INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE LES RELIGIÓNS I DELS MITES
Per què estudie les religións primitives.
Vaig començar per curiositat a estudiar les primitives creences dels éssers humans i, immediatament em vaig adonar que encara que totes les històries de les religions sempre començaven parlant de la prehistòria, cap aprofundia per res en el tema, despatxant aquest període en poques paraules, mentre que a les religions monoteistes els dedicaven la major part dels capítols i, fins i tot, toms sencers de les obres. Vaig comprendre que la causa era deguda a la manca de fonts escrites. De les grans religions monoteistes es tenien llibres sagrats i multitud de tractats teològics, els Rigvedes i Upanishads hindús, l'Alcorà musulmà, la Bíblia judeo-cristiana… que donaven complerta informació sobre les seves creences. Però de la prehistòria gens, gairebé cap informació per a un període de la humanitat superior als 300.000 anys, comprats amb els escassos 2000 anys de creences monoteistes.
Estudiant els tractats d'història de les religions publicats vaig comprovar que el tema va interessar bastant fins a la II Guerra Mundial; després, pràcticament totes les obres es limitaven a reproduir tesis d'autors anteriors. Una de les coses més curioses és que molts historiadors havien renunciat a investigar sobre l'origen de la religió, afirmant que mai es podrà saber; fins i tot van renunciar a esbrinar com havien sorgit les creences religioses, interessant-se únicament per les funcions de la religió. Aquí les opinions també eren divergents, per a uns satisfeien necessitats psicològiques, per a altres socials, econòmiques… etc. Uns deien que servia per a conjurar la por al desconegut, uns altres que servia per a cohesionar el grup, alguns afirmaven que eren normes per a preservar els ecosistemes, regles d'higiene, normes de comportament sexual… etc.
Finalitzada la Gran Guerra no va haver massa interès científic sobre les qüestions religioses, exceptuant els estudis de Mircea Eliade. Avui ressorgeix l'interès sobre els orígens de la religió, sens dubte a causa dels avanços en la fiabilitat dels mètodes de datació que utilitza l'arqueologia i a la gran quantitat de dades aportades per les noves excavacions. Les fosses, la postura dels cadàvers, certes peculiaritats observades en ells com la pols d’ocre vermell, el fet que apareguin lligats, els adorns dipositats al seu voltant… etc., ens faciliten una informació que pot ser completada amb les aportacions dels estudis antropològics i les informacions que ens faciliten els membres dels pobles “primitius” actuals.
En l'actualitat, fins que sorgeixin noves dades, podem afirmar que les primeres pràctiques de tipus religiós podrien tenir una antiguitat superior als 300.000 anys i que les van realitzar uns homes d'altra espècie diferent a la nostra. En canvi, les primeres creences dels nostres avantpassats (Homo sapiens sapiens) tindrien una antiguitat compresa entre els 40.000 i 20.000 anys. El que està clar és que les pintures, els gravats i les escultures del Paleolític reflecteixen el tipus de creences religioses que tenien els primers homes de la nostra espècie. En les parets de les coves apareixen representats els primers “especialistes religiosos”, els anomenats bruixots, que en realitat eren xamans. Hi ha gravats del segle XIX que representen a xamans amb el cap adornat amb banyes i vestits exactament com les bruixots de la prehistòria, fins i tot tenim fotografies d'ells obtingudes en el segle passat. Jean Clottes i Lewis-Williams en “Chamanes de la prehistòria” afirmen que els xamans actuals descendeixen dels bruixots de la prehistòria, com el de Trois-Frères. Si assumim aquesta identitat com certa, llavors conclourem que les pràctiques dels xamans al llarg de la història, dels quals tenim molta informació, i les dels pocs xamans de l'actualitat, ens poden facilitar la comprensió de les creences dels prehistòrics. Aquest és, de manera simplificada, el mètode utilitzat per a comprendre les cerimònies i ritus de la prehistòria.
