miércoles, 29 de junio de 2011

El marjal de Pego-Oliva



Durant moltíssims temps la marjal ha estat alimentant a generacions d'hòmens que es mostraven agraïts amb la naturalesa i mai se'ls haguera passat pel cap violar-la o aniquilar-la.


Desgraciadament, en els últims anys un grapat d'individus sense escrúpols, mal nascuts i egoistes, han estat tractant d'aprofitar-se de la marjal, agredint-la amb maquinària pesada, destruint el que la naturalesa havia construït durant llarg temps, i substituint les coses verges per les artificials, causant gran mortaldat entre la fauna i la flora de la marjal.


Afortunadament per a nosaltres, la justícia ha frenat les barbaritats antinaturals comeses per aquesta horda salvatge de carronyers contraris a la pervivència de la vida i la naturalesa, perquè en cas contrari estic segur que molts dels nostres néts només hagueren tingut referència escrita i gràfica sobre aquest magnífic lloc natural.


Amb els plans de a baix vos podreu fer una idea de l'extensió ocupada per la marjal, així com aprendre alguna de les partides més importants de la marjal. Per a completar la informació podeu utilitzar el SigPac u el Google Earth.










1. La història.




Al nostre país son abundants les albuferes litorals, unes formacions naturals què s'originaven quan les antigues badies quedaven incomunicades per una restinga arenosa formada per les corrents marines. La nostra marjal va quedar aïllada de la mar, farà ara uns quatre mil anys, separada per una restinga d'uns 9 km de longitud. Abans de que això succeïra ja hi vivien homes a l'albufera pegolina, doncs les restes arqueològiques més antigues que es coneixen es remunten al Paleolític. En aquesta època la marjal encara roman oberta en forma d'una badia marina, els habitants de la zona es dediquen a la pesca, i durant el Neolític es produeix el tancament de la marjal, a causa de l'últim ascens eustàtic (canvi del nivell de la mar) del Mediterrani.





El mateix lloc on estava el caçador en l’actualitat (Benirrames).



En la marjal hi ha restes d'assentaments neolítics del tipus palafits, autèntics poblats de pescadors. Durant l'Edat de Bronze apareixen poblats dedicats a l'activitat pesquera i marítima, en la marjal s’assentà un poblat pescador, els restes del qual han estat investigades recentment, constituint una font més a destacar per a l'atractiu de la zona.





Durant l'època romana, s'assenten poblats al peu de les serres pròximes, com la de Mustalla, i el Tossal de Bullentó. En l'època musulmana es realitzen les primeres edificacions en la zona, construint tres castells, de protecció a la població, la qual cosa va provocar un augment demogràfic i un augment de l'explotació del terme, realitzant diverses sèquies, canalitzacions i sínies en la zona de marjal, alguns d'aquestes construccions encara poden observar-se en l'actualitat com són el pont del Salinar, que comunica el Salinar, naixement d'aigua salada amb el va riu Bullentó, i el pont de la balsa del Sineu, que comunica esta naixement també d'aigua salada, amb el riu Racons.








Ponts del Sineu i del Salinar



L'any 1244 es produïx la conquista de Jaume I, per la que es donen les terres a gent procedent de Catalunya i Aragó i es crea la baronia de Pego. S’inicia una etapa d’intervencions humanes per dominar les terres salvatges, considerades “improductives” pels llauradors. Els nostres majors sempre han dit que a la Marjal es conrea l’arròs des de l’època musulmana, però això no es cert, doncs el botànic, naturalista i geóleg valencià Antoni Josep de Cavanilles, durant la seva visita per aquestes terra l’any 1792 no va veure cap conreu de l’arrós.



Festes Pego 2007
Eds. Ajuntament de Pego, Regidoria de Festes. Any LXIV, nº 59: 34-37.
La Marjal de Pego-Oliva: una font de curiositats.
Ximo Mengual i Sanchis





Cano i parada del riu Bllent



Canos del Regalatxo


Conreus d'hortalisses al Girateig


Activitas ramaderes

Caçadors amb una bequeruda

Instalacións a la Gola de les Tanques de Bullents

Obres de dissecació: tubs dels Vaporets

Pont dels Segamans sobre el Regalatxo


Dos ponts damunt del Regalatxo a la partida Riu de Baixos

Utilització indeguda per particulars d’un sistema de rec pagats amb fons públics (Estalons, el Racó, els Canyarets, Segamans i Tamarits).

