1. L'origen de la religió

1. Introducció

      La religió és quasi tan antiga com la humanitat mateixa i a l'historiador li interessa descobrir quan va començar la busca espiritual de l'home. Ens enfrontem ací, no obstant això, amb la dificultat inicial que es planteja en tota investigació sobre els orígens de les institucions humanes, ja siguen socials, econòmiques, culturals, ètiques o religioses, i que procedeix de la manca de coneixements, documents i testimonis. En realitat, ni sabem ni tenim els mitjans per a poder esbrinar quan, on i com es van originar exactament els diversos components d'això que col·lectivament anomenem “cultura”, o quina forma precisa van adoptar. En el cas d'una disciplina espiritual com és la religió, són només aquells dels seus aspectes que s'han materialitzat en forma concreta -com les tombes, santuaris i temples de culte, escultures, baixos relleus, gravats i pintures que han sobreviscut als estralls del temps-, els que poden donar-nos una certa idea de com van ser els començaments de la religió abans de la redacció de llibres sagrats i la conservació de documents antics.

     En anys recents s'ha intentat suplir aquesta evidència arqueològica per mitjà d'analogies comparatives preses dels pobles contemporanis que han viscut al marge de la civilització occidental a Austràlia, Tasmania, Àfrica, l'Índia, Indonèsia i les illes de l'oceà Pacífic, en condicions semblants a les què, segons es creu, prevalien quan tota la població del món travessava un estadi de cultura paleolític. Aquest procediment requereix, no obstant això, ser emprat amb gran cautela, perquè estos pobles suposadament “primitius” tenen darrera d’ells una història molt llarga i a vegades complicada. D'ací que, actualment, s'haja demostrat que gran part de l'especulació entorn dels orígens i el desenrotllament de la religió i les institucions socials, tan abundant a finals del segle passat, està molt lluny de la realitat. Una obra tan monumental com La Branca Daurada de sir James Frazer, per exemple, encara que continuarà sent una mina d'informació arreplegada amb cura i precisió extrema i escrita en prosa excel·lent, ha de ser llegida amb precaució, sobretot pels principiants en el tema, pel que fa a les seves conjectures teòriques.

.

     La religió és la creença en Déu o l'acte d'orar o de participar en un ritual?, és l'acte de meditar sobre quelcom diví?, té a veure amb una actitud emocional i individual respecte a quelcom que està més enllà d'aquest món?... hi ha alguns que identifiquen senzillament religió amb moralitat. 

    Els pensadors materialistes situen en la cúspide de l'evolució del pensament la ciència, inseparable d'una visió atea. Les religions serien modes erronis de comprendre, malalties del pensament susceptibles de ser curades. Així l'estudi de les religions, inclús en els nivells universitaris, tindria la finalitat pràctica de servir per a véncer-les i no caure en les seues trampes.

    Hi ha hòmens que creuen en qualsevol cosa que consideren divina i, altres, en un ser superior, però tots ells pensen que la religió és vertadera, que les religions tenen algun tipus de veritat. No obstant això, els que no creuen en l'existència de res diví diran que les religions són falses, justificant la seva existència per motius psicològics (l'esperança que ofereix als creients), o sociològics (com un engany de la classe dominant per a mantindre sotmès al poble i conservar el seu estatus de poder). No obstant això, per a creients i ateus la religió és quelcom que tenen a veure amb les coses divines o amb Déu, siga aquest vertader o imaginari. 

Karl Marx

      La fenomenologia de la religió, disciplina que utilitza la lògica i la raó metafísica sense tindre en compte les etapes històriques, ni els estudis històrics, afirma que els valors religiosos, com a Déu, constituïxen una realitat independent de l'espai antropològic, una realitat que seria anterior a l'existència de l'home. Per a ells Déu seria l'energia de què ha sorgit la matèria, no de forma casual, sinó perquè era la seva voluntat i, també estava en els seus designis que l'home fóra la culminació de l'evolució de la vida. Més endavant ja vos explicaré la hipòtesi científica que pensa que l'univers s'ha creat només i exclusivament per a produir a l'home i que aquest adore i done gràcies al seu creador.

