batejada pels estudiosos com La carta Marci. En ella, el seu autor Johannes Marcus Marci de Cronland, sol·licita al docte científic alemany Athanasius Kircher que li desxifre el manuscrit. Pel que pareix, no va obtindre resposta i va morir pocs mesos després. L'important, no obstant això, és que en la seua carta establix el lloc d'origen del manuscrit i arrisca (citant opinions de tercers) una hipòtesi sobre el seu autor. Diu Marci que el manuscrit provenia de la biblioteca personal del Sacre Emperador Romà a Praga, Rodolf II, i que ho havia comprat per una forta suma (600 ducats, aproximadament 40.000 euros actuals). Manifesta també que un dels experts de la cort i professor dels fills de l'emperador deia a qui voldria escoltar-ho que el manuscrit era obra de l'anglés Roger Bacon, el celebèrrim teòleg, filòsof, frare franciscà i científic del segle XIII. 




Johannes Marcus Marci de Cronland


     Aquest manuscrit es peça favorita dels amants dels ovnis i dels fenòmens paranormals, per que estan convençuts que guarda misteris sensacionals. Abans de que s’inventaren els microscopis i els telescopis –diuen els pseudocientìfics- ja apareixen dibuixades en el manuscrit cèl·lules, espermatozoides, etcètera, així com galàxies espirals. Segons la ciència oficial la cèl·lula va ser descoberta per Robert Hooke en 1663, mentre que els espermatozoides els va descobrir Anton van Leeuwenhoek, en 1683. L'estructura espiral de les galàxies com la nostra va ser descoberta al començament del segle XX, amb l'adveniment dels grans telescopis astronòmics (1917). Què significava açò, suposant que Bacon haguera sigut l'autor del manuscrit, llavors que Bacon va inventar el microscopi i va fer el descobriment de Hooke 375 anys abans que ell, va descobrir els espermatozoides segles abans que Leeuwenhoek i les galàxies espirals 700 anys abans que Hubble. 



Suposada galàxia espiral, concretament, la de Andromeda



Suposada cèl·lula vegetal




A l’esquerre artefacte que diuen que és un microscopi. A la dreta representació 3D per ordinador del mateix artefacte, que en realitat es un albarell per guardar herbes




Mes comparacions de microscopis i pots per a guardar herbes


Microscopi o albarells?









Microscòpics antics


       Dit així, i documentat el raonament amb il·lustracions del Manuscrit, l’assumpte sembla por raonable. Que falla, doncs? Que els especialistes en el tema no reconeixen cap cèl·lula, espermatozoide ni galàxia que siga real.

     Actualment, el manuscrit és l'ítem MS 408 en la Biblioteca Beinecke de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale, un dels més misteriosos i interessants desafiaments que la Història ens ha deixat. Es tracta d'un manuscrit de 235 pàgines, donat en 1969 per H.P Kraus, que en 1912 havia sigut adquirit per Wilfrid M. Voynich a un col·legi de Vila Mondragone, prop de Roma. El manuscrit és un llibre prolixament enquadernat, escrit amb ploma sobre pergamí de vedella. Els seus actuals 102 folis, de 23×16 cm, estan infestats d'il·lustracions de plantes desconegudes i altres dibuixos. Encara que l'atractiu del mateix és la llengua en què està escrit: Desconeguda! Ni els més eminents lingüistes ni els més potents ordinadors han aconseguit desxifrar aquest text de caràcters romans minúsculs en cursiva.



Wilfrid M. Voynich

      Aquest llibre va ser escrit per un autor desconegut, encara que tradicionalment ho atribuïen a Roger Bacon, basant-se en la Carta Marci, que com ja hem vist, menciona que en la cort de Rodolf II es creia que l'autor del manuscrit era Roger Bacon. No obstant això, els estudiosos familiaritzats amb l'obra de Bacon han negat rotundament tal possibilitat. Per altra banda, també hem de dir que el manuscrit presenta notables pareguts amb una obra de l'autor anglès Anthony Ascham, "A Little Herbal" (Un xicotet herbari), publicada en 1550. 




Detalls dels dibuixos

      La primera notícia fiable que es té d'ell data de principis del segle XVII. Sabem que l'emperador Rodolf II de Bohèmia (1552-1612) ho va comprar per una xifra desorbitada per a l'època (600 ducats), després va passar a Jacobus Horcicky de Tepenecz (que ho posseiria entre 1612 i 1622), qui al seu torn se'l passaria a Georgius Barschius (el alquimista Georg Baresch qui en teoria ho tindria entre 1622-1665) fins a arribar en 1666 a les d'Atanasio Kircher, un sacerdot jesuïta. Des d'eixe moment fins a 1912, ningú sap de ciència certa què li va ocórrer al llibre que constituïx en si mateix tot un enigma, ja que està escrit en un llenguatge desconegut, amb uns caràcters desconeguts, i fins a la data ningú ha aconseguit desxifrar-ho.

