sábado, 31 de diciembre de 2011

Què celebrem en aquestes festes?

El Nadal del Sol Invictus



El solstici d'hivern a la vora del Mar Tirrè. L'arc més baix descrit pel Sol
Foto de  R. Daneel O

      Aprofitant que s’acaba l’any parlarem  del calendari i del solstici d'hivern, el dia més curt de l'any, que al nostre hemisferi nord sol donar-se el 21 de desembre a les 23:38 hores. Segons moltes tradicions antigues, aquest dia es la porta que ens condueix cap al renaixement o perfeccionament espiritual, a diferència del solstici estival que ens condueix al renaixement material.

      Des de temps immemorials la mesura i el pas del temps han segut regits per fenòmens astronòmics, que ens imposen una setmana de set dies, segons les fases de la Lluna, i estacions de tres mesos (segons la climatologia que depèn de la inclinació de l'eix de rotació de la Terra respecte del pla de l'eclíptica), determinades per transicions d'equinoccis i solsticis -sol sístere, sol quiet-.

      A diferència del que molts poden pensar, la Terra, durant el solstici hivernal està més prop del Sol que mai. El fet que a l'hivern faça fred no es deu a la distància a l'astre rei sinó a la inclinació amb què ens arriben els seus raigs, que a l'hivern és màxima, per la qual cosa calfen molt poc. A més, açò significa que l'arc que descriu el Sol al cel és molt tombat, fenomen  que ocasiona molt poques hores de llum al dia, la qual cosa augmenta el fred. Tant és així que a les zones circumpolars la nit és perpètua. Tot açò ocorre amb mig any de diferència a l'hemisferi sud, al juny, i al nord a desembre.


1-Estiu, 2,4-Primavera i tardor, 3-Hivern

       Si fotografiem la posició del Sol tots els dies de l'any, a la mateixa hora i des del mateix punt, obtenim una corba tancada anomenada analema, que a la Terra té forma de vuit però que en altres planetes pot ser diferent, com a Mart, on té forma de gota d'aigua. Amb açò apreciem també la distinta inclinació segons les estacions.



Analemes terrestre i marcià

      Ens compta la mitologia grega que Hades, déu de l'inframón, segrestà Persèfone per a casar-se amb ella. Zeus va ordenar al seu germà major que la tornès immediatament a sa mare, Deméter, deessa de la terra. No obstant això, Hades, en un vil ardit, obligà a Persèfone a tastar el menjar dels morts, per la qual cosa la jove ja no podria més mai tornar al mon dels vius. Salomònicament, Zeus decideix que la seva filla passe alguns mesos amb Deméter i els altres amb el raptor. Durant el temps en què la mare està sola s'entristeix i provoca la tardor i l'hivern.




Diagrama de les estacions de la Terra, davall una perspectiva nòrdica. Extrem dret: solstici d'hivern.

      Per als països celtes i mediterranis, com Irlanda o Espanya, genèricament la temporada d'hivern comença l'1 de novembre, el dia de Samhain o dia de Tots Sants. El final de l'hivern  i l'arribada de la primavera comença en l'Imbolc o la Candelera, que és l’1 de febrer i el 2 de febrer. Encara no ho hem dit, però el fi de l’any, la mort del Sol, està relacionada amb el retorn del morts al mon dels vius. Si no vos ho cregueu, tan sols pregunteu als vostres pares o avis que feien i que creien sobre  la Nit de les Animetes. En algunes poblacions de la comarca, per por de les ànimes, eixe dia no es viatjava a cap lloc i alguns cotxes de línia suspenien els seus servissis regulars. Als imprudents viatgers que eixien de les seues cases eixa nit, els ocorrien coses estranyes, per exemple, si passejaven o tornaven a casa, ja tard, no era estrany que a meitat del camí de casa o entre dos pobles, de sobte notaren com una mà es posava damunt del seu muscle, llavors et donaves la volta però ja no podies veure a ningú.



Imbolc celebration in Marsden, West Yorkshre, February 2007.



Oferiment de caneletes

       A la nit es creia que la mala ventura anava a damunt de les teulades de les cases i s'havien de prendre precaucions i mantindre les finestres i portes tancades. Els homes manifestàvem el seu temor dels morts, sobre tot la Festa de Tots Sants, la que millor ha conservat les creences i els temors prehistòrics als “visitants”, a les ànimes en pena.



Les Ànimes en Pena i Monstres que John Kenn dibuixa amb extrema delicadesa en Post-it vulgars i corrents d'oficina

      En la prehistòria es creia que les parets de les coves eren com a membranes de l'úter de la terra que facilitaven el pas del món dels vius al dels morts; en moltes coves s'han trobat ofrenes dipositades en els racons i en les clavilles de les parets, perquè els morts les pogueren agafar. Les mans impreses en les parets de les coves representen les ànsies dels vius d’entrar en contacte amb els seus amats difunts.  





