jueves, 8 de febrero de 2007

CANIBALS EN LA SELVA

De tots els gèneres que el cinema italià va crear i va explotar al llarg de la seva fructífera història, el de Caníbals en la Selva potser sigui el mes qüestionat per crítics i cinèfils. Mentre que molts afeccionats al cinema d'horror el qualifiquen com cinema de escombraries del pitjor gust, fet per i per a sàdics i immorals, altres espectadors lloen el seu salvatge i brutal estil, el qual mostraria el costat mes fosc del ser humà, retratat en els foscs personatges i situacions que poblen les seves macabres històries.

1. Origen del gènere: el mondo




Nascut en 1962 amb el film Mondo Cane dirigit per Gualterio Jacopetti, Franc Prosperi i Paolo Cavés, el gènere mondo és la veritable font d'inspiració del cinema de caníbals en la selva. Recordem que el mondo, en els seus començaments, consistia en una espècie de viatge turístic virtual al voltant del món, l'objectiu del qual era mostrar-li a l'espectador un còctel de diverses i reals costums de diferents societats i cultures que podríem anomenar exòtiques, o impactants per al públic "civilitzat". Aquests costums anaven des d'un restaurant exòtic que serveix plats d'insectes, cases de menjar xineses que ofereixen gos rostit, un cementiri nord-americà per a mascotes, fins a la sensualitat del ball ula-ula hawaià i les violentes corregudes de toros espanyoles.


Les imatges documentals eren acompanyades per irònics comentaris en of, de tipus racista, que es burlaven dels costums dels països del tercer món que no comprenien; a més, els mondos també ironitzaven sobre antics costums europees, a les quals qualificaven de grotesques, tals com immolacions o autoflagelacions a Itàlia i Espanya per a complir penitències religioses i promeses a verges i sants, a les que sumaven costums actuals com els greus efectes de la borratxera sobre els habitants d'Hamburg, el consum de drogues i alcohol per la joventut els caps de setmana... En veritat, el mondo es burlava de tot i de tots, sense distincions, amb un cínic i àcid humor barrejat amb un deixo d'incomprensió amb les cultures inspeccionades, alhora que una malenconia conservadora i resignació per un món modern absurd, incomprensible i cruel per a les mentalitats petit-burgeses dels realitzadors italians i els seus espectadors.

Mondo Cane comença advertint-nos que tot el que anem a veure és real i ha estat filmat en el mateix lloc dels fets. Incloent la frase: “Si les imatges són cruels, és perquè aquest món és cruel…”. El film és un passeig per aquest “gos món” que suggereix el títol, mitjançant un muntatge documental que ens va duent de país en país buscant les coses més extravagants i incomprensibles per al burgès occidental. El secret consisteix a exacerbar el morb dels espectadors amb fets que ells no comprenen i qualifiquen d'atrocitats, i com el súmmum de l'analfabetisme cultural dels espectadors als quals estan dirigides aquestes pel·lícules, poden arribar a riure i trobar humorístic els “encierros” de San Fermí, veient tan sols maltractament als animals i mai la continuació històrica d'uns ritus d'iniciació ancestrals. En el film, tant com en la seva seqüela podem veure gossos cuinats en Taiwán, gossos operats de les cordes vocals, cadàvers reals, baralles, fins i tot una immolació en “Mondo cane 2”. Immolació que ens afirmen ser la del monjo budista Quang Duc en 1963 en Viet-Nam, però que no és mes que un muntatge realitzat amb efectes especials i trucatges de camera. De fet al llarg dels anys, el mondo va introduir cada vegada més recursos en efectes especials o de so. Igual que fotogràfics, com la fotografia de gra gros, desgastada o molt moguda, tot amb la finalitat de l'engany.