Els possibles autors del manuscrit

    S'han proposat molts possibles autors del manuscrit Voynich. A continuació citem només els més populars, a part dels que ja hem vist, com Roger Bacon o Anthony Ascham. El mateix Voynich va arribar a la conclusió que l'única persona que podiar vendre el manuscrit a Rodolfo va ser John Dee, un matemàtic i astròleg de la Cort d'Isabel I d'Anglaterra, i conegut per ser propietari d'una gran col·lecció de manuscrits de Bacon. És cert que Dee i el seu ajudant Edward Kelley van viure diversos anys en Bohèmia, no obstant això, els minuciosos diaris de Dee no mencionen esta venda, la qual cosa la fa prou improbable. 



John Dee

     Dee va ser matemàtic, astrònom, alquimista, místic i vident. Kelley va dedicar la seua vida a l'alquímia i a la busca de la transmutació dels metalls. Seu és el tractat de Lapide Philosophorum, que tracta sobre la pedra filosofal. Abans de conèixer Dee, havia sigut notari a Londres i s'havia enriquit falsificant en benefici seu escriptures alienes. Va ser capturat, pres i condemnat a l'amputació de les orelles. Kelley va conèixer Dee, i prompte ho va espentar a abandonar gran part dels seus estudis i a dedicar-se, junt amb ell, a pràctiques “espirituals” com “parlar amb els àngels” a través d'una bola de vidre. Cada tant, viatjaven per Europa donant conferències sobre la transformació del plom en or i assumptes semblants. Ambdós eren plebeus i molt pobres, i, en la dècada de 1580, van recalar en la cort de Rodolf II a Praga, el mateix emperador que es menciona en La carta Marci com a propietari del Manuscrit Voynich.

      El company de Dee a Praga, Edward Kelly, o Kelley, era un extravagant alquimista que presumia de poder transformar el coure en or gràcies a un pols secret que havia extret de la tomba d'un bisbe a Gal·les. També afirmava ser capaç d'invocar als àngels amb una bola de vidre, i mantindre llargues conversacions amb ells. Al llenguatge dels àngels l’anomenava "enoquià", derivat d'Enoc, el pare de Matusalem, perquè segons el relat bíblic Enoc va ser portat a visitar el Cel en un carro tirat per àngels, i després va escriure un llibre sobre el que allí va veure. Alguns han suggerit que, igual que Kelley va inventar el "enoquià" per a enganyar Dee, podria haver creat el manuscrit Voynich per a estafar l'Emperador (qui a més pagava a Kelley pels seus presumptes coneixements alquímics).




Edward Kelley

      La investigadora Edith Sherwood destaca la similitud entre la cal·ligrafia del Voynich i documents de Leonardo Da Vinci. Abona la seua hipòtesi utilitzant com a prova un dels diagrames astrològics del manuscrit. En ell es veu el símbol del signe d'Àries (el Moltó) rodejat de 15 dones nues. Davall el dibuix de l'animal pot llegir-se “ob.....l”, la qual cosa Sherwood mira en un espill i llig “Lionardo”. El paregut d'esta paraula amb la firma de Da Vinci en els seus altres manuscrits és innegable. La doctora Sherwood afirma que el gràfic d'Àries és, en realitat, una carta natal d'algú que va nàixer un 15 d'abril (15 nimfes junt amb Àries, el mes d'abril). Casualment, Da Vinci va nàixer el 15 d'abril de 1452. I l'any? Sobre una de les cisternes del dibuix, en la que es veu una dona amb un nadó, pot llegir-se la xifra “1452”, i en una altra part del mateix foli les paraules italianes “sabatto notto” (tal vegada “dissabte a la nit”). L'estudiosa ha trobat una nota autògrafa del iaio de Da Vinci on l'ancià diu: “Va nàixer un nét meu, fill del meu fill Ser Piero. Va ser a les tres de la nit del dissabte 15 d'abril”. 



Davall el dibuix de l'animal pot llegir-se “ob....il”, la qual cosa Sherwood mira en un espill i llig “Lionardo

      L'innegable atractiu de la teoria es veu enfosquit per la dificultat de provar-la, ja que Sherwood afirma que el manuscrit consisteix en una obra infantil de Leonardo (…). Encara que la hipòtesi té alguns seguidors, els investigadors moderns no s'inclinen per ella en l'actualitat.

        El doctor Leonell Strong, investigador del càncer i criptògraf aficionat, defenia que el text revelava que l'autor del manuscrit Voynich era l'autor anglès del segle XVI Anthony Ascham, l'obra del qual incloïa a Little Herbal ("Un xicotet herbari"), publicat en 1550. Encara que el manuscrit Voynich conté seccions semblants a l'herbari, el principal argument contra esta hipòtesi és que es desconeix on hauria obtingut aquest botànic els coneixements literaris i criptogràfics necessaris. A més, com veurem més endavant, va declarar que havia desxifrat el manuscrit amb un “doble mètode invers de progressió aritmètica basada en un alfabet múltiple”, mètode que es va treure de la màniga.