Biblia i Corà
La Torà i els Rigveda
Estudiant els tractats d'història de les religions publicats vaig comprovar que el tema va interessar bastant fins a la II Guerra Mundial; després, pràcticament totes les obres es limitaven a reproduir tesis d'autors anteriors. Una de les coses més curioses és que molts historiadors havien renunciat a investigar sobre l'origen de la religió, afirmant que mai es podrà saber; fins i tot van renunciar a esbrinar com havien sorgit les creences religioses, interessant-se únicament per les funcions de la religió. Aquí les opinions també eren divergents, per a uns satisfeien necessitats psicològiques, per a altres socials, econòmiques… etc. Uns deien que servia per a conjurar la por al desconegut, uns altres que servia per a cohesionar el grup, alguns afirmaven que eren normes per a preservar els ecosistemes, regles d'higiene, normes de comportament sexual… etc.
Finalitzada la Gran Guerra no va haver massa interès científic sobre les qüestions religioses, exceptuant els estudis de Mircea Eliade. Avui ressorgeix l'interès sobre els orígens de la religió, sens dubte a causa dels avanços en la fiabilitat dels mètodes de datació que utilitza l'arqueologia i a la gran quantitat de dades aportades per les noves excavacions. Les fosses, la postura dels cadàvers, certes peculiaritats observades en ells com la pols d’ocre vermell, el fet que apareguin lligats, els adorns dipositats al seu voltant… etc., ens faciliten una informació que pot ser completada amb les aportacions dels estudis antropològics i les informacions que ens faciliten els membres dels pobles “primitius” actuals.
En l'actualitat, fins que sorgeixin noves dades, podem afirmar que les primeres pràctiques de tipus religiós podrien tenir una antiguitat superior als 300.000 anys i que les van realitzar uns homes d'altra espècie diferent a la nostra. En canvi, les primeres creences dels nostres avantpassats (Homo sapiens sapiens) tindrien una antiguitat compresa entre els 40.000 i 20.000 anys. El que està clar és que les pintures, els gravats i les escultures del Paleolític reflecteixen el tipus de creences religioses que tenien els primers homes de la nostra espècie. En les parets de les coves apareixen representats els primers “especialistes religiosos”, els anomenats bruixots, que en realitat eren xamans. Hi ha gravats del segle XIX que representen a xamans amb el cap adornat amb banyes i vestits exactament com les bruixots de la prehistòria, fins i tot tenim fotografies d'ells obtingudes en el segle passat. Jean Clottes i Lewis-Williams en “Chamanes de la prehistòria” afirmen que els xamans actuals descendeixen dels bruixots de la prehistòria, com el de Trois-Frères. Si assumim aquesta identitat com certa, llavors conclourem que les pràctiques dels xamans al llarg de la història, dels quals tenim molta informació, i les dels pocs xamans de l'actualitat, ens poden facilitar la comprensió de les creences dels prehistòrics. Aquest és, de manera simplificada, el mètode utilitzat per a comprendre les cerimònies i ritus de la prehistòria.
Xamans procedent de Tuva, una antiga regió de la ja extinta Unió Soviètica i l'altre de Jakutia a Sibèria
Per a ficar-nos dintre de la ment primitiva és molt important oblidar tot el que hem après en la nostra cultura. Hem de buidar la nostra ment i oblidar el poc que sabem de física, química, medicina… etc., i hem d'imaginar que anem a retrocedir en el temps a una època que no havia edificis, ni carreteres, cotxes, llum elèctrica… res, solament la naturalesa en estat pur i uns pocs homes agrupats en clans d'uns quants individus. Avui els caçadors del teu grup –en el qual acabes d'ingressar imaginàriament- heu tingut sort i us heu fartat un bon menjar a la llum d'un gran foc, tot el grup està descansant a la calor de la foguera, t'has separat uns passos d'ells i alces la vista contemplat una immensa volta celeste plena d'estrelles, al lluny sents les cants de les aus nocturnes, els grunyits dels animals i et preguntes el perquè, no tens respostes, no saps que el sol és una immensa bola de gas cremant, no saps que les estrelles son sols llunyans, algunes són planetes, com la Terra on vivim, que giren al voltant del sol.
