domingo, 23 de enero de 2011

CARNESTOLTES III

 a). Les rondes de col·lecta.

      Els testimonis més antics de la “processó de les ànimes” es remunten al període en què el cristianisme, mal introduït en el sud d’Alemanya, va començar a corrompre’s. Paul Christian Hilscher en “De exercitu furioso vulgo wütenden Heer” (1688) menciona un costum arrelat en Frankfurt en les que cada any es pagava a alguns joves perquè a boqueta de nit portaren de porta en porta un gran carro cobert de brancatge (quelcom paregut al carro del fenc del Bosco) amb acompanyament de cançons i vaticinis del futur. El populatxo, concloïa Hilscher, pensava que d’aquesta manera se celebrava el record de l’exèrcit d’Eckart, és a dir, reconeixien una representació del “exèrcit furiós”, de la companyia dels morts, tal com l’havia descrit Johann Georg von Eckhart 1664-1730 en De orgine Germanorum. Ens podem preguntar si açò es va deure a un retrobament o a una reinvenció de la tradició, o van ser ancians o erudits que la intentaven ressuscitar de bell nou.





Johann Georg von Eckhart (1664-1730)



De Origine Germanorum, eorumque vetustissimis coloniis, migrationibus ac rébus gestis, 1750. Cesári d’Arlés. Sermones ad monacos ( Nº 25)


      En aquells anys els erudits van entreveure la relació entre els costums nadalencs o carnavalesques i les antigues festivitats paganes. En el llibre de Martin Lipen Integra strenarum civilium història” (Martinus Lipenius, 1630-1692) publicat en 1670, narra la condemna que va fer del bisbe Asteri d’Amasea (400 dc.) en Capadòcia, al costum de la gent del poble que anava de porta en porta, entre crits i aplaudiments, augurant prosperitat als habitants de la casa, exigint a canvi diners; l’assetjament només s’alçava quan, per esgotament, se satisfeien els requeriments dels que importunaven. Recordem el Halloween o Nit de Bruixes, una costum popular en Gales on els xiquets regalaven el calenning, paraula que deriva de calendas, i que fa referència a una mena de regals, fonamentalment taronges o pomes, adornades amb panses, avellanes i branques de boix i romer. Asteri d’Amasea diu que els nois de Capadòcia, en mig de crits i aplaudiments, anaven de casa en casa demanant diners i desitjant la prosperitat als habitants de la casa. Aquesta capta va durar fins a ben entrada la nit i els nois venien pomes al doble del preu que valien.


      En el mateix llibre es narra el costum de les tropes romanes de la Mesia inferior i Capadòcia d’anomenar a un rei en el període de les Calendes de gener, al qual passejaven en un carro amb soldats disfressats de dones, mentre el sobirà era objecte d’escarnis i burles. No podria ser el carro cobert de brancatge una al·lusió al què transportava el rei de les Saturnals? Aquesta era la hipòtesi que defensaven els erudits, els quals només veien un acte de diversió, una cosa pareguda als actuals carnestoltes; però com hem pogut veure, resulta que la gent del poble era capaç de desxifrar el significat de la cerimònia i sabia el que significava, es a dir, que el carro era el d’Holda: el de la processó dels morts.


Martino Lipenio. Integra Strenarum Civilium Historia (1670)


Sant Asteri. Bisbe d’Amasea. Homiliae


Frau Holda o Hollen es la Deessa Mare, la Providència que proporciona aliments als homes.


      En una àrea vastíssima d’Europa les rondes de col·lecta (capta) van continuar amb torbes de xiquets i xiquetes que durant els dotze dies de Nadal a Epifania, anaven de casa a casa disfressats d’animals, cantant lletanies i pidolant dolços i petites sumes de diners. Prodigaven qualsevol classe d’improperis i malediccions si rebien negatives, però auguraven bons desitjos si rebien el regal. En aquesta torba és reconeix una representació de la companyia dels morts, exemple vivent en la nit d’Halloween dels anglosaxons, com ja hem dit.

b). Les Calendes de gener

      Des dels primers segles de l’era cristiana, la festa de les Calendes de gener anava acompanyada de cerimònies com la testificada pel bisbe Asteri de soldats transvestits de dones. Els ritus referits a una atmosfera de bruixeria festiva, no obstant això, presentaven divergències substancials. En l’àmbit cèltic-germànic trobem el costum de disfressar-se d’animals i de deixar ofrenes nocturnes per a éssers femenins invisibles. En Orient trobem, en primer lloc, rondes de col·lecta de xiquets i jovents; en segon lloc, l’entronització, potser d’origen sirià-fenici, de l’efímer rei de les Saturnals.