Leonell Strong

       Una reproducció fotostàtica de la primera pàgina del manuscrit Voynich, feta per Voynich en algun moment anterior a 1921, mostrava el rastre dèbil d'unes paraules que havien sigut esborrades. Amb l'ajuda d'alguns productes químics, es va poder llegir que el text Deia "Jacobj `a Tepenece": és a dir, Jakub Horcicky de Tepenec, conegut en llatí com Jacobus Sinapius, un especialista en herbes medicinals, metge personal de Rodolf II i encarregat dels seus jardins botànics. No obstant això, la cal·ligrafia de les paraules difuminades no coincideix amb la firma de Jacobus, que ha sigut trobada en un document recentment localitzat per Jan Hurich (Wikipedia).

      Per això és possible que l'escriptura de la primera pàgina fora afegida posteriorment per un amo o llibrer, i seria només la hipòtesi d'esta persona sobre l'autor del manuscrit. En els llibres d'història dels jesuïtes de què disposava Kircher, Jacobus era l'únic alquimista o metge de la cort de Rodolf que mereix una entrada d'una pàgina completa mentre que, per exemple, a penes si mencionen Tycho Brahe. A més els productes químics aplicats per Voynich han deteriorat tant el pergamí que actualment a penes si es pot veure rastre de l'escriptura, així que també hi ha la sospita que la firma fora falsificada per Voynich per a contribuir a l'enfortiment de la hipòtesi de l'autoria de Roger Bacon.

     Johannes Marcus Marci va conèixer Kircher quan encapçalava una delegació de la Universitat Carles de Praga a Roma en 1638, i en els 27 anys següents, els dos erudits van intercanviar cartes en què Marci defenia la facció secularista de la Universitat per a mantindre la seua independència dels jesuïtes. Per tant, s'ha especulat que l'animositat política contra els jesuïtes va portar a Marci a "fabricar" la carta de Baresch, i més tard el manuscrit Voynich, en un intent de desacreditar a la seua "estrela" Kircher. La personalitat i coneixements de Marci pareixen adequats per a dur a terme esta tasca, i Kircher, un "Doctor Setciències", era una presa fàcil, perquè se li recorda més pels seus errors espectaculars que per èxits genuïns. Inclòs la carta de Baresch guarda cert paregut amb un frau que l'orientalista Andreas Mueller va fer al mateix Kircher: Mueller va elaborar un manuscrit inintel·ligible i se'l va enviar a Kircher, amb una nota adjunta que explicava que procedia d'Egipte. Va demanar a Kircher una traducció, i se sap que Kircher va fer una immediatament.

       Val la pena assenyalar que les úniques proves de l'existència de Georg Baresch són tres cartes enviades a Kircher: una remesa per Baresch (1639) i dos per Marci (com un any després). També és curiós que la correspondència entre Marci i Kircher acaba en 1665, precisament amb la carta adjunta al manuscrit Voynich. No obstant això, el ressentiment secret de Marci contra els jesuïtes és pura conjectura: era un catòlic devot, ell mateix havia estudiat per a fer-se jesuïta, i poc després de la seua mort en 1667 li va ser concedida la pertinença honorífica a l'Orde.

      Raphael Missowsky, amic de Marci a què s'atribuïx la història de Bacon, era criptògraf entre moltes altres coses, i pareix que va inventar un xifrat presumptament indesxifrable. Açò ha portat a la hipòtesi que va elaborar el manuscrit Voynich com una demostració pràctica del anomenat xifrat, i va convertir el pobre Baresh en un involuntari conillet d'Índies. La hipòtesi continua afirmant que després que Kircher va publicar el seu llibre sobre el copte, Raphael va pensar que enganyar-lo seria un trofeu molt més sucós que enganyar a Baresch.
  
Els temes del manuscrit

     Encara que molts defenen que el llibre és simplement una rifada, el text de la qual va ser inventat sense orde ni concert, cal destacar que compleix la Llei de Zipf, que ni tan sols llenguatges inventats com els Élfics o el klingon aconsegueixen efectuar. Esta llei defineix que com més curta siga una paraula, més vegades apareixerà en els textos de qualsevol llengua, a causa de l'estalvi en l'esforç lingüístic.

      Per a qualsevol criptògraf i estudiós dels llenguatges aquest llibre constituïx un estimulant repte, ja que ni tan sols sabem de ciència certa quin és el tema que tracta Les seues nombroses il·lustracions pareixen indicar que és un tractat d'alquímia l'autèntic contingut del qual es va voler mantindre en secret, però açò no són més que especulacions. La impressió general que proporcionen les pàgines sobrevivents del manuscrit suggereixen que el seu propòsit era servir com una farmacopea o desenrotllar temes comuns en la medicina medieval o renaixentista. Posseeix diferents seccions, que pareixen tractar els temes següents:

- Botànica (la majoria dels dibuixos representa plantes no identificades). La primera secció del llibre és quasi segur un herbari, on cada pàgina mostra una planta (de vegades dos) i alguns paràgrafs de text, un format típic d'herbaris europeus de l'època. Però, han fracassat completament tots els intents per a identificar les plantes, ja siga amb espècies existents o amb els dibuixos estilitzats dels herbaris contemporanis. Només es poden identificar amb alguna certesa un parell de plantes, entre les que s'inclouen el pensament salvatge i la falaguera "falzia", el "cabell de Venus" o el ricí. 