Canals de dissecació dels anys 90



Comparativa visual de la "mà d'obra" necesaria per al conreu de l'arròs, antigasment i en la actualitat


Era instal·lada al carrer Carolina Sala


Carro a la partida Girateig

A la dreta el tí Severino i a l'esquerre el guarda de terme "Cayetano"


Plantant guaixos d'arròs


Una "ventadora" d'arròs




Varies imatges de la Trilladora, on es trillava i es secava l'arròs
 

sábado, 11 de junio de 2011

Passejant pel riu Alberca


Els darrers temps l'ajuntament de Dènia ha portat a terme la regeneració de la desembocadura del riu Alberca, un tram compres entre el camí de Pego i la carretera dels Marines, recuperant l'antiga senda existent,  la qual transcorria entre aigües afectades per la putrefacció, on és formaven grans quantitas de llim, una molsa que absorbeix l'oxigen de l'aigua per a sobreviure, deixant els peixos sense oxígen.


Ara han desaparegut els molestos mosquits, però han fet la seva aparició els simúlids, unes mosques que crien en aigües de muntanya, en rius nets, no en tolles estancades com els mosquits. Les larves s'acoblen a les algues i s'alimenten de la matèria orgànica que porta el riu. Aquest insecte ha pogut fer la seva aparició en la costa i en el proper riu Girona per què en els últims deu anys, amb la millora de la depuració i la creació de noves zones de regadiu, s'han obert  nous hàbitats per aquesta mosca negra.


Aquestes mosques mosseguen enfuridament a les persones, les quals  solen atribuir les "picadures" al mosquit que es coneix com rantella comú. En realitat, el causant son uns diminuts insectes conegut com Simulium intermedium y S. ornatum. La mosca negra són en realitat moltes espècies englobades davall el nom genèric de simúlids. Mesuren entre dos i tres mil·límetres, molt menys que un mosquit, i la seua picadura és, en realitat un mos. La mandíbula de la mosca negra, a més d'esgarrar la pell, allibera un anestèsic, un anticoagulant i un vasodilatador, entre altres substàncies, amb les que aconseguix traure la major quantitat de sang possible i que el picat ho note amb un cert retard. Com a penes es veuen, és molt difícil llevarse-les de damunt. Ataquen a qualsevol hora, pitjor principalment a primeres hores del dia o última hora de la vesprada.


 La mosca negra és molt fàcil de reconéixer per eixa espècie de gepa que té en el segon segment corporal. Habiten els cursos d'aigua ràpids, sempre les trobareu en aigües ben oxigenades.


El llit del riu Alberca te una abondant vegetació, on predominen els canyars (Arundo donax L.), les llepasses (Xanthium italicum Moretti) i les bledes (Beta vulgaris L.)


En primer terme observem massissos de cerreig (Setaria verticillata L.) o aferradissos


Al mig dels canyars creixen l’arengada de porc (Rumex crispus L.), anomenada per alguns Llengua de bou y la Mata jaia o Niella de rec (Epilobium hirsutum L.) Els treballs de regeneració del riu Alberca han acabat amb una espècie protegida de narcisos que tenia aquí el 75% de la seva població mundial. Es tracta del Narcissus perezlarea, un híbrid del Narcissus serotinus i el cavanillessii.


Narcissus perezlarae Font Quer (Foto: José Quiles)
Val.: narcís de Pérez Lara

El «narcís de Pérez Lara» és una planta perenne bulbosa de la que es van localitzar 3.700 exemplars en la Partida de Planises (Gata de Gorgos), la desembocadura de L’Alberca en l'Almadrava (Dénia), Onda i la marjal de Pego-Oliva que, actualment, concentra el 80% d'individus. Aquesta planta està en perill, com el llirí marí (Pancratium maritimum L.) que sobreviu als montanyars de la platja d’Aigües Mortes.