       El solstici d'hivern era immensament important, perquè les comunitats serien privades de moltes coses durant l'hivern, i havien d'estar preparats en els últims mesos, recollint aliments. La majoria dels animals eren sacrificats per a no haver d'alimentar-los durant l'hivern, per la qual cosa aquest temps era l'únic moment de l'any per al subministrament de carn fresca disponible. La majoria de vi i cervesa durant la collita anual estava finalment fermentada i llesta per a beure en aquest moment.



Matança del porc en Suera


Les llums i els focs del hivern calmen la tristor que produeix la manca de llum solar

      L'esdeveniment és vist com la inversió del retrocés de la presència solar en el cel, i s’interpreta com el naixement o renaixement dels déus solars, afirmant les creences amb el temps i els calendaris cíclics (vida-mort-renaixement), celebrant el renaixement de l'any amb  les festes d’Any Nou. Festivals i celebracions de meitat d'hivern que ocorren en la nit més llarga de l'any, sovint demanen floració perenne, brillant il·luminació, grans focs artificials, festes, la comunió amb el proïsme i, a la nit, un esforç físic pels balls i el cants, que són exemples de teràpies culturals d'hivern que han evolucionat com a tradicions des del començament de la civilització. Aquestes tradicions poden agitar el coneixement, evitar el malestar, recomençar el rellotge intern i revifar l'esperit humà.



      Cesari d'Arles informava que sobre l’any 520, els llauradors europeus tenien el costum de preparar durant les nits de les Calendes unes taules plenes de menjar, amb la creença de que així tindrien un any nou pròsper. Aquesta costum, segons Buscardo de Works, que escrivia sobre el 1020, estava molt estesa i pensava que eren supersticions, les quals condemnava per que en les taules es posaven tres ganivets per a les Parques. És a dir, les Matronae celtes, venerades com “bones senyores”, guiades per la deessa de la prosperitat i dels morts. Aquestes figures, associades als èxtasis nocturns de les dones, rebien de les seues seguidores ofrenes en forma d'aliments i beguda, a canvi de les ajudes que rebien en el part i en altres malalties de la muller. 



       Així, doncs, hem lligat els ritus de les Calendes de gener amb els ritus extàtics de les “bones senyores” de la Padania. Quan estudiem els pobles que fan festes en les que es disfressen d'animals o representen transformacions zoomòrfiques, veiem una correlació ritual de les metamorfosis animals viscudes en èxtasi, o una variant de les cavalcades extàtiques sobre animals. Així, doncs, tant el l’àmbit mediterrani, com en el centreuropeu, durant les Calendes de gener, es representaven diversos modes d'entrar en relació amb els morts –que son els que dispensen prosperitat- en el període crucial en què l'any vell acaba i s'inicia el nou.

      Entre els romans i celtes -i moltes antigues cultures més- amb el solstici d'hivern se celebrava el retorn o naixement del Sol. Cosa que va aprofitar l’Església catòlica per convertir el Sol en el fill de Déu, en Jesús. A partir d'aquesta data els dies comencen a allargar-se i açò s'associava al seu triomf, el de la llum solar sobre les tenebres, la qual cosa festejaven encenent focs per tot arreu, com encara fan a Bocairent, per ajudar a créixer i donar-li més vigor a l'astre rei. Aquest costum ha seguit mantenint-se pertot arreu.     




       La festa de l’Any Nou es celebra durant el solstici d'hivern, període de l'any en què tradicionalment les deesses mares –com la cananea Astarte, la mesopotàmica Istar, l'egípcia Isis o la grega Mitra- parien a l’astre rei, per tant, el Sol era el seu fill, que amb el pas del temps es convertia en el seu amant, figura que està representada per els joves Dumuzzi, Adonis, Mitra o Jesucrist.

       En Roma, com hem vist, hi havien molts seguidors dels cultes mitraics, els quals creien que el naixement del Sol Invictus es produïa  el 25 de desembre. Avui en dia acceptem que la preexistència d'aquesta festa va portar a l'Església a fixar el naixement de Crist el 25 de desembre, coincidint amb el naixement del Sol. Però, la festa es de temps prehistòrics i estava relacionada amb el canvi del temps i els ritus destinats per a renovar-lo. El Sol Invictus o en forma completa, Deus Sol Invictus (latín "el invencible Dios Sol") fou el títol religiós aplicat al menys a tres divinitats durant el Imperi Romà: El-Gabal, Mitra i El Sol. El-Gabal o Elagabalus (Heliogábalo) era una antiga deidad solar de Siria que van dur a roma les legions.