Fa pocs dies la dona que tu estimaves va deixar de moure's, el seu cos es va refredar i es va posar rígid, vas sentir un gran dolor i no volies abandonar-la en uns matolls com pastura per a les aus i feristeles. L'apreciaves i els seus riures, els seus bons consells, el seu record et rondava en la ment. Com ella, havies vist que altres membres de la teva tribu emmalaltien i morien. Aquestes persones que fins a fa poc es movien i parlaven, deixaven de fer-lo i es quedaven fredes, rígides, sense vida. Intentaves esforçar-te per comprendre que havia succeït. Per que una cosa que es movia, de cop i volta, deixava de fer-lo? Per experiència, i perquè així t'ho havien contat els vells de la tribu, sabies que a molts homes els havien ocorregut accidents i atacs d'animals en els quals havien perdut alguna extremitat. Van passar un temps malalts, però no van morir. La pèrdua de sang podia ocasionar la mort, però no sempre. Sabies de molts casos d'homes del teu poblat que havien perdut molta sang, fins i tot alguns s'havien quedat sense el braç i no havien mort. També et vas fixar que als homes als quals els faltava una cama o un braç seguien parlant i rient com abans, per tant, vas deduir que allò que produïa el parla i els pensaments no es trobava en les extremitats. De generació en generació vam aprendre que l'òrgan que produïa aquestes coses es trobava dintre del cap, en una massa tova i grisa que diem cervell. Quan copejaves amb un garrot el cap d'un enemic, immediatament es desplomava i deixava de moure's; tu mateix, aquell dia que vas xocar contra la branca d'aquell arbre vas romandre fulminat al sòl, però vas despertar i la vida va continuar. Estaves gairebé convençut que els riures i els bons consells de la teva dona s'allotjaven en el seu cervell, de la mateixa manera que la valentia d'aquell home amb el qual vas lluitar havia d'estar en l'interior del seu crani, el mateix que la saviesa del cap del teu clan, que tan bones solucions tenia per a molts dels teus problemes. Tot això era cert, però moltes vegades ocorria que les persones a les quals clavaven una llança en l'estómac també morien i ho feien dessagnats. Havies vist com per la ferida sortia un líquid vermell i calent que formava un gran toll en el sòl, i poc després la persona ferida deixava de moure's, a pesar que no havia rebut cap cop en el crani.
El udol del llop li va distreure dels seus pensaments, va mirar al seu voltant i va alçar la vista, el cel estava ple d'estrelles, com sempre havia estat, no obstant això, la seva dona ja no estava al seu costat. El reflex de la lluna centellejà en una llàgrima que li relliscava per la galta. Estava cansat i va tornar al costat del foc. Més enllà dels pujols havia un home que tenia resposta i tots deien que era un bruixot. Al capvespre havia excavat una fossa i va dipositar a la seva dona sobre un jaç de pedres planes, després va col·locar al seu costat les flors que tant li agradaven. Els relats i les cançons que narraven les aventures dels seus avantpassats ja no s'escoltaven, el grup descansava i somiava, mentre que la seva ment semblava esclatar-li davant la quantitat de preguntes sense resposta que se li acumulaven. Les persones i els animals naixien i, després d'un temps, morien. Les plantes eren un misteri, perquè també desapareixien moltes d'elles quan arribava el mal temps, però quan es retiraven els gels dels rius i es desfeien les neus de les muntanyes tornaven a renéixer, amb gran força i esplendor. La lluna naixia i a poc a poc anava enrogint fins a desaparèixer, però immediatament tornava a créixer fins a arribar a la seva màxima esplendor de nou. El sol naixia per l'est i moria per l'oest, tots els dies. I el cel nocturn, amb la seva immensitat d'estrelles, romania immutable sobre els nostres caps. Alguns dies el cel llançava foc sobre la terra i altres aigua en abundància. Tot resultava misteriós, incomprensible per a la seva ment. Havia escoltat en altre clan de persones que estava darrere del pujol, havia un home al que anomenaven el bruixot, que tenia respostes i explicacions per a totes les preguntes. Estava cansat i es va retirar per a descansar al costat dels altres membres de la seva tribu, ficats al llit en la boca d'entrada d'una immensa cova que els servia de recer.
