jueves, 17 de mayo de 2007

LA DEESSA I L'HOME

Aquest llibre serveix com introducció a la història de la deessa, podent observar-se la seva evolució iconogràfica fins als nostres dies.
El Mito de la Diosa Anne Baring y Jules CashfordEdiciones Siruela. Madrid, 2005


      El foc va fer la seva aparició fa uns 600.000 anys, descobert pel Homo erectus, un successor del Homo ergaster que va quedar fora de la nostra branca evolutiva, com ho va fer en la Península Ibèrica el Homo antecessor, del que va evolucionar Heidelbergensis i Neandetralensis. Nosaltres, els Homos sapiens sapiens vam sorgir fa uns 200.000 anys en el sud d'Àfrica, descendint també del Homo ergaster. Des del sud d'Àfrica vam pujar cap al nord, travessant tot el continent africà i fa uns 60.000 anys ens trobem, possiblement, amb altres dues espècies d'homes diferents a nosaltres. Això va ocórrer en l'Orient Pròxim, en els actuals territoris d'Israel, quan per primera vegada es van veure cara a cara els Homos sapiens sapiens, els Neardentalensis i els Erectus.


Home erectus fent foc aprop de l'actual Pekin

Home ergaster y Home erectus
Homo antecessor


Homo heidelbergensis y Homo neanderthalensis


      Els glacials europeus van començar a pedre intensitat fa entre 50 i 30 mil anys, desapareixent definitivament fa uns 10.000 anys. Entre 20 i 15 mil anys va començar el desglaç en la tundra, sent ocupada per mamuts, rinoceronts de llana i rens. Van sorgir extenses estepes herbàcies on pasturaven grans ramats de bisonts i cavalls. Es va produir una migració dels ramats cap a l'Est del continent i els habitants que s'havien refugiat al País Basc van iniciar la seva persecució, expandint-se per tota Europa.




La religió de la deessa

     Aquests homes, que hem seguit des del seu origen en el sud d'Àfrica fins a Europa, van tenir un culte que percebia l'univers com un tot orgànic, sagrat i viu, del que la Deessa Mare era el nucli. Els seus fills eren la humanitat, la terra i totes les formes de vida terrestre. La terra i la creació sencera es componien de la mateixa substància que la Deessa. La terra era la seva epifania.



      A partir del 2000 a. de C., la mitologia babilònica, va començar a associar la imatge de la Deessa amb la Naturalesa com força caòtica que hi havía de ser sotmesa. El déu va adoptar el paper de sotmetre o posar ordre en la naturalesa des d'un pol contrari: el de "l'esperit”. No obstant això, aquesta oposició no havia existit fins a llavors, així que era necessari col·locar-la en el context de l'evolució de la consciència que va crear estructures de pensament que es van iniciar a finals de l'Edat del Bronze i a principis de l'Edat del Ferro. L'oposició entre “esperit creatiu” i "naturalesa caòtica" neix en la mitologia babilònica. S'estén pel món la creença generalitzada, assumida de forma irreflexiva, que separa la ment de la matèria, l'ànima del cos, el pensament del sentiment, l'intel·lecte de la intuïció i la raó de l'instint.

      El principi femení, com expressió vàlida de la santedat i unitat de la vida, duu perdut els últims 4000 anys. En la mitologia hebrea la Deessa es va fer clandestina, es va ocultar en els dracs del Caos, Leviatán i Behemot; en la deessa cananea prohibida (Astarté) o, de forma més abstracta, en la personificació femenina de la “saviesa” de Yahvé (Sofia) o de “la seva presència” (Sekiná). En la mitologia grega s'aprecia aquest canvi de consciència: els déus dels invasors, segons Robert Graves, es casaven amb les antigues deesses mares per a absorbir els seus poders religiosos.

