domingo, 23 de enero de 2011

CARNESTOLTES III

 a). Les rondes de col·lecta.

      Els testimonis més antics de la “processó de les ànimes” es remunten al període en què el cristianisme, mal introduït en el sud d’Alemanya, va començar a corrompre’s. Paul Christian Hilscher en “De exercitu furioso vulgo wütenden Heer” (1688) menciona un costum arrelat en Frankfurt en les que cada any es pagava a alguns joves perquè a boqueta de nit portaren de porta en porta un gran carro cobert de brancatge (quelcom paregut al carro del fenc del Bosco) amb acompanyament de cançons i vaticinis del futur. El populatxo, concloïa Hilscher, pensava que d’aquesta manera se celebrava el record de l’exèrcit d’Eckart, és a dir, reconeixien una representació del “exèrcit furiós”, de la companyia dels morts, tal com l’havia descrit Johann Georg von Eckhart 1664-1730 en De orgine Germanorum. Ens podem preguntar si açò es va deure a un retrobament o a una reinvenció de la tradició, o van ser ancians o erudits que la intentaven ressuscitar de bell nou.

CARNESTOLTES II

2. Donyets, bumberotes i la por

      En les nostres terres, als representants dels morts i del mes enllà, la majoria de les vegades els coneixém com a fantasmes, sent els mes coneguts la bubota, buberota, mumerota, bumberota, mumaranta... la por, el follet, la muixeranga, la carasseta, l’òliba, el gambossins de Torre de les Maçanes, les bruixes de Planes, els donyets d’Almudaina. Enric Valor ha recuperat moltes d’aquestes històries en unes belles rondalles. Vegem un exemple de la sèrie “Coses de fantasmes, donyets i bruixes” publicada pel periòdic Información en 1986, amb dibuixos de Remigi Soler, el pintor que va dibuixar els frescos del convent franciscà de Pego.

sábado, 22 de enero de 2011

CARNESTOLTES I

1. Mascarades animals


      Davant la pressió de bisbes, predicadors i inquisidors, les creences sobre les bandes dels morts, ja considerades supersticions més o menys innòcues, van ser incorporades per la força a l’estereotip de l’aquelarre i la bruixeria que estava fabricant l’església catòlica des de el segle XIV. A partir de la segona meitat del segle XVII totes aquestes creences foren tractades amb major objectivitat per estudiosos i folkloristes. En canvi, a nivell popular, l’església va aconseguir que la gent oblidés el significat d’aquests ritus associats al benestar material de la comunitat. De manera que el carnestoltes deixa de ser un acte seriós mitjançant el qual es pretén aconseguir prosperitat i benestar per a un any, per la qual cosa es representava el viatge al país dels morts que feia el xaman –i desprès l’heroi-, per demanar als seus avantpassats morts que els regalaren menjars, fertilitat i salut. A poc a poc el carnestoltes es converteix en un acte lúdic, encara relacionat en el menjar, on l’església convenç al poble de que son festes paganes que celebren els excessos en el menjars i en la beguda, un període en que tot està permès, per a desprès, durant la quaresma, tornar a l’ordre i a la abstinència. I així, cada vegada més oblidat el seu significat, fins aplegar als “carnavals” de Brasil que no tenen cap sentit, ni tan sols, el sentit comú.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...