La veritat és que vaig estar durant molt temps estudiant i recopilant històries, nits senceres meditant sobre tots els successos que anava coneixent i, va ser tal la quantitat de material processat en l'interior de la meva ment, que un bon dia em vaig despertar com si estigués prenyat, millor diria, posseït per les històries que tractava de desentranyar, i no vaig poder desembarassar-me mai d'elles, perquè no vaig poder parir-les. Crec que es van descompondre en el meu interior i van impregnar totes les neurones del meu cervell. Vaig restar submergit en un caos de temps històric i la meva massa encefàlica va quedar convertida en una espècie de brou, una sopa de dades, dates i successos històrics per la qual podia navegar, però sense rumb. El resultat és que la poca consciència de la realitat que em quedava es va dissoldre dintre d'aquest maremàgnum i el temps em va semblar que deixava de transcórrer, les barreres històriques van desaparèixer i, ara, puc estar simultàniament en el mateix lloc, amb homes disfressats amb pells d'animals i pintant dibuixos en les parets de les coves, mentre els turistes fan les seves fotos, i encara que jo pugui veure'ls a ambdós, ells no es veuen entre si.
Ainú havia perdut a la seva dona, desconsolat i sense comprendre perquè li havia succeït aquesta desgràcia, va anar a preguntar al xaman de més enllà dels pujols, un bruixot que tenia fama de ser savi i tenir resposta per a totes les coses. La seva tribu estava formada per un petit clan familiar i tots eren gents normals. No obstant això, els majors li havien dit que darrere de les muntanyes havia persones, fins i tot comunitats senceres, que queien en un estat catalèptic i sofrien convulsions, es mossegaven la llengua fins a tallar-se-la i els sortia escuma per la boca; quan la crisi cessava, tornaven a la normalitat i afirmaven haver visitat el país dels morts i que havien parlat amb ells.
Va caminar pels vessants de la vall durant tres llunes senceres i un matí fresc, quan el sol s'alçava sobre l'horitzó, els seus llamps van il·luminar un gran poblat de barraques de pedra, prop del qual havia un bosc de grans freixes, darrere dels quals s'amagava una enorme gruta. Aquella gent havia arribat allí al mateix temps que ho van fer els seus avantpassats a la seva petita vall veïna. Unes dones estaven reanimant un gran foc i els va preguntar per Altamira, que així es cridava el bruixot, i elles li van indicar la boca de la gran gruta. A l'acostar-se va cridar per a advertir de la seva presència i va sorgir de la penombra de la cova la figura més terrorífica que mai havia vist. El bruixot duia una pell enorme de llop, el cap del qual li feia de barret al bruixot, apuntant entre les enormes gargamelles de l'animal uns ulls d'estranya mirada i una barba vermellosa. Els xamans van ser les primeres persones que van saber elaborar un model simbòlic per a respondre a les preguntes que els homes es feien sobre el seu origen i l'origen de l'univers. Les creences xamàniques van quedar plasmades, d'acord amb Jean Clottes i Lewis-Williams, en les parets de les coves del paleolític. D'on van sorgir aquestes idees? Una de les peculiaritats del sistema nerviós central de l'home és que durant els estats de consciència alterats sofreix al·lucinacions que són sentides com reals pel qui les pateix. La nostra consciència passa alternativament d'uns estats de lucidesa a uns altres de tràngol profund, amb etapes intermèdies com l'estadi “estar en la lluna”, fase que ens ocorre estant en vigília i durant la qual perdem momentàniament la noció de les coses que ens envolten. Per contra, durant l'etapa del somni es produïx el “somni lúcid”, un estadi intermedi durant el qual es poden controlar les imatges del somni. Aquestes etapes intermèdies són les que visiten freqüentment els “especialistes religiosos” o xamans. L'etapa final en aquest “continuum” que constituïx la ment humana es coneix com tràngol profund, estadi en el qual s'experimenten coses que no són reals, al·lucinacions que poden ser felices o terrorífiques. L'individu sent que pot volar i que la seva ànima li surt per la boca en forma d'animal petit, que després es transforma en un animal gran i pelut, com els llops i els óssos. El seu cos experimenta tremolors i picors i, el més significatiu, experimenta la proximitat d'un poder sobrenatural invisible o creu posseir aquest poder. És el que Rudolf Otto defineix com experiència numinosa (del llatí numen, déu), la percepció del sagrat, de l'existència d'alguna cosa inaccessible a l'enteniment, una experiència que bé coneixien els místics espanyols i de tots els temps, qui afirmaven que cap cosa creada, cap pensament, ni cap paraula podien explicar correctament aquesta experiència.