      Cesari d’Arles, sobre el 520, narra el costum dels llauradors francesos de preparar, les nits de les Calendes, taules plenes de menjar per a gaudir d’un any pròsper. Cesáreo de Arlés decía: “Hay algunos campesinos que, en esta noche, preparan mesas con muchos manjares (...) convencidos de que las calendas de enero traerán suerte (...) De aquí también la costumbre entre los paganos de cubrirse estos días el rostro de máscaras obscenas y deformes (...) Algunos se ponen pieles de animales como la cabra, otros cabezas de animales, felices y contentos si consiguen transformarse hasta tal punto en seres animalescos (...) ¡Qué torpe e indigno espectáculo ver a individuos, que habiendo nacido varones, se ponen vestidos femeninos (...) sin avergonzarse de meter los rudos bíceps de soldado en túnicas femeninas(...)”.


      Burchard de Worms, sobre el 1020, condemnava aquest costum, precisant que en les taules es posaven tres ganivets per a les Parques. El mateix bisbe va ajudar a fixar el concepte de sabbat afirmant que la mateixa deessa Diana o la teutona Holda eren el mateix dimoni o unes bruixes. Buscard de Worms va prendre el contingut del Canon Episcopi i el va trasl·ladar al seu Decretum, des d’on va influir en el dret canònic. En les seves Decretales diu: “Hay que añadir, además, que cierta mujeres riminales, convertidas a Satán, seducidas por las ilusiones y fantasías del demonio, creen y profesan que durante las noches, con Diana, diosa de los paganos, (o con Herodíade) e innumerable multitud de mujers, cabalgan sobre ciertas bestias y atraviesan los espacios en la calma nocturna, obedeciendo a sus órdenes como a los de una dueña absoluta” (Julio Caro Baroja. Las brujas y su mundo. Alianza Editorial. Madrid 1993, pág 88 ss.).



Pàgina del Decretum de Burcardo de Worms, que resumeix gran part del text del Canon episcopi.

      Està fent referència a les Matronae celtes, venerades com “bones senyores”, guiades per la deessa de la prosperitat i dels morts. Aquestes figures, associades als èxtasis nocturns, rebien de les seves seguidores ofrenes en forma d’aliment i beguda.


Matronaes. Agrupades en tres, com les fases lunars: creixent, plena i minvant. La mare, la filla i l’avia.

      Així doncs, hem lligat els ritus de les Calendes de gener amb els ritus extàtics de les “bones senyores”. En les disfresses d’animals (transformacions zoomórfiques), veiem una correlació ritual de les metamorfosis en animals viscudes en èxtasi pels xamans, o una variant de les cavalcades extàtiques sobre animals. Així doncs, tant a Occident com en Orient, durant les Calendes de gener, es representaven diversos modes d’entrar en relació amb els morts –que son els dispensadors de prosperitat- en el període crucial en què l’any vell acaba i s’inicia el nou, el naixement del sol, substituït per Jesucrist en la doctrina cristiana.

c) Grups juvenils de tipus iniciàtic.



      Des de la Península Balcànica fins a Ucraïna trobem uns grups juvenils que representen trets semblants, com els ceàta dels Carpats, els eskari de la Bulgària macedònica, els surovaskari de l’est de Bulgària, els koledari de Sèrbia, els regös i els busójárás d’Hongria i els koljadanti d’Ucraïna. Estos grups estan formats per homes joves que es reuneixen en Nadal, dirigits per un cap, i es dediquen a donar voltes pels pobles disfressats i cantant, el que ens recorda la Festa dels Bojos d’alguns pobles valencians. Davant de les cases on ha mort algú durant l’any, entonen cantells fúnebres i donen notícies del difunt als seus familiars. Auguren riquesa i prosperitat. Són recompensats amb aliments i a vegades amb diners.


Dos "busós" de Mohács (Hongria)



Koledari búlgars


      Uns presenten les seves peticions amablement i altres amenaçadorament. Solen fer representacions obscenes mentre esperen la recompensa. Els koledari eslovens i, sobretot, els eskari de la Bulgària macedònica estaven animats per una fortíssima hostilitat cap als seus col·legues procedents dels pobles veïns. Quan es trobaven dos grups esclataven baralles sagnants, de vegades mortals; però si tenien lloc el primer dia de gener, aquestos actes gaudien d’una impunitat total.


      El comportament dels joves d’estes societats està rodejat d’una aura mortuòria associada a formes de violència ritual i organitzacions guerreres. Així veiem que els charivari francesos i bascs eren grups de joves que anaven disfressats i tumultuosament pels carrer del poble dedicats a controlar els costums sexuals dels seus habitants. La gent els identificava amb la companyia dels morts, guiada en aquest cas per Hennequin, la Mesnée d’Hellequin. Tenien dret a cometre excessos i afanades, com se’ls reconeixia als Schurtendiebe del Löschental suís, anomenats elslladres amb faldetes curtes” que durant el Carnestoltes eixien del bosc cap el poble per a saquejar, amb el rostre emmascarat, el cos embolicat en pells de rabosa i la cintura adornada amb esquellots de vaca.