      També per als nous científics, com Heisenberg i Einstein, l'univers només podia entendre's com un tot en el qual l'observador quedava necessàriament inclòs en l'acte de l'observació, o millor, que l'acció de l'observador alterava el sistema que observava. Això almenys, és un dels corol·laris que es desprenia del Principi d'Incertesa de Heisenberg, també anomenat principi d'indeterminació que constituïx un dels puntals de la teoria quàntica. El principi formulat per l'alemany Werner Heisenberg demostra que a nivell quàntic no és possible conèixer de forma exacta el moment lineal (Tot cos en moviment duu associada una magnitud física coneguda com moment lineal o quantitat de moviment, el valor del qual és igual al producte de la seva massa per la seva velocitat, i que es representa per la lletra p = m • v, i la posició d'una partícula. O de forma més correcta, que és impossible conèixer aquests valors més enllà de cert grau de certesa. A nivell quàntic les partícules no són petites esferes, sinó esborralls. L'estructura dels àtoms, imaginada como boletes de billar, no respon a la realitat, es simplemente un símbol per a raonar. Si és possible fixar la posició de la partícula amb total precisió serà impossible conèixer la seva velocitat. Si per contra es coneix la seva velocitat, no se sabrà amb certesa en quin punt es troba.


La deessa és la divinitat total

      Actualment la deessa perviu en el culte catòlic a la Verge Maria, en la devoció hindú cap a la deessa Kali i en les religions sud-americanes del vudú, condomblé, ubamba i batuque. També els aborígens australians de la terra de Arnhem parlen de la “vella” o “mare de la terra” que va arribar a Austràlia en forma de serp i va parir als seus avantpassats.

      Les excavacions arqueològiques de la vall de l'Indus, iniciades en 1921, van posar al descobert una gran quantitat de exvots sota la forma de figuretes femenines datades del II mil·lenni a. de C. Quan en 1934 Leonard Wooley va excavar les tombes reals de Ur va trobar restes d'un antic culte a una deessa suprema de la fertilitat. En 1965 James Meellart inicia les excavacions de Çatal Hüyük i descobreix una cultura que rendeix cult a la deessa, i que va tenir una durada en el temps des del 7000 a. de C. fins al 3500 a. de C. Evans en 1896 va iniciar les excavacions del palau cretense de Knosos, pertanyent a la cultura minoica i, fins a la data no s'han trobat imatges de déus adults en tota Creta: les figures masculines trobades representen deus o nens diminuts en comparació de les mares. Aquesta tendència s'inverteix a partir del 1120 a. de C., com ho demostren les troballes de Filácope (1974), en les illes Cíclades, quan comencen a aparèixer la mateixa proporció de figures votives masculines que femenines, el que indica l'auge d'un altra cultura, de tipus patriarcal, coneguda com la cultura micénica.

      Des de la Prehistòria l'home ve esculpint imatges de figuretes de dones, les més antigues de les quals tenen uns 30.000 anys. Trobades per gairebé tota Europa, els arqueòlegs i historiadors han llançat diverses teories sobre el seu significat i origen. Alguns afirmen que són retrats de dones de carn i os, uns altres afirmen que il·lustren antics cànons de bellesa, els hi ha qui afirmen que són la pornografia o l'erotisme de l'antiguitat, també hi ha qui diu que servien per a explicar el part a les mares primerenques. Marija Gimbutas i Alexander Marshack les relacionen amb un culte a una deessa relacionada amb els cicles estacionals i la renovació de la vida, i afirmen que són les imatges de la pròpia deessa o de les seves sacerdotesses. L'analista junguià Erich Neumann en “The Great Mother: An Analysis of the Archetype” (1963) va arribar a la conclusió que les obres d'art més arcaïques, les figurillas de dones, eren figures solitàries de la gran deessa, la imatge paleolítica de la mare.

      Sobre els autors d'aquestes escultures, durant molt temps –probablement des de la Grècia clàssica- se'ls va atribuir als homes -els únics i veritables artistes-, als quals les dones únicament els servien com inspiració, com muses. La gran quantitat d'aquestes figures femenines i l'escassesa d'obres semblants que representin homes, s'interpreta com l'inici de la fascinació masculina per les dones com font de vida. No obstant això, en 1996 Le Roy McDermott va postular que les distorsions característiques d'aquestes figurites coincidien amb l'esculpit de autorretrats moderns per part de les embarassades i, que lluny de tenir cap significat simbòlic, les figuretes es limiten a ser autorretrats d'exploració del cos humà.