Fogata de Canals

      Durant aquest període d’obscuritat els homes s’intercanviaven regals, encenien focs per il·luminar les nits i desitjar-se prosperitat i abundància durant l’any nou. Aquestes festes estaven en la base de les nostres celebracions nadalenques, inclòs, tenim la costum de les estrenes, en el seu origen les branques d’un arbre consagrat en honor de la deessa sabina Strenia, les quals s’intercanviaven entre els familiars per desitjar-se prosperitat i feliç any nou.

      Nombrosos pobles de la Mediterrània, així com els celtes en l’àrea atlàntica, arreplegaven un tronc quan notaven que arribava el mal temps i ho guardaven fins que, uns dies abans de la festivitat, ho adornaven amb pinyes de conífera, grèvol, heura i altres plantes sempre verdes. L'arbre es col·locava en un lloc d'honor de la llar, perquè tots els membres de la família pogueren deixar-li llepolies i regals, i al arribar la nit del solstici se li botava foc, normalment era la mare qui ho encenia, i es cremava lentament. Les seues cendres es guardaven amb veneració, ja que creien que podien curar malalties, a més guardaven alguna resta carbonitzada per a encendre el foc del tronc de l'any següent. Aquest arbre es cremava la nit del solstici, per a festejar el renaixement del sol i per a atraure la prosperitat. Hem pogut esbrinar que aquesta costum la van adquirir els celtes en el seu contacte amb els pobles escites instal·lats en el  Mar Negre, costum que portaven aquest poble des de les estepes: el seu origen era euroasiàtic, i estava relacionat amb les cerimònies xamàniques.


El Tió de Nadal

       Els xamans eren uns especialistes religiosos que tenien el seu origen en temps prehistòrics i asseguraven posseir poder per ser intermediaris entre els vius i els difunts. Avui en dia molts de nosaltres no creguem que aquestos individus pogueren tindre cap poder, senzillament per què nosaltres no creiem en els esperits, ni en els fantasmes. Açò no son més que creacions de la ment humana. En canvi, hi persones que defensen l’existència d’una energia que es constant, a la que nomenen Deessa Mare o Deu. Aquesta energia es pot manifestar de forma visible als nostres ulls o romandre invisible, però això no vol dir que siga un esperit, sinó que els nostres ulls, o els nostres sentits, no poder detectar-la i necessitem d’instruments per veure part d’ella i el seu poder.

      Aquestos bruixots els podem trobar representats, per primera vegada, en les parets de les coves dels Pirineus. Els xamans afirmen que parlen amb els esperits que controlen els fenòmens com la pluja o les malalties. Diuen que viatgen al més enllà  per a buscar la saviesa; són psicopomps, es dir, que acompanyen les ànimes al infra mon, perquè coneixen els camins de la mort, i poden rescatar als morts de les mans dels mals esperits. Ells van crear una primitiva religió que va sorgir de les percepcions que sofrien els xamans durant els estats alterats de consciència. La petita escala de les col·lectivitats humanes de caçadores i recol·lectors va impedir, durant mol temps, que sorgiren especialistes religiosos a temps complet, però aquestos individus se les van enginyar per fer-se imprescindibles utilitzant la por, concretament, als suposats esperits malignes que envoltaven els seus poblats. Aquestos individus, anomenats xamans, feien creure que les malalties, per exemple, eren produïdes pels esperits que podien arribar a ser tan forts, que inclòs derrotessin al xaman  que estava lluitant amb ells, sobrevenint la mort del pacient. La causa de la derrota no radicaria en la incapacitat del xaman, sinó en la determinació i fortalesa dels esperits, que sense l'acció protectora del xaman, a més, matarien ràpidament a la totalitat del grup.



Xamans siberians

     Els xamans eren individus psicòtics, uns inadaptats i anormals que sofrien desvaris neuròtics, podríem pensar. No exactament! Cert era que molts epilèptics es convertien en xamans. Eren persones que podien suprimir el control que exercís la consciència sobre la ment humana i navegar, no al més enllà, si no al interior de la  ment.