Entre els joncs del riu abonden els cavallets del dimoni, com aquesta femella (Ischnura elegans), les tortores i els coloms que viuen en llibertat. L’ocell rei del paratge es la merla o esmerla (Turdus merula).





Polyommatus (Cyaniris) semiargus (Rottemburg, 1775) Petita i bonica, aquesta papallona licènida s’alimenta de l’olivarda (Inula viscosa), encara que aquí la he fotografiada damunt d’una flor de  trèvol pudent (Psoralea bituminosa).


Un exemplar de Blanqueta de la col (Pieris brassicae) fotografiada damunt d’un cerreig. Constitueix una plaga per als conreus com els napicols, naps, cols... ja que posa els ous baix les seves fulles i les erugues es mengen les plantes.


Gafarró (Serinus serinus) un ocell de l'ordre dels passeriformes que és un resident comú arreu de les nostres terres, excepte Menorca. S'alimenta de llavors i erugues com la de les papallones que hem vist a dalt.


L’escarabat Chrysolina bankii s'alimenta de plantes de la família de les labiades amb fulls amples i tendres, en particular del malrubí (Marrubium vulgare). Els crisomèlids constituïxen una família molt extensa de coleòpters, la majoria d'ells xicotets, arredonits i amb colors vius metal·litzats, molt atractius. Aquest ejemplar està fotografiat damunt  de les flors en espiga del Cinc-venes, Herba de cinc costures, Herba de cinc nirvis o Plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata).


Un ejemplar de Scolia flavifrons, el major himenòpter d'Europa, escapatn d’un Allium ampeloprasum L., conegut com All porro o all de serp. El Galet, abella de Sant Pere o Vespa Xana, té un vol ràpid, directe i sorollós i les larves parasiten els escarabats rinoceronts. Els adults s'alimenten de pol·len i no ataquen, si bé poden usar les seues fortes mandíbules per a defendre's, així com el seu agulló si se senten atrapades. No forma colònies ni eixams.



Una vespa Xana damunt d’una flor de carxofera (Cynara scolymus L.) conreada pels bancals del costat del riu.


Una granota comuna (Granota perezi) amb extranyes ratlles, al llit del riu Alberca.


Leptura rubra es un escarabat molt abundant pel riu Alberca. El català es un idioma molt parc en paraules per designar aquestos insectes, i de fet no hi te nom. Les larves s’alimenten de fusta morta de les coníferes, en particular dels pins.


A la dreta una petita planta coneguda com Sabonera, anagall, morró o moragues (Anagallis arvensis L.) que viu a l’ombra dels vegetals de mes tamany i una branca de Conillets o (Antirrhinum barrelieri) que s’utilitza per alleujar el mal dels queixals.



Acant o Carnera (Acanthus mollis) és una planta forana instal·lada al riu Alberca i al riu Girona. Els fulls d'acant van servir d'inspiració per a l'ornamentació dels capitells d'estil Corinti. S’utilitza el seu suc fresc per a obrir la gana. La cocció de les fulles s’utilitza per a lavatives emol·lients. Infusió de fulls i flors per a obrir la gana, descarregar el fetge i regularitzar la digestió. Maceració en aigua freda i després picada per a aplicar directament sobre ferides inflamades com a calmant i cicatritzant.



També la canyota o panissola (Sorghum halepense) te arrels que serveixen per calmar el mal de queixals.


Centaura groga, clara o clora (Blackstonia grandiflora) planta utilitzada en afeccions menstruals, durant el climateri i com a remei emmenagog. A la dreta flor de camarroja (Cichorium intybus L.), una planta que s’usa com a succedani del café al torrar les seues arrels (xicòria), també en ensalada o bullida com a verdura.