Estarien aquestes experiències com base de l'origen de la religió? Han passat uns quants anys des que vaig començar l'estudi d'aquestes qüestions. La meva dona continua enterrada en la seva tomba i jo li porto flors cada dia. La gent de la meva tribu creu que m'estic convertint en un bruixot. Al meu entendre he aconseguit formar-me una opinió bastant acceptable sobre aquestes qüestions, però aquest no és el lloc, ni l'espai adequat per a exposar les meves conclusions, algunes de les quals de segur que ofendran les creences de moltes persones del voltant, a pesar d'estar avalades pels estudis d'eminent savis. Per altra banda, pogués ocórrer que per mor de no ofendre a persones massa susceptibles, deixés que elles embrutessin veritats del sentit comú i, per tant, ofenguessin les meves raons, que no són altres que les del pensament natural.
Alguns savis no volen saber res sobre l'origen de la religió, perquè creuen que és una tasca impossible; a ells l'única cosa que els interessa és saber quina utilitat, quina funció tenen la religió. Un dels més brillants d'aquest grup és Geertz, el qual afirma que les religions proporcionen als homes models que, encara que no eviten el sofriment, els ajuden a suportar-lo. Para Geertz el sofriment no és el que ens produïx la mort d'un ésser benvolgut, encara que gran és suportable. Aquest savi es refereix al sofriment que ens produïx la idea que les nostres facultats de comprensió puguin fallar-nos. Quan ens enfrontem al que no podem comprendre –el misteri- ens sorgeix l'espanto, l'ansietat, i sofrim un estrès mental que fa que les coses perfectament familiars puguin semblar-nos, de sobte, desorganitzades i caòtiques. Les persones religioses troben la salvació en la fe o en el convenciment que tenen que el desordre i les injustícies d'aquest món responen a un designi desconegut per a nosaltres, però que està de d'acord amb l'ordre fonamental diví. La seva creença es basa, com va dir Salvador de Madariaga, en la senzilla creença que “Déu no està boig”.
D'altra banda estan els investigadors interessats en l'origen de la religió i afirmen que els homes sempre ens hem preguntat sobre el nostre origen, sobre l'origen del cosmos i sobre la finalitat de l’existència d'ambdós, però no sempre hem trobat les respostes pels nostres propis mitjos, sinó que hem rebut les explicacions d'altres persones i les hem acceptat. Els primers especialistes religiosos de la nostra societat de caçadors són els membres que neixen amb patologies del tipus de la epilèpsia del lòbul temporal, migranyes i esquizofrènies. Els historiadors pensen que la majoria dels xamans i bruixots pertanyien a aquest grup. Aquestes malalties predestinaven a les persones, igual que certs senyals predestinaven als nounats per a ser xamans: defectes fisiològics com la coixesa, néixer embolicats amb el amnios, presentar taques en la pell, néixer amb els peus per davant… etc.