Adiantum capillus-veneris o cabell de Venus




Manuscrit  f23v
Transcripció EVA del text (según Takahashi):

podairol. odaiiily. sho!al!dy. opchol. otol. ol. chcphy. qotchar. s-
qot!!!!!!eo!tor. chy. okchafdy. qokchey. dol- {planta}otchol. chal. otchm-
ycho. okaiin. okeol. eees. ol!daiin. okeeor- {planta}daiin. qotchol!m-
okchey. dair. sholol. ol!dal- {planta}otchor. mar-
dor. chear. shor. dol. oaldary=
tshol. shor. shkshy. okol. daiin- {planta}otshor. olsar-
otor. oiin. sho. shol. qokol. daiin- {planta}sol. daiin. ylg-
qokaiin. dain. qokor. okal. g. dam- {planta}chor. olol. dam-
otshy. dal. dar. oldar. ar. or- {planta}qoto. l. chees. g-
dor. chy. kshol. chol. cthol- {planta}otol. oloiir-
y. okaiin. doroiin. olols. oiin- {planta}ol. cheen. ols-
ol!aiior. ol!oro. eeeoly= {planta}





Plantes imaginaries del Còdex Seraphinianus





Datura metel



f25r



- Astronomia (apareixen quasi tots els símbols zodiacals) en forma de diagrames circulars, alguns d'ells amb sols, llunes i estrelles, la qual cosa suggereix que tracta d'astronomia o astrologia. Una sèrie de 12 diagrames mostra símbols convencionals per a constel·lacions zodiacals (dos peixos per a Peixos, un bou per a Taure, un soldat amb un arc per a Sagitari, etc.). Cada símbol és rodejat per exactament 30 figures de dones en miniatura, la majoria d'elles nues, cada una sostenint una estrella. Les dos últimes pàgines d'aquesta secció (Aquari i Capricorn) van ser extraviades, mentre que Àries i Taure estan separats en quatre diagrames amb 15 estrelles cada u. Alguns d'estos diagrames es troben en pàgines desplegables. Les consideracions astrològiques sempre van tindre un paper important en la recol·lecció d'herbes medicinals, sagnies i altres procediments mèdics comuns en l'època del manuscrit (veure, per exemple, els llibres de Nicholas Culpeper). No obstant això, a banda dels obvis signes zodiacals, i un diagrama que pareix mostrar els planetes clàssics, ningú ha sigut capaç d'identificar les plantes representades en el manuscrit.




Nicholas Culpeper,  The Complete Herbal




- Cosmològica: Més diagrames circulars, però de naturalesa desconeguda. Esta secció també posseeix pàgines desplegables, una d'elles de sis pàgines de llarg, que conté una espècie de mapa o diagrama amb sis "illes" connectades per calçades, castells i possiblement un volcà.



- Biologia: Un text dens i continu amb figures de petites dones nues prenent banys en balnearis públics o tines interconnectades per una elaborada xarxa de canonades, algunes d'elles clarament en forma d'òrgans del cos. Algunes de les dones porten corones. Els recipients i tubs de la secció "biològica" podria indicar una relació amb l'alquímia, no obstant això, els llibres alquímics del període comparteixen un llenguatge visual comú, en el que es representen els processos i ingredients per mitjà d'imatges específiques (l'àguila, el renoc, un home en una tomba, una parella en el llit, etc.) o símbols textuals convencionals ( un cercle amb una creu, etc...); no s'identifica cap d'ells en el manuscrit.






- Farmacèutica: Diversos dibuixos amb llegendes de parts de plantes aïllades (arrels, fulls, etc.); objectes semblants a gerres farmacèutiques (albarells) al llarg dels marges i alguns paràgrafs de text.






- Receptes: molts paràgrafs curts, cada un marcat amb una "vinyeta" en forma de flor (o estrella).




 Sergio Toresella, expert en herbaris antics, va assenyalar que el manuscrit Voynich podria ser un herbari alquímic, que de fet no té res a veure amb l'alquímia. Es tracta d'un herbari fictici amb dibuixos inventats, amb el que els curanderos treballaven per a impressionar els seus clients. Pareix que va existir una petita indústria domèstica d’aquestos llibres en alguna part d'Itàlia Septentrional, just en eixa època. No obstant això, eixos llibres eren molt diferents del manuscrit Voynich en estil i disseny, i sempre estaven escrit en llenguatge normal.