       Segles més endavant, l’home descobreix l’agricultura. Els agricultors abandonen la zoolatria dels caçadors paleolítics i es dediquen al culte de la fecunditat, promovent el principi femení i convertint al “Senyor dels Animals” en un déu ociós. Apareixen els matriarcats i la sexualitat s'impregna d'un caràcter religiós. Augmenta el poder religiós de la dona, conforme defensa la teoria de Marija Gimbutas. Tot s'ordena al voltant del culte al ventre d'una reina-mare que és mantinguda per obrers i guardians, i en el futur serà substituïda pel rei i els esclaus. M. Gimbutas es va entusiasmar amb les cultures preindoeuropees d'Europa i la seva cosmovisió, que es manifestava a través de la seua simbologia religiosa, destacant el seu caràcter “femení” o “matriarcal”. Segons ella, la societat de la “Vella Europa”, abans de l'arribada dels aris (invasions "kurgas"), es sustentava en la gylanía (gy- de “dona”; An- d'andros, “home”) un sistema social equilibrat, ni patriarcal ni matriarcal, en el que es rendia culte a les deesses de la fertilitat, naixement i la mort, de d'acord amb el sentit cíclic de la vida derivat del cicle vital dels cereals.





 Açò canviaria quan els indoeuropeus, que havien domesticat el cavall i es basaven en una societat patriarcal, pastoral i guerrera, amb Déus de caràcter celeste, deus del trò i guerrers, es van assentar per tot el continent, partint de l'Est d'Europa, mesclant-se amb la població local preindoeuropea. De la fusió d'ambdós cultures va sorgir l'Europa protohistòrica en la que van sobreviure aspectes matriarcals de les cultures primitives europees (ibera, celta, hel·lena, germànica, eslava, bàltica, etc). Marija Gimbutas, com Carlo Ginzburg, consideraven que el culte a les deesses de la Vella Europa va perviure en les religions mistèriques europees d'època històrica, com el dionisisme o els cultes eleusins a Grècia, i en el culte a les Matres celtes i a les Deesses de la fertilitat germàniques, eslaves, bàltiques etc., o inclòs, de forma alterada, en el culte a la Mare de Déu, darrere de la cristianització, i en la bruixeria medieval europea.




"Thor en la batalla contra los gigantes", según Mårten Eskil Winge, 1872.
Thor y sus compañeros viajando en su carro. Ilustración de 1893 para la edición sueca de la Edda poética de Fredrik Sander.


       De manera especial sobreviuran aquestes costums en el País Basc. Són les restes d'una primitiva religió basada en cultes extàtics. Les verges negres són hereves cristianitzades de deesses tel·lúriques com Tellus (origen del terme tel·lúric), Demeter, Persèfone, Prosèrpina, Ataecina, Epona, les Deas Matres cèltiques, la Magna Mater, Encebe-li, etc. Totes elles, en resum, són la divinització de la Mare Terra, donadora de vida i mort, culte nascut en  el Neolític. El seu color negre es pot deure a un simbolisme atribuït durant el Neolític a aquest color, que és el mateix de la terra fèrtil, rica en humus, on germinen les llavor; fosca i humida com la vagina, d'on brolla la vida: el negre simbolitzava la fertilitat entre els primitius europeus, només va ser un símbol funest entre els indoeuropeus. 




Es ballava i botava al voltant del foc per a purificar-se i protegir-se d'influències demoníaques i assegurar el renaixement del sol.


Festivitats paganes contemporànies

      El calendari pagà compta amb vuit festivitats anuals que de vegades reben el nom de roda de la bruixa. Estes festivitats es basen en les commemoracions dels antics druides celtes i altres festes paganes de l'antiguitat. Inclou quatre festes o aquelarres majors:

-Imbolg (Imbolc o Oimelc) el 2 de febrer;
-Beltane, el 30 d'abril;
-Lughnasadh (Lammas) l'1 d'agost;
-Samhain, el 31 d'octubre.

      Les quatre festivitats menors se celebren en els solsticis i equinoccis anuals:

-Ostara, el 21 de març;
-Midsummer, el 21 de juny;
-Mabon, el 21 de setembre;
-Yule, el 21 de desembre.

      Moltes d'estes festes han sigut assimilades per la tradició cristiana:

a). Nadal (Yule), el 21 de desembre.

      Ja hem vist com al aplegar el solstici d'hivern les deesses mares de l’antiguitat parien al Sol. A Roma, els seguidors dels cultes mitraics, celebraven el 25 de desembre el naixement del Sol Invictus. Avui en dia acceptem que la preexistència d'esta festa prehistòrica va portar a l'Església a fixar el naixement de Crist el 25 de desembre, coincidint amb el naixement del Sol. Ja hem parlat de les estrenes. Els orígens de l'arbre de Nadal són més complicats: alguns diuen que el costum naix a Alemanya al segle VIII, altres afirmen que no hi ha dubte alguna de l'origen alsacià de l'arbre de Nadal. Les primeres dades sobre aquest costum en l'època moderna són dels anys 1521 i 1539, i sempre circumscrits a eixa regió d'Europa. Però estudiem un poc més sobre els seus orígens remots: celtes o euroasiàtics.