Les campanetes o corfrejola blanca (Calystegia sepium) éss una enfiladissa tòxica, rica en tanins i resines purgants. S’utilitza per al dolor de ventre i flatulències i, com ús extern, per cicatritzar ferides. Peró, s’ha de tindre molta precaució amb l'ús d'esta planta. Només ha de realitzar-se baix prescripció i control mèdic.



Crithmum maritimum L. o fenoll marí és una planta antiescorbútica, que els navegants d'altres temps portaven en les seves llargues travessies, posades els seus fulls en adob amb sal i vinagre. La primera vegada que ho vaig menjar d’aquesta manera va ser a un petit restaurant de la Granadella (Xàbia o Benitaxell?). Ens el van servir acompanyant a un pagell acabat de peixcar i torrat a la planxa. Empleades així obrin la gana i faciliten la digestió; i serveixen també com a diürètiques. També eren consumides pels mariners quan arribaven a terra malalts d'escorbut després de llargs viatges. Se li associen així doncs, a més de propietats antiescorbútiques, depuratives (acció sobre el fetge), digestives, diürètiques, les estimulants, perquè pareix que actua sobre les glàndules endocrinals i sobre el tiroide.

Segons la enciclopèdia Wikipedia i el Dioscorides en el llibre II: " El crithmo, o, segons li criden alguns, crithamo, és una mata bajuela, per totes les bandes molt poblada de fulls, i quasi de l'altura d'un colze. Naix comunament en llocs marítims i pedregosos. Té els fulls molt grosses i blanquinoses, com les de les verdolagues, emperò més grosses i algun tant més llargues, les quals són salades al gust. Produïx les flors blanques, i el fructo com aquell del romer, tendre, olorós i redó, el qual es dilata en assecant-se i té dins de si la llavor, a manera de gra de blat. Les seues arrels són tres o quatre, de suau i jocunda olor, cada una d'elles del greix d'un dit. Les arrels, la llavor i els fulls, cuites amb vi i begudes, són útils a la retenció de l'orina i a la icterícia, i provoquen el menstru. Menja's crua i olla el crithmo i conserva's també en salmorra."

Els seus fulls tendres són consumides en ensalades o en conserva, al llarg de tot el Mediterrani. En la costa catalana, quan es posen olives en adob, a més del timó, la sajolida, l'orenga, etc., se sol afegir uns fulls de fenoll marí. Amb major freqüència encara es posa en les anxoves en salmorra, quan es prepara a l'ús casolà; llavors, la salmorra es cobreix amb uns fulls d'esta planta, que els infereix la seua olor particular.

El seu oli essencial és utilitzat en alguns perfums.

Però, no totes les plantes son tan espectaculars. Així, a les vores del riu Alberca trobem la Pastanaga borda, fonollassa o pastanaga marina (Daucus carota). Es una planta verinosa, encara que s’utilitza l’arrel com a purgant, emètica, antireumàtica. La corfa de l'arrel macerada en oli s'usa per a combatre el reumatisme. Nosaltres aconsellem no utilitzar-la, per que resulta difícil fer les mesures apropiades i es pot confondre amb la cicuta (Conium maculatum), molt abundant en les nostres terres.


Semblant a aquesta umbeliafera trobem els Catxurros o jolivert bord, omnipresents per totes les vores dels camins, amb el nom científic de Torilis Arvensis. No tenen propietats medicinals conegudes, però, les fulles tendres s’utilitzen bullides com a verdures per a consum humà.



Per a acabar el viatge, parlarem de l'albarzer, un arbust omniprescente en la Marina Alta, des de la costa fins a les muntanyes de l'interior. Quan érem xiquets menjàvem els brots tendres, prèviament pelats i desposseïts dels seus rostes, els quals eren molt rics en tanins. També són saborosos el seu fruits que es coneixen com a móres. Té propietats medicinals com a astringent, odontàlgic, diürètic, antidiabètic i hemostàtic. Els fruits contenen un elevat percentatge d'aigua, al voltant del 80 per cent i la resta posseïx sucres, vitamines, sals de calci i àcids orgànics. S'usen com a aromatitzants en la preparació de xarops, i també té efectes laxants.


 Rubus ulmifolius Schott. Esbarcer.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...