      Aquesta violència ens recorda a les afanades i homicidis d’estrangers (ilotes), trobats a l’atzar pel camí, que cometien el grup iniciàtic espartà anomenat kryptia, després d’afrontar un període d’aïllament en el bosc. Batalles entre veïns es donaven amb els focens que anaven de nit contra els tesalis, amb el rostre i les armes cobertes d’algeps, conforme feien els antics aris, als que Tàcit comparava amb un exèrcit de morts, perquè entraven en combat amb els escuts i el rostre emmascarats de negre per a produir terror en els seus enemics. A Islàndia tenim el grup anomenat berserkir, literalment “faldeta d’ós”, que es manifestaven amb un gran furor guerrer i metamorfosats en animals feroços, es convertien en una encarnació vivent de la companyia dels morts guiats pel seu cap Odín. Hem parlat d’ells al tractar els licàntrops. Ens trobem lluny, en aparença, de la violències jocosa de les col·lectes infantils, encara que la matriu mítica és la mateixa.


      Les desfilades es succeeixen durant els dotze dies de Nadal o durant el Pentecostes (23 de maig), que es la reencarnació cristiana de l’antiga Rosalia romana. Totes estes figures poden ser definides com a representacions dels morts i mediadors amb el més enllà.

1. Caluçari contra rusalii.


      A Romania havien dones que queien de forma habitual en èxtasi durant el Pentecostes, s’anomenaven Rusaliile, i quan tornaven en si, afirmaven que havien parlat amb Déu i els morts. En l’àmbit eslau els rusalii són els esperits dels morts, identificats amb divinitats aquàtiques femenines. El mateix succeïa en un poble de Macedònia anomenat Velvendos, on unes dones conegudes com angeloudia o angeloudes (àngels) donaven informacions sobre els morts; els seus èxtasis ocorrien en llocs secrets.


A Romania havien dones que queien de forma habitual en èxtasi durant el Pentecostes, s’anomenaven Rusaliile


      També a Romania tenim els ritus dels caluçari o Cãluşarul, grups de jóvens que dansen, desfilen amb espases i banderes i realitzen curacions, tot això sota la protecció d’una emperadriu mítica (Irodeasa, Llaurada o Doamna Zînelor), que és coneguda com la senyora de les fades, a qui rendeixen homenatge. Els caluçari romanesos, també coneguts com caluczeni, eren grups de set a onze jóvens que es disfressaven de dones i fingien veu femenina. Es tapaven el rostre amb benes blanques, botaven com si volaren, amb les esquenes nues. Es creia que tenien poders per a curar els malalts. Els caluçari ixen la nit de Pentecostés per a atacar uns sers espirituals coneguts com rusalii, nimfes dels bosc o de l’aigua, utilitzant com a armes el donzell (d’on s’obté l’absenta) i l’all. Al nord de Bulgària aquestos homes emmascarats rebien el nom de kaloushari. Encara que aquestos grups búlgars han desaparegut en la actualitat, encara queden en Pernik (Bulgària) un grups semblants que s’anomenen koukeri (semblants als calusari de Slatina, a Romania) que fan unes carnestoltes on sobreviuen els ritus dionisíacs.


      Estos rusalii són les ànimes dels morts. La deessa que presideix els ritus dels caluçari – Irodeasa, Llaurada, Doamna Zìmelor- era una deessa dels morts. Són els mateixos noms amb què els bisbes i inquisidors havien designat la divinitat nocturna que a Occident guiava a la companyia dels difunts (Herodíades i Diana). Estos termes indiquen que la romanització que va fer el clèro del nom de les deesses nocturnes, va acabar sent adoptat pels laics, fins al punt d’oblidar-se dels noms de la divinitat local. En canvi, l’ofensiva de l’església ortodoxa contra les supersticions va ser més dèbil que la llançada a Occident, la qual cosa explica la prolongada vitalitat d’estos ritus en Orient.



Caluçari o calusari rumans

      Si comparem els caluçari amb els benandanti italians veurem que són especialistes en els maleficis de rusalii i bruixes, respectivament. Ambdós estan obligats durant la joventut a participar en ritus col·lectius mantinguts en secret. Les societats són de tipus iniciàtic, organitzades de forma militar i guiades per un cap, proveïts de banderes, instruments musicals i d’armes vegetals: all, donzell i feixos de fenolls. Els caluçari perseguien als esperits dels morts en forma de rusaldii, rusalii o sântoaderi que apareixien durant la setmana de Carnestoltes, amb la forma de cavallers proveïts de cua i cascos de cavall, que vagaven amenaçadors a les nits arrossegant cadenes i tocant el tambor. Caluçari i benandanti buscaven identificar-se amb els seus propis adversaris, transformant-se en esperits, amb la qual cosa passaven a ser, de mode temporal, morts. A la mateixa conclusió havíem arribat a l’examinar altres grups sectaris com els licàntrops o táltos.