Amb el córrer dels anys, el mondo va començar a tornar-se mes truculent i menys "graciós", exacerbant el caràcter violent i sanguinari en detriment dels components exòtics o insòlits. Films com Africa Addio (Africa Adéu, Franc Prosperi, Gualterio Jacopetti, 1966) mostraven tortures, execucions i matances efectuades durant guerres civils i dictadures en el continent africà. Constituïa, sens dubte, el mondo mes polèmic i controvertit. Es recreaven amb les escenes d'execucions i maltractament als animals. En el seu moment es va distribuir una versió reduïda, ja que l'original contenia molt material de massacres i execucions, fins i tot algun nen mort. Escenes com la d'un tir al estómac que li propina un soldat a un africà, i posteriorment li solta un tir de gràcia per a rematar-lo. També destacar que en el seu moment aquest mondo va ser denunciat per diversos governs sud-africans. En resum, tot un seguit d'atrocitats animals, guerres, afusellaments i molta mort. Destacar el moment que a vista d'ocell veiem unes gegantesques fosses comunes.





Per la seva banda, Ultima Crida della Savana (L'Últim Crit de la Savana, Antonio Climati, Mario Morra, 1975) contenia l'atac d'un grup de lleons que, en un zoològic, devoraven a un visitant desprevingut. A més, els mondos van incorporar elements eròtics i sexuals variats com sadomasoquisme, orgies, strip-tease, bodi paiting, peep show, etc. Exemple d'això seria Sex O’Clock Usa (Francois Reichenbach, 1976). En Espanya l’Ultima Crida ... es va titular “Homes salvatges, bèsties salvatges” (1975). Antonio Climati i Mario Morra intenten explicar-nos els ritus humans de manera basta, intentant excitar les més baixes passions dels espectadors, convertint els costums humans en un aparador d'atrocitats per als adormits obrers del món occidental. Veiem indígenes practicant ritus de fertilitat, masturbant-se per terra, indígenes caçant de tot, massacres d'indígenes, tot això contrastat amb hippies copulant i drogant-se, o fent les seves necessitats…I sense oblidar la famosa escena on un turista és devorat per una rajada de lleons en un parc d'Angola davant els ulls de la seva família. Escena bastant dubtosa, ja que es presumeix que la va filmar un altre turista, però es veuen clarament contraplans de la seva dona cridant… un turista curós amb els seus videos casolans? I aquests lleons en cap moment semblen estar furiosos, mes bé semblen que estan jugant amb un ninot que els han tirat davant.

En definitiva el mondo ja anava de mal borràs. I Climati i Morra ho van acabar d'enterrar amb la seqüela d'aquesta “Savana violenta” i amb “Savage zone” amb una repetició de les clàssiques matances animals, gaudiment en les escenes de misèria infantil i la fam, malalties com la lepra o prostitució infantil.





L'últim graó del mondo va tenir lloc a partir de Faces Of Death (Rostres de la Mort, Conan LeCilaire, 1978), la qual incloïa execucions en la cadira elèctrica, canibalisme, autòpsies, víctimes d'accidents de tràfic i un restaurant en el qual els comensals tenien el plaer de matar al seu menjar, en aquest cas un ximpanzé, al que li obrien el crani estant viu per a després devorar-li el cervell. Posteriorment, es va donar a conèixer que allò exposat en el documental era una barreja de falsedat i trucatges cinematogràfics juntament amb fets reals. No obstant això, els mondos, van continuar donant lloc a films cada vegada mes horribles i amb majors pretensions de realitat com la vomitiva i sinistra Traces Of Death (Traços de la Mort, 1993).




Pel que fa al gènere de Caníbals en la Selva hem de concloure que, efectivament, va prendre elements del mondo com el "exotisme" i "salvatgisme" de les tribus africanes, sud-americanes i asiàtiques; la violència en contra els animals; la recerca de imagines sanguinàries i nauseabundes... Finalment, per a redimir-se del sentiment de culpabilitat que els ocasionava el nodrir les passions més baixes i miserables dels espectadors, els realitzadors de cinema mondo van pretendre donar-nos lliçons de moralina i van arribar a la conclusió ideològica que, en veritat, els europeus i nord-americans "civilitzats" podien ser àdhuc mes salvatges i brutals que els aborígens.

2. Esquemes del gènere de Caníbals en la Selva

- Xoc de civilitzacions i cultures: en tots els films d'aquest gènere es presenta un enfrontament entre periodistes-antropòlegs-aventurers blancs nord-americans o europeus contra tribus aborígens suposadament primitives i, en general, caníbals. L'enfrontament sol ser extremadament violent, sobretot quan els occidentals es comporten de manera poc "civilitzada" amb el indígenes, el que provoca atroces venjances per part dels nadius.