La deessa Astarté. La veneració de Maria amb un nen reflexa les adoracións antigues de les deesses paganes i el seu fill, el deu que naixia d’elles, per a fecundar-les desprès. Abaix Isis i el seu fill Horus





     La llegenda popular alemanya parla del bisbe anglès Sant Bonifaci (675-754) que va anar a la Germania en el segle VIII (concretament a Hesse), per a predicar la fe cristiana. Després d'un dur període de predicació de l'Evangeli, aparentment amb un cert èxit, Bonifaci va ser a Roma per a entrevistar-se amb el papa Gregori II (715-731) i contar-li l’èxit. Al seu retorn a Alemanya, en el Nadal de l'any 723, es va sentir profundament dolgut al comprovar que els alemanys havien tornat a la seva antiga idolatria i es preparaven per a celebrar el solstici d'hivern sacrificant a un home jove en el sagrat roure d'Odín. Encès per una ira santa el bisbe Bonifaci va prendre una destral i es va atrevir a tallar el roure sagrat. Fins ací la llegenda.





Els arbres de Nadal són un costum heretat dels pobles celtes; en el seu origen era un tronc d'arbre que es cremava la nit del solstici, per a festejar el renaixement del sol i per a atraure la prosperitat, costum que també trobem en l'antic Egipte que festejaven el naixement d'Horus, el seu "rei sol" i en l'antiga Àsia Menor, on festejaven el naixement del déu Mitra.  Se suposa que els celtes van adoptar esta tradició cap al 1100 aC. adquirida  en el seu contacte amb els pobles escites instal·lats en el  Mar Negre, costum que pot tindre un origen euroasiàtic, relacionat amb alguna cerimònia xamánica.  Els celtes arreplegaven un tronc quan arribava el mal temps i ho guardaven fins que, uns dies abans de la festivitat, ho adornaven amb pinyes de conífera, grèvol, heura i regals, el qual cremaven al final de l’any, com el tió de Nadal.




      Hem vist en l'apartat dedicat a les possibles relacions dels fongs al·lucinògens amb la religió, la teoria del grup de seguidors de R. Gordon Wasson, segón la qual,  Santa Claus vesteix de roig i blanc, que son els colors del reig bord o amanita muscaria i, durant el solstici d'hivern, viatja volant pels cels, o travessa fosques xemeneies, i porta amb si un sac ple de regals.  Açò els recorda el viatge del xaman cap al més enllà, des d'on tornava amb “regals” per a la seua tribu, en forma de caça o collites abundants. 


    Reproduïm un fragment: Santa Claus i el Pare Noel són imatges desvirtuades dels antics xamans siberians... Per a entendre la seua relació amb el Nadal hem de recordar que el 25 de desembre és la data en què ocorre el solstici d'hivern. Després d'una llarga “absència”, el Sol renaix donant lloc a dies més llargs que ens portaran la primavera. Esta  impressió de mort-resurrecció era la mateixa que experimentaven els xamans al consumir fongs d'efectes al·lucinògens. El xaman es dedicaven a recol·lectar els fongs (Amanita papamosques gris) en els dies precedents al solstici. Els fongs eren assecats  prop de la llar, dins de sacs que penjaven al costat del foc (sacs que ara s'omplin de dolços o d'altres presents, però que solen ser rojos i/o blancs, mateixos colors que visten a Amanita papamosques gris). La nit del 25 de desembre s'organitzava una ingesta dels fongs, dirigida pel xaman, en la que participaven diverses persones de la tribu. Quan els fongs eren consumits, el poble vivia i entenia el tràngol pel qual passava el Sol, per a finalment renàixer i ascendir novament al cel

      R. Gordon Wasson afirmava que l'Arbre del Bé i del Mal –que existix en totes les cultures-  era una de les espècies que albergava a l'Amanita papamosques gris. L'arbre del paradís d'Adam i Eva, també ho era i el seu fruit era el matamosques. Segons pareix, de l'adoració que va professar l'home a estos arbres, sorgeix la tradició d'adornar l'arbre de Nadal, que seria un altre dels arbres que alberguen al fong religiós. Actualment es col·loquen esferes i altres adorns en els arbres nadalencs, que representaven a Amanita papamosques gris que és “el Fruit de la Vida i del Coneixement”. 