Xamans táltos hongaresos
      En tots aquestos casos el que fa possible la identificació amb els morts és una iniciació, per que la iniciació és sempre, simbòlicament, la mort.


      Un altra pervivència de l’antic culte a Dionisi es dona en la prefectura grega de Serres (antiga Tracia) al poble de Agni Eleni. La festa s’anomena Anastenaria, perquè el seu superior es el Archianastenaris un endiví, exorcista i terapeuta, aquell que dirigeix el culte als morts. Els Anastenarides (Grecia) o nestinari (en Bulgaria el Nestinarstvo), durante algunos banquetes religiosos populares.)caminen per damunt del foc: primer ballen en un cercle al voltant del foc sagrat, mentres que la música exaspera l'ànima, augmenta el ritme i el volum. La dansa pot durar moltes hores abans que culmina en el caminar sobre les brases de carbó. Els participants tracten d’entrar en contacte amb els seus morta que eren també Anasternarides.



Els Anastenarides (Grecia) o nestinari (en Bulgaria)

      En la Península Ibèrica perviuen restes d’aquest culte als morts, encara que ja no es sap el seu significat, en les fogueres de Sant Joan, inclòs caminant per damunt el foc o botant-lo com a Galícia on diuen En San Xoán meigas e bruxas fuxirán. I el mateix es podría dir de les falles valencianes.


Fogueres de Sant Joan a Galicia (Wikipedia)

2. Dances morris


      A Anglaterra es fan unes danses conegudes amb el nom de Morris, Morisques o Morrisk que tenen la finalitat d’assegurar bones collites despertant al déu de la fertilitat, obligant-lo a moure’s pegant bastonades a terra. Els ballarins adornen els barrets amb flors i porten campanes als turmells per fer fugir als mals esperits. Aquestes activitats es fan a maig i a Nadal. Aquestes danses son conegudes a España e Itàlia com morisques, igual que en Amèrica Llatina, també conegudes com Santiagos, en Àustria com Perchten... En elles els ballarins sempre actuen amb la cara mascarada (no te res a veure que vulguin simular ser àrabs o moros), tal vegada per assegurar l’anonimat del dansaire, ja que pertanyia a una colla d’iniciats, i es mouen en cercle, com les aspes d’un molí, el qual ens recorda a les danses celtes.



Dansa Morris (Foto Wikipedia)

3. Danses per comunicar-se amb els morts

      En el poble romanes de Nerej, al comtat de Vrancea, es fa una dansa al voltant d’una fogata en la que els ballarins convoquen als morts, disfressats de màscares anomenades “unchiasi” (oncles). Altres ballarins es disfressen de dones, d’óssos o de dimonis. Danses semblants s’han trobat pintades a les parets de tombes etrusques on es veu un mort rodejat de dones ballant, agafades de la mà i movent-se cap a l’esquerre.



      Es suposa que d’aquestos balls va nàixer la tarantella (que molts diuen que els ballarins es mouen com si els hagués picat una taràntula), que segons les supersticions populars atribueixen a les bruixes.


Les danses que es fan en cercle, agafats de les mans, tenien com objectiu comunicar-se amb els morts


      No és aquest el sentit de les danses macabres de l’edat mitjana, doncs en elles es reflexa el catolicisme i la seva horrorosa contemplació de la corrupció de la bellesa humana i la lletjor de la mort. Els cristians representen a la mort en tot el seu horror, complaent-se en la representació dels cadàvers en descomposició, descrivint el lloc on viuen els morts com un lloc immunda ple d’humitats i cucs, un infern d’horror. En canvi, els adoradors de la Deessa Mare creien que de la mort sortia la vida, que la mort humana era la tornada al úter de la Mare Terra, on es tornarien a reencarnar en altres vides, com ho fan els cereals. El cristianisme predica la resurrecció en cos i ànima, però ha convertit el mon dels morts en un lloc terrorífic d’on surten tots els mals. Tot el contrari de les creences xamàniques que deien que al final d’un túnel fosc estava una llum blanca, un paradís on no faltava de rés i era el lloc on vivien feliçment els nostres avantpassats, era el lloc on tot el mon volia anar per demanar ajuda i menjar al seus éssers estimats.


d). Altres ritus associats al benestar material de la comunitat.

