Defensors de la teoria de la Terra Buida


3. Els primers defensors de la teoria

      A principis del segle XIX, un nord-americà anomenat John Cleve Symmes va insistir en el fet que la Terra es componia de tota una sèrie de globus concèntrics separats per espais intermedis, als quals s'entrava per unes immenses obertures que s'ubicaven en els pols. Aquesta idea també va ser treballada pel científic John Leslie i, posteriorment, John Cleves Symmes, Jr., va ser qui li va donar forma a la teoria actual de la terra buida. El capità John Cleves Symmes, heroi de la guerra de 1812 contra la Gran Bretanya, té en la ciutat de Hamilton un monument de pedra construït en el seu honor que representa una esfera amb dos buits simètrics. El 10 d'abril de 1818 envia al Congrés Americà, als directors d'universitats i als Científics, la carta següent:

      "Al món sencer, declare: que la Terra està buida i habitada interiorment, que conté diverses esferes concèntriques sòlides, situades unes dins d'altres, i que està oberta en el Pol, dels dotze als setze graus. Em compromet a demostrar la realitat del que afirme i estic disposat a explorar l'interior de la Terra, si el món accepta ajudar-me en la meua empresa”.


      Symmes, coneixedor dels escrits dels exploradors polars, admetia a més que la Terra estava constituïda de cinc esferes tancades i espaiades de tal manera que eren habitables en la part convexa i còncava. Assegurava que existien en els pols enormes obertures, on s’enfonsaven l'atmosfera, les terres i els mars.




L'escriptor Marshal B. Gardner, en 1920 presente una estructura de la Terra buida oberta en els pols. Però la gran diferència és que Gardner creia en l'existència d'un Sol central a l'interior, que seriosa l'origen de l'Aurora Boreal.
(web Artivision F. Idille)

     El nord-americà Cyrus Read Teed, nascut en 1839, es va convèncer que és impossible discernir matemàticament si estem dins o fora d'una esfera i així va concebre una Terra còncava, fora de la qual només hi ha buit. És a dir, nosaltres viuríem en l'interior d'un Univers buit. En el centre estaria el Sol, sent els planetes i esteles lluminosos només perquè reflecteixen la llum solar reflectida en la superfície de la Terra còncava. Esta Terra va rebre el nom de Koresh que és la traducció hebrea del seu propi nom Cyrus. Teed va arribar a crear una església i els seus adeptes van continuar fins almenys 1982.


      A principis de 1970, l'Administració del Servici de Ciència del Medi Ambient (ESSA), pertanyent al Departament de Comerç dels Estats Units, va proporcionar a la premsa unes fotografies del Pol Nord preses pel satèl·lit ESSA-7 el 23 de novembre de 1968. Una de les fotografies mostrava el Pol Nord cobert per l'acostumada capa de núvols; l'altra, que mostrava la mateixa zona sense núvols, revelava un immens forat on haguera degut estar el Pol. L'ESSA estava lluny de sospitar que les seues fotos rutinàries de reconeixement atmosfèric contribuirien a despertar una de les controvèrsies més sensacionals i cèlebres de la història dels Ovnis. El 1970 la revista Flying Saucers, i l'editor i ufòleg Ray Palmer van reproduir les fotos del satèl·lit ESSA-7 junt amb un article en què manifestava que el forat de la foto era real. Ray Palmer afirma que la Terra és buida, i que els ovnis provenen i retornen a una civilització de sers superiors que està oculta en el seu interior inexplorat. En els números següents de Flying Saucers va recolzar la seua teoria ressuscitant una antiga controvèrsia sobre la "Terra buida": la de les famoses expedicions del vicealmirall Richard E. Byrd als pols Nord i Sud. 



Com el sol és molt petit, la força de gravetat és generada per les parets de la Terra, per la qual cosa la gent no es cau cap al centre.

a. El testimoni de Richard E. Byrd

      El vicealmirall Richard E. Byrd de la US Navy Entre 1946 i 1947, va dur a terme l'operació a gran escala coneguda com "High Jump" (Gran Bot), durant la qual va descobrir i va cartografiar 1.390.000 km2 de territori antàrtic. Worlds beyond the Poles (Mons més enllà dels Pols), d'Amadeo Giannini- va pretendre que Byrd hi havia en realitat volat no per damunt del Pol, sinó cap a dins dels grans forats que porten a l'interior de la Terra (Més informació avall).



El vicealmirall Richard E. Byrd, autors de les expedicions polars que van originar la polèmica sobre la teoria de la terra buida.


L'històric vol sobre el Pol Nord de R. Byrd el 9 de maig de 1926

      L'expedició de l'almirall R. Byrd, i el que va escriure en el seu diari, està explicat en el llibre "El Gran Desconocido" de Raymond Bernard. El primer home a sobrevolar els pols, el nord-americà Richard E. Byrd, no va observar cap forat, però en el seu informe posterior va dir que havia "inspeccionat prop de 26.000 km2 al voltant i més enllà del pol". Aquesta simple frase amb les paraules mes allà del pol són la base d'un castell de vidre sobre el qual fins s'acusa al govern nord-americà d'encobriment com en el cas dels ovnis.

      Amadeo Giannini i Ray Palmer deien també que, durant el seu suposat vol sobre el Pol Nord en 1947, el vicealmirall Byrd va comunicar per ràdio que veia davall d'ell, no hi ha neu, sinó àrees de terra amb muntanyes, boscos, vegetació, llacs i rius i, entre la mala herba, un estrany animal que pareixia un mamut”. En realitat, no hi ha més que llegir els diaris del capità Byrd i podrem observar que no va veure terres verdes i frondoses, ni mamuts més enllà del Pol Sud. La suposada terra que va observar el capità, segons una altra extravagant teoria, era la llegendària Ciutat de l'Arc Iris, bressol d'una fabulosa civilització perduda. La millor història –i la més delirant- sobre el viatge i la Terra Buida ens la va comptar Raymond Bernard en el seu llibre La Terre Creu-se.  En 1972 va haver-hi una conferència a París, segons la revista "Ondes Vives" n°75, d'un cert Eugenio Siragusa, representant a l'època del "Centre d'études et de Fraternite Cosmique", defenent les mateixes teories que Raymon Bernard: “Els ovnis poden penetrar al centre de la Terra que és buida i que posseeix en el seu interior un nucli solar”.








Segons Siragusa i Raymon Bernard “podem veure clarament els processos de dilatació que patixen les "casquets polars".... eixes dilatacions serien aprofitades pels habitants de l'interior de la terra per a eixir a la superfície en les seues naus volants". Siragusa en el seu llibre declara: "Eixes fotos demostren que el Pol Nord, davall l'efecte d'una dilatació de la matèria que és elàstica s'obri periòdicament sense que ningú s’assabente".

      Per a Giannini i Palmer la Terra té una forma "estranya" en els Pols, quelcom paregut a un "donut", amb una depressió que, o bé s'enfonsa molts quilòmetres en les entranyes de la Terra, o forma un forat gegant que passa a través de l'eix de la Terra, d'un pol a un altre.

4. Testimonis sobre la Terra Buida: mites i obres literàries
      Per increïble que sembli, prop del 2012 hi ha moltes persones que defenen la teoria de la Terra Buida i, més increïble encara, inclòs podem trobar una societat de terraplanistes, defensors de la idea segons la qual la Terra és plana.

      Volguts lectors, vos avise que per a res jo crec en el que vaig a descriure, però, em pareixen tan al·lucinants i absurdes les afirmacions dels terrahuequistes, que no em resistisc a reproduir-les. Ells afirmen que la majoria dels ciutadans no sabem que la Terra està buida per culpa d'una sèrie de conspiracions dels governs, de la CIA i dels jueus-masons; a més, ataquen tota la ciència coneguda i presenten teories físiques alternatives, com el creacionisme, que arriba a afirmar que l'Edén es trobava en Missouri… Bò, allà va!

       En el seu afany de documentar la teoria que la Terra és buida, aquests “investigadors” aporten les proves següents:

       a) Mites històrics

       L'heroi babilònic Gilgamesh que va visitar el seu avantpassat Utnapishtim en les entranyes de la Terra; en la mitologia grega, Orfeu tracta de rescatar Eurídice de l'infern subterrani; es deia que els faraons d'Egipte es comunicaven amb el món inferior, al qual accedien a través de túnels secrets ocults en les piràmides; i els budistes creuen encara que milions de persones viuen en Agharta, un paradís subterrani governat pel rei del món.

     Diverses mitologies esquimals, xineses, hindús, egípcies, parlen d'una raça que viu en l'interior de la Terra, un poc com la raça dels déus de la Hyperbórea. Aquestes mitologies afirmen que  després de la mort, l'ànima descendeix baix terra i aconsegueix varis domicilis, la primera de les quals és quelcom així com el purgatori. Les ànimes bones ho travessen i avancen més cap a l'interior, descobrint móns cada vegada més bells, fins a aconseguir aquell on reina la perfecta felicitat. Allí el Sol no es posa mai...

      b) Obres literàries

     Les Aventures d'Arthur Gordon Pym, d'Edgar Allan Poe (1833), en la qual l'heroi i el seu company tenen un terrorífica trobada amb monstres de l'interior de la Terra; i el Viatge al centre de la Terra de Jules Verne (1864), en la qual un professor aventurer, el seu nebot i un guia penetren en l'interior de la Terra a través d'un volcà extingit a Islàndia, i troben nous cels, mars i rèptils gegantins i prehistòrics que pul·lulen en els boscos. Edgar Rice Burroughs, el cèlebre autor de Tarzan, es va sentir obligat a escriure Tarzan en les entranyes de la Terra (1929), en el que el famós fill de la selva va a Pellucidar, un món que es troba en la superfície interior de la Terra i que està enllumenat per un sol central. L'ombra més enllà del temps (1936) de H.P. Lovecraft va transportar el tema a l'època actual descrivint una raça antiga i subterrània que dominà la Terra fa 150 milions d'anys i que, des de llavors, en el refugi de la Terra interior, ha inventat avions i vehicles atòmics, i domina el viatge en el temps i la percepció extrasensorial.





c) Investigadors del paranormal

      Abans de l'última desviació polar el Pol Nord es trobava sobre l'Himàlaia, on hi havia una entrada, segons afirma E. Siragusa, per la que s'abaixava  a una meravellosa ciutat que sorgia entre els gels, circumdada de boscos frondosos i encantadores flors perfumades: el seu nom era el Shangri La, i no el de Shambhala com s'afirma erròniament. Segons E. Siragusa aquest lloc -que es va enfonsar i ara és secretíssim-, amaga en els seus arxius tota la història de la Humanitat i està ben custodiat i protegit per guardians incorruptibles. El Consell dels Savis Tibetans està en relació amb els Mestres d' aquest lloc, els quals ens han fet saber que allí hi ha enormes estades contenint tot allò que concerneix al saber, a l'art, als instruments, als costums, a tota llavor de planta, a tot tipus de roca, a tota imatge pertanyent a la laboriosa història de l'home terrestre. Alguns també compten haver anat a l'interior del Planeta, acompanyats per Àngels. El més sublim relat ens ve de la Divina Comèdia de Dant Alighieri, on es diu que acompanyat per Virgili, un Àngel ens descriu els diversos estats d'ànim, de patiment i d'alegria, dels sers i de les ànimes que allí habiten, els infinits jocs de la tenebra i de la Llum.




      Alan Scott Davis en el seu llibre Què succeirà en el Tercer Mil·lenni?, ens narra la trobada amb aquests Mestres, a qui va arribar per passadissos subterranis i ben amagats, a través dels quals s’accedeix a valls meravelloses on sembla que l'hivern no existeixca. Allí viuen sers il·luminats que governeu i dirigeixen l'existència planetària.

     Anne i Daniel Meurois-Givodan en el llibre Viatge a Shambhala asseguren haver realitzat un viatge anímic al centre de la Terra, “on hi ha un govern que controla els moviments o canvis energètics, geològics, tel·lúrics i dels humans terrestres”. En aquest lloc hi ha un Arxiu Total o temple del Coneixement, en el que hi ha milers de llibres contenint els dissenys simbòlics de les mutacions que han marcat el progrés terrestre i planetari i en el centre d'una estada buida està el llibre del futur. També van passejar pel Jardí del Sol, lloc plens de boscos i ciutats de teulades de vidre, tot transfigurat per la llum i per sons harmoniosos. Allí estaven “les astronaus mare, proveïdes d'aquestos instruments. Jo mateix, en un viatge astral, he vist instruments de control de caràcter espacial, comprenent la Galàxia, el Sistema Solar, cada Planeta individual”. 




Imatges del llibre “The Goddess of Atvatabar, or the History of the Discovery of the Interior World” (La Deessa de l'Atvatabar) de William Richard Bradshaw (1851–1927)

      En la seua novel·la William Richard Bradshaw ens parla d'uns exploradors que descendeixen pels pols al centre de la Terra i, a l'arribar al continent d'Atvatabar, descobreixen que té una societat tecnològicament avançada. La seua cavalleria, per exemple, utilitza estruços mecànics. Els morts ressusciten gràcies als anhels de les ànimes dels amants separats que volen tornar reunir-se i amb la recarrega que proporciona una bateria espiritual enorme.

      Tampoc cal oblidar els escrits de William Reed i Marshall Gardner els que descriuen una Terra buida basada en els informes de diversos exploradors àrtics, alguns dels quals –no donen noms- testifiquen que al  penetrar en aquest nou món, l'agulla de la brúixola comença a declinar-se cap avall, la temperatura es torna tèbia, hi ha vent fort i polsegós, es troben rabosots, papallones, abelles, llebres, pardals tropicals i altres animals, vegetacions exuberants... Basant-se en estos testimonis l'escrit Marshall Gardner també va parlar d'un Sol central.

       La famosa troballa d'un mamut congelat en l'estepa siberiana va ser aprofitat per aquests escriptors per a afirmar que els mamuts no s'havien extingit, sinó que s'havien refugiat en l'interior de la Terra. L'exemplar trobat hauria sortit de dins de la Terra i, en el seu deambular, va perdre el seu camí i va morir congelat a Sibèria. William Reed en el seu llibre The Phantom of the Poles, sostenia que els pols mai van ser descoberts perquè no existeixen. Afirma que, on se suposa que estan els Pols Nord i Sud, hi ha immenses obertures polars, en el centre de les quals es troben els pols. Per això cap explorador pot arribar allí. Reed va escriure el llibre catorze anys abans que Marshall Gardner, A Journey to the Earth's Interior, que sosté que no sols la Terra és buida sinó que té un sol central. Reed no va incloure aquest sol en la seua teoria, sinó que creia que la temperatura més alta en la regió dels pols es devia als volcans en activitat de les entrades polars, que originen el pols que van notar els exploradors.




Amb l'albor del Segle XX dos estudiosos nord-americans, William Reed i Marshall Gardener, van creure tindre evidències de l'existència d'un món interior

      Fins fa poc de temps alguns creien que les aurores polars es produïen per la llum de l'estrela interior, quan tenim les evidències empíriques de què les mateixes es produïxen per la caiguda de partícules carregades provinents del Sol. Gràcies als satèl·lits artificials hui podem fins a traçar el camí d'estes partícules.

      d)  El regne d'Agartha

      Grigori Rasputín a la pregunta sobre qui li havia ensenyat i concedit certs poders, va contestar haver-se trobat amb “hòmens verds provinents del Nord”. El  Lama Turgut diu que el nostre món –el palau del Rei del món-  està circumdat dels palaus dels Guru que controlen les forces visibles i invisibles de la terra, i si la nostra boja humanitat continua amb les seues guerres, aquests podran tornar a la superfície i transformar-la en un desert. Els Guru podrien assecar els oceans, canviar els continents per extensions d'aigua i fer desaparèixer les muntanyes. Estos, a bord d'extraordinaris vehicles, desconeguts per nosaltres, viatgen a velocitats increïbles a través dels túnels de la terra.

      Els tibetans tenen el seu regne subterrani i  els hindús es refereixen potser al mateix regne,  o potser a un altre, amb el nom d'Agarthi. Es tracta també d'un bell regne subterrani que es trobaria en les profunditats baix dels Himalayas. Segons el naturalista rus Ossendowky, Agarthi és el cor secret de la saviesa i de la intel·ligència, i el seu origen es remuntaria ni més ni menys que a 600.000 anys enrere. És a dir, Agarthi no hauria sigut construït per la nostra espècie Homo Sapiens, que per aquells anys a penes si aconseguia a esbossar les característiques de l'home actual. Relaciona el regne d'Agarthi amb l'antiquíssima civilització prehumana del desaparegut continent de Mu.  Ossendowsky parla d'un poble, els Grisos, que corren per túnels  subterranis que connecten amb l'imperi d'Agharta, on circulen avançades astronaus.

       Quasi totes les mitologies patriarcals solen col·locar els dimonis davall la superfície de la terra (exemple: l'infern cristià). No obstant això, els budistes de l'Àsia central van crear un regne meravellós davall els nostres peus al què van batejar Agharta on els sers són més bells i més savis que nosaltres pobres humans i el rei dels quals té el poder de llegir la nostra ànima.





El forat de la Terra i el país d'Agharta




    En alguns punts clau ressenyats en la gràfica, com les Coves Dirou a Grècia, les mines del Rei Salomó a Àfrica, Ayers ‘Rock' a Austràlia, el Mate ‘Grosso' i les Cascades de l'Iguazú a Brasil, les Piràmides de gizeh a Egipte, la Muntanya Epomeo a Itàlia i la Cova del Mamut en Kentucky, Estats Units, hi ha passadissos entre els dos móns. Es diu que a meitat de camí la gravetat arriba al seu centre d'equilibri i ja no cal caminar, sinó que es comença a surar com en l'espai per a després sentir una inversió en la gravetat. Un altre possible portal al món interior seria el lloc conegut com el Triangle de les Bermudes (del Blog Teratologia Conspiratoria Enigmàtica).

***
La Velleta Verda, 2011




Comentarios

Entradas populares