- Viatge per motivacions aventureres, per a rescatar a una donzella, o per raons d'estudis antropològics o periodístics: els protagonistes solen traslladar-se a la selva per quatre raons: per a buscar recursos naturals lucratius, joies o tresors llegendaris ... el que podríem cridar actualment com motivació aventurera, però que en el fons ens recorda en viatge del xaman per a buscar la prosperitat del seu poblat. Un altre dels motius pels quals el protagonista o protagonistes inicien el seu viatge és per a trobar a alguna persona perduda o retinguda contra la seva voluntat per una tribu malvada. Aquest assumpte constituiria un mite que es repeteix a través de tota la història i en totes les parts del món sobre el rescat d'una noia que ha estat raptada per un ésser del inframon; la seva mare o el seu amant, el jove heroi (personificació del xaman) anirà a rescatar-la al fons del laberint o de l'infern. Aquest mite recurrent en la humanitat, fins i tot entre els “caníbals salvatges”, faria referència al descobriment humà del cicle vegetal, i al seu torn, del cicle vital que regeix el món: la llavor (la jove, per exemple, el mite de Demeter i Perséfone) desapareix enterrada sota terra, durant un temps en el qual els vegetals i la vida semblen sucumbir; però rescatada per la seua mare o pel jove heroi, tornarà a la vida a la primavera, florint el cereal de la seva llavor, de la mateixa forma que la vida humana, quan desapareix, retorna encarnada en múltiples formes de vida vegetal i animal. Les mateixes motivacions de caràcter iniciàtic trobem en les altres formes que té el protagonista de visitar el “més enllà”, la selva ignota i verge, encara que quedin dissimulades en les ànsies de coneixement, com la investigació i la desmitificació d'algun mite sobre els aborígens i els seus costums (motivació antropològica) o per a obtenir una notícia sensacionalista de primera plana (motivació periodística).

- Ambientació exòtica en escenaris naturals desconeguts per a l'ésser humà europeu: Els films sempre es desenvolupen en frondoses i poc explorades selves sud-americanes, africanes o asiàtiques, sent sobretot la regió del Amazones el lloc preferit per a l'acció de la pel·lícula, encara que algunes es van rodar a Espanya en escenaris cutres o en Croce Verd, a Itàlia. Els plànols d'animals saltironant per la selva, estil documental, també són corrents. Aquestes zones remotes, inexplorades, constituïen l'escenari perfecte perquè pugui ocórrer tot el que no succeeix de manera normal en el nostre espai humanitzat. Aquí viuen monstres desconeguts, supervivents d'èpoques prehistòriques, que constituïxen seriosos obstacles per a la supervivència de l'home blanc. Si no fora per aquests monstres, convertits en guardians, podríem aconseguir el paradís, doncs aquestes selves llunyanes estan plenes d'aliments, tant animals com vegetals. Els llocs llunyans i desconeguts que apareixen en aquestes pel·lícules són els mateixos llocs als quals acudien els xamans siberians i els prehistòrics, quan entraven en trànsit i iniciaven un viatge cap al “més enllà”, el lloc on vivien feliços els seus pares i els seus avis morts, un lloc lluminós on abundaven els aliments. El xaman en el seu viatge se sotmetia a una sèrie de proves, entre les quals destacaven les lluites contra els monstres, serps de diversos caps, bruixotes... etc., i si sortia victoriós obtenia, com recompensa dels seus avantpassats, la prosperitat, la fecunditat i l'abundància d'aliments per al seu poblat.


- Violència contra els animals: Aquí resideix la principal polèmica entorn d'aquestes pel·lícules ja que és habitual que tortugues gegants, sacres, rates mesqueres, caimans, micos i porcs salvatges siguin torturats i esquarterats realment davant la camera. Els animals no són presentats solament com víctimes dels homes, ja que és habitual que els directors mostrin enfrontaments d'animals entre si (sacre contra àguila, iguana vs sacre), animals caçant per a guanyar-se el sustento (tigres caçant micos) o atacs d'animals (cocodrils, boes) contra persones amb resultats fatals, encara que no reals, per a les persones. En alguna part hem parlat que en els mapes antics, sobre els grans espais en blanc dels territoris inexplorats, els amanuenses cal·ligrafiaven un desassossegant rètol: «Hic sunt lleons» (Aquí hi ha lleons). La presència real o imaginària dels feres era el símbol que el desconegut regnava en aquelles terres en els quals l'europeu encara no havia plantat els seus peus. El lleó encarnava així una frontera més mental que física en la representació d'un planeta reduït a dues dimensions sobre els pergamins dels geògrafs. Els selves eren el “més enllà” on aguaitaven monstres i bruixots i tota mena d'esperits malignes que volien impedir-ens que arribéssim a la nostra meta, el nostre anhelat edén, o paradís, o camps elíseus....