Toresella, SergioGli erbari degli alchimisti. En Arte farmaceutica e piante medicinali: erbari, vasi, strumenti e testi dalle raccolte liguri de Liana Saginati [técnica farmacéutica y plantas medicinales - a base de hierbas, botes, instrumentos y textos de la Colecciones de Liguria], Liana Saginati, ed. Pisa: Pacini Editore, 1996



En estes tres pàgines del manuscrit apareixen objectes que pareixen astronòmics

      Un dibuix circular en la secció "astronòmica" (foli 68 tornat, secció 3) representa un objecte de forma irregular amb vuit braços corbats i estrelles grogues en el seu interior; alguns ho han interpretat com el dibuix de la galàxia Andròmeda, que només es pot observar amb un telescopi. S'han interpretat altres dibuixos com a cèl·lules vistes a través del microscopi. Això implicaria un origen modern del manuscrit, més que medieval. No obstant això, el paregut és molt discutible: en una inspecció ocular, el centre de la "galàxia" s'assembla més aïna a un estany d'aigua. De totes maneres, inclòs amb un gran telescopi visualment cap galàxia (i menys la galàxia d'Andròmeda) arriba a mostrar els seus braços espirals.

El text

        El text va ser clarament escrit d'esquerra a dreta, amb més de 170.000 glifs (signes gravats), normalment separats uns d'altres per petits espais. La majoria dels glifs estan escrits amb un o dos traços simples. L'alfabet sencer consta d'entre 20 i 30 glifs totals per a quasi tot el text. Els espais més amples divideixen el text en al voltant de 35.000 "paraules" de longitud variada. D'altra banda, el "idioma" del manuscrit Voynich, el voynichés, és diferent dels idiomes europeus en diversos aspectes. En particular no hi ha paraules amb més de 10 "lletres". A més, la distribució de lletres dins d'una paraula és quelcom peculiar: alguns caràcters apareixen només al principi d'una paraula, altres només al final i alguns sempre en el mig. El text pareix més repetitiu que els típics idiomes europeus; hi ha seqüències en les quals la mateixa paraula comuna apareix fins a tres vegades consecutives.

Estudis sobre el manuscrit

      L'única evidència pràctica de l'edat i origen del llibre són les seues il·lustracions, especialment els vestits i pentinats de les figures humanes i alguns castells vistos en els diagrames. Tots són característicament europeus i basats en aquesta evidència la majoria dels experts assignen el llibre a l'edat compresa entre 1450 i 1520. No obstant això, una de les il·lustracions s'assembla a un gira-sol, la qual cosa suggereix que en part va ser escrit després del descobriment d'Amèrica, segons va afirmar Brumbaugh. No obstant això, la semblança és escassa, sobretot si la comparem amb l'espècie salvatge original; i ja que es desconeix l'escala del dibuix, la planta podria representar un exemplar d'una àmplia família botànica, composta per moltes espècies ( margarida, camamilla,...) i estesa per tot el món.






      Fins a la data s'han dut a terme multitud d'estudis sobre el Manuscrit Voynich, però encara cap de les traduccions ha sigut reconeguda per la comunitat científica. Afortunadament, Internet està permetent donar a conèixer aquest manuscrit, la qual cosa ha permès que en els últims anys hagin sorgit diversos estudis interessants, i s’hagin elaborat ferramentes per a recolzar les investigacions.

      El problema principal és que no sabem a penes res sobre el possible significat real del llibre, encara que els estudiosos pensen que tal vegada siga un compendi dels coneixements de l'època. De fet, ni tan sols sabem si està xifrat!, per la qual cosa decidir com donar per vàlida una possible solució constituïx un problema en si mateix. A pesar d'aquest complicat entramat de dificultats, hi ha una sèrie de fets si més no estimulants:

      Hi ha dos grans blocs amb tipus d'escriptura clarament diferenciats en el llibre. Açò s'ha aconseguit analitzant estadísticament el contingut. La causa d'açò pot ser múltiple: diferents autors, mateix autor però diferent estil, o simplement temes diferents, com va demostrar Prescott Currier, un criptògraf de la Marina dels Estats Units, que va treballar amb el manuscrit en els 70.

      Els manuscrits fets amb plomí tenien freqüents errors els quals eren corregits raspant sobre el pergamí i escrivint de nou damunt d’ells. Però, en aquest manuscrits no hi ha correccions en el text. Aquest fet a dut a molts a pensar que es una falsificació moderna, feta amb alguna maquinaria, utilitzant un pergamí antic. Els anàlisis fets amb espectrògrafs moderns han corroborat l’antiguitat del pergamí, així com el de la tinta empleada, sobre tot el color blau, fet al nord d’Itàlia convertint en pols el lapislàtzuli.

      En 1917, el manuscrit va arribar a atraure l'atenció de la secció de criptología de la Divisió d'Intel·ligència Militar dels Estats Units, el Mi-8, encapçalat per un jove i brillant director, Herbert Osborne Yardley , i pel seu braç dret, igualment brillant, el capità John M. Manly, doctor en filosofia. En 1917 Manly treballava en l’anomenat criptograma Witzke, un codi de 424 lletres que va desxifrar en tres dies, revelant la identitat de Lothar Witzke, agent secret alemany que operava des de Mèxic. Però després de treballar molt amb el manuscrit de Voynich ell també es va donar per vençut –igual que el seu cap, Yardley–, i va dir que el text era «el manuscrit més misteriós del món».