1. Encantadors de Moldàvia


      A mitjan segle XVII el frare Marco Bandini, arquebisbe de Marcianópolis, en la Mesia Inferior, y de Durostor i Tomis al Mar Negre, descriu les proeses dels (Incantatores) encantadors i encantadores de Moldàvia, coneguts com tchangö o Csango (els hereus de la ètnia d’Atila, els hunos) als que es dirigeix la gent per a conèixer el seu futur, per a curar-se o trobar objectes perduts. El informe el va dirigir al papa Innocent X titulat La visita general de totes les esglésies de ritus catòlic romà a la provincia de Moldavia (1648), publicat en 1985 per V.A. Ureche com Codex Bendinus. Memoriu auspra scrierii lui Bendinus dels 1646, urmat de text, Insosit de acte si documente (Analele Academiei Române, Memorri, Sectia istorica, serie 2, t. XVI, 1983-1984; Bucarest 1985).


      La cerimònia comença amb el balbuceig dels encantadors, que torcen el cap, obrin desmesuradament els ulls i la boca, gesticulen, alhora que els tremola tot el cos. A continuació, cauen a terra amb les mans i els peus com desconjuntats i romanen immòbils, com a morts, durant una hora o més. Quan tornen en sí, l’espectacle és horrorós: els seus membres es retorcen i expliquen els seus somnis com si foren oracles.


      “Tornats en si, mostren als que els contemplen un espectacle horrible, perquè s'adrecen a poc a poc, amb tots els seus membres tremolosos; després, com si estigueren posseïts per fúries infernals, es contornegen de tal manera que podria creure's que ni un sol osset els queda articulat. Finalment, com si despertaren, compten els seus somnis com a oracles. Quan algú cau malalt o perd un objecte, fa cridar als incantatores. Si algú entropessa amb l'oposició d'un amic o un conegut, d'ordinari ben disposat, s'esforça per reduir-la per mitjà de sortilegis. També es creu que els sortilegis són el millor mig per a venjar-se d'un enemic. Necessitaríem tot un volum per a descriure les pràctiques d'estos encantadors i llançadors de la sort, endevins i prestidigitadors”. (V.A. Urechia. op. cit., p. 328)

2. Les kralijce serbocroats


      En Duboka (Sèrbia) els èxtasis eren públics durant el Pentecostes, quan un grup de dones, rodejades d’hòmens, queien en èxtasi i ballaven una dansa frenètica a la plaça del poble; el seu cap, armat amb un ganivet, el mànec del qual estava adornat amb plantes medicinals, tirava a la cara de les dones aigua mesclada amb sucs de plantes triturades. Les dones evocaven les persones que havien mort feia poc, mostrant regals a elles destinats i fent sonar la seva música favorita. El grup de dones estava encapçalament per tres reines conegudes com les kralijce. A Moldàvia apareixen grups de jóvens barons disfressats de dones, els caluczenii. Les kralijce serbocroats són dones, en grup parell, vestides d’hòmens que apareixen en Pentecostes.


Calusari del comtat de Mures, Romania

      Dimitrie Cantemir, princep de Moldavia (1693-1711), notable historiador, va escriure en la seva obra Descriptio Moldaviae, sobre uns grups anomenats caluczeni o calusari que es reunien en grups de set, nou u onze individus vestits de dones i imitaven la veu de elles. Botaven com si estiguesin volant, amb les seves espases a la mà, per a curar als malalts. Els membres estaven vinculats pel tabú de mantenir contacte sexual amb les dones, inclosos els casats, durant les seves actuacions. El ritus comença dibuixant un cercle a terra al qual només pot entrar el malalt que es suposa posseït per alguna nimfa o esperit del bosc o de l’aigua, cosa que sol ocasionar deliri o paràlisis. Desprès del ball es trenca un got al costat del malalt, fora del cercle, el que suposa la mort dels mals esperits.


Dimitrie Cantemir, pincep de Moldavia (1693-1711), notable historiador, va escriure en la seva obra Descriptio Moldaviae, sobre uns grups anomenats caluczeni o calusari

3. Els punchiadurs grisons.


      En el segle XVI, en les valls alpines grisones l’erudit suís Gilg Tschulli va publicar a Basilea (1538) una descripció d’una cerimònia practicada en les localitats d’Ilanz i Lugnitz, en la que grups d’hòmens disfressats coneguts com els stopfer (punxants), armats de grossos bastons, rondaven d’un poble a l’altre pegant bots enormes i envestint violentament a la gent. Els punchiadurs (en llengua romànica) tenien com a objectiu procurar una collita de blat més abundant. El seu ball era similar al “balls de palets” catalans i valencians, o als del Morris anglesos.

4. Les mesultane de Geòrgia.


      Una analogia específica amb els ritus de fertilitat practicats pels “punchiadursho trobem en les batalles per la fertilitat celebrades en èxtasi pels benandanti del Friul (vessant oposat dels Alps), els kresniki balcànics, els táltos hongaresos, els licàntrops bàltics i els burkudzäutä del Caucas iranià.