     Amanita papamosques gris és un fong que creix en simbiosi amb les arrels dels pins negres, els bedolls, els faxos… etc., d'ací  que els típics colors nadalencs corresponguin al verd dels pins, i el roig i el blanc dels fongs que creixen davall ells. Els regals que es col·loquen davall l'arbre nadalenc són generalment embolicats amb aquestos colors, recordant la importància d'este “present” i la seua col·locació exacta. Ara bé, en els països nòrdics és comú la presència de rens que s'alimenten de brots tendres que es troben congelats davall la neu, de la corfa de les coníferes... i entre altres coses, dels mateixos fongs que creixen al peu d'estes. D'ací que se'ls represente volant pels aires, fent al·lusió a un dels efectes que Amanita papamosques gris causa. En moltes tribus siberianes se sol beure l'orina dels rens que han consumit el fong per a així “viatjar” sense haver de patir els desagradables efectes que produïa la ingesta del matamosques. 



Dues versions de Santa Claus

      Els noms que els rens tenen estan estretament relacionats amb este fong i els seus efectes. Dasher, Dancer i Prancer (Coratjós o Enèrgic, Ballarí i Acròbata) són tots noms que fan referència a alguns dels efectes que té A. papamosques gris sobre els que ho consumixen. Hem vist com alguns afirmen que els víkings els menjaven abans d'emprendre una batalla o una carrera, ja que aportava més força i resistència. Comet (Cometa) fa referència al nostre origen còsmic, i també representa en una certa forma a l'espora que viatja cap a la terra per a originar  “la flor de la vida”, el cos fructífer del fong (Veure Francesc Fígols, Cosmos i Gea. Fonaments d'una nova teoria de l'evolució. Ed. Kairós, Barcelona, 2007). Donner i Blitzen són paraules d'origen alemany i signifiquen “Tro” i “Rellamp”. L'aparició dels fongs sempre ha sigut associada amb la pluja que ve acompanyada de trons i rajos; de fet, en algunes cultures, es pensava que els fongs apareixien allí on els rajos colpegen la terra, ja que ignoraven l'existència de les espores. Finalment, Vixen (Juganer, Roín...); este és tal vegada un dels més importants representants de la tradició chamánica. El seu nom deriva d'una altra paraula germànica: wicca, que passa a l'anglés com witch, que en espanyol significa “bruixa”; que podria ser la versió femenina del baraten. Vixen significa literalment “rabosa”.

        La celebració del Nadal pren prestades les seues tradicions de les saturnals romanes; alguns afirmen que l'arbre de Nadal procedeix de la tala d'un pi sagrat que es feia durant estes dates i es dipositava en el temple de Cibeles. Les Saturnals estaven dedicades al déu Saturn, un déu agrícola que protegia i garantia les collites  Durant les festes s'adornaven les cases amb plantes i veles i s'intercanviaven regals que en un principi eren veles i figuretes de fang. Per a finalitzar, celebraven el dia vint-i-cinc de desembre el naixement del "sol invictus" coincidint amb el solstici d'hivern. Probablement es festejava el fi dels treballs en el camp.

     Les saturnalies romanes (27-28 de desembre) eren  cerimònies de subversió i inversió característiques dels carnestoltes, que es corresponien amb les "festes dels bojos" d'altres llocs d'Europa i la festa dels Innocents, superposada tardanament a la festa dels bojos, el dia 28 de desembre. Es tracta de l'altre rostre del Nadal: la festa orgiàstica, que va romandre durant molt de temps en les capes populars de la comunitat.




La joventut de Baco de William Adolphe Bouguereau

       La festa dels innocents deriva de les reunions de grups juvenils de tipus iniciàtics que, dirigits per un cap (normalment coix), donaven voltes pel poble disfressats i cantant. Anaven a les cases on havia mort algú durant l'any i entonaven cantells fúnebres, donant notícies del mort. Demanaven diners o aliments, de forma amable o amenaçadorament.




Aquesta vegada no hi veig relació amb la cedlebració cristiana dels Sant Inocents, la suposada matança dels infants per Herodes.


     Com a companyia dels morts tenien dret a cometre excessos i afanades, anaven pels pobles embolicats amb pells d'animals i amb la cintura adornada d'esquellots de vaca, la cara pintada de blanc amb algeps o emmascarada amb carbó. Esta festa dels innocents, es denomina en altres llocs festa dels bojos o balls dels bojos, festes en què l'extravagància i la transgressió de les normes són predominants. En estes festes es demana diners, la qual cosa relaciona el fenomen amb les rondes de captació. Els jóvens que demanen almoines representen les ànimes dels morts. En alguns llocs els jóvens es disfressen i governeu el poble per un dia, regirant  l'orde establert. La festa comença a l'eixida de la missa del matí del 28 i durava fins a la nit.


Festa dels bojos de Jalance. En estes festes es demana diners, la qual cosa relaciona el fenomen amb les rondes de captació.