      Però va haver-hi un home per a qui el manuscrit de Voynich es va transformar en obsessió. El professor William Romaine Newbold, especialista en filosofia i història medieval de la Universitat de Pennsylvania. A l'abril de 1921 va convocar una reunió de la Societat Filosòfica Americana a Filadèlfia i va anunciar que ja havia traduït el manuscrit. El professor Newbold va ser el que va difondre l’opinió de que el manuscrit Voynich demostrava que Bacon havia construït un microscopi i ho havia usat per a estudiar i descriure gàmetes, òvuls, espermatozoides i la vida orgànica en general. No sols això, sinó que havia construït un poderós telescopi reflector, amb el que havia estudiat sistemes estel·lars desconeguts en el seu temps. Els astrònoms, al·lucinats per aquestes revelacions, també van reconèixer en el manuscrit cossos celests, com l'estrela Aldebaran, la nebulosa d'Andròmeda i el cúmul estel·lar de les Híades, però després van tornar a perdre's en un remolí de galàxies imaginàries.

     Quan Newbold va morir en 1926, va prosseguir el criptoanàlisis del manuscrit el seu amic i col·lega Roland Grubb Kent, qui va publicar els descobriments de Newbold en 1928, amb el títol de The cipher of Roger Bacon (La clau de Roger Bacon). Les reaccions d'especialistes i curiosos no es van fer esperar. John Manly seguia interessat per l'assumpte, i en quant es va publicar el llibre va voler conèixer el mètode de treball de Newbold i comprovar els seus resultats. El que va trobar no li va agradar res, i després de discutir el seu punt de vista amb altres col·legues del Mi-8, va publicar en 1931 un article en la revista Speculum: en ell, per mitjà d'una anàlisi raonat desposseïa de tot valor els treballs del difunt professor Newbold.

      A finals del passat segle es va crear el Projecte E.V.M.T. (European Voynich Manuscript Transcription) a càrrec de Gabriel Landini y René Zandbergen que pretén arreplegar i aglutinar tot el que en l'actualitat se sap sobre el llibre, i elaborar una transcripció completa en format electrònic. En la pàgina "web" del projecte, podrem trobar entre moltes altres coses diverses transcripcions diferents, ferramentes per a visualitzar-les i convertir-les, programes d'anàlisi del text, etc.




European Voynich Alphabet


     Hi ha diverses teories sobre el xifrat del manuscrit. Per alguns, les “paraules” del manuscrit en realitat serien codis per a consultar en un diccionari o llibre de codis. Però, els especialistes afirmen que els xifrats basats en un llibre de codis només són viables en textos curts, perquè són molt molests per a llegir i escriure.

     El lingüista Jaques Guy suggereix que el text del manuscrit voynich podria estar expressat en una llengua natural exòtica, encara que escrit amb un alfabet inventat. Certament, l'estructura de paraules és semblant a la de moltes famílies lingüístiques d'Àsia Oriental i central, principalment la sino-tibetana ( xinés, tibetà i birmà ), l'austroasiàtica ( vietnamita, khmer) i tal vegada la tai ( tailandés, Lao). En moltes d'aquestes llengües, les "paraules" (és a dir, les unitats lingüístiques més petites amb un significat definit) consten d'una sola síl·laba; i eixes síl·labes tenen una estructura prou rica, inclosos patrons tonals. Aquest manuscrit havia pogut estat escrit per un explorador que viatgés a Àsia o per un natiu de l'Orient Llunyà, que vivia a Europa o bé es va educar en una missió europea.

      El principal argument a favor d'aquesta teoria és que el manuscrit inclou les paraules doblegades i triplicades que es donen en els textos en xinés i vietnamita amb la mateixa freqüència aproximada que en el manuscrit. També explica l'aparent falta de números i de característiques sintàctiques occidentals (com ara articles i còpules), i la inescrutabilitat general de les il·lustracions. A més, l'aparent divisió de l'any en 360 graus (en compte de 365 dies), en grups de 15 i començant en Peixos, són trets propis del calendari agrícola xinés ( Jie i ). El principal argument en contra d'esta teoria és que ningú (inclosos els erudits de l'Acadèmia de Ciències de Pequín ) ha pogut trobar cap exemple clar de simbolisme oriental o de ciència asiàtica en les il·lustracions.