      La importància de la dona, en temps prehistòrics va ser superior a la de l'home, doncs en una fase en la qual encara no es reconeixia una relació entre el fet d'engendrar i el de donar a llum, la dona -la engendradora-, apareixia com la força creadora totpoderosa, que dominava sobre l'home i l'animal, sobre la vida i la mort. El seu signe màgic es la vulva (la porta cap a la vida) que apareix gravada en la roca en els llocs de culte o s'esculpia en relleu des dels més antics temps aurinyaciens. En forma de caurís acompanyava als difunts a la tomba, com amulet, potser per a assegurar-los la resurrecció. Les primeres manifestacions de caràcter religiós van divinitzar l'element generador femení, representat per vulves més a menys esquematitzades i per figures femenines d'atributs sexuals extremadament marcats: pits, malucs, i òrgans externs.

      En aquesta època, condicionaments climàtics a part, l'ésser humà converteix en temple l'interior de la terra, a través de cavernes, abrics i esquerdes que van ser considerades com úters generadors, en els quals la Mare Terra havia concentrat les seves divines energies. En aquestes cavernes uterines l'ésser humà penetrava devotamente, a la recerca del contacte amb el més íntim i recòndit de la gran paridora divina que havia engendrat tot l'existent. L'home gelós de les facultats reproductives femenines va iniciar una sèrie de campanyes difamatories de les bondats de la deessa. Van sorgir multitud de batalles arcaïques que narraven un enfrontament primordial entre les potències masculines i femenines, batalles que guanyava sempre l'home. No se sap si aquestes batalles van ser inventades per l'home per a justificar l'estat de coses controlat per ells, o si van sorgir com manifestació ineludible de les diferències psicològiques i arquetípiques entre els sexes. De la forma que sigui, la realitat ens diu que durant molt temps els homes només van controlar parcialment la religió i, malgrat les constants difamaciones i prescripcions, el culte a la deessa ha perdurat fins a la modernitat.

      Marija Gimbutas va descobrir una zona europea amb un destacat culte a la deessa, una regió que comprenia el mar Egeu, els Balcans, Europa centrooriental, el Mediterrani central i Europa occidental, a la qual va anomenar la “vella Europa”. Va afirmar que aquest culte a la deessa va perdurar a Creta fins al 1500 a. de C. També va descobrir una gran semblança entre les figures de la deessa prehistòrica i certs animals, en particular aus i serps. Aquestes figures les rastreja des del 27.000 a. de C., passant pel neolític, fins a la Creta de l'Edat del Bronze, i afirma que pertanyen a un culte d'una deessa ocell o deessa serp present en les mitologies de tot el món.


***
      El nostre particular objecte d'estudi és la interpretació de les icones utilitzades en l'àmbit religiós, mitològic i fantàstic en general. Tractarem d'esbrinar el significat simbòlic d'aquestes icones. Per exemple, si comparem les figuretes de les deesses prehistòriques amb la dels pobles actuals precientífics -molts dels quals no tenen escriptura- i les seves figures de dones que representen deesses de la fertilitat, podem concloure la hipòtesi que ambdues figures són símbols de la creació i de la nutrició, si ens atenim a la posició de les seves mans que solen assenyalar el pubis o els sins.


     No obstant això, a l'hora d'interpretar els símbols de civilitzacions desaparegudes i que no tenen registres escrits, hem de ser prudents. En les piràmides egípcies trobem gran quantitat d'imatges de dones subjectant-se els pits que, en una primera interpretació, es va creure relacionades amb la sexualitat o amb l'alimentació dels bebés. Gràcies als estudis de la pedra Rosetta (1799) en la qual figura la traducció al grec dels jeroglífics, s'ha sabut que aquestes manifestacions són imatges de dol.