Enfarinats d’Ibi



Quintos recaptant pel poble

      Reprenem les saturnalies romanes on el sacrifici del “rei” ens dóna la clau per a interpretació d'esta festa. En l'Europa mediterrània durant la prehistòria (quan s'adorava a la Deessa-mare en una societat matriarcal), una jove que representava la deessa, elegia entre els jóvens del seu entorn (els guanyadors dels jocs olímpics) a un perquè la fecundara, reproduint l'hierogamia del temps primordial. Una vegada complida la seua missió reproductora, el jove era sacrificat i, segons Robert Graves, devorat per les dones. Després d'aquesta unió ritual entre el Déu i la Deessa venien les cerimònies sexuals i les orgies col·lectives. 



Pompeya - Casa dei Vettii – Penteus i les ménades

Penteo va ser tornat boig lentament pel convincent Dioniso, i atret als boscos de la muntanya Citerón per a veure a les Mènades, les adoradores de Dioniso que sovint experimentaven l'èxtasi diví. Quan les dones van veure a Penteo, el van esquarterar com havien fet abans en l'obra amb una bandada de bestiar. Brutalment, el seu cap va ser tallat per sa mare Agave quan suplicava per la seua vida. Robert Graves diu que desprès se’l van menjar.


       Es creia que l'emparellament sexual entre jóvens, damunt de la terra acabada de sembrar, garantia la seua fecundació. Restes d'este costum han arribat fins als les nostres dies i, durant les festes dels pobles, es permet un llibertinatge entre els jóvens i es toleren els contactes sexuals. De l'antiga religió practicada per les dones, també hi havia una variant practicada pels hòmens, la de les batalles per la fertilitat entre grups de jóvens, com les bandes de guerrers germànics i nòrdics que combatien davall els efectes del consum d'Amanita papamosques gris, un fong molt abundant a Europa, denominat Reig bord. Tots ells es mencionen en el segle XVIII com el “exèrcit furiós”, la “caça salvatge”, la “Santa Companyia”, tots ells una autèntica representació de la “companyia dels difunts”, és a dir, la formada pels esperits dels guerrers morts abans d'hora (jóvens). Les batalles per la fertilitat eren conegudes a Roma com Lupercàlies, origen de la festa de Sant Valentí.




Lupercalies romanes


En aquesta representació d'un sabbat o aquellarre, sobrerviuen els antics ritus pagans, ara demonitzats per l'Esglèsia catòlica



Festa de la fertilitat i la unió de la Deessa i el Déu. En este temps la vida s'està renovant, els animals s'estan aparellant i en els camps, les llavors recent plantades estan començant a brollar. Grans fogueres s'encenen en honor al Déu de la fertilitat, Beleno. S'erigix un "Maypole" i cintes brillants es pengen en ell. El "Maypole", un símbol que representa el masculí. Les cintes en colors suaus representen el femení. La unió dels dos simbolitza la unió de la Deessa i el Déu.




Beltane i un pal de maig, "mayo", a Irlanda – Foto de Jeff J Mitchell/Getty Images Europe



      La Festivitat dels majos, també coneguda com biga del gall,  és una festa popular d'orígens ancestrals, que es celebrava a la primavera, fent-se coincidir amb el primer diumenge del mes de maig i tenia antigament connotaciones rituals relacionades amb la fecundació de la terra, que s'han anat perdent amb el pas dels temps. A ningú li pasa desapercebut el pal com a símbol del penis. La celebració de les festes barres és comunes en molts països d'Europa on hi ha variants semblants de la mateixa festivitat.



Pal de maig al Pla de la Font de Pego



Totes les ceremonies relacionades amb la fertilitat de la Natura tenen una gran càrrega eròtica Ecenes de Eyes Wide Shut, dirigida per Kubrick.



Janet and Stewart Farrar representen el Great Rite. Sexe Magic per estimular la fertilitat de la natura, segóns el ritus wica o celta.

b). Candelera. 2 de febrer. Misteris menors d'Eleusis. Imbolg, que significa “en l'úter”, al·ludeix a la Deessa en tant que mare Terra prenyada. Durant aquesta celebració els celtes irlandesos donaven la benvinguda a la deessa Brigit (“la  brillant” o exaltada), futura Santa Brígida, perquè creien que el seu esperit era font de la inspiració, de l'art de la sanació i de l'endevinació.

      A més, Brigit era una deessa de la fertilitat que recorria Irlanda i beneïa els camps i els boscos. Estava relacionada amb els pous sagrats de les terres cèltiques. Vestir el pou, lligar tires de tela girant al voltant dels arbres pròxims als pous curatius, i altres mètodes de sol·licitar o d'honrar a Brigid encara ocorren en algunes de les terres cèltiques.