Fa pocs dies la dona que tu estimaves va deixar de moure's, el seu cos es va refredar i es va posar rígid, vas sentir un gran dolor i no volies abandonar-la en uns matolls com pastura per a les aus i feristeles. L'apreciaves i els seus riures, els seus bons consells, el seu record et rondava en la ment. Com ella, havies vist que altres membres de la teva tribu emmalaltien i morien. Aquestes persones que fins a fa poc es movien i parlaven, deixaven de fer-lo i es quedaven fredes, rígides, sense vida. Intentaves esforçar-te per comprendre que havia succeït. Per que una cosa que es movia, de cop i volta, deixava de fer-lo? Per experiència, i perquè així t'ho havien contat els vells de la tribu, sabies que a molts homes els havien ocorregut accidents i atacs d'animals en els quals havien perdut alguna extremitat. Van passar un temps malalts, però no van morir. La pèrdua de sang podia ocasionar la mort, però no sempre. Sabies de molts casos d'homes del teu poblat que havien perdut molta sang, fins i tot alguns s'havien quedat sense el braç i no havien mort. També et vas fixar que als homes als quals els faltava una cama o un braç seguien parlant i rient com abans, per tant, vas deduir que allò que produïa el parla i els pensaments no es trobava en les extremitats. De generació en generació vam aprendre que l'òrgan que produïa aquestes coses es trobava dintre del cap, en una massa tova i grisa que diem cervell. Quan copejaves amb un garrot el cap d'un enemic, immediatament es desplomava i deixava de moure's; tu mateix, aquell dia que vas xocar contra la branca d'aquell arbre vas romandre fulminat al sòl, però vas despertar i la vida va continuar. Estaves gairebé convençut que els riures i els bons consells de la teva dona s'allotjaven en el seu cervell, de la mateixa manera que la valentia d'aquell home amb el qual vas lluitar havia d'estar en l'interior del seu crani, el mateix que la saviesa del cap del teu clan, que tan bones solucions tenia per a molts dels teus problemes. Tot això era cert, però moltes vegades ocorria que les persones a les quals clavaven una llança en l'estómac també morien i ho feien dessagnats. Havies vist com per la ferida sortia un líquid vermell i calent que formava un gran toll en el sòl, i poc després la persona ferida deixava de moure's, a pesar que no havia rebut cap cop en el crani.
El udol del llop li va distreure dels seus pensaments, va mirar al seu voltant i va alçar la vista, el cel estava ple d'estrelles, com sempre havia estat, no obstant això, la seva dona ja no estava al seu costat. El reflex de la lluna centellejà en una llàgrima que li relliscava per la galta. Estava cansat i va tornar al costat del foc. Més enllà dels pujols havia un home que tenia resposta i tots deien que era un bruixot. Al capvespre havia excavat una fossa i va dipositar a la seva dona sobre un jaç de pedres planes, després va col·locar al seu costat les flors que tant li agradaven. Els relats i les cançons que narraven les aventures dels seus avantpassats ja no s'escoltaven, el grup descansava i somiava, mentre que la seva ment semblava esclatar-li davant la quantitat de preguntes sense resposta que se li acumulaven. Les persones i els animals naixien i, després d'un temps, morien. Les plantes eren un misteri, perquè també desapareixien moltes d'elles quan arribava el mal temps, però quan es retiraven els gels dels rius i es desfeien les neus de les muntanyes tornaven a renéixer, amb gran força i esplendor. La lluna naixia i a poc a poc anava enrogint fins a desaparèixer, però immediatament tornava a créixer fins a arribar a la seva màxima esplendor de nou. El sol naixia per l'est i moria per l'oest, tots els dies. I el cel nocturn, amb la seva immensitat d'estrelles, romania immutable sobre els nostres caps. Alguns dies el cel llançava foc sobre la terra i altres aigua en abundància. Tot resultava misteriós, incomprensible per a la seva ment. Havia escoltat en altre clan de persones que estava darrere del pujol, havia un home al que anomenaven el bruixot, que tenia respostes i explicacions per a totes les preguntes. Estava cansat i es va retirar per a descansar al costat dels altres membres de la seva tribu, ficats al llit en la boca d'entrada d'una immensa cova que els servia de recer.