      Al nord d’Itàlia, en la província alpina de Friuli, frontera amb Àustria existia un grup d’homes venerats perquè protegien les collites del mal. S’anomenaven benandanti i es donaven a conèixer al moment de nàixer, doncs solien fer-ho amb la camisa embolcallada al cos, es a dir, amb la membrana amniótica. Aquesta gent entrava en èxtasi i afirmaven que el seu esperit abandonava el cos per lluitar contra les bruixes, protegint el vi dels cellers i salvant les collites de les turmentes, matant a les bruixes que xuclaven la sang dels nadons e impedint que robaren les ànimes dels innocents.




Benandanti lluitan amb branques vegetals i altres, disfressats amb pells d’animals, protegint les collites i la població dels monstres malvats


      Els cas dels homes-llop es semblant al dels benandanti. Eren abundants als països eslaus i també afirmaven que entraven en èxtasi i la seva ànima abandonava el cos, convertint-se en homes-llop que anaven a lluitar contra les bruixes que volien fer mal als homes. Va ser la Església i els literats els que van convertir a aquestos homes practicants d’una antiga religió en uns autèntics monstres, fills de Satan.


      El cas més conegut ens els conta Carlo Ginzburg en la seva Història nocturna al estudiar el procés al que va ser sotmès a Jurgenburg (Livonia) un ancià de vuitanta anys anomenat Thiess que afirmava ser un home-llop. Dia que el seu nas havia estat nafrat per una bruixa anomenada Skeistan, a la que ell havia matat, perquè ella i altres malvades volien fer mal a les collites del poble, robant els grans. Per evitar aquest desastre, Thiess i una bandada d’homes llops van anar al infern per a lluitar contra les bruixes i recuperar els grans. Aquestes lluites tenien lloc durant tres nits de l’any, sempre durant els canvis estacionals: les de Santa Lluïa –al Pentecostes- i per Sant Joan.


      Els jutges, que no sabien res d’antigues religions, es van sentir sorpresos al escoltar que els homes-llop lluitaven contra el mal, doncs ells pensaven que eren agents del diable. Després li van preguntar què passava amb les ànimes dels homes-llop, i Thiess va afirmar que anaven al cel. Va insistir en el fet que eren enviats dels déus i que ajudaven a la Humanitat, evitant que el diable s’emportara l'abundància de la Terra. Thiess va comptar als jutges que també hi havia homes-llop a Alemanya i Rússia, que lluitaven contra les bruixes en els seus propis inferns.


      A Geòrgia trobem als mesultane, dones o xiquets de més de nou anys que es traslladen en esperit al més enllà, després d’haver caigut en una letargia esgarrada pels sorolls dels gemecs i murmuris, es desperten i descriuen el viatge realitzat i comuniquen les demandes dels morts a les persones o a la comunitat. A Geòrgia els contendents es dirigeixen al camp, coberts de pells d’animals, amb el rostre emmascarat de sutja i representant pantomimes eròtiques. La gent creu que els vencedors obtindran una bona collita. Recordem que els burkudzäutä dels osetes afirmen que es barallen en els prats del més enllà per a furtar als morts les llavors de blat.



      Les mesultane son uns personatges de la religió Khevsur de Geòrgia i la seva funció es comunicar-se amb el mon sobrenatural. Un altre personatge es el kadage, un xaman que pronuncia les seves profecies en èxtasi, durant el qual s’autoflagel·la. Les mesultane, dones i noies, son les encarregades d’esbrinar les causes de les malalties, del infortuni o de les baixes en la batalla. Elles veuen el mon del morts i es comuniquen en les ànimes dels difunts, sempre a canvi de regals que posaran en contacte les ànimes i podran preguntar-se sobre el seu benestar, les seves necessitats o si existeix alguna amenaça de mal. El mkithake es un altre tipus d’intermediari que pregunta les causes de la malaltia i procura curar-les, quasi sempre amb un ritual on es sacrifica alguna ovella per arreplegar la sang, amb la qual es pinta la creu damunt del malalt, i desprès l’arruixa amb la sang, mentre es prepara l'animal per a menjar.


Khevsureti de Geòrgia

      En el Caucas, entre els osetes, els pschiavos (pshavi) i els chevsuri trobem grups de lladres nocturns que es colen d’amagat en les cases i beuen un poc de licor i piquen trossets de carn. En estos lladres nocturns simbòlics reconeixem als morts de l’Ariège, als benandanti del Friul, als bruixots de Valais… La seva secta, les seves incursions en “esperit” als cellers, ens referien ritus antics sobre les companyies d’ànimes i sobre les batalles per la fertilitat, a més de fer referència a la proverbial set dels difunts. Carlo Ginzbur, en la seua Història nocturna, diu que “les ofrenes d’aliment i beguda a les Matronae, la presència d’Irodeasa al capdavant dels caluçari, les batalles alpines i caucàsiques per la fertilitat, han proporcionat proves d’un isomorfisme entre mites reviscuts en l’èxtasi i ritus relacionats habitualment amb el cicle dels dotze dies o del Pentecostes. Ocult darrera dels relats, les col·lectes, les baralles i les disfresses, hem desxifrat un contingut comú: la identificació simbòlica, en la immobilitat de l’èxtasi o en el frenesí del ritu, amb els morts”.