- Violència i rituals sexuals: Són habituals en el gènere les violacions de dones comeses tant pels caníbals amb europees o nord-americanes, com els blancs amb dones nadiues. Inclusivament, molts dels costums aborígens mostrades solen incloure diversos rituals que giren entorn del sexe.




- Costums nadius repugnants (per al possible espectador): És comú en el gènere, com ho era en el mondo, els plànols de nadius devorant tot tipus d'insectes i animals crus, a més de menjar regurgitada per uns altres.

- Canibalisme, gore explícit, tortures i sadisme: evidentment, si parlem de films de Caníbals en la Selva, ha d'haver canibalisme. Aquesta pràctica per part d'aborígens s'exhibeix de manera hiperexplicita, acompanyada de tot tipus de violència física (violacions, tortures sàdiques, esquarteraments, esbudellaments, empalaments, etc.), que els seus executors no són solament els aborígens. El nivell gore d'aquests films és molt alt, arribant a mostrar escenes que mai havien mostrat altres films fins al moment, sobretot referent a mutilacions sexuals.



- Pretensió de realitat: alguns films del gènere, com Holocaust Caníbal, es van presentar com filmacions de fets reals. Altres films, com Ultimo Mundo Caníbal o Esclava Blanca: Violència en el Amazonas, afirmaven ser recreacions exactes de fets verídics. Cal destacar que el caràcter suposadament real d'aquestes pel·lícules va ser el que va causar en gran mesura el seu èxit i la persecució legal dels seus directors (com li va ocórrer a Ruggero Deodato), acusats d'incitar i cometre crims contra persones i animals.


Finalment, recordem que el gènere es va veure també motivat per les primeres llegendes sobre cinema snuff i crims reals filmats enfront d'una camera, originades gràcies a films com Snuff (Michael Findlay, Roberta Findlay, Simón Nutchern, Hugo Fredriksonn, 1976) o Last House On Dead End Street (Victor Janos, 1977). Si bé en aquests films ningú moria realment, la seva popularitat i controvèrsia va servir d'alè al nou gènere.

Faces Of Death (Conan Lacilaire 1978), “Rostres de mort” repassa totes les formes possibles de la mort. En aquesta sèrie de mondos (o shockumentary) que ens ve dels U.S.A (ho incloem aquí com part de l'evolució mondo), ens mostren d'una forma molt crua i morbosa multitud de suïcidis, execucions, afusellaments... fins a caceres i imatges d'autòpsies reals. Des d'accidents a rituals caníbals. Des de rituals fúnebres fins a un aligator devorant a un humà… Aquesta pel·lícula va ser narrada com un documental pel doctor Frances B. Grös, una espècie de Iker Jiménez del macabre.

3. Les pel·lícules de caníbals i zombies

La majoria dels films d'aquest gènere són italians, al costat d'alguns pocs aportis espanyols i altres rareses. Sense cap dubte, la filmografia més salvatge sobre zombies i caníbals, ve amb signatura italiana. De la mà de noms com Antonio Marghueriti, Lucio Fulci, Bruno Mattei o Ruggero Deodato i el seu famós “Holocaust caníbal”. Amb “Sabana violenta” s'inicien les repeticions del ja vist mil vegades, i per a superar la crisi, el mondo abandona en certa manera la seva naturalesa documental i es fusiona amb el cinema de terror, engendrant infinitat de productes de matances caníbals, per influència de La Matança de Texas , i més endavant de zombies caníbals explotant l'èxit de la pel·lícula La Nit dels morts vivents de George A. Romero.




Per ampliar el tema:
Lucio Lagioia. Cine Fantástico


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...