     Hipòtesi d'aquest tipus resulten molt difícils de discutir. Tenen fe en l'existència d'un Creador a qui diuen Déu, el qual ha creat al món i a l'home, segurament perquè l'adore, i no perquè li furte el seu lloc. Enfront d'aquesta postura cal plantejar-se la hipòtesi contrària: que haja sigut l'home qui ha creat a Déu en la seva ment i que siga producte de la seva imaginació. Està clar que amb aquesta afirmació no volem dir que ho haja construït físicament, com podria construir un edifici; tampoc fem referència a què ho haja parit, com les dones paren als seus fills. Ens estem referint a una creació de tipus mental, a una idea, que ha sorgit del cervell humà.

      Per què l'home ha creat aquesta idea? Podem contestar que la idea sorgeix de l'interior de la ment humana, perquè allí residia posada per Déu, el qual desitjava que la seva criatura fos capaç de reconèixer el seu creador. D'altra banda, podem suposar que la idea de Déu fabricada pel cervell no és més que un producte del funcionament d'aquest òrgan, que siga una propietat innata del cervell la fabricació de sers sobrenaturals per a explicar coses estranyes, a les que no troba explicació de moment. Les coses quotidianes –afirma Gustavo Bueno- amb les que està familiaritzat el ser humà, el vulgar, el prosaic, són coses o successos que resulten transparents als hòmens; però al mateix temps, en l'entorn en què viuen observen una sèrie de successos que no poden explicar, perquè tanquen algun secret (sacrum) que desconeixen. Estes coses els produïen temor, com la mort d'un ser volgut, que de sobte deixa de moure's sense que poden donar una explicació. La solució primera i espontània del cervell serà recórrer a l'existència de sers sobrenaturals que es manifesten en tots eixos estranys successos i objectes, però que són invisibles i no podem veure amb els nostres ulls. Eixos sers sobrenaturals produïxen coses que els humans no podem per culpa de les nostres limitacions físiques i mentals.

     Però que forma tenen? Sabem que es manifesten als hòmens, però pareixen invisibles. Tampoc sabem si només hi ha un ser invisible, molt poderós, o si són molts els sers sobrenaturals. L'home va tractar, des dels començaments de la humanitat, de trobar la manera de poder posar-se en contacte amb estos sers, d'esbrinar la forma que tenien.

Mamuthones de Mamoiada (Sardenya) i màscara dels carnestoltes navarresos

Onso de Bielsa

Disfresses dels carnestoltes navarresos. A Mecerreyes (Burgos) es disfressen d'un enorme gall

Mohacs hongaresos

     Recorrerem als coneixements històrics per a veure si ens informen quelcom sobre estos sers sobrenaturals. Les representacions pictòriques més antigues de la humanitat daten del Paleolític, fa uns 70.000 anys, i són molt abundants en la zona franc-espanyola dels Pirineus. Recentment Jean Clottes i Lewis-Williams van elaborar una teoria que afirma que les figures pintades en l'art parietal van ser pintades pels xamans, afirmant que estos dibuixos, en realitat, eren representacions dels sers sobrenaturals que els xamans prehistòrics van veure durant els seus viatges extàtics al més enllà. Estos especialistes asseguren que les figures representades són “animals-esperits”, no la representació d'animals reals, sinó la representació dels seus esperits, com es pot comprovar per les formes estranyes que adopten al caminar, deficiències ambulatòries fetes a posta per caçadors que coneixien perfectament la forma de córrer i trotar dels animals que caçaven. Quan l'home vol representar a un mort vivent li fa coixejar o trontollar-se de forma estranya, com veiem en les pel·lícules de zombis, o recorre a representar animals que caminen sobre dos potes en la foscor del bosc.