      En el seu llibre mencionat, Carlo Ginzbur ha intentat demostrar que la pervivència d’aquestos fenòmens, com els descrits per Bandini entre una població romanesa d’origen magiar (Ètnica i culturalment lligada a les estepes d’Àsia), els ritus dels tchangö dels Carpats moldaus, que queien en èxtasis públics i intentaven parlar amb els morts o recuperar objectes perduts (com els xamans lapons o siberians), els ritus dels encantadors i encantadores de Moldàvia, així com les costums del poble serbi de Duboka, on fa pocs decennis, grups de dones queien públicament en èxtasi durant el Pentecostes…, tots ells revelen la persistència de l’empremta deixada pels rituals xamànics en l’àmbit europeu.

5. La festa xinesa del Ta No.


      A finals d’any i començament del següent, en un període consagrat als esperits dels morts, apareix un personatge vestit meitat de roig i meitat de negre, embolicat en una pell d’ós amb quatre ulls de metall groc, el qual guia a un grup de cent vint xiquets que llancen fletxes d’arç alb amb arcs de fusta de bresquillera a fi d’expulsar del recinte del palau imperial les pestilències de l’any vell. En la cerimònia participen bruixes i bruixots proveïts de graneres de juncs. La fisonomia xamànica del personatge disfressat d’ós, que encapçala la banda de xiquets (cuestadors europeus), és clara. També ho és l’afinitat entre exorcistes i exorcitzats, és a dir, el disfressar-se per a parèixer un ànima d’un mort. S’ha relacionat esta cerimònia xinesa amb els ritus, extàtics o no, que compareixen bandes contraposades, però íntimament semblants, en lluita per la fertilitat.


      Aquest és un ritu de trastorn de l’orde tradicional, que simbolitza la irrupció periòdica d’un caos primordial, seguida d’una regeneració temporal o refundació còsmica. El tema ho va estudiar Mircea Eliade en “El Mite de l’etern retorn”. Esta anul·lació ritual recurrent de la història, segons uns, procedeix d’un període extremadament arcaic (M. Eliade); segons altres té un origen recent en l’àmbit de les societats agrícoles (V. LanternariLa gran festa”, Bari, 1976), que a més critica la perspectiva ahistòrica i mitificadora de M. Eliade.

6. Rastres de batalles rituals en època antiga.


A. En una inscripció hitita de 1200 aC. veiem l’enfrontament d’una banda amb armes de bronze contra una altra dotada d’armes de canya, en una mena de ritual ordàlic que donarà com a guanyador, naturalment, als de les armes de bronze.

B. No sabem perquè data del calendari (en l’època de Sant Agustí) grups de persones romanes pertanyents a la mateixa ciutat, o inclòs a la mateixa família (germans, pares i fills) combatien feroçment a pedrades (arca valenciana) durant dies sencers, buscant matar-se els uns als altres.

C. A Roma, a mitjan octubre, es disputaven dos bandes (catervae) anomenades Via Sacra i Suburra, el cap d’un cavall sacrificial.

D. La Lupercalia (15 de febrer) era una festivitat de la fertilitat. Dos grups de jovents, denominats lupèrcs, corrien al voltant del Palatí colpejant les comares, per a fer-les fecundes, amb corretges de pell de cabra. Esta època, per al calendari romà, és la dels morts vagabunds que es mengen els aliments que els vius havien preparat per a ells.

7. Les carnestoltes


      Hem estudiat els ritus associats al benestar material de la comunitat, com les rondes de col·lecta o les baralles entre grups juvenils de tipus inciàtic. Rastres d’aquestes activitats troben per tot arreu la península Ibérica. En Amurrio el Kakarro i els grups de joves que van pel poble amb el cap cobert amb sacs negres, robes fosques, una puxika (globus realitzat amb la bufeta del porc unflada i seca) i uns grans pals amb la intenció d’espantar als veïns. A Llodio està la Bruixa de Leziaga, una dona que habitava en la cova de Letziaga, s’estirava els cabells amb pintes d’or i atreia amb cançons als pastors llodians que s’acostaven a la cova. Els personatges principals de les carnestoltes de Salvatierra son el porrero i la sorgiña (bruixa). A Alsasua destaca el momotxorro, un home disfressat amb una enorme cornamenta que porta al cap, pells d’ovella, un trident i enormes taques de sang sobre una gran camisa blanca. El Carnestoltes de Lanz és el més important i de major valor etnogràfic de quants se celebren a Navarra i en tot el País Basc-Espanyol. L’element principal és un gegant ancestral que rep el nom de Mel Otxin, al qual sempre l’acompanya el Zaldiko (zaldi, en basc, significa cavall), sempre perseguit i sempre reptador, que no para de córrer, botar i atropellar. Un altre personatge és el Ziripot que porta tot el cos, excepte braços i cap, embotit en arpillera abarrotada d’herba o falaguera, la qual cosa li dóna un aspecte tremendament obès i dificulta el seu moviment. Els acompanyen els Xics, o Txatxos, que van amb cares i cos cobert d’arpillera, trossos de cobertor, de cortina, etc. Porten pells d’oví o vaquí sobre l’esquena, i cobrixen el seu cap amb restes de poals, cistelles, o sedassos. Van armats de pals, graneres, forques, etc., i tres o quatre d’ells, en el paper de ferradors, porten els instruments propis del seu treball: calderes, tenalles, ferradures.