La veritat és que vaig estar durant molt temps estudiant i recopilant històries, nits senceres meditant sobre tots els successos que anava coneixent i, va ser tal la quantitat de material processat en l'interior de la meva ment, que un bon dia em vaig despertar com si estigués prenyat, millor diria, posseït per les històries que tractava de desentranyar, i no vaig poder desembarassar-me mai d'elles, perquè no vaig poder parir-les. Crec que es van descompondre en el meu interior i van impregnar totes les neurones del meu cervell. Vaig restar submergit en un caos de temps històric i la meva massa encefàlica va quedar convertida en una espècie de brou, una sopa de dades, dates i successos històrics per la qual podia navegar, però sense rumb. El resultat és que la poca consciència de la realitat que em quedava es va dissoldre dintre d'aquest maremàgnum i el temps em va semblar que deixava de transcórrer, les barreres històriques van desaparèixer i, ara, puc estar simultàniament en el mateix lloc, amb homes disfressats amb pells d'animals i pintant dibuixos en les parets de les coves, mentre els turistes fan les seves fotos, i encara que jo pugui veure'ls a ambdós, ells no es veuen entre si.
Ainú havia perdut a la seva dona, desconsolat i sense comprendre perquè li havia succeït aquesta desgràcia, va anar a preguntar al xaman de més enllà dels pujols, un bruixot que tenia fama de ser savi i tenir resposta per a totes les coses. La seva tribu estava formada per un petit clan familiar i tots eren gents normals. No obstant això, els majors li havien dit que darrere de les muntanyes havia persones, fins i tot comunitats senceres, que queien en un estat catalèptic i sofrien convulsions, es mossegaven la llengua fins a tallar-se-la i els sortia escuma per la boca; quan la crisi cessava, tornaven a la normalitat i afirmaven haver visitat el país dels morts i que havien parlat amb ells.
Va caminar pels vessants de la vall durant tres llunes senceres i un matí fresc, quan el sol s'alçava sobre l'horitzó, els seus llamps van il·luminar un gran poblat de barraques de pedra, prop del qual havia un bosc de grans freixes, darrere dels quals s'amagava una enorme gruta. Aquella gent havia arribat allí al mateix temps que ho van fer els seus avantpassats a la seva petita vall veïna. Unes dones estaven reanimant un gran foc i els va preguntar per Altamira, que així es cridava el bruixot, i elles li van indicar la boca de la gran gruta. A l'acostar-se va cridar per a advertir de la seva presència i va sorgir de la penombra de la cova la figura més terrorífica que mai havia vist. El bruixot duia una pell enorme de llop, el cap del qual li feia de barret al bruixot, apuntant entre les enormes gargamelles de l'animal uns ulls d'estranya mirada i una barba vermellosa. Els xamans van ser les primeres persones que van saber elaborar un model simbòlic per a respondre a les preguntes que els homes es feien sobre el seu origen i l'origen de l'univers. Les creences xamàniques van quedar plasmades, d'acord amb Jean Clottes i Lewis-Williams, en les parets de les coves del paleolític. D'on van sorgir aquestes idees? Una de les peculiaritats del sistema nerviós central de l'home és que durant els estats de consciència alterats sofreix al·lucinacions que són sentides com reals pel qui les pateix. La nostra consciència passa alternativament d'uns estats de lucidesa a uns altres de tràngol profund, amb etapes intermèdies com l'estadi “estar en la lluna”, fase que ens ocorre estant en vigília i durant la qual perdem momentàniament la noció de les coses que ens envolten. Per contra, durant l'etapa del somni es produïx el “somni lúcid”, un estadi intermedi durant el qual es poden controlar les imatges del somni. Aquestes etapes intermèdies són les que visiten freqüentment els “especialistes religiosos” o xamans. L'etapa final en aquest “continuum” que constituïx la ment humana es coneix com tràngol profund, estadi en el qual s'experimenten coses que no són reals, al·lucinacions que poden ser felices o terrorífiques. L'individu sent que pot volar i que la seva ànima li surt per la boca en forma d'animal petit, que després es transforma en un animal gran i pelut, com els llops i els óssos. El seu cos experimenta tremolors i picors i, el més significatiu, experimenta la proximitat d'un poder sobrenatural invisible o creu posseir aquest poder. És el que Rudolf Otto defineix com experiència numinosa (del llatí numen, déu), la percepció del sagrat, de l'existència d'alguna cosa inaccessible a l'enteniment, una experiència que bé coneixien els místics espanyols i de tots els temps, qui afirmaven que cap cosa creada, cap pensament, ni cap paraula podien explicar correctament aquesta experiència.