       En el llibre Solution of the Voynich Manuscript: A liturgical Manual for the Endura Rite of the Cathari Heresy, the Cult of Isis ("La solució al manuscrit Voynich: un manual litúrgic del ritu d'Endura en l'heretgia càtara, el culte a Isis", 1987), Llig Levitov va afirmar que el manuscrit era una transcripció senzilla d'una "llengua oral poliglota", que va definir com "una llengua literària comprensible per a aquells que no entengueren el llatí, als que se'ls podria llegir en esta llengua". Va proposar un desxiframent parcial en una mescla de llengua flamenca medieval amb molts préstecs lingüístics de francès antic i antic alt alemany.

      Segons Levitov, el ritu d'Endura no era sinó un ritual de suïcidi assistit, associat amb la fe càtara (encara que la historicitat d'aquest ritual està posada en dubte). Explica que les plantes quimèriques no estaven destinades a representar cap espècie botànica, sinó que són símbols secrets de la fe càtara. Les dones en les tines junt amb la xarxa de canonades representen el propi suïcidi ritual, que inclouria la venesecciò: tallar-se les venes perquè la sang es vessara en un banyera amb aigua calenta. Les constel·lacions sense anàleg celestial representen les estreles del mant d'Isis.

      Es qüestiona esta hipòtesi en uns quants fronts. U és que se sap molt bé que la fe càtara era un gnosticisme cristià, i no s'associava de cap manera amb Isis. Un altre és que esta teoria situa l'origen del llibre en els segles XII o XIII, amb la qual cosa seria considerablement més antic que el que inclòs els partidaris de la teoria de Roger Bacon defenen. Levitov no va oferir cap defensa enfront d'aquest argument, més enllà de la seua traducció.

      La peculiar estructura interna de la “paraules” del manuscrit Voynich ha portat a William F. Friedman i John Tiltman a postular per separat que el text podria ser simplement una llengua artificial, i més específicament, una llengua filosòfica. Les llengües d'aquest tipus tenen un vocabulari organitzat segons un sistema de categories, per la qual cosa es pot deduir el significat general d'una paraula per la seqüència de les lletres la componen. Per exemple, en la llengua artificial moderna Ro, “bofo'' és la categoria dels colors, i qualsevol paraula que comenci amb eixes lletres seria el nom d'un color: així “roig'' és “bofoc'', i “groc'' és “bofof'' (una versió extrema de la Classificació Decimal Universal que s'usa en les biblioteques).

      Aquest concepte és prou antic, com ho prova el llibre “Philosophical Language'' de John Wilkins. En els exemples més coneguts, les categories se subdivideixen afegint sufixos; com resultat, un text sobre una matèria concreta tindria moltes paraules amb prefixos semblants. Per exemple, tots els noms de plantes començarien amb lletres semblants, i seria anàleg amb totes les malalties, etc. Esta característica podria llavors explicar la naturalesa repetitiva del text Voynich. No obstant això, ningú ha pogut assignar un significat plausible a qualsevol prefix o sufix del manuscrit, a més que tots els exemples coneguts de llengües filosòfiques són prou tardans (segle XVII ).

      Gordon Rugg, investigador escocès nascut en Perth en 1955, doctor en Informàtica en la Universitat de Keele (Anglaterra), va presentar l’any 2003 una interessant hipòtesi segons la qual el Manuscrit Voynich és simplement una estafa, molt ben elaborada, realitzada entre els anys 1551-1558 pel mèdium anglès Edward Kelly, probablement amb l'ajuda del seu patró el doctor John Dee amb l'únic propòsit d'obtindre diners de l'emperador Rodolf II. Segons aquest raonament el text que conté no és més que un conjunt de paraules sense sentit creades a partir de la "reixeta de Cardano", un sistema criptogràfic dissenyat pel matemàtic italià Gerolamo Cardano amb el qual és factible reproduir el sistema trisil·làbic del voynichés (partícula inicial+media+final) així com altres peculiaritats estadístiques del mateix. Són ‘lletres' inventades posades una darrere d'una altra, encara que seguint algun tipus de lògica interna.

     El Dr. Leonell Strong diu que 'va aconseguir' desxifrar-ho en 1945 amb un “doble mètode invers de progressió aritmètica basada en un alfabet múltiple”, una tècnica que encara avui ningú sap exactament en què consisteix, però que tot el mon sap el seu origen: se la va traure de la mànega. Un cert John Stojko va assegurar en 1978 que era un text ucraïnés encriptat després de llevar-li les vocals. A finals de 2003, el polonès Zbigniew Banasik va proposar que el manuscrit és text redactat en idioma manxú, i va donar una traducció incompleta de la primera pàgina del manuscrit. L’article complet en el web de Jorge Stolfi (en anglès) pots llegir-ho aquí. La versió HTML de la reixeta de conversió, punxant aquí. La traducció manxú proposta del text. L’explicació completa de tal "traducció". Una llista de caràcters voynichesosaquí.



      La traducció de Zbigniew, pots descarregar-la d’aquí. Els que saben llegir anglès (o manxú) podran passar un estona amena i interessant analitzant l'estranya teoria d'aquest investigador.  Hipòtesi com estes hi ha per a avorrir, però cap supera la prova del cotó.