      Els Zampantzar són dos grups distints, corresponents als pobles veïns de Zubieta i Ituren, i actuen amb un número variable d’individus, generalment no inferior a vint. El seu significat autèntic està camuflat pel cristianisme, al igual que l’origen de la paraula Zampantzar, o Zampanzar, està en la forma romanç “Saint Pansart”, que té el mateix significat que “Sancto Panxa” (en altres llocs “Sant Carnestoltes”, “Sant Fartó”, o, com a Portugal, “Sant Entrudo”), als quals es cremava en expiació pels dies de gola i desenfrenament que representava el Carnestoltes. En aquest fals sant, que també celebraven els estudiants a Salamanca, es va basar Miguel de Cervantes per a donar nom a l’escuder del senyor Quixot, el ventrut Sancho Panxa.

      En Goizueta, igual que en Arano, Marquina, i altres poblacions, els protagonistes són un o dos carboners amb la cara emmascarada, els ulls i la boca pintats de roig, vestimenta blava i boina negra, coneguts com zomorros. Porten sobre la seua esquena un odre o pell de què pengen dos esquiles, i ixen d’una casa corrent i provocant la fugida del públic a qui pretenen emmascarar la cara refregant-los la seua. En Alsasua la figura central són els momotxorrok, coberts amb una cistella sobre el cap, cobert de pell d’ovella que cau sobre esquena i cames, a què subjecten dos banyes de vaquí, entre els que col·loquen un jou de junyir els bous del què pengen trenyelles i crins.


Desfilada akarras d’Alsasua


Masquerade de Surva. Pernik, Bulgaria




Imagen de Kukeri (Survakari)
26.01.2008, Boris Dimitrov

Foto de kukeri - mummers máscara
28.01.2008, Boris Dimitrov

Imagen de Kukeri - Surva Festival 2008, Pernik
26.01.2008, Boris Dimitrov


Tipulon de Uharte i zamaltzain




Ball de cavallets. Ontinyent




Ball de cavallets de Mallorca (Foto de Franc and Jean Shor,
National Geographic)






Aratusteak Eíbar (Fotos de Kezka. Flickr)


BIBLIOGRAFIA
Adam de Bremen, Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum (1075)
Carlo Ginzburg, Història nocturna. Edicions Península. Barcelona 2003
Cesáreo d’Arlés, Sermones ad monachos (se conservan 258)
Información, Coses de fantasmes, donyets i bruixes” publicada pel periòdic en 1986, amb dibuixos de Remigi Soler
James Frazer, La Rama Dorada. Fondo de cultura Económico, México, 2006
Johann Georg von Eckhart, De Origine Germanorum, eorumque vetustissimis coloniis, migrationibus ac rébus gestis, 1750.
Marija Gimbutas, Diosas y dioses de la Vieja Euroapa (7000-3500 a.C.). Ediciones Itsmo, 1991
Martin Lipen Integra strenarum civilium història” (1670)
Mircea Eliade, Historia de las creencias y las ideas religiosas. Paidos Ibérica, Barcelona 1999
Paul Christian Hilscher, De exercitu furioso vulgo wütenden Heer (1688)
Robert Graves, Los Mitos Greigos. Alianza Editorial, Madrid, 2002
Sant Asteri. Homiliae (Segle V)
Snorri Sturluson, Ynglinga saga. Icelandic Saga Database. Text complet. En anglès.
Ucko Peter J./Rosendfeld Andrée, Arte Paleolítico. Guadarrama, Biblioteca para el hombre actual, Edición: Madrid 1967
V.A. Ureche, Codex Bendinus. Memoriu auspra scrierii lui Bendinus dels 1646, urmat de text, Insosit de acte si documente (Analele Academiei Române, Memorri, Sectia istorica, serie 2, t. XVI, 1983-1984; Bucarest 19

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...