viernes, 4 de noviembre de 2011

El Barranc del Condoig

      El dia de Tots Sants, clar i lluminós, sense pensar-ho anarem la Vall d'Alcalà, aturant-nos a Beniaia. Avançarem pel carrer Major fins a arribar al llavador i pujarem per una petita senda, gens empinada, que ens va conduir a un xicotet bosc de carrasques. A pocs metres d'allí descobrirem el  despoblat morisc de La Queirola, on esmorzarem, no sense abans observar l'estructura de les cases andalusines que allí queden derruïdes.

Llavador de Beniaia

      Cap a 1245 els catalans i aragonesos van decidir envair  i usurpar les terres dels musulmans que vivien per aquesta zona, devastant i aterrint els pobladors de les alqueries. La host de l'alemany En Carròs, anomenat per aquests mèrits –i per la seua participació en la conquesta de Mallorca- almirall de la flota catalana pel rei Jaume I el Conqueridor, conegut pels valencians de Xarq al-Andalus com el Sanguinari de Barcelona, va realitzar innumerables ràtzies per estes valls, auxiliat pels depredadors almogàvers, que amb les seues espardenyes, el seu jupetí de pell de borrec i els seus coltells, van degollar molts infeliços infidels, l'únic pecat dels quals era ser musulmà i  bons cultivadors de la terra.

Vista de Beniaia

A la dreta (verd) Beniaia, al mig La Queirola i a l'esquerra el Condoig

Bolet i Safrà bord (Crocus nudiflorus)

Dalt del pujolet que ens condueix a La Queirola

      Al  poblat de La Queirola vivien un grup andalusí units per vincles familiars, un clan que prestava ajuda a tots els components del grup. Les cases que habitaven tenien dos plantes, en la inferior estava la cuina i el menjador, en la superior els dormitoris. Al fons hi havia un pati o corral per als animals, on hi havia lloc, inclòs, per a cultivar una horteta.






      Aquesta gent aprofitava al màxim els escassos recursos del terreny, alimentant-se d’hortalisses, llet de cabra, pamfígols, olleta de blat, atmetlles i, alguns bancals on tenien oliveres y plantaven blat. Diuen els savis historiadors i el cens de Boronat, que en 1602 habitaven el poblat tretze famílies, que feien el mateix que les veïnes de L’Atzuvieta, la Roca, Costurera, Beniasmet o els corrals de Salema, sobrevivien practicant els seus costums i d'amagat, la seua religió. El 1525 varen ser batejats obligatòriament per ordre de l’emperador Carles V, passant a denominar-se “moriscos”.

Herbes de les bruixes

      Les entrades de les cases abandonades de Beniaia estàn envaïdes d' herbes psicoterapia de les bruixes: herba mora, estramoni, matapoll...


Solanum nigrum. Herba mora. Morella negra. Morella vella. Pebre d'ase.


Solanum luteum

      Al poblat de Capaimona, o Ca Maimona, d'on pareix sorgir la toponímia i en La Queirola es conserven arcs i finestres andalusíns, rajoles de traçats en forma d’espiga al sòl dels patis. Jo vaig observar una casa morisca completament reformada: si vos interessa, a la finestra, trobareu el telèfon per comprar-la! Pot ser que aquesta casa siga la que habitava la família del tio Blanc de Planes, els últims habitants coneguts, segons diu en un article interessant José Manuel Almerich:  “...Es van anar després d'acabar la guerra, just el dia que la seua filla, Roseta del Cel, va baixar a peu de l'aldea, pel camí encara empedrat, vestida de núvia per a casar-se en l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cine de Berlanga. Roseta del Cel, arreplegant la seua cua blanca i el pèl embolicat pel vent, va deixar arrere amb llàgrimes en els ulls, part de la seua vida i la seua joventut, però també un món de misèries i carències que ja ningú volia recordar”.





Maria Eugènia contemplant una savina comuna (Juniperus sabina).

Elvis, comodament transportat en la"motxilla-mòvil"

       I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, m’he acordat de la boda de Halima, una noia protagonista de la meva novella, de la qual no hem resisteix a transcriu-vos un paràgraf: 

     “Com era costum, a la nit celebrarien la boda amb una gran festa nocturna. Mentre tant, el tamboret i la melodia de la xeremia anaven alegrant el cor de les persones en una florida cercavila. Tot renaixia baix els rajos de sol. Un cel blau, sense màcula, i una vegetació frondosa, definien el paisatge d'aquell dia d'alegria per a la filla de Gebel. Tènia que preparar-se per al matrimoni d'acord amb la seva religió, fent la cerimònia  del guado obligatori, és a dir, les ablucions. Halima va ser despullada de la roba i, completament nueta, és va ficar dins d'una caldera plena d'aigua calenta, on la van fer ben neta, a resguard dels mirades indiscretes, amagada darrera d'una flassada; després és va posar la roba neta. Les rialles de les dones és sentien per tot el carrer. La seva cunyada va preguntar a les mullers.

- Haveu portat l'henna? Vinga, vinga, que tenim que maquillar-la ben bonica!