Vestir el pou és un costum practicat en l'Anglaterra rural en la qual els pous, els brolladors o altres fonts d'aigua s'adornen amb dissenys creats amb pètals de flors 
Hayfield in Derbyshire 2007

       En l'antiga Grècia, els primers dies de febrer marcaven el festival menor de Deméter i Persèfone, celebrat en Eleusis. La Candelera (relacionada amb Brigit) era la festivitat de Juno Februata, la deessa mare verge, durant la qual el poble desfilava per Roma amb ciris enceses. El cristianisme celebrava esta data com la purificació de la Mare de Déu, perquè segons la tradició judeocristiana la dona estava impura durant els quaranta dies posteriors al part, en aquest cas del naixement de Jesús en Nadal.

     Abans hem pogut esbrinar que a l'hemisferi nord, febrer és el moment en què el sol comença de nou a recuperar la seva força per a calfar la terra, els dies es van fent més llargs, les llavors germinen en l'interior de la terra i les ovelles estan ja en condicions per a la lactància dels futurs anyells. Es el mes en què desperta la fertilitat en la naturalesa, preparant-se per a la seua explosió en la primavera. I per a que no fallara l’assumpte, s’adorava a la Deessa Mare, la Terra, en aquesta ocasió sota la denominació de Brigantia o Brigit. A esta celebració se li la va denominar Imbolc o Ambiwolka.

      En l'antiga Grècia va prosperar el culte de Pa, el deu sàtir. Este mític déu de la fertilitat, mitat home, mitat boc, posseïa un caràcter feroç i impredicible que aterria els sers humans; d'ací l'origen de la paraula ‘pànic'. El déu Pa perseguia incessantment les nimfes dels boscos i a les jóvens vestals. Era el déu de la festa, el jubili i la sensualitat, una imatge més del deu Dionisi, el déu del vi, que organitzava les festes més prometedores de l'Antiguetat. Es creia que Pa cuitava els ramats mentre tocava la flauta; no obstant això, només podia copulava amb qui pillava, com la Deessa Mare Hera. Posteriorment, a Roma es va tributar culte a una divinitat anàloga anomenada Juno, que era fertilitzada per Faune (Sàtir), a qui també es representava mitat home, mitat boc. En el seu honor se celebraven les Lupercals, festes orgiàstiques dutes a terme a febrer. Durant la celebració, grups d'hòmens nuets corrien al voltant d'un tossalet brandant fuets de pell de cabra. Les dones que desitjaven tindre fills es quedaven dret prop de la ruta dels corredors perquè les flagel·laren, perquè creien que així es tornarien fecundes. Entre altres ritus,  els jóvens ‘luperci', vestits  amb pells de cabra, ballaven i assotaven també amb pals la terra i la vegetació, enmig de desfilades de torxes, rituals pels que asseguraven la fertilització de la naturalesa. Açò ho feien en presència de la deessa Juno, abillada amb banyes de cabra, escut i llança, la qual rebia de mans de les verges pans de ségol.

      La Candelera és la festa religiosa catòlica que va substituir a les Lupercalias paganes. És una de les festes a la Mare de Déu –pervivència de l’antiga Deesse Mare- que gaudix de major veneració no sols en tota Espanya, sinó també en molts països d'Amèrica central i Sud-amèrica. El nom ve de vela o candela. Com ja s'ha indicat, el 2 de febrer és la festivitat de la Purificación de María, es a dir, la celebració de la recuperació de la Mare de Déu després del part de Jesús o del Sol, segons els historiadors.



Representació de la triple deessa celta Brigit, una prova més de que representa l’antiga Deessa Mare


Bibliografía

-Amades, Joan. Costumari Català (1950). Salvat Editors, Barcelona, 1984
-Ariño, Antoni. Temes d’Etnografia Valenciana (IV). Festes, rituals i creences. Ed. Alfons el Magnànim.
-Clotes J i Lewis-Williams. Los Chamanes de la Prehistoria. Edt. Ariel, Barcelona 2001
-Eliade, Mircea. Historia de las creencias y las ideas religiosas. Edicions Paidós, Barcelona 1999
-Guinzbur, Carlo. Història nocturna. Edicions Península. Barcelona, 2003
-Climent i Giner, Daniel. El calendari dels 40 dies. Dintre de la web “El Tiempo de la Humanidad”. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant, 2001
-X. Fabregas. “Ànimes en pena”, publicat dins de la col·lecció “Tradicións, mites i creences dels cataláns”. Edicións 62. Barcelona, 1979



Historia de Pego i dels nostres països
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...