      Marija Gimbutas va estudiar diversos símbols gravats en les esquenes i les cames de les estatuetes de les deesses. Ella va donar la seva particular interpretació dels mateixos, fonamentada en les semblances dels milers de casos que havía estudiat per a aventurar tals hipòtesis. Va observar multitud de ves dobles, línies ondades, ratlles… i va relacionar tots aquests símbols amb l'aigua. Les línies pintades cap avall representaven la pluja, les ondades de la part del darrere de les cames eren les aigües del part, la ve doble era l'aigua corrent, les línies cap avall dels pits al·ludien a la llet materna… Segons Gimbutas les imatges representaven a la creadora paleolítica que es va formar a si mateixa i al món a partir del líquid primordial. Sobre els ulls d'òliba que adornen les làpides sepulcrales, santuaris i altars, va apuntar que servien per a veure en la foscor, o el que és el mateix, per a veure el “més enllà” habitat pels esperits dels morts de l'home prehistòric, li servien per a veure la zona de la mort i de la vida futura, la qual cosa ampliava la funció de la deessa de mera creadora a la de gran mare universal, senyora de la vida i la mort.

      La deessa és capaç de reabsorvir la vida i generar noves criatures a partir de la mort. Els murs de Çatal Hüyük tenen grans voltors pintats al costat de cadàvers decapitats, el que planteja la probabilitat d'un sistema de creences segons les quals la deessa reabsorbía als morts amb la finalitat de regenerar-los. També s'han trobat en aquests temples caps de toro juxtaposades amb cadàvers d'homes morts. Una explicació simbòlica podries ser la següent: la forma del cap de toro és comparable amb la de l'úter femení, i les banyes amb les trompes de Fallopi, de manera que situar un cadàver al costat del cap d'un toro podria ser una forma de preparar-lo per al renaixement.

      Però no només les serps i les aus es relacionen amb la deessa. Des del Paleolític veiem la figura dels lleons relacionades amb la deessa, bé com guardians de la porta dels seus santuaris o com muntures sobre les quals cavalca la deessa. L'aspecte felí de la deessa ho podem contemplar en la capella de la lleona dels Trois Frères (18.000-14.000 a. de C.) o en la insòlita figura vermella de Pech Merle coneguda com la regna lleó. Però la imatge més espectacular de la deessa lleona és la de Yazilikay (Anatolia) que medix dos metres d'altura i munta a un lleó, al mateix temps que un déu avança cap a ella. L'escena també inclou a un nen petit a lloms d'altre lleó. Tal vegada representi un matrimoni sagrat la finalitat del qual era la fertilització màgica del regne hitita.


      Els primers matrimonis sagrats representaven la unió del Cel i la Terra, en representació dels principis masculins i femenins, necessaris per a produir la creació. La cabellera vermellós-orada del lleó seria l'equivalent mitològic del Sol, raó per la qual la imatge de la deessa (la Terra) muntada en un lleó podria al·ludir a la combinació dels dos elements naturals per a produir la fertilització. Durant milers d'anys se celebraven anualment matrimonis sagrats entre una deessa i el seu fill-amant, amb la finalitat de renovar la fertilitat de la terra. Posteriorment, va continuar celebrant-se aquest hierosgamos entre una sacerdotessa que representava a la deessa i un home jove que es triaria per a l'ocasió, un jove atleta, o un jove al que se li atorgaven poders de comandament fins al dia del seu sacrifici.


1 comentario:

Anna Maria Esther dijo...

Moltes felicitats Gonçal pel teu blog!!! m'encanta el poquet que he llegit fins ara per què sóc seguidora de la Deessa i trobo molta informació que m'agrada i coses que no sabia.No sé com fer-me seguidora del blog i voldria el teu mail per preguntar-te alguna cosa si et sembla.Ets antropolog? moltes gràcies per compartir un blog tan savi i sincer.
Anne Marie

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...