Esperits animals en el xamanisme Kuna i bisons d'Altamira

Cañadón del Riu (província de Santa Cruz, República Argentina), la Cova de les Mans. Ídol de Trois-Frères: rostre de mussol, barba de bisó, orelles de llop, astes de cervol

      Fosfens universals segons el físic alemany Max Knoll (Dolmatoff, 1985), ens adonem de la mimesi representativa, és a dir, de l'exacta analogia entre moltíssims d'estos fosfens amb totes les representacions ideogràfiques de l'art rupestre. Fosfens segons Oster, Gerald 1970. Phosphenes. En: Scientific American. 222, 2: 83-87. New York, i fosfens segons Reichel Dolmatoff. REICHEL-Dolmatoff, Gerardo (1985): “Aspectes chamanísticos i neurofisiológicos de l'art indígena”. Estudis d'art rupestre, Museu Xilé d'Art Precolombí, Santiago, Xile, 291-307.

     L'home temia fenòmens naturals com el tro, el raig, la llum, la foscor, el fred la calor…d'alguna manera calia protegir-se de l'inexplicable, la mort sembrava el terror com explicar-la? Calia calmar els enfurits esperits que vivien darrere de les parets de les coves. Amb la imposició de les mans en les primes membranes que separaven el món real del món del més enllà, els hòmens primitius es comunicaven amb el sobrenatural i creien que es podria dominar als esperits. El xaman que ho aconseguira seria un ser poderós. Quelcom així van haver de pensar estos mags i es van convertir en els únics interlocutors vàlids entre els esperits, els déus, els sers naturals i els hòmens. Ells serien els encarregats de dominar-los, aplacar-los i interpretar la seua voluntat.

Xamans cotxàs, habitants de la tundra siberiana.

Esperits dels pobles de la tundra i de la taigà representats en les parets de les coves    

      Els caçadors-recol·lectors del Paleolític estaven perfectament adaptats al seu medi ambient i tenien un gran coneixement de la fauna i la flora, però ocorrien fenòmens en el seu món a què no podien donar explicació, per la qual cosa van recórrer a l'existència de sers sobrenaturals. Els sons ja els acostaven a l'altre món misteriós, però van descobrir que esta aproximació era de més qualitat amb el consum de substàncies fitoembriagantes. Els xamans estaven convençuts que viatjaven volant, subterràniament o de forma subaquàtica, fins al “més enllà”, on es posaven en contacte amb els morts. Aquest viatge al més enllà també representava una mort simbòlica i, la tornada a aquest món, un renaixement de l'individu, amb nous coneixements adquirits, amb els quals podia donar resposta a les preguntes inexplicables que feien els hòmens de la tribu.



     L'home descobrix un lloc, el “més enllà”, on habiten els sers sobrenaturals i els morts. Ambdós criatures causen temor i respecte, per la qual cosa és convenient tindre'ls propicis i a favor, amb la qual cosa s'obtindran bons aliments i una major prosperitat per al grup. Com s'aconseguix esta providència? L'home primitiu afirmava que obtindrien el beneplàcit dels avantpassats morts i dels sers sobrenaturals visitant-los i dialogant amb ells, encara que durant el perillós viatge s'haguera de lluitar amb els sers monstruosos que únicament pretenen el mal dels hòmens. El xaman sap que per a anar al “més enllà” ha de conèixer unes tècniques que li permeten realitzar un bon viatge i tornar. D'esta manera, els cantells salmejats, les percussions rítmiques, les privacions físiques, l'aïllament social, els estímuls de fortes llums, les estades fosques, i l'ocupació de productes fitoembriagantes es convertiran en ritus religiosos per a poder aconseguir el sagrat.

J. Brueghel I i P. P. Rubens, ” El paradís terrenal i la caiguda d'Adam i Eva”, c. 1615