Estarien aquestes experiències com base de l'origen de la religió? Han passat uns quants anys des que vaig començar l'estudi d'aquestes qüestions. La meva dona continua enterrada en la seva tomba i jo li porto flors cada dia. La gent de la meva tribu creu que m'estic convertint en un bruixot. Al meu entendre he aconseguit formar-me una opinió bastant acceptable sobre aquestes qüestions, però aquest no és el lloc, ni l'espai adequat per a exposar les meves conclusions, algunes de les quals de segur que ofendran les creences de moltes persones del voltant, a pesar d'estar avalades pels estudis d'eminent savis. Per altra banda, pogués ocórrer que per mor de no ofendre a persones massa susceptibles, deixés que elles embrutessin veritats del sentit comú i, per tant, ofenguessin les meves raons, que no són altres que les del pensament natural.
Alguns savis no volen saber res sobre l'origen de la religió, perquè creuen que és una tasca impossible; a ells l'única cosa que els interessa és saber quina utilitat, quina funció tenen la religió. Un dels més brillants d'aquest grup és Geertz, el qual afirma que les religions proporcionen als homes models que, encara que no eviten el sofriment, els ajuden a suportar-lo. Para Geertz el sofriment no és el que ens produïx la mort d'un ésser benvolgut, encara que gran és suportable. Aquest savi es refereix al sofriment que ens produïx la idea que les nostres facultats de comprensió puguin fallar-nos. Quan ens enfrontem al que no podem comprendre –el misteri- ens sorgeix l'espanto, l'ansietat, i sofrim un estrès mental que fa que les coses perfectament familiars puguin semblar-nos, de sobte, desorganitzades i caòtiques. Les persones religioses troben la salvació en la fe o en el convenciment que tenen que el desordre i les injustícies d'aquest món responen a un designi desconegut per a nosaltres, però que està de d'acord amb l'ordre fonamental diví. La seva creença es basa, com va dir Salvador de Madariaga, en la senzilla creença que “Déu no està boig”.
D'altra banda estan els investigadors interessats en l'origen de la religió i afirmen que els homes sempre ens hem preguntat sobre el nostre origen, sobre l'origen del cosmos i sobre la finalitat de l’existència d'ambdós, però no sempre hem trobat les respostes pels nostres propis mitjos, sinó que hem rebut les explicacions d'altres persones i les hem acceptat. Els primers especialistes religiosos de la nostra societat de caçadors són els membres que neixen amb patologies del tipus de la epilèpsia del lòbul temporal, migranyes i esquizofrènies. Els historiadors pensen que la majoria dels xamans i bruixots pertanyien a aquest grup. Aquestes malalties predestinaven a les persones, igual que certs senyals predestinaven als nounats per a ser xamans: defectes fisiològics com la coixesa, néixer embolicats amb el amnios, presentar taques en la pell, néixer amb els peus per davant… etc.
Comentaris