      Un equip dirigit per Greg Hodgins, en el departament de Física de la Universitat d'Arizona i per mitjà de l'ús de la tècnica de datació per radioisòtops de carboni, ha trobat que les pàgines del manuscrit daten del segle XV, per la qual cosa el llibre seria un segle més antic del que els estudiosos s'havien imaginat anteriorment. Per mitjà de l'ús d'un Espectròmetre Accelerador de Masses, Hodgins i el seu equip van analitzar mostres que el mateix científic va ser a buscar a la Universitat de Yale, com els colors, perquè trobava que eren consistents amb la paleta utilitzada en l'època del Renaixement, és a dir,  eren els colors que utilitzaven els pintor de l’època. La prova del Carboni-14  es va fer l’any 2009 i va confirmar (amb una seguretat del 95%) que el llibre va ser elaborat entre els anys 1404 i 1438. A banda, el Institut d'Investigacions McCrone De Chicago va descobrir que primer es van fer els dibuixos i, poc desprès,  es van afegir  les lletres, confirmant que el manuscrit és un autèntic document medieval.

      Gràcies a les imatges d’un castell representat en el manuscrit, podem assegurar casi amb tota seguretat el lloc on va ser confeccionat el llibre. Els merlets del castell presenten un disseny que es coneix com cua d’oreneta, el qual només es dona al nord d’Itàlia, a més representa un castell amb dos torres còniques bessones.



       Al nord d’Itàlia trobem un castell que reuneix aquestes condicions. Es tracta del castell de Castelbello, lloc prop del qual es va elaborar el manuscrit entre 1404 i 1438. Aquest merlets, no obstant, també es poden trobar a Sicilia en la mateixa època i algunes en la Rusia del segle XIV.

      Ja hem vist com Sergio Toresella va assenyalar que el manuscrit Voynich podria ser un herbari alquímic, un  herbari fictici amb dibuixos inventats, amb el que els curanderos treballaven per a impressionar els seus clients. Pareix que va existir una petita indústria domèstica d’aquestos llibres en alguna part d'Itàlia Septentrional, just en eixa època. No obstant això, eixos llibres eren molt diferents del manuscrit Voynich en estil i disseny, i sempre estaven escrit en llenguatge normal.




      Doncs les proves científiques semblen tombar l’única hipòtesi que conec sobre l’autor del Manuscrit Voynich, la que va fer  Francisco A. Violat Bordonau, Sobre el possible autor del Manuscrit Voynich, el qual afirmava que el llibre  no és més que un “diari de laboratori” escrit a Praga pels ajudants de l'alquimista Simón Bakalar Hájek després de l'any 1518.



























REFERÈNCIES

Mary E. d'Imperio: "Voynich Manuscript, An Elegant Enigma". Aegean Park Press, 1981

Marcelo Dos Santos, El Manuscrit Voynich, Ed. Aguilar, Madrid, 2006. Edició colombiana: Aguilar, Bogotà, 2005

Francisco A. Violat Bordonau, Breu assaig sobre el Manuscrit Voynich, Ed. Assessors Astronòmics Cacereños, Càceres, 2005 (disponible en Internet, Web Casanchi: Matemàtiques/Criptografia)

Francisco A. Violat Bordonau, Sobre el possible autor del Manuscrit Voynich, Ed. Assessors Astronòmics Cacereños, Càceres, 2005 (disponible en Internet, Web Casanchi: Matemàtiques/Criptografia)

Francisco A. Violat Bordonau, ABC del Manuscrit Voynich, Ed. Assessors Astronòmics Cacereños, Càceres, 2006.

Kennedy, Gerry & Churchill, Rob (2006). El manuscrito Voynich: un enigma sin resolver. Barcelona: Editorial Melusina.

Pérez-Ruiz, Mario M. (2003). El manuscrito de Voynich y la búsqueda de los mundos subyacentes. Barcelona: Editorial Océano Ámbar

Toresella, SergioGli erbari degli alchimisti. En Arte farmaceutica e piante medicinali : erbari, vasi, strumenti e testi dalle raccolte liguri de Liana Saginati [técnica farmacéutica y plantas medicinales - a base de hierbas, botes, instrumentos y textos de la Colecciones de Liguria], Liana Saginati, ed. Pisa: Pacini Editore, 1996

Per veure totes les imatges del manuscrit: Beinecke Rare Book and Manuscript Library

Informació sobre el manuscrit:http://www.research.att.com/~reeds/voynich.html

Voynich Manuscript Resources, enllaços sobre el manuscrit:
http://www.engl.virginia.edu/~bpn2f/ENLT255/voynich.Html


Informació en francès sobre el manuscrit: http://www.almaleh.com/voynichf-e.htm

Documental de la ORF (Austria Broadcasting Corporation) "Universum" Unidad de Historia Natural y el Cine Omnia Pro & Video Promotion GmbH, en asociación con " ARTE, ZDF y la Red Smithsonian. Productores Klaus Steindl y Andreas Sulzer

La Velleta Verda, 2012








Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...