      Les andalusines obtenien aquella tintura, entre rogenca i groga, de les fulles assequades i triturades de la planta anomenada olivereta, molt pareguda a la murta. Les dones la van maquillar  i li van pintar el rostre, mans, peus i cabells. La núvia s'havia vestit per l'ocasió amb els seves vestimentes mes acolorides, semblava un arc de Sant Martí, radiant d'alegria. El nuvi, a sa casa, també havia fet les ablucions preceptives i és va vestir tot de blanc, amb teles de fil i seda, conforme els mes rics del poblat. 

- A veure, poseu-li ja la toca de seda a la núvia!

Músics moriscs segons Christoph Weiditz (1529)

       Hilema estava molt bonica vestida amb el seu indument nupcial i, damunt, coberta amb una alcandora blanca. Li van tapar la cara amb un vel de seda alba. A la porta de casa estava el seu nebot Hilâl, mudat, sostenint amb un ramal una mula blanca. La núvia va sortir a la porta de la casa, oberta de pit amb ample, per que tot el mon veges el ben arreglada que estava i, són pare, la va ajudar a muntar damunt la mula. Hilâl, tot ufà, va conduir l’animal, cavalcat per la núvia, fins al poble del nuvi Maurilli, que es trobava a l’alquería de Beniparri, a una llegua al sud d’Uxola, per on passava el barranc de Benituba, nascut als peus del Bodoix i del Pla del Caular. Tot el poble estava esperant a la núvia, que va fer el camí acompanyada per la melodia d’una xeremia. Abans d’entrar al poble, la núvia va descavalcar l’ase i els seus parents la traslladaren a casa del seu espòs, asseguda damunt les mans fent cadireta,  amb els ulls tancats i sense que els peus li toquessin a terra en cap moment. Els invitats i parents la van rebre de bon gust. El pare del nuvi es va dirigir als presents.


Matrimoni morisc segons Christoph Weiditz (1529)

- Silenci, per favor, pareu atenció! Anem a fer-li l’ofrena a la preciosa Halima.

      Tots els presents van fer un rotgle per veure millor. Patilla, el cap dels Parri, li va dir a Halima que tanqués el ulls. Va agafar unes monedes de plata i es va posar darrere la núvia, posant-li els diners al front, els quals d’allí queien damunt les faldes de la noia, que reia amb molta alegria. La gent va celebrar l’ofrena amb crits i sorolls d’alegria. Maurilli va agafar la mula del ramal, carregada amb la núvia, i tornaren a Uxola. Abans de fer-se a fosques es va fer la cerimònia nupcial, dintre de la mesquita. Finalitzada aquesta, va començar a sonar la música i a escoltar-se cançons dedicades als nuvis:

Els ocellets i jo
ens alcem a un temps;
Ells a cantar a l'alba,



       Però, per l’amor de deu, desperteu-vos del son, doncs encara hem d'arribar al Condoig!  Molt prop del poblat morisc, en direcció oest, trobàrem el barranc del Condoig. Per a arribar al lloc podeu visitar la web Apatita, on trobàreu tracks i rutes per al vostre GPS. El paratge l’albirareu millor si accediu pel camí superior, perquè podreu contemplar l’enorme cercle afonat, en forma d’un avenc gregant, que es va desplomar per l'erosió subterrània de les aigües, d'això farà, almenys, més de 7000 anys, que és l'edat que té la petita cabra representada en un abric rupestre del karst.


Cabra de l'abric de Condoig 

Karts de Condoig



Fons de vegetació exhuberant. Karst de Condoig

Esquema de la formació d'un karst

      Arrimeu-vos a la vora de l'abisme i contemplàreu un xicotet paradís, un jardí o selva verge amb abundant vegetació i, si accediu durant l'època de pluges d'octubre o novembre, veureu rierols i aigua per totes les bandes, amb una font de fresc líquid. Hi ha oms i xops, troncs morts envaïts per lianes gegants que ascendeixen cap al cel buscant la llum solar.


Des de la Serra de Cantacuc, vista de Margarida i, al fons, el Benicadell

Tornant cap a Beniaia

Erica multiflora. Bruc d´hivern. Cepell. Ciprelló. Peterrell. Xipell. Xiprell. A Pego s'anomenen "petorros", doncs, quan cremes les flors i branques crepiten estrepitosament.

Eugènia contempla una sorollera o atzerola (Crataegus azarolus) 

Sorolles, del blog La Parla d'Oliva


La Queirola en la distància

Eugènia contemplant una carrasca del camí


El paisatge comença a vestir-se amb els colors de la tardor



      En 1610 els moriscos van ser expulsats del Regne de València. Van abandonar les terres, les cases i les poblacions, tan sols amb el que podien portar en les seues mans. Transportats a Dénia van ser traslladats al Nord d'Àfrica . Entre els despoblats moriscos de les Vall d'Alcalá trobem el de L'Atzuvieta.







Carlos i Maria Eugènia aproximant-se a l'antica mesquida musulmana






Font a la Vall d'Alcalà amb la imatge que suposadament representa al cabdill